diumenge, 28 de juliol del 2019

28/07/2019. Gonzalo Boye. L’estratègia de la ‘lawfare’. La ‘lawfare’ consisteix en l’aniquilació del contrari, del dissident, mitjançant les estructures del poder judicial i amb un paper important dels mitjans de comunicació. Si fem un seguiment dels casos que afecten els expresidents Lula Da Silva, Correa i Humala i el del president Puigdemont, veurem que tots responen als patrons de la ‘lawfare’. En aquest tipus de processos, no només es pretén el que s’ha dit, sinó també aïllar l’atacat de qualsevol tipus de suport per, en últim extrem, privar-lo, fins i tot, dels seus drets més fonamentals, com ara els de defensa, pròpia imatge, honor, privacitat, etc. I en aquesta part de la implementació d’aquest tipus d’estratègies, els mitjans, com dic, tenen un paper fonamental i, malauradament, no tenen límits..



Benvolguts,

En aquest Bloc hem explicat repetidament l’estratègia de “lawfare” o “guerra judicial” que l’Estat espanyol està practicant amb Catalunya des de fa 4 o 5 anys.

En Gonzalo Boye, advocat del president Puigdemont ens dona més informació sobretot quan defineix el “lawfare” com la metodologia de l’aniquilació del contrari, del dissident, mitjançant les estructures del poder judicial i amb un paper important dels mitjans de comunicació.

L’Estat espanyol i la premsa de la caverna es vanta d’explicar sempre que els seus sicaris poden que “El Estado Español es un estado de derecho” i que a l’Estat hi ha “separació de poders

I com ja sabem i com es demostra en aquest article aquestes afirmacions són mentides.

Llegim l’article d’en Boye, i llegim si ens plau els altres articles del Bloc que contenen el mot “lawfare”:

dijous, 25 de juliol del 2019

24/07/2019. José Antich. La mascletà. "Jo... he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir". A diferència d'aquella història d'amor, la que protagonitzen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias aquests dies, i sobretot aquestes últimes hores, és una història que té molt d'odi, d'una enemistat larvada durant molt temps i també de massa arrogància del president en funcions i candidat. Tot pot passar aquest dijous i mai no s'ha de descartar amb Pedro Sánchez un canvi de guió imprevist. De fet, en els últims dies hem anat veient com la investidura s'apropava i s'allunyava en un moviment acordat dirigit des de Moncloa. Hi pot haver investidura? Sí, és clar. És probable? Quan falten unes quinze hores, sembla que no. I quan en faltin cinc?, dues?, o una? Doncs potser sí, depèn del vertigen que els agafi en aquell moment als protagonistes d'aquest pesat thriller que, sobretot, posa en relleu la falta de cultura democràtica per formar governs de coalició que existeix a Espanya.


Benvolguts,

Avui ens expliquen la fallida votació, tot barrejant El Blade Runner i el capteniment dels partits cagadubtes: 

EDITORIAL

La mascletà

José Antich
Foto: Sergi Alcàzar 

Barcelona. Dimecres, 24 de juliol de 2019
2 minuts

"Jo... he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És l'hora de morir".

No podia escollir millor dia per deixar aquest món Rutger Hauer, el famós actor holandès mort d'una malaltia fulminant, que va saltar a la fama com el cèlebre replicant del film Blade Runner amb aquest monòleg tantes vegades repetit en el que ja és un clàssic de la ciència-ficció.

A diferència d'aquella història d'amor, la que protagonitzen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias aquests dies, i sobretot aquestes últimes hores, és una història que té molt d'odi, d'una enemistat larvada durant molt temps i també de massa arrogància del president en funcions i candidat. Tot pot passar aquest dijous i mai no s'ha de descartar amb Pedro Sánchez un canvi de guió imprevist. De fet, en els últims dies hem anat veient com la investidura s'apropava i s'allunyava en un moviment acordat dirigit des de Moncloa. Hi pot haver investidura? Sí, és clar. És probable? Quan falten unes quinze hores, sembla que no. I quan en faltin cinc?, dues?, o una? Doncs potser sí, depèn del vertigen que els agafi en aquell moment als protagonistes d'aquest pesat thriller que, sobretot, posa en relleu la falta de cultura democràtica per formar governs de coalició que existeix a Espanya.

Ho vaig dir fa un parell de setmanes, el passat dia 8: Sánchez vol Iglesias de genolls, humiliat. No es veu compartint poder -el govern és una altra cosa- amb Podemos. Per això, la negociació està encallada. El PSOE està disposat a donar-li unes cadires al Consell de Ministres, uns quants cotxes oficials, capacitat per nomenar molts assessors, però, a canvi, el poder real dels morats serà minúscul. 
Ni poder polític, ni poder empresarial, ni poder sindical, ni poder sectorial, ni poder per lluitar contra el frau fiscal, ni poder per desenvolupar cap de les grans polítiques integrals que són rellevants al segle XXI.

Des d'un gran escepticisme, tot apunta que les eleccions del 10 de novembre no és una opció descartada del tot i que potser sí que passem un estiu amb un govern en funcions, paralitzat des de fa molts mesos i amb tots els alts càrrecs en període d'interinitat. Potser valdria la pena fer l'exercici de posar de relleu el govern de coalició que hi ha a Catalunya de formacions polítiques tan enemistades com PSOE i Podemos, com són Junts per Catalunya i Esquerra, en una lluita fratricida per l'hegemonia política del país, però capaces de governar conjuntament i d'assolir un acord per no bloquejar el seu funcionament. Que en tenen necessitat? Els presos, els exiliats i les sentències del Suprem, certament. Que tenen incentius? És clar, però menys que socialistes i morats, encara que només sigui perquè el pastís del poder espanyol és a anys llum del micropoder català.

Però, sobretot, el que Espanya ha de superar és aquesta actitud tan repetida al llarg de la història que el poder o es té o es perd, però no es comparteix. Mentre això no succeeixi, la vida política espanyola girarà al voltant d'espectacles com la mascletà d'aquest dijous a les 14 hores al Congrés dels Diputats.


José Antich 

dimecres, 24 de juliol del 2019

24/07/2019. Josep Vallverdú. D’on són, vostès? “Segons els bar­ris on vagis, segons el grup de per­so­nes que pel car­rer t’envolta, no sents la llen­gua cata­lana. Un poema de Kava­fis parla de Posidònia, ciu­tat de la Magna Grècia, nom que els colons grecs pobla­dors del sud de la península itàlica i l’actual Sicília dona­ren al ter­ri­tori. Cal remar­car que la cul­tura grega penetrà i per­durà en aque­lla regió. Els colons grecs s’hi esta­bli­ren des del segle VII aC. Cap al segle IV aC els romans l’ocu­pa­ren i esbor­ra­ren del tot amb el pas dels anys aque­lla cul­tura, i sub­següent­ment la llen­gua, que es va per­dre en favor de la lla­tina. A “Gent de Posidònia”, un poema con­tun­dent, Kava­fis con­tem­pla la pèrdua de la llen­gua grega a la ciu­tat avui arruïnada, cone­guda com a Pes­tum. En el to elegíac tan­tes vega­des emprat pel poeta, lamenta que hagi des­a­pa­re­gut la Magna Grècia, aque­lla gran part meri­di­o­nal de la península, avui la Campània, l’Apúlia i la gran illa de Sicília: una enti­tat que havia tin­gut el grec com a única llen­gua, i que, de pri­mer els etruscs, després els lla­tins, feren des­a­parèixer de manera impla­ca­ble, no pas per cap per­se­cució sag­nant, sinó per la pressió política.



Benvolguts,

Avui tornem a parlar de llengua i la seva íntima relació amb el país. Comencem per contar simplificadament el fenomen de la substitució de llengües amb l’exemple del sumeri i de l’acadi inclòs en el comentari de l’apunt d’en Marc Pons Franco massacra el Liceu Escolar de Lleida del 2 de novembre del 2016.

I a continuació i amb la mateixa temàtica llegim l’agredolç article d’en Josep Vallverdú:

divendres, 19 de juliol del 2019

17/07/2019. Vicent Partal. Avui només 45 estats membres de l'ONU, de 193, tenen una forma monàrquica de govern». Però la monarquia és caduca i antidemocràtica… «La monarquia és l'excepció, ara. El 1947, quan es va aprovar l’anomenada llei de successió, per referèndum franquista, Espanya va passar de Dictadura a Monarquia. El primer article d’aquella llei deia que Espanya, ‘com a unitat política’, era ‘un estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la seua tradició’, es declarava ‘constituït en regne’. Una restauració que no va tenir pas lloc després de la mort de Franco, com els idealitzadors de la transició volen fer creure, sinó el 1947. D’altra part el Parlament de Catalunya va aprovar, l’octubre del 2018, una declaració que deia, fent referència als fets de l’1-O, que la cambra catalana rebutjava i condemnava ‘el posicionament del rei Felip VI i la seva intervenció en el conflicte català, així com la justificació de la violència per part dels cossos policials l’1 d’octubre’. I de la mateixa manera, el parlament reafirmava ‘el seu compromís amb els valors republicans’ i defensava ‘l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia’. Ahir, el Tribunal Constitucional espanyol va anunciar que anul·lava aquesta reprovació...


Benvolguts,

 Aquest magnífic editorial d’en Vicent Partal, explica i contradiu la manera com Espanya menteix inventant-se una falsa història d’Espanya, des dels troglodites cap aquí que ha estat inculcada a tota la joventut. Aquesta “menjada de coco” ha creat uns espanyols que es poden anomenar franquistes i que han creat una societat amb ideals de franquisme sociològic. Cap dels partits monàrquics (per simplificar els addictes al 155) han rebutjat mai la seva addicció al franquisme i al borbofranquisme. Tots han abjurat de la República. És per això que hi ha partits centralistes carpetovetònics, cap el centre, i partits i sentiments republicans a la perifèria. 
 
Vegem ara l’article d’en Vicent Partal:

dilluns, 15 de juliol del 2019

15/07/2019. Redacció Vilaweb. El fòrum Crans Montana culpa Espanya de boicotar-se a si mateixa en l’acte amb Puigdemont. L'organització publica un comunicat de resposta a les acusacions de Josep Borrell pel tracte que van donar al president a l'exili. El president d’aquesta entitat no governamental fundada fa més de trenta anys, Jean-Paul Carteron, va denunciar haver rebut pressions espanyoles perquè Puigdemont no participés en l’acte que es va fer el proppassat 27 de juny a Ginebra i que va aplegar dirigents polítics de països com Armènia, Kossove i l’Afganistan i representants d’organitzacions internacionals. Carteron va criticar la persecució d’Espanya contra els presos polítics i els exiliats i les maniobres per a impedir que Puigdemont pogués ser eurodiputat. I això va encendre Borrell. El ministre espanyol va escriure una carta pública al president del Crans Montana a la Tribune de Genève desqualificant-lo i dient que les seves paraules eren insultants. Borrell negava que hi hagués cap persecució política contra l’independentisme i deia que Carteron tenia ‘una manca de coneixement sorprenent per a una persona de la seva responsabilitat’. El fòrum Crans Montana ha respost avui a Borrell que havien convidat tots els ministres del govern espanyol, a més dels ambaixadors espanyols a Gènova, Berna, París, Brussel·les i Roma perquè poguessin expressar el seu punt de vista sobre un afer d’actualitat que afectava un dels estats de la Unió Europea, i que cap d’ells no els va respondre.



Benvolguts,

Les accions del Gobierno espanyol no paren des de la Transacció d’actuar contra Catalunya. Recordem les accions contra Catalunya a Fresno, recordem la vaga de personal de l’aeroport de Barcelona l’estiu del 2017 per tal que Barcelona no tingués més vols i passatgers que Madrid, recordem la persecució salvatge de les delegacions internacionals de Catalunya d’abans i després del 155 que amb el 155 va comportar el judici i empresonament d’en Raül Romeva, recordem les cagades dels ministres d’exteriors Margallo, del falangista i franquista Méndez de Vigo i del delinquent Borrell...

Vegem ara les darreres actuacions:

dissabte, 13 de juliol del 2019

24/05/2019. Josep Casulleras Nualart. Una maniobra mai vista: les claus de la suspensió dels presos polítics diputats. La mesa del congrés espanyol, amb els vots dels membres del PSOE, el PP i Ciutadans, ha suspès quatre diputats, que són presos polítics, elegits en les eleccions del 28 d’abril i a qui ara retiren tots els drets. A més, molt probablement, la decisió de la mesa deixarà alterada la composició del congrés que van determinar les urnes, disminuint el pes que té l’independentisme català a la cambra baixa espanyola. I això ho han fet amb l’aval dels lletrats del congrés, que han elaborat un informe inèdit, inexplicable per a molts juristes. ‘Per definició, la rebel·lió és realitzada per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional.’ És el que diu la sentència 199/87 del TC. La mesa acaba suspenent els diputats sense que el reglament del congrés li ho permeti i sense que el Tribunal Suprem hagi dictat cap suspensió per si fós un cas de terrorisme.



Benvolguts,

Hem explicat dotzenes de cops en aquest Bloc com els tribunals espanyols (siguin el Suprem o l’Audiència nacional o el que sigui) ataquen els seus enemics catalans tergiversant lleis de manera que usen una trama que es diu científicament “Lawfare” que en català es pot traduir com a Guerra judicial”.

La trampa usada en aquest cas consisteix a fer que la mesa acabi suspenent els diputats sense que el reglament del congrés li ho permeti i sense que el Tribunal Suprem hagi dictat cap suspensió per si fos un cas de terrorisme...

Vegem l’article:

divendres, 12 de juliol del 2019

11/07/2019. Jordi Barbeta. Guia per entendre la politiqueria catalana. Que els socialistes recuperarien el control de la Diputació de Barcelona estava cantat des de les eleccions del 26 de maig. Anava en el pack de l’acord polític que va lliurar l’alcaldia de la capital a Ada Colau que els comuns no farien res per impedir que el PSC tornés a presidir la corporació provincial que al llarg dels anys més serveis ha prestat al Partit dels Socialistes. El PSC ha pactat amb Junts per Catalunya perquè sumant els seus escons, 23 vots, articulaven una minoria majoritària sense alternativa. Amb els comuns, el PSC només sumava 21 i amb el bloc del 155, és a dir, amb Ciutadans i PP, només 22. O sigui, sempre menys que ERC més JxCat, que també sumen 23. La suma d’ERC amb comuns i Ciutadans i/o el PP era políticament inviable. Junts per Catalunya ha pactat amb el PSC i no amb Esquerra.

Benvolguts,

Em sembla molt correcte que en Barbeta usi el mot politiqueria en comptes de política perquè no es mereixen altra manera de referir-s’hi. I em refereixo a tots els partits polítics catalans, els fatxes i els indepes. Tots s’ho mereixen!!! I m’ha agradat que especifiqui per què han jugat els uns amb els altres i sobretot per què han jugat amb nosaltres mateixos.

Vegem l'article:

10/07/2019. Esteve Vilanova. El perill per a l’estat de dret. És un fet, sense segu­re­tat jurídica no hi ha democràcia. El dia 27 pas­sat Xavier Roig feia un arti­cle a l’Ara que n’esmen­tava un altre de l’advo­cat Gon­zalo Boye del dia 14 sobre “fer la guerra mit­jançant les estruc­tu­res del poder judi­cial” cone­gut com a law­fare i expres­sa­ven pre­o­cu­pació per aques­tes pràcti­ques que cada vegada són més habi­tu­als en països on no hi ha con­tra­pe­sos ins­ti­tu­ci­o­nals. Esmen­ta­ven l’exem­ple del com­por­ta­ment del jutge bra­si­ler Moro en la per­se­cució i des­trucció dels opo­si­tors, com està pas­sant amb Lula. Es tracta d’uti­lit­zar el poder abso­lut dels jut­ges per ata­car els adver­sa­ris i dis­si­dents donant una apa­rença de dret. A través d’aques­tes pràcti­ques es pot des­truir l’hones­te­dat de les per­so­nes, les seves ide­o­lo­gies, les seves hisen­des i tot el seu capi­tal polític. A més del Bra­sil, a bona part de l’Amèrica Lla­tina s’uti­lit­zen aques­tes estratègies i allò que sem­blava impos­si­ble ja ha tras­pas­sat a Europa, on podem veure-ho habi­tual a Tur­quia i a Rússia, per exem­ple, i ja és inci­pi­ent en altres naci­ons de la UE.


Benvolguts,

Vegem l’article sobre la guerra judicial, ja explicat diversos cops en aquest Bloc:

dimarts, 9 de juliol del 2019

26/10/2017. Gemma Liñán. El sumari del jutge del 13: "Una investigació de la Guàrdia Civil sense control judicial”. "La causa judicial és nul·la perquè es confirma que és una “causa general” contra l'independentisme, cosa que està prohibida "en qualsevol sistema democràtic on hi hagi garanties pels investigats". Així de contundents es mostren els advocats dels càrrecs públics detinguts el 20 de setembre davant els primers volums del sumari que han pogut llegir. Amb la primera lectura, els lletrats asseguren que el cas no és res més que "la investigació indiscriminada de qualsevol activitat duta a terme per les persones investigades", i que "no s'investiguen fets, sinó qualsevol circumstància futura relacionada amb determinades persones", en aquest cas 14 càrrecs públics de la Generalitat, la majoria dels quals estan relacionats directament amb la conselleria de Vicepresidència que estaven preparant tota la logística del referèndum. Els advocats detecten diverses irregularitats, com ara la manca de les autoritzacions dels jutge per fer les gravacions. Bona part de la investigació es basa en escoltes telefòniques fetes indiscriminadament a tots els investigats per si trobaven indicis de delicte. Però en el sumari no consten els permisos judicials per a gravar ni punxar telèfons.


Benvolguts,


Aquest article fou publicat el 26/10/2017, però a mi em va quedar transpaperat en el seu moment i fins ara no l’he recuperat.

L’article explica la col·lecció de nyaps del jutjat 13 en contuberni amb la Guàrdia Civil, del que n’han sortit desenes d’imputats, molts d’ells a la presó preventiva des de fa 2 anys. Diu la Gemma Liñan que “Bona part de la investigació es basa en escoltes telefòniques fetes indiscriminadament a tots els investigats per si trobaven indicis de delicte. Però en el sumari no consten els permisos judicials per a gravar ni punxar telèfons.”

Vegem l’article:

diumenge, 7 de juliol del 2019

04/07/2019. Xavier Martinez. La República. Per què cal votar no a la investidura d’en Pedro Sánchez. Per ser els còmplices de l’aplicació del 155 a Catalunya, del cessament de tot el Govern i la dissolució del nostre Parlament. Per no haver atès mai les demandes de diàleg fetes des de l’independentisme. Per haver portat davant el Tribunal Constitucional, de la mà del PP i Ciutadans, la resolució sobiranista del Parlament, l’any 2015. Per “l’apoyaré” de Zapatero, que demostra novament que la paraula i el pacte amb qualsevol polític espanyol del qualsevol segle no tenen cap valor. Per tenir una Fiscalia que demana penes duríssimes contra els nostres representants polítics. Per mantenir les acusacions contra els represaliats polítics mitjançant l’Advocacia de l’Estat.


Benvolguts,

Per què cal votar no a la investidura d’en Pedro Sánchez

Per ser els còmplices de l’aplicació del 155 a Catalunya, del cessament de tot el Govern i la dissolució del nostre Parlament. Per no haver atès mai les demandes […]










 04/07/2019

Per ser els còmplices de l’aplicació del 155 a Catalunya, del cessament de tot el Govern i la dissolució del nostre Parlament.
Per no haver atès mai les demandes de diàleg fetes des de l’independentisme.
Per haver portat davant el Tribunal Constitucional, de la mà del PP i Ciutadans, la resolució sobiranista del Parlament, l’any 2015.
Per “l’apoyaré” de Zapatero, que demostra novament que la paraula i el pacte amb qualsevol polític espanyol del qualsevol segle no tenen cap valor.
Per tenir una Fiscalia que demana penes duríssimes contra els nostres representants polítics.
Per mantenir les acusacions contra els represaliats polítics mitjançant l’Advocacia de l’Estat.
Per mantenir segrestats en una indigna presó preventiva als nostres representants socials i polítics.
Per mantenir la repressió contra l’independentisme.
Per negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Per mantenir i promocionar a un ministre com a Borrell. Per presentar-lo com eurodiputat, enganyant els electors, renunciant a ser eurodiputat per ser “més necessari com a Ministre” per després enviar-lo de Comissari europeu.
Per dir que no permetran mai tenir ministres de Podemos perquè no volen ministres que siguin partidaris del dret a l’autodeterminiació ni dels futurs indults als presos polítics.
Per dir que no permetran mai un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Perquè ens han arrabassat els drets dels nostres representants polítics a prendre possessió dels seus escons, vulnerant els nostres drets democràtics més bàsics.
Perquè hem de demostrar a Europa i el món que Espanya serà ingovernable mentre no es trobi una solució política al dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Perquè Espanya no es desbloquejarà fins que Catalunya no assoleixi la independència.
Perquè abstenir-se equival a votar sí.
Perquè els catalans no hem votat al Pedro Sánchez.

Però, per sobre de tot, perquè no volem.

Xavier Martinez

05/07/2019. Redacció. Borrell obre un nou conflicte diplomàtic amb el Regne Unit pel petrolier interceptat a Gibraltar. El ministre d’Afers estrangers espanyol, Josep Borrell, ha afirmat que té previst presentar una denúncia formal contra el Regne Unit, per la confiscació d’un petrolier iranià que tenia intenció de portar petroli a Síria. El conflicte sorgeix pel fet que l’estat espanyol considera que el mar que hi ha al voltant de Gibraltar formen part de les seves aigües internacionals, mentre que els britànics consideren que són seves. En el tractat d’Utrecht no s’especificava si en la cessió s’incloïen les aigües que teòricament li pertocarien als britànics per proximitat o només era el penyal. Es considera que el petrolier traslladava una càrrega de cru que es dirigia a un port de Síria i que incomplia així les sancions que va imposar la Unió Europea. La confiscació del vaixell ha creat una situació delicadament diplomàtica per al Regne Unit, ja que s’esforça per mantenir bones relacions amb l’Iran. L’ambaixador britànic a Teheran va ser convocat al ministeri d’Afers exteriors.



 Benvolguts,

Noves facècies del ministre Borrell:

divendres, 5 de juliol del 2019

16/05/2019. Joan A. Forès. Greuges contra Espanya. Tots els partits unionistes o unitaristes espanyols, de l'etapa borbofranquista (règim del 1978), s’anomenin d’esquerra o de dreta, diuen que tenen un gran objectiu, com tenia en Franco i el Felipe V: Carregar-se Catalunya, la cultura catalana, la llengua catalana. I en aquest Bloc n’hem publicat diversos articles, assaigs i estudis sobre aquest tema. Aquests objectius els han assolit sempre que han volgut i pogut. Amb guerres, el 1700-1714 i el 1936-1939 i amb esgarrifoses venjances posteriors. PP, PSOE, Ciudadanos, VOX, monàrquics, republicans.... Els espanyols i els partits espanyols tenen la fal·lera d’eliminar Catalunya. I nosaltres tenim la fal·lera de sobreviure. Però els mals que ens han anat fent ens ha canviat el nostre caràcter cada cop més. Diuen sense amagar-se’n que ens odien i nosaltres també podem caure en el parany, de no tenir més remei que odiar a qui ens odia!


16/05/2019.

Benvolguts,

Tots els partits unionistes o unitaristes espanyols, s’anomenin d’esquerra o de dreta, diuen que tenen un gran objectiu, com tenia en Franco i el Felipe V: Carregar-se Catalunya, la cultura catalana, la llengua catalana. I en aquest Bloc n’hem publicat diversos articles, assaigs i estudis.

Aquests objectius els han assolit sempre que han volgut i pogut.

Amb guerres, el 1700-1714 i el 1936-1939 i amb esgarrifoses venjances posteriors. PP, PSOE, Ciudadanos, VOX, monàrquics, republicans.... Els espanyols i els partits espanyols tenen la fal·lera d’eliminar Catalunya. I nosaltres tenim la fal·lera de sobreviure. Però els mals que ens han anat fent ens ha canviat el nostre caràcter cada cop més. Diuen sense amagar-se’n que ens odien i nosaltres també podem caure en el parany, de no tenir més remei que odiar a qui ens odia!

En l’apunt de l’1 de gener del 2011 d’en Carles Ribera vàrem mostrar un resum de les disposicions dictades per Espanya, després de l’ocupació de Barcelona del 1714. El títol era:


També tenim diversos llistats de les disposicions dictades per Espanya des de l’any 1938 i següents fins el 1978...

Vegem, de moment les del primer Borbó i podrem comprendre que l’acció del 1714 era com l’acció del 1938 però més violenta que la del franquisme remanent dels Borbons actuals, i la del Felipe VI és més violenta que totes les altres juntes. Exemples l'1-O i el judici en curs:

Resum de les disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714

Abolició de les Corts de Catalunya
Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana
Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya
Extinció de la Generalitat de Catalunya
Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera
Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona
Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita
Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments
Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles
Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica
Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut
Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat
Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana
Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya
Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta
Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes
A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost
Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país
Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona
Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge
Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3876 persones Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona
Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort
Execució a Vic, de Bach de Roda Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols
Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial
Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics
Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament
Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona
Prohibició del Sometent a tota Catalunya
Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm
Prohibició de que els catalans poguessin tenir cap mena d'armes
Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer
Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana
Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya"
Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne
Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena
Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona
Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis
Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei"
Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge
Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica
Construcció de la Ciutadella de Barcelona Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer
Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella

Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal

Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat

El 16/03/12 – En Carles Ribera feia una introducció als greuges que Catalunya tenia contra Espanya, que El PuntAvui va ampliar amb 20 greuges d’aquell moment:
“Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.” Donant per bo aquest històric full de ruta d'alliberament nacional marcat el segle passat per Mahatma Gandhi, la reacció d'Espanya contra el sobiranisme català ja està entrant de ple en el penúltim tram, el de l'atac frontal i indiscriminat. L'últim capítol el capitanejava ahir el diari ABC, amb una reactivació de l'orteguià “problema catalán” a portada i una crida editorial a frenar el “separatisme”.

L'ofensiva, que no és exclusiva d'aquest rotatiu, ja que El Mundo i La Gaceta, i les tertúlies de referència a la capital, no queden enrere en els seus atacs, en una espiral que es va enverinant a mesura que el sobiranisme pren una força creixent en l'agenda política catalana. Els últims detonants de l'anticatalanisme han estat la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística, la polèmica de les banderes i el projecte de llei de consultes.

La catalanofòbia no és nova, però en els últims temps està especialment activada, i des de molts fronts. El mediàtic, el polític, el judicial. Fins fa uns anys era una obsessió de caire ciclotímic, depenent de la conjuntura més o menys favorable a un nacionalisme espanyol històricament incapaç d'admetre un estat plurinacional. En els darrers temps, aquest concepte d'Espanya ha trobat l'objectiu perfecte en la reacció catalana a cops letals com ara la sentència del TC i les successives agressions a la llengua, que han fet passar molts ciutadans del romanticisme idealista a la concreció política.

Recuperant el fil de Gandhi, Espanya ja no ignora el sobiranisme perquè s'ha fet massa important. Ja no se'n riu perquè veu que Catalunya es mou seriosament per la via nacional. Toca l'agressió. Política, amb un PP i un PSOE que si en res es posen d'acord és en l'objectiu recentralitzador. Amb un poder judicial polititzat que ha trossejat l'Estatut per mitjà del Tribunal Constitucional i el Suprem vetllant perquè no quedi cap serrell despentinat. Paral·lelament, una caverna mediàtica que fa allò que ha fet sempre, amb menys inhibicions.

Catalunya, vista des de Madrid, és un problema, però un problema imprescindible pel fet que és una font de redistribució de riquesa, punta de llança en molts aspectes i també juga una certa funció de boc expiatori quan convé.

Contràriament, Espanya, vista des de Catalunya, no només és un problema sinó que, per primer cop en la història, una majoria social creixent té clar que aquest problema que es diu Espanya no forma part necessàriament de la solució. Mentre no arriba l'última etapa del full de ruta gandhià, l'atac és duríssim. En aquestes planes hi ha una vintena d'exemples,recopilats per les diverses seccions d'aquest diari, que evidencien quin és l'obstacle real.
1.     Un espoli fiscal crònic del 8% del PIB anual
2.     L'Estat no paga els deutes a Catalunya
3.     Traspassos amb comptagotes
4.     La gran retallada de l'Estatut, al TC
5.     No al català al Congrés i a Europa
6.     Fer un referèndum: missió impossible
7.     Guerra oberta per evitar un ‘hub' al Prat
8.     Resistències amb el corredor mediterrani
9. Més peatges que autovies
10.Rodalies i el dèficit d'infraestructures
11.Torna l'amenaça del transvasament
12.Una llengua en extinció als jutjats
13.Tots els cotxes amb la E d'Espanya
14.Reivindicació de la gestió del 0,7%
15.El creixement de la catalanofòbia
16.Emissions de TV3 i divisió del català
17.Dèficit sobrevingut pels incompliments
18.El model educatiu, sempre als jutjats
19.Obligats a penjar la ‘rojigualda' (també anomenada l’estanquera)
20.Esportistes sense seleccions


Carles Ribera

Joan A. Forès




01/07/2019. Albert Botran. Front Nacional de Catalunya. Una de les notícies de les darreres eleccions municipals ha sigut l’entrada al ple de Ripoll d’una formació anomenada Front Nacional de Catalunya, que res té a veure amb la històrica organització que va existir entre 1940 i 1990. El Front de Ripoll va ser aïllat per la resta de formacions polítiques municipals (Alternativa per Ripoll-CUP, ERC, Junts per Ripoll i PSC), que es van comprometre a no pactar ni amb ell ni amb la candidatura Som Catalans, pels respectius programes racistes: “es presenten com un projecte catalanista i independentista, amb un discurs clarament racista.


Benvolguts,

Publico aquest article o crònica de l’Albert Botran referit a la resurrecció (o no?) del Front Nacional de Catalunya (FNC). L’article ha sortit publicat en el número 1829 de la revista El Temps.
Molts dels que havíem suportat el franquisme dels anys 40-70 del segle passat sabíem què era el FNC. Uns antics militants del Front estan recordant els antics temps. Més endavant ho aclarirem i ho complementarem.

Vegem l’article:

Front Nacional de Catalunya

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).

Publicat el 1 de juliol de 2019


Una de les notícies de les darreres eleccions municipals ha sigut l’entrada al ple de Ripoll d’una formació anomenada Front Nacional de Catalunya, que res té a veure amb la històrica organització que va existir entre 1940 i 1990. 

El Front de Ripoll va ser aïllat per la resta de formacions polítiques municipals (Alternativa per Ripoll-CUPERCJunts per Ripoll i PSC), que es van comprometre a no pactar ni amb ell ni amb la candidatura Som Catalans, pels respectius programes racistes: “es presenten com un projecte catalanista i independentista, amb un discurs clarament racista. Al darrere d’això s’amaga una ideologia xenòfoba amb la intenció de generar odi i fractura social entre la població, classificant les persones en diferents categories en funció del seu origen”.

Tanmateix, el Front ha entrat a l’Ajuntament i el discurs de la seva regidora Sílvia Orriols en la constitució del ple ha estat celebrat per algunes opinions independentistes com ara Santiago EspotEnric VilaJaume Renyer o Ramon Sargatal. Es tracta d’un parlament molt dramatitzat, en to patètic i afectat, dedicat gairebé íntegrament a espolsar-se les acusacions de xenofòbia. Juntament amb el manifest del Front i amb algun escrit a les xarxes socials són les úniques fonts de què disposem per fer-nos una idea del seu pensament polític. Certament, la xenofòbia traspua en afirmacions com ara la denúncia d’una “progressiva i planificada estrangerització de la nostra vila i la nostra pàtria” o en les insinuacions respecte a les persones migrades (no compleixen les normes, reben més ajudes). En aquest context una frase del manifest com “els serveis i ajuts socials han de ser prioritàriament per a la nostra gent gran i els nostres joves” es pot interpretar ben bé com l’eslògan preferit de Josep Anglada: “primer, els de casa”.

Una formació que assenyala les persones migrades com a font de conflicte social, ignorant qüestions reals com la pobresa o la discriminació, ja es pot presentar com a laica, popular, patriòtica o independentista, que això no la farà menys xenòfoba.

La confusió que pot generar és encara més gran pel fet que recupera les sigles de l’FNC d’una manera il·legítima i oportunista. El Front històric es va fundar l’hivern de 1939-1940 a París, entre militants separatistes exiliats, encapçalats principalment per Daniel Cardona i per Joan Cornudella. Volien activar de seguida la resistència al franquisme i connectar amb els aliats, i per aquesta raó van treballar per la resistència francesa i l’espionatge britànic.

Final del formulari
L’FNC mai va ser una formació xenòfoba. Així ho explica Fermí Rubiralta en la biografia de Cornudella: “bandejarà sempre sacralitzacions de tota mena i defensarà, en canvi, la idea d’una Catalunya no immutable, sinó conformada com una societat vivent, una ‘contingència històrica’ com li agradava repetir, per a la qual la independència no era una sortida sentimental sinó la conseqüència lògica d’una reflexió que el portava al convenciment que era aquesta l’única possibilitat real per a un desenvolupament complet en tant que nació diferenciada”. Cornudella tenia un pensament laic, republicà, antifeixista i progressista i una voluntat de lligar el separatisme amb les reivindicacions socials, i per alguna raó va tenir contacte i bona relació amb militants cenetistes durant la República i la guerra.

Parteixo del pensament de Cornudella perquè va ser el líder de l’FNC fins a la Transició, si bé va acabar al PSC. Però si llegim qualsevol altra font de militants del Front, com per exemple les detallades memòries d’Àlvar Valls (Al cap dels anys. Militància, presó, exili. 1970-1998), veurem que les idees de les quals bevien no eren en absolut xenòfobes o reaccionàries sinó ben al contrari.
Certament no eren marxistes i aquesta va ser una de les raons per les quals se n’escindiren els militants que van crear el PSAN. Però l’FNC sí que es declarava socialista des de mitjans dels seixanta i ja uns anys abans va atendre la qüestió de la immigració. Si bé ho va fer amb un lèxic i un enfocament diferent al que avui faríem servir, concorda en allò fonamental amb una visió oberta de la identitat catalana i amb la voluntat de construir un sol poble.

En canvi, Sílvia Orriols deia ara fa uns mesos: “Mai no m’he considerat ni d’esquerres ni de dretes, no tinc opinió respecte a tendències econòmiques ni socials. Ni hi entenc de classes socials, ni hi tinc cap interès… Simplement sóc nacionalista, que, com indica el mot, és una ideologia basada en la defensa i estima d’una Nació”.

No es defensa ni s’estima una nació aprofundint els prejudicis cap a un sector de la societat catalana, en lloc de mirar endavant, obrir la catalanitat i construir reptes conjunts com la República independent.

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).

dijous, 4 de juliol del 2019

02/07/2019. Editorial Vicent Partal. A Espanya se li enfonsa la pretensió que Catalunya és un afer intern. La inauguració de la nova legislatura del Parlament Europeu, ahir a Estrasburg, ens va deixar imatges importants i d’impacte. Al costat de les previsibles protestes sobre el Brexit, la situació dels eurodiputats independentistes catalans va centrar el dia, d’allò més. Des del primer minut, gràcies a la poderosa intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, desafiant el prepotent Antonio Tajani en defensa dels drets democràtics dels catalans. El grup de l’Esquerra Unitària Europea, on hi ha Die Linke, el Bloc d’Esquerra Portuguès, el PC francès, el Sinn Féin i Bildu, entre més, agrupa els partits que han defensat sempre i sense límits els nostres drets democràtics. I ahir es va tornar a demostrar. El silenci de l’ALE, grup que va nomenar oficialment Junqueras com a candidat a presidir la Comissió, i dels seus socis dels Verds va tenir el contrast en l’actitud d’aquest diputat del Sinn Féin, membre d’un grup que no té cap interès personal en l’afer però que ha demostrat una sensibilitat indiscutible que és absolutament d’agrair. Allò que es va viure ahir a Estrasburg fa més urgent encara la unitat estratègica de l'independentisme.



Benvolguts,

A l’Editorial de Vilaweb en Vicent Partal reflexiona sobre la jornada del dia 2 a Estrasburg. I com sempre ho fa de manera optimista, és la seva manera de fer, però molt diferent d’altres cronistes o articulistes que hi posen sempre més pessimisme, sigui inconscientment o conscient!




Vegem l’Editorial, que com sempre cal llegir-la més d’un cop:

dilluns, 1 de juliol del 2019

01/07/2019. Gonzalo Boye. [ÚLTIMA HORA] El Tribunal de Luxemburg admet a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu; només feia quatre hores que l’havien presentat. N’ha informat en un piulet l’advocat Gonzalo Boye. La Justicia europea, en contraste con la Española, ha tardado 4 horas en admitir a trámite el procedimiento de medidas cautelares que presentamos en contra de las decisiones de Tajani. Estas decisiones consistieron en privar a Eurodiputados electos y proclamados de su derechos de sufragio pasivo, impidiéndoles ejercer como representantes de una minoría nacional. Siempre dijimos que este partido se iba a decidir en Europa y no en España. El tribunal de Luxemburg és l’organisme que interpreta el dret de la Unió Europea.



Benvolguts,

Hem dit des de fa mesos que als catalans ens cal l’empar de la justícia europea perquè la justícia espanyola no és de fiar. No ens podem fiar dels estats. No ens podem fiar de la justícia espanyola que va en conxorxa amb la guàrdia civil, amb la policia armada i amb tot l’estat, ministres, Gobiernos, diplomàtics, reis. No ens podem fiar dels partits polítics espanyols, PP, PSOE, Podemos, Ciudadanos...


[ÚLTIMA HORA] El Tribunal de Luxemburg admet a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín

Els humoristes tampoc no se'n fien massa:


Com veu el Tribunal Suprem l'humorista Ferreres:



Vegem l’article:

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu


 
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu; només feia quatre hores que l’havien presentat. N’ha informat en un piulet l’advocat Gonzalo Boye.

La Justicia europea, en contraste con la Española, ha tardado 4 horas en admitir a trámite el procedimiento de medidas cautelares que presentamos en contra de las decisiones de Tajani.

Estas decisiones consistieron en privar a Eurodiputados electos y proclamados de su derechos de sufragio pasivo, impidiéndoles ejercer como representantes de una minoría nacional.
Siempre dijimos que este partido se iba a decidir en Europa y no en España

La petició reclama mesures urgents perquè siguin reconeguts com a eurodiputats i puguin prendre possessió dels seus escons al Parlament Europeu, que es constituirà demà. El recurs va contra la decisió de la Junta Electoral espanyola d’excloure els dos eurodiputats de JxCat de la llista enviada al Parlament Europeu amb els eurodiputats electes a l’estat espanyol.

Després d’haver presentat el recurs, el president d’aquest tribunal haurà de prendre una decisió en un termini breu, tot i que no hi ha calendari precís. Tanmateix, és probable que es prengui de seguida, abans de constituir-se el nou Parlament Europeu.

En un piulet, Puigdemont ha avisat que admetre a tràmit el recurs és un ‘molt bon començament’, però que no pressuposa el sentit de la decisió final. I insisteix a dir que s’admet que és un afer europeu que concerneix la justícia europea.

Vam dir que aquest partit es jugaria a Europa, en terreny neutral i àrbitre independent. Admetre a tràmit és un molt bon començament, malgrat que no pressuposa el sentit de la decisió final. S'admet, tanmateix, que és un afer europeu, que concerneix a la justícia europea. https://twitter.com/boye_g/status/1145601904271142912 …



La petició de Puigdemont i Comín ha estat presentada pels seus advocats davant el Tribunal General, cosa que permetria a les parts de recórrer contra la decisió en segona instància, si calgués.

El tribunal de Luxemburg és l’organisme que interpreta el dret de la Unió Europea.

 Gonzalo Boye

Joan A. Forès
Reflexions