dissabte, 28 de gener del 2017

27/01/2017. Procés. José Antich. Paraules, no fets. La renúncia de Santi Vidal a l'escó de senador i la confessió pública que les seves declaracions no s'ajusten a la realitat no conclou el debat polític i judicial que s'ha obert, però sí que torna a la casella de sortida la tempestuosa polèmica que s'ha obert.

Benvolguts,

Sembla que l’ex-jutge Santi Vidal ha posat els peus a la galleda (el jutge em preguntaria de seguida si la galleda és una arma o si estem parlant d’una metàfora).

Per la informació que tenim avui dissabte 28 de gener a les 11 de la nit, hem de pensar que si un nen fa una malifeta, la responsabilitat és dels pares, i similarment si un Senador, un Senador d’ERC!, la caga és el partit que la caga! Sembla que fa setmanes que l’ex ha anat deixant en vídeo frases del tipus “tenim les dades dels contribuents catalans, obtingudes il·legalment” o “sabem quins jutges romandran i quins no romandran en el sistema judicial de la República catalana”, i d’altres de semblants!

I ERC no li ha dit ni piu! ERC li ha deixat fer! Per què?

I ara tenim un problema de cal déu (un problema gros senyor jutge espanyol)! Ara el poder judicial espanyol pot ficar-se dins de l’organització del Govern català amb l’excusa que fèiem trampes i que un Senador ho ha destapat! I això pot afectar el procés, segurament accelerant-lo!
També cal remarcar veient l’article la frase:

Aquest mateix dijous, Partit Popular, PSOE i Ciutadans van impedir la constitució d'una comissió d'investigació per dilucidar l'ús de fons públics del Ministeri de l'Interior per actuar contra l'independentisme català. [PPSOECiudadanos!]

Els hem portat als Tribunals?
Per què no?

Vegem que hi diu el José Antich:

dijous, 26 de gener del 2017

19/01/2017. Economia. Pressupost. Vicent Partal. Pressupost: la política i la transcendència. Us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?

Benvolguts,

Un article convincent com tots els d’en Partal. Filosofa sobre l’entesa entre les CUP i JxSí. El raonament definitiu, pel meu parer és aquest: Us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?

I, per cert, no seria bo que algun dels cupaires volgués integrar-se en el Govern, per tal de valorar des de dintre quins són els avantatges o els inconvenients de tal decisió o de tal altre?


Pressupost: la política i la transcendència

«Junts pel Sí ha de facilitar a la CUP arguments per a poder votar a favor i la CUP ha de trobar aquests arguments allà on és possible de trobar-los»


19/01/2017  22:00

Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera.

Això tenen sobre la taula avui Junts pel Sí i la CUP. Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política. Ho saben tant i ho veuen tan clar que ja han arribat a un acord per escrit sobre com farem la DUI, ço és la llei de transitorietat, i el tenen desat en un calaix, tot esperant d’activar-lo amb efectes immediats. Provar d’explicar-nos que no són capaços de posar-se d’acord en un pressupost autonòmic tenint la proclamació de la independència acordada i pactada, a mi em sembla simplement impossible. I tanmateix som ací.

Hi ha espai per a l’acord en molts altres camps però Junts pel Sí ha marcat els seus límits pel que fa a la fiscalitat. No és cap sorpresa, la seua posició, i és ben legítima. Ha dit que considera que no es pot tocar més i ho ha argumentat. Realment no li ha estat pas gaire difícil perquè, al final, de totes les discussions que hi ha sobre el pressupost aquesta és la més incomprensible:

us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?

Amb un raonament com aquest s’entén –perquè això és el que s’entén– que en realitat la discussió no és per aquestes dècimes: és pel relat. I s’entén perfectament que la CUP vulga exercir el seu poder i deixar clar que és una espècie de segona cambra del parlament, car les decisions dels seus deu diputats tenen un valor definitiu i superior al de la resta. Que és cert que el tenen. Però la qüestió és si volen arribar a imposar el que siga, fins i tot mesures que, sincerament, a mi em semblen molt difícils d’explicar des del punt de vista de l’impacte real sobre la població. I sobretot la qüestió és si estan disposats a estripar les cartes perquè no se’ls accepta això, perquè Junts pel Sí no ho vol. És en aquest punt on som avui: enmig d’una complicada barreja de fons i de relat que, no ens enganyem tampoc, cal dir que ha passat en tots els països del món quan s’ha arribat a situacions com la que tenim nosaltres.

Junts pel Sí ha decidit de posar la seua ratlla allà on ho considera convenient. Que els deu vots de la CUP són definitius ho sap tothom. Però són deu i Junts pel Sí en té seixanta-dos. No cal que ho traduïm en vots, que tots ens sabem ja les xifres. Simplement, no es pot demanar a Junts pel Sí que adopte exactament aquella cosa concreta que els votants dels deu potser voldrien però que ells consideren clar que els votants dels seixanta-dos no volen. La CUP té dret a dir la seua i a pressionar però Junts pel Sí també té drets. I si no entenem això no entendrem res.

Tenim fins dimarts, doncs, per a resoldre aquest embolic i no hi ha cap més eixida que resoldre’l com sempre s’han resolt les coses quan parlem de política. Junts pel Sí ha de facilitar a la CUP arguments per a poder votar a favor i la CUP ha de trobar aquests arguments allà on és possible de trobar-los: no allà on la discrepància és irresoluble sinó allà on hi ha un marge de maniobra. Si ho fan, que estic convençut que és això que acabarà passant, ho celebrarem tots d’allò més.
Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Comentaris dels subscriptors

ricard
Quan mès JuntsxSi i la CUP discuteixen, mès que Espanya somriu. Sembla mentida que no s’adonin del mal que fan al pais i a tots els milions de persones que els hem fet confiança.


Pep
Fa dies que veig clar el que diu en Vicent avui, per aquesta lògica política que el procés arrossega tothom. Els pressupostos s’aprovaran. Però el relat demana teatralització, en el bon sentit. La CUP ha de tenir arguments que s’avinguin amb el “no-en-tindrem-mai-prou” que és la consigna-mare que guia cap la utopia socialista i això és difícil i JxS han d’entendre-ho. Hi ha un altre aspecte gens despreciable: Pot ser la última negociació on la CUP pot tenir la clau per exercir poder tan gran de pressionar, per tant, la CUP vol deixar marca davant les bases i els “comuns” que tant els influeixen.
Espero que dimecres tot plegat sigui una anècdota insignificant políticament i eficaç socialment.


Josep Maria
Estic ben segur que un gest de Junts pel Sí semblant al de la mare i el rei Salomó, el gruix d’independentistes el sabrem apreciar i recompensar com cal. La manca d’entesa la pagarà molt qui pot ser més magnànim, per llur mirada autonomista.


Lluís Paloma
Sempre em faré creus de com un partit (la CUP) pot canviar tant de manera de fer, d’una legislatura per l’altra. Considero el meu vot llençat i aprenc dolorosament la lliçó. Un cop dit això, reconec que aquest darrer pas serà agònic però que ara mateix em comença a preocupar un fenomen inesperat, almenys com el percebo al meu entorn: com més a prop estem del Dia de la Independència, i amb força cartes al nostre favor, més veig al personal en plan derrotista (“això pinta malament”, “no ens en sortirem”, “falten molts anys, no ho arribarem a veure”, i així anar fent). I no hauria de ser així. Per tant, doncs, alguna cosa falla. I pot ser surreal que, el dia D, es proclami la independència amb un èxit total mentre la gent s’amaga a les golfes de casa amb provisions d’emergència perquè tot ha anat malament i s’acaba el món.


Josep Castelltort
Ja s’ha vist que amagar el cap sota l’ala no és una bona estratègia. Cal aprovar els pressupostos perquè no hi ha proporció entre les partides modificades i la independència. I quan estem assajant fets i no paraules, no té cap sentit adoptar posicions per greuges simbòlics. Això fa que, malauradament, si la CUP és responsable, té poc joc.

Altrament, pot resultar que el partidisme d’uns i altres predomini, i ens trobaríem que no tenim uns parlamentaris idonis per a construir la llibertat.

Sincerament, em sembla que els parlamentaris han estat el darrer any prou a l’alçada. A veure si segueixen així.


Josep Usó
Ara cal, tan senzill i tan difícil a la vegada, negociar. Perquè tots, els uns i els altres, saben el que es juguen. I que hi ha voltors esperant un desacord d’última hora. Fins i tot em sembla lícit donar una mica de peixet a aquests voltors. Pot ser només per fer-los eixir del cau. Però en els pocs dies que resten, n’estic convençut que s’arribarà a una mena d’acord que serà digerible per tots. I que, possiblement, ens sorprendrà i tot. Aleshores, haurem passat una altra pantalla del joc. Tal vegada la penúltima. Els veig capaços de molt més del que ja han fet fins ara. I segur que ho faran, també. En realitat, els que negocien pot ser ni tan sols són conscients que els antics partits polítics ja han deixat d’existir i que ara n’hi ha de nous. I, en molts aspectes, diferents. Al País Valencià, mentre al nord es negocien els pressuposts, estem immersos en un temporal de fred, pluja, vent i neu. Des del fred, ens ho mirem amb il·lusió i segurs que tot anirà bé.


Joan Benet
La trista paradoxa és que aquests 10 diputats no vénen de votants estrictes de la CUP, sinó de molta gent que, poden votar Junts pel Si, els va triar amb ells per la simpatia que varen generar durant la darrera legislatura. L’abraçada de David Fernàndez a Mas el 9N va entendrir molts cors… Sobretot entre gent jove per qui la part CiU de Junts pel Sí sonava massa al vot dels seus pares.

Per una altra part, no sembla que la CUP tindria un comportament diferent si fossin 5 diputats en lloc de 10.
La meva opinió: que Junts pel Sí cedeixi i anem per feina. Un cop independents i encarant les primeres eleccions de la República, això no tindrà cap cost electoral per ells, ans al contrari. Com tampoc crec que pugui representar cap plus d’electors per la CUP. Provinents de votants d’ERC o PDCat vull dir. Una altra cosa és que un cop independents arrabassi vot a l’actual espai dels Comuns, que sense el mercat espanyol podria quedar molt afeblit. Però això ja és una altra història…


Narcís Bonet
Que els de la CUP us escoltin i ho celebrarem amb quatre abraçades estelades.


Joan Rubiralta
Entenc que no hi ha altre camí que l’aprovació dels pressupostos. Ningú no entendria que per uns pocs euros ens barallem i tot el procés se n’anés en orris perquè per comptes de fer el referèndum, que és el que tocaria, tornem-ho a frenar el procés tot fent eleccions autonòmiques.
Un eleccions en les quals uns donaran la culpa al altres d’haver arribat fins aquí i segur que els resultats seran diferents. Tan diferents que ja veurem si aconseguim la majoria, una majoria que jo ara voldria que fos exclusivament per JxS i que no hàgim de tornar a necessitar la crossa de la CUP per tenir-la.

Esperem que no hàgim d’arribar a aquest extrem perquè llavors la ciutadania de Catalunya, molt cansada ja d’aquesta manca d’acord, pot afeblir la coalició guanyadora i tot plegat quedaria aturat. Com va dir l’ex-president Mas, la gent ens va donar els vots per anar caminant cap a la independència i no per fer la revolució. No entendre això, pot ser letal pel que fa al procés. La història jutjarà aquestes decisions.


Josep-Anton
No entenc massa això de que la pujada d’impostos aniria a parar a Madrid. Entenc que s’haurien de liquidar al juny de 2018 i que, aleshores, ja es pagarien a la hisenda catalana.
Tampoc diria que la majoria dels votants de JxSí no vulguin aquesta petita pujada d’impostos que demana la CUP i que afectaria a molt poca gent (segur que es podria acordar que afectés als que guanyen més de 90.0000€/any). Potser no ho volen els votants de PDCat però sí que ho voldran els d’Esquerra que, cal dir-ho, avui conforma una ampla majoria dins de JxSí.
Però molt per sobre d’aquestes mesures, importants simbòlicament però no massa econòmicament, i mes si es té en compte que aquests pressupostos han de tenir una breu durada i seran renegociats a la República Catalana, seria realment increïble que per una fotesa tan ridícula ho engeguéssim tot a rodar. Realment seria per tirar el barret al foc i donar la raó a Dante i a Quevedo sobre la qualitat dels catalans.
Espero que on no arribi l’un arribi l’altre i que no es quedi tot en buscar responsables d’un fracàs que seria històric i terrible. Tant se val si uns tenen 10 vots i els altres 62 i els petits no poden condicionar els grans… Doncs sí, just o no, uns o altres poden engegar-ho tot a dida. El que tingui més seny que li posi sense mirar si té o no més raó. Les raons i els vots ja els donarà el poble a les eleccions constituents quan arribin un cop guanyat el referèndum. Ara el que cal és fer-lo i si cal cedir es cedeix. Cóm volem sumar gent per la independència si de cada pas en fem un esglai?. La confiança la guanyarem amb actituds generoses i resoltes, no barallant-los i patint cada setmana per una cosa o altra. Que no en tenim prou amb les trompades que venen i vindran d’Espanya? Senyors, ara és el moment de donar-ho tot i de posar-hi la màxima generositat i responsabilitat!


jaume
Si ens fallen, els que són independentistes continuaran sent-ho. Els que no són independentistes però probablement haguessin votat independència -per l’efecte cavall guanyador, per afartament de la injustícia espanyola, per il·lusió, pel que sigui- potser començaran a dubtar de la voluntat real d’un canvi de paradigma, i de ben segur no voldran sentir-se en ridícul.
I aleshores tots ho lamenterem.



24/01/2017. Procés. Joan M. Minguet Batllori. La perifèria segrestada. «Cornellà ha esdevingut una ciutat apàtica i endormiscada. Quaranta anys d'ajuntaments democràtics l'han segrestada i l'han convertida en una ciutat pensada per al consum i el conformisme, la cultura passiva». Els espanyols tenen una cultura subsidiària, que a la llarga no porta enlloc. Quina és doncs, la diferència? El nivell cultural de l'alcalde i de la gent.

Avui copiem la magnífica presentació i comentari de l’article de Minguet Batllori La perifèria segrestada feta per l’amic Lluís Solà del Grup d’Opinió GOAL.

Bon dia,
Algun dia hi haurà gent que demanarà explicacions de per què unes ciutats de l'àrea metropolitana governades des dels 1979 fins avui dia (ja fa 37 anys) pel PSOE, PSUC i cia. no han deixat de ser ciutats dormitoris.  Però l'explicació és molt senzilla, la culpa d'això és dels alcaldes que han tingut aquestes ciutats. Jo comparo aquestes ciutats amb Girona, (ciutat que conec força bé), amb tot el que va fer l'alcalde Nadal. Clar, comparar el Montilla, el Balmon, Corbachos i cia. amb el Nadal tot i que són del mateix partit, no hi ha color.  Quina és doncs, la diferència? El nivell cultural de l'alcalde i de la gent. Els espanyols tenen una cultura subsidiària, que a la llarga no porta enlloc. La prova la tenim que Andalusia i Extremadura que han estat les regions que més diners per càpita han tingut, en els últims 40 anys, continuen estant a la cua d'Espanya.

Parlem molt de les retallades de sanitat, educació i infrastructures, ja que són molt visibles, però el preocupant són les retallades en cultura i educació, que no es veuen fins al cap d'una generació i això ho pagarem car.

A la gent del Baix Llobregat cal preguntar-los si volen continuar sent ciutats amb mentalitat subsidiària o volen tenir mentalitat moderna i europeista. Que viatgin, que visitin Girona - només és a 100km-  i que vegin les diferències...
Lluís

Vegem ara l'article:

26/01/2017. Feixisme, nazisme, franquisme. 26 de gener. Pep Martí. Divendres es commemora el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. I també commemorem que fa 78 anys els tancs franquistes baixaven per la Diagonal i començava la llarga nit de l’ocupació franquista de Catalunya. Un altre genocidi de Catalunya perpetrat per l'exèrcit espanyol, amb la bandera espanyola. O sigui Estat espanyol.

Benvolguts,

Avui és un dia de trist record pels catalans (excepte pels botiflers com el sinistre Millo). Fa 78 anys els tancs franquistes baixaven per la Diagonal i començava la llarga nit de l’ocupació franquista de Catalunya, que encara dura.

Hem titulat aquest apunt Nazisme, feixisme, franquisme perquè l’Eix Alemanya-Itàlia-Espanya fou el que ens va anorrear i Espanya mai no ha demanat perdó!

Quan les tropes soviètiques varen alliberar els pocs jueus que quedaven al camp de concentració i extermini d’Auschwitz fa 72 anys, el mon va començar a conèixer els crims del nazisme-feixisme-franquisme. I nosaltres, els catalans, ja havíem patit a més de la guerra i l'exili els camps de concentració franquistes. I nosaltres, els catalans fórem les víctimes del franquisme. I nosaltres que el varem patir no hem arribat a conèixer prou bé els crims del franquisme perquè el franquisme i el borbofranquisme els han amagat! Vergonya, cavallers, vergonya!

Els catalans hauríem de crear un Dia Internacional en Memòria de les víctimes d’Espanya! Les múltiples víctimes d'Espanya. Las víctimes en les seves pròpies fronteres de la Guerra de Successió del 1705 al 1714, les víctimes de la Guerra Civil del 1936-1939, les víctimes de Catalunya en la Guerra d’Espanya contra Catalunya també del 1936-1939. I les víctimes de l’imperialisme espanyol a les colònies dels segles XVI, XVII i XVIII així com les víctimes de les guerres d’emancipació o d’alliberament de les colònies dels segles XIX i XX!

Per recordar només el tracte inhumà (genocidi) aplicat als indígenes de l’Amèrica del Sud, en aquest cas els de l'Altoperú  i concretament la vila de Potosí de 100.000 habitants (Madrid en tenia 5.000 a la mateixa època) vegem en el llibre de Jorge Abelardo Ramos Historia de la Nación Latinoamericana el capítol VII-10:

10. Los indios mitayos.
En las minas altoperuanas trabajaban más de 15.000 indios mitayos, que eran reemplazados a medida que morían en el fondo de las minas.
Los antiguos súbditos del Imperio incaico estaban obligados a prestar servicio forzoso en la extracción de mineral. Fueron inútiles todas las tentativas jurídicas de la Corona para reducir la crueldad de ese gigantesco proceso de genocidio.
Tanto los españoles como los criollos de las clases propietarias de minas en el Alto Perú frustraron por su peso social toda tentativa de reforma.
Aquellos indios que no morían en las minas, eran retenidos con diversos pretextos, cuando habían cumplido ya su turno hasta que morían trabajando. 
Al anunciarse los llamados a una mita, parte de los indios abandonaban a sus mujeres e hijos y se escondían en la cordillera. Eran buscados con milicias armadas y tropas de reserva, con la ayuda de caciques de indios (verdaderos cipayos quechuas) hasta, que se reducía por la fuerza a los alzados. "Así, los mitayos eran conducidos a la muerte con seguridad, sin dejar de oír misa los domingos"  
Cuando llegaba el momento de concurrir a la mita, los indios que no habían huido salían a la plaza acompañados de sus padres, parientes y amigos. Se abrazaban mutuamente entre lágrimas y sollozos, después de recibir la bendición del cura ante la puerta de la Iglesia: "aumenta lo funesto y lúgubre de esta escena el son de los tamborcillos y de las campanas que empiezan a hacer la señal de rogativas".
La mayor parte no regresaba jamás. Se llegó a temer la extinción de la población indígena. Los propietarios mineros se disputaban con los propietarios de tierras la mano de obra indígena lo que originó innumerables conflictos en la política lugareña altoperuana.

Aquesta digressió és llarga però considerem que indispensable per mostrar el panorama de la “colonització” de les índies.

Vegem ara l’article d’en Pep Martí a Nació Digital:

dimecres, 25 de gener del 2017

24/01/2017. Franquisme. Ramón Cotarelo. Joc brut. I, mentre es debat apassionadament sobre el programa de preguntes a Puigdemont, a Brussel·les es posava en marxa una altra operació de joc brut. Ara es tracta de boicotejar la presència de Puigdemont, Junqueras i Romeva al Parlament Europeu a explicar l'anomenat procés.

Benvolguts,

Joc brut
"Si els representants del PP al Parlament Europeu volen protegir els seus col·legues de tota contaminació, el que han de fer és oferir-se voluntaris per mantenir un debat"

 
24/01/2017
Entre altres coses, la democràcia és un joc sotmès a regles. El joc és net quan les regles es respecten. No ho és si no es respecten. Una de les regles democràtiques bàsiques és que els participants en un debat públic s'identifiquin adequadament. Una trobada a la televisió d'un parell d'hores, contemplat per centenars de milers, potser milions, de ciutadans és una cosa innegablement pública.


Aquestes trobades en els mitjans no poden ser anònims, com en les xarxes, en on sol haver perfils falsos. I no poden perquè és faltar a una altra regla bàsica del joc: la d'igualtat d'oportunitats

En la trobada amb el president Puigdemont aquest era ell mateix, es representava a si mateix, no podia ser un altre. Alguns dels intervinents, en canvi, van ocultar les seves adscripcions ideològiques, fins i tot militància o pertinença a unes o altres organitzacions, simulant ser ciutadans normals, d'a peu. De tota manera, sembla que el president ha guanyat de carrer perquè el joc brut no paga.

I, mentre es debat apassionadament sobre el programa de preguntes a Puigdemont, a Brussel·les es posava en marxa una altra operació de joc brut. Ara es tracta de boicotejar la presència de Puigdemont, Junqueras i Romeva al Parlament Europeu a explicar l'anomenat procés.

Aquest tipus de topades són freqüents en els últims temps. El ministeri d'Afers Exteriors deu tenir un departament exclusivament dedicat a seguir la pista de l'acció exterior de la Generalitat, que no sembla descansar. Cada vegada que detecta un acte muntat pel Diplocat, comissiona al personal de la corresponent ambaixada perquè li posin tots els inconvenients que es puguin. Part del servei exterior de l'Estat es dedica a combatre en un conflicte interior.

Però ara l'assumpte es planteja en altres termes, més aguts i simbòlics. L'eurodiputat del PP González Pons ha enviat una carta circular als diputats del PP perquè no vagin a la conferència dels catalans. Ho demana com coreligionari i com a amic, insistint que les reivindicacions dels conferenciants trenquen la llei, la Constitució i l'Estat de dret a Espanya. La veritat, resulta divertit que un dirigent d'un partit fundat per un exministre de Franco parli amb tanta unció de la Rule of law i de la Constitució en contra de la qual van votar alguns dirigents d'aquesta militància.

No s'ha de deixar de banda el fet que també el PSC ha manifestat la seva opinió contrària a l'acte de JxSí en carta dirigida a l'òrgan central del Partit Socialista Europeu, però no demanen als altres diputats de la seva orientació que no assisteixin. És una posició molt més respectuosa que la del PP i no joc brut.

En què consisteix el joc brut? 

En el fet de dificultar als altres l'exercici dels seus drets

PuigdemontJunqueras i Romeva compareixen en una sala d'una comissió del Parlament segons uns tràmits i procediments legals. No hi ha raó per prohibir la compareixença, tot i que l'afany per boicotejar deixa entreveure que, si poguessin, la prohibirien. En tot cas, el boicot és una espècie de censura perquè es pressiona altres perquè no accedeixin a una informació, però no s'ofereix substituir-la per una altra.
  
Aquesta és la part més clarament antidemocràtica d'aquest joc brut. Si els representants espanyols del PP al Parlament Europeu volen protegir els seus col·legues de tota contaminació amb discursos il·legals, anticonstitucionals i contraris a l'imperi de la llei, el que han de fer no és impedir que s'escoltin sinó oferir-se voluntaris per mantenir un debat amb qui porten tan proterves designis. Això seria, a més, una clara mostra de respecte a la dignitat del Parlament, òrgan capaç d'escoltar i ponderar tot tipus de reclamacions polítiques sense que vingui ningú a donar-li permís.
  
No sé si aquesta compareixença podria convertir-se sobre la marxa en un diàleg/debat entre les dues posicions. Seria molt precipitat. Però sí podria proposar-se seriosament pels canals oportuns per a un futur a curt termini, immediat, una nova trobada al Parlament europeu entre representants de la Generalitat i del Govern espanyol. D'aquesta manera, el govern espanyol podria exercir aquest diàleg que pregona i fer-ho davant d'un públic molt interessat. Segur que no hi hauria problemes d'assistència.

Ramon Cotarelo

Joan A. Forès
Reflexions

03/01/2017. Procés. Ramón Cotarelo. Qui arruïna a qui?

Benvolguts,


Qui arruïna a qui?

"Si es produeix la independència, és possible la ruïna d'Espanya, però no la de Catalunya"
 
per Ramón Cotarelo 03/01/2017
Politico vaticina que Puigdemont és un dels personatges europeus que poden "arruïnar l'any 2017". Aquest concepte de ruïna és massa abstracte. Cal esbrinar no què es pot arruïnar, sinó a qui. En principi la ruïna té tres possibles pacients, Espanya, Catalunya i la UE. Pel que fa a les dues primeres, les possibilitats de Puigdemont són molt bones. Si es produeix la independència, és possible la ruïna d'Espanya, però no la de Catalunya. Si no es produeix, la ruïna de Catalunya no és ni probable. Les dues posicions són guanyadores, així que Politico sabrà el que diu. Pel que fa a la UE, cal veure quina situació mouria la seva intervenció, cosa que, com sempre, dependrà de qui es perfili com a guanyador.

De totes maneres el profundament erroni d'aquest vaticini resideix en la seva personalització. Dóna a entendre que hi hagi o no confrontació greu entre Espanya i Catalunya depèn exclusivament del caprici del president de la Generalitat. La mobilització social, institucional, política en pro del referèndum d'autodeterminació i en part, així mateix, de la independència, segons sembla, no compta.

La pressió en pro del referèndum i, dins d'ell, de la independència, no obeeix al designi personal de ningú. És cert que Puigdemont no és un president electe com ho hagués estat Mas, a qui en definitiva es va votar primer i es va vetar després. Però ha estat designat per la majoria de vots que havia guanyat les eleccions. Uns comicis als quals han votat milions en favor del referèndum, de la independència i de la República Catalana, un objectiu tan legítim (els independentistes pensen que més) com el de deixar les coses tal i com estan, amb 
una Catalunya sotmesa a una Espanya retrògrada coronada per una monarquia originada en el franquisme.
Això per a "Polític" tampoc no compta.

És irònic que l’atribució de la potencialitat arruïnadora es dirigeixi en exclusiva a Puigdemont, que és un dels pols personals de la confrontació, mentre que queda exonerat de responsabilitat l'altre pol, Rajoy. Vist des de fora és difícil entendre per què en l'actual conflicte entre Espanya i Catalunya, el responsable de la ruïna ha de ser el català i no l'espanyol. La negativa de Rajoy a acceptar el diàleg s'aprecia en el fet que li hagi costat cinc anys pronunciar la paraula. El mateix li va a passar a Zapatero amb la paraula "crisi" i al contumaç Rajoy amb la de "Bárcenas".
Res d'estrany, ja que el diàleg és una activitat profundament repugnant a un govern neofranquista.
I aquesta és la veritable ruïna d'Espanya. I no només del 2017, sinó també dels anys posteriors, conseqüència de Rajoy i del seu govern en la seva actitud d'immobilisme absolut: el referèndum no es pot fer; la reforma de la Constitució no és necessària; la legislatura dura quatre anys; aquí no passa res i la resposta a l'independentisme català la donaran els jutges, la policia, les presons i, si cal, les forces armades. S'aposta perquè el país segueixi com està perquè creu que això és possible. I no ho és perquè no resulta factible governar un territori en el qual la part més avançada planteja un problema permanent de desobediència institucional. Dit en altres termes, no és possible governar un país amb un estat d'excepció ocult no menys permanent que la desobediència a la qual s'enfronta.
Perquè estat d'excepció ocult és la sistemàtica persecució judicial dels representants democràticament elegits en les diferents institucions catalanes. La deriva cap a un tractament purament repressiu, autoritari i feixistitzant del conflicte català es veu en la metàfora que un antic policia franquista, convertit en jutge, encausi un representant democràtic català, el regidor Coma, amb presumpta arbitrarietat.

Si algú pot arruïnar l'any 2017, és justament el president Rajoy, perquè la seva obstinada negativa a tot tipus de negociació amb la Generalitat no apunta a una solució del conflicte, sinó a la seva agudització. A la llarga, les relacions entre l'Estat i Catalunya poden "ulsteritzarse", no en el sentit que hi hagi recurs a la violència, ja que està descartat a Catalunya pel caràcter pacífic i democràtic del moviment, sinó en el sentit de l'enquistament d'una situació d'enfrontament permanent entre comunitats i les seves institucions.

La ruïna d'Espanya la convertirà en un Estat fallit si, després de demostrar-se el 9N de 2014 que no pot garantir el compliment de la llei en la totalitat del territori sota la seva jurisdicció, reincideix permetent a la celebració del referèndum el 2017I, si no ho permet i ha de reprimir per la força, la ruïna serà més gran.
Ramón Cotarelo

Joan A. Forès
Reflexions




23/01/2017. Montse Sánchez. La nul·litat d'Espanya. "Vull fer una crida a tothom perquè siguem capaços de mantenir una unitat indestructible, deixant de banda les sigles, fins a la proclamació de la República Catalana". No tenen un full de ruta polític per contrarestar les accions del Parlament i del Govern de la Generalitat. Emprant un símil futbolístic, podríem dir que Catalunya juga com el Barça de Guardiola, a l'atac i acaronant la pilota, mentre Espanya només sap posar l'autobús i esperar el miracle d'un contraatac...

Benvolguts,

Haviem publicat una entrevista molt interessant d'en Bernat Vilaró a la Montse Sánchez, preveient les eleccions per presidir Súmate. Avui presentem un escrit fet directament per la Montse Sánchez. Una proclama molt sentida! No tothom té capacitat d’expressar en poques paraules un devessall d’idees, de solucions i d’accions!

Li desitgem que guanyi les eleccions del dia 28. Ens agradarà aquesta dona responsabilitzant-se de Súmate!

Vegem el seu article:

25/01/2017. Memoria Histórica. Quico Sallés. Los campos de concentración en Catalunya que la transición escondió.

Benvolguts,


Memoria Histórica
Los campos de concentración en Catalunya que la transición escondió
  • Ofensiva del PSC para sacar del ostracismo otro episodio negro de la represión

Mapa de los campos de concentración señalados en Catalunya durante el franquismo (Mario Chaparro)

Quico Sallés, Parlament, Mario Chaparro, Ilustración
25/01/2017 02:13 | Actualizado a 25/01/2017 02:15
Primer paso de una maniobra política para sacar a la luz uno de los elementos más siniestros de la represión franquista: los campos de concentración. El diputado y portavoz adjunto del PSC, Ferran Pedret, se le ha puesto entre ceja y ceja hacer justicia y reparar una deuda histórica a través de una Resolución Parlamentaria sobre el censo y la conservación de los campos de concentración y los batallones disciplinarios de trabajadores.
Este es el primer paso formal para abrir un largo camino político e institucional de reparación histórica y sacar del ostracismo una de las peores pesadillas de la represión franquista. “Ya ha llegado la hora de catalogar los campos que existieron, las obras que se hicieron con prisioneros, explicar que fue aquel horror, la gente debe saberlo”, insiste el diputado que tiene la intención de llevar la misma iniciativa, a través de diputado del PSC per Girona, Marc Lamuà, al Congreso de los Diputados.
Auténtico sistema concentracionario en Catalunya
El texto, al que ha tenido acceso La Vanguardia, describe como un “auténtico sistema concentracionario en Catalunya” del franquismo a medida que las tropas nacionales se iban adentrando en territorio catalán. Campos de concentración que sobrevivieron a la Guerra Civil y continuaron en la larga noche del franquismo hasta llegar a la finalización de la Segunda Guerra Mundial. Asimismo el texto se refiere también a los batallones de trabajadores forzados que se articularon en Catalunya una vez acabado el conflicto armado a través de Batallones de Trabajadores de prisioneros de Guerra, de batallones disciplinarios de soldados trabajadores o batallones disciplinarios de soldados de trabajadores penados.
La propuesta enumera diversos campos registrados por historiadores, y lamenta la dificultad de ampliar este registro de centros de detención y concentración. Por el momento, la resolución relaciona los campos de la ciudad de Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus, Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa,Barcelona (dos a Horta, el Palau de les Missions de Montjuïc, i el d’El Cànem), Figueres,Puigcerdà, Seu D’Urgell, Granollers, Bossòst, Igualada, Mataró, i Vilamitjana (Pallars Jussà).
Mapa de los campos de concentración señalados en Catalunya durante el franquismo (Mario Chaparro)
Ejemplo alemán
Pedret recuerda que las condiciones de vida en estos campos y en los batallones de trabajos forzados eran “deplorables” con unas condiciones infrahumanas. “Mucha gente murió en estos campos o en trabajos forzados, y familiares de muchos de los desparecidos todavía no saben donde están sus cadáveres, es hora de restablecer esta memoria, hay que saber lo que ocurrió”, sentencia Pedret en conversación con La Vanguardia.
El plan del diputado socialista tiene antecedentes en las políticas de memoria histórica de Alemania o Italia, donde hay placas en los edificios en las últimas residencias de los presos que nunca más volvieron a casa. “Las acciones que necesitaban más premura, como reparación de las viudas o el reconocimiento de los excombatientes se cumplieron, debemos continuar la reparación”, señala el diputado.
Pla curt del portaveu adjunt del PSC Ferran Pedret ) (Rafa Garrido / ACN)
El Memorial, el instrumento
La intención del PSC es instar al Govern, a través del Memorial Democràtic, a elaborar el censo completo de los campos de concentración, los espacios o edificios preexistentes o construidos a tal efecto como prisiones o centros de detención , y las ubicaciones de los distintos batallones de trabajos forzados entre el inicio de la Guerra Civil y el final de la dictadura franquista.

Asimismo la resolución pretende censar e identificar las obras realizadas a través de trabajos forzados por batallones de prisioneros o penados. Además, Pedret solicita al Parlament para que obligue al Govern a programar, con presupuesto y calendario, la señalización, la dignificación, adecuación y conservación de los campos así como museizar espacios como centros de interpretación de esta parte de la historia, todavía oculta y condenada al ostracismo de la memoria histórica.

dimarts, 24 de gener del 2017

12/01/2017. Procés. Bernat Vilaró. Montse Sànchez: "Si presideixo Súmate farem campanya pròpia pel referèndum". Sí. Hem de continuar col·laborant amb l’ANC i Òmnium, com hem fet sempre, i més ara. S’exigeix als partits que tinguin unitat política, de manera que les entitats també l’hem de tenir, hem d’anar plegades i posar-nos d’acord. . Evidentment, el referèndum s’ha de guanyar o s’ha de guanyar. No hi ha més opcions, i ens hi hem d’abocar de cap en el temps que ens queda.

Benvolguts,

Havíem deixat sense comentari aquesta magnífica entrevista d’en Bernat Vilaró, però els devessalls d’esdeveniments fa que segons quines entrevistes o articles se’ns vagin endarrerint...
Magnífica entrevista i magnífica la força i l’empenta que demostra la Montse Sánchez! En l’entrevista explica amb precisió i sense dubtes què és l’entitat, com poden projectar-se també a l’exterior de Catalunya i quin és objectiu de l’entitat. Davant d’unes eleccions per substituir Chema Clavero, que ja havia substituït Eduardo Reyes, ens fa una declaració d’intencions, de principis, que demostra la seva voluntat d’integrar-se molt més en el moviment independentista. Ella s’obre i pel que es dedueix de l’entrevista l’altre candidat es tanca...

Vegem l’entrevista i fixem-nos en el tacte d’aquesta senyora i en la claredat dels objectius que pretén assolir:

dilluns, 23 de gener del 2017

22/01/2017. Franquisme. Diàleg. Oriol Izquierdo. Qui no dialoga és perquè no vol. «Què entenen, doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de submissió. D'acatament. De rendició. I aquí és on som». I està clar que el diàleg pels amos és això. Perquè el diàleg ha de ser entre iguals, sinó no és un diàleg! Diàleg: callar, acatar, rendir-se. I encara donar-ne les gràcies...

Benvolguts,

El magnífic Oriol Izquierdo fa una reflexió sobre el diàleg, partint de la base del refrany que diu que Dos no es barallen si un no vol i transformant-lo en Dos no dialoguen si un no vol!

Un dels seus raonaments és:

Vist que decideixen de què no es pot parlar. Vist que no veuen en l’altre un igual. Què entenen, doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de submissió. D’acatament. De rendició. I aquí és on som.

I està clar que el diàleg pels amos és això. Perquè el diàleg ha de ser entre iguals, sinó no és un diàleg!

Vegem la reflexió:

23/01/2017. Franquisme. Procés. Jo pregunto. Albert Acín. SCC irromp a ‘Jo pregunto’ amb un atac a la política lingüística. Societat Civil Catalana (SCC) va tenir el seu moment de protagonisme ahir durant el programa especial Jo pregunto, en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va respondre a les preguntes d’un grup de ciutadans

Benvolguts,

Ens remetem al fragment del comentari de l’article d’ahir per entendre el que va passar a Jo pregunto!

Ahir a TV3 en el programa Jo pregunto al president de la Generalitat hi va haver un munt de persones que li varen preguntar coses sobre aspectes de la “res pública” amagant d’on venien, quines consignes portaven, qui els pagava, etc. Indecent! TV3 va actuar segons el criteri “Too er mundo é güeno” i amb això va engalipar el president i els televidents o radio escoltes...

Aquesta senyora no és una immigrant, és una invasora, segons un altre article d’opinió molt ben escrit de Xavier Bosch, que val la pena de rellegir perquè retrata nítidament aquesta mena de gent!

Vegem l’article d’Albert Acín a ElNacional.cat:

22/01/2017. Xavier Sala i Martin. L’informe d’Oxfam: perdre la credibilitat intel·lectual. Un informe ben fet partint de bases falses no serveix de gran cosa! «Quan es falseja la metodologia per a exagerar les desigualtats en un intent de cercar el titular fàcil, es corre el risc de perdre credibilitat intel·lectual».

Benvolguts,

En Sala i Martin ens fa una introducció a l’economia comparada dels països que conformen avui el mon. Parteix de l’Informe d’Oxfam i demostra que un informe ben fet partint de bases falses no serveix de gran cosa!

Evidentment li traspuen els criteris liberals, cosa que ja sabíem d’en Sala i Martin, però que ens ajuden a entendre la desigualtat entre l’economia dels diferents països.

Creiem que és un article que cal llegir i entendre a través dels filtres del coneixement que tenim.
I ja que partim del coneixement de bases falses, creiem que cal insistir molt en aquest aspecte. Com a exemple nosaltres, en el Bloc Reflexions, no publiquem ni comentem mai articles piulades o el que sigui que siguin anònims, i sobretot ens assegurem que alguna entitat, editorial o similar hagi avalat l’article. Com a segon exemple, ahir a TV3 en el programa Jo pregunto al president de la Generalitat hi va haver un munt de persones que li varen preguntar coses sobre aspectes de la “res pública” amagant d’on venien, quines consignes portaven, qui els pagava, etc. Indecent! TV3 va actuar segons el criteri “Too er mundo é güeno” i amb això va engalipar el president i els televidents o radio escoltes...Esperem que ens donin explicacions de qui era cadascú per saber com havia estat allissonat i que TV3 pengi un vídeo per Youtube, aclarint tots aquests conceptes per tal de no “malinformar” el personal!

Tenint en compte aquestes prevencions prèvies, és un article que s’ha de llegir:

21/01/2017. Gustau Nerín. Quan En Patufet se'n va anar a la guerra... Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps de dictadura franquista, por la Gracia de Diós, en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Benvolguts,

En Patufet era una revista per a totes les edats, durant molts anys se n’ha dit un tebeo, ara en dirien un còmic, i havia nascut el 1904. En Patufet va morir, com moltíssimes revistes i diaris i editorials i teatres i polítics catalans assasinats pel règim franquista el 1939.

Jo vaig néixer quan encara es publicava En Patufet, a finals del 1937 sota la legalitat republicana del febrer del 1936. A Catalunya s’hi mantenia la II República Espanyola, i havíem acollit també el Govern d’Euskadi i el Gobierno espanyol refugiats a Catalunya, foragitats dels seus països per la guerra dita civil espanyola que més aviat se n’hauria d’haver dit incivil perquè va començar amb un cop d’estat dels generals feixistes africanistes, ajudats per les dretes de tota mena, per l’església i pel feixisme internacional!  El 1937 En Patufet continuava viu, malgrat la guerra d’Espanya contra Catalunya. El Vaticà continuava intrigant per reestablir un cop més la monarquia i el nacionalcatolicisme a Espanya i a Catalunya, havent proclamat l’Alzamiento franquista, sanjurjista, molista, i la guerra que en va resultar, com a Cruzada, beneint els avions italians sortits de Roma o de Mallorca que varen venir a bombardejar-nos durant els 30 mesos de guerra (fa 80 anys d’aquests fets i el Vaticà encara no n’ha demanat perdó). 

I ara que s’ha establert l’escenari, continuem amb En Patufet. A l’article de Gustau Nerín s’explica una bona part de la història del Patufet, i s’explica que el llegien avis, fills i nets, perquè hi havia seccions per a cada edat. A casa quan vaig començar a tenir consciència vaig trobar que hi havia 3 reculls del Patufet, ben relligats, que em varen servir per aprendre a llegir en català, tal com diu l’articulista, Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Els 3 reculls meus són dels anys 1921, 1934 i 1937-38. Pot ser que fossin de la meva mare o potser comprats pels meus pares en alguna llibreria de vell en els primers anys 40.

He fullejat un cop més els tres volums: Es veu com la guerra incideix en el preu dels números del 1938.
El 1921 costaven 10 cts.
El 1924 costaven 15 cts.
El 1937 costaven 15 cts.
El 1938. Va anar pujant fins a 50 cts.

Al 2004 en Sempronio va fer a l’Avui  una glossa del patufet.

Durant la guerra tal com diu l’article de manera molt suau, en els acudits s’hi traspua la devaluació de la moneda, la guerra, la construcció de refugis i el raccionament, entre d’altres.

Vegem una portada típica de cada un dels volums que tinc a casa. En Patufet, com el Cucut i com el Papitu i com La Campana de Gràcia i com l’Esquella de la Torratxa tenia un acudit gràfic a la portada, fets els dibuixos pels extraordinaris dibuixants de l’època, Llaverias, Junceda, Cornet i altres:




I ara l’article d’en Gustau Nerin:

dissabte, 21 de gener del 2017

20/01/2017. Franquisme. Jofre Llombart. Benvinguda Concordia Cívica. Els contraris al referèndum són tan excloents que arriben a excloure els espanyolistes que votarien no en un referèndum. Els hi diuen que no tenen dret a expressar, via urnes, la seva voluntat que Catalunya pertanyi a Espanya. Juraria que un alt percentatge tenen el castellà com a llengua familiar i entenen, d’una manera que afavoreix la concòrdia, que el català sigui la columna vertebral de les escoles catalanes.

Benvolguts,
En Jofre Llombart, magistralment, usant un nou partit/bolet o associació/bolet unionista (Concordia Cívica) com a excusa, demostra que la bogeria eterna i consuetudinària dels espanyols, per rebentar el català, el catalanisme i la llibertat d’expressió i per carregar-se l’Estatut de Catalunya i els Estatuts dels Paisos Catalans, o sigui per continuar el genocidi exercit des del 1936 fins avui, però que els ve des del 1714, o des de dos-cents anys abans, és pura maldat, amb l’afegit de l’estupidesa i de l’analfabetisme de la casta espanyola, estupidesa traspassada magistralment a tot el poble espanyol, excepte a Ramon Cotarelo, Suso de Toro i uns pocs més. Estupidesa que els ha convertit en zombies amb l’addicció al franquisme sociològic...

I diem això perquè vist des d’aquí no s’entén la seva animadversió a la llengua  catalana, que porta a l’animadversió al poble català i al catalanisme i que porta a la guerra genocida si cal, com s’ha esdevingut sovint!

Una frase de l’escrit, referint-se al 99% de pares que no volen portar els seus fills a escoles on no s'ensenyi el català ni en català, ens confirma aquest assertiment:

És més, juraria que un alt percentatge tenen el castellà com a llengua familiar i entenen, d’una manera que afavoreix la concòrdia, que el català sigui la columna vertebral de les escoles catalanes.

O sigui, sabem, com és molt natural, que els habitants de Catalunya tinguin necessitat de saber coses noves, com per exemple el català qui no el tingui com a llengua materna. Un exemple fou en els anys 80 l’afany dels catalans de parla castellana, immigrats d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, etc, vivint en guetos a Santa Coloma, a Badalona, al Vallès, etc, que foren els primers a demanar la immersió lingüística, amb el magnífic resultat que se n’ha obtingut, que permet que polítics com Gabriel Rufián defensin davant del Congreso de los Diputados la seva voluntat de pertinença a Catalunya i la seva voluntat d’expressar-se en català quan està entre catalans. Aquesta posició és incomprensible pel magma franquista sociològic, o sigui per tots els espanyols analfabets. O volen fer veure que és incomprensible i en realitat, sobretot la casta, pretén rebentar la convivència, com per exemple fer lleis que proposin als castellans habitants de Catalunya que els seus fills no vagin a les escoles catalanes amb l’afegitó que l’Estat pagui 6.000€/any a qui accepti aquesta proposta o sigui que fan lleis que premien la incultura. Per cert que amb les seves lleis destraleres l’Estat que paga els 6.000€, els exigeix immediatament a la Generalitat de Catalunya, que no ha tingut res a veure amb la Llei Wert sinó que s'hi ha oposat rabiosament i infructuosament...

La contrapartida d’aquest exemple és que la mateixa circumstància, altres infants d’una llengua nadiua pròpia diferent del castellà no tenen la possibilitat d’aprendre la seva llengua nadiua al País Valencià, ja que no els tracten de la mateixa manera, no els paguen els 6.000€, malgrat que estan sotmesos a la mateixa llei franquista...

Els espanyols no volen saber que si un infant domina dues llengües s’adona, d’entrada, que hi ha dues llengües i que per tant infereix que hi deu haver moltes llengües, no tan sols el castellà. Els ensenya a pensar. Aquest aprenentatge de la convivència fa també que els infants escolaritzats en la immersió lingüística vulguin conèixer més llengües i en general més coses, i si poden vagin a conèixer mon com els catalans sempre han fet. Voluntat que els espanyols, per ignorància,  no han exercit mai. Només cal veure els espanyols d’alts càrrecs que no saben ni un mot en cap llengua estrangera. 

Vergonya!

Us proposem un apunt del Bloc Reflexions comentant un escrit de Gabriel Rufian de fa dos anys explicant els seus sentiments d’infant del gueto que s’adona de que el mon és pluridimensional...


Aquesta reflexió ens permet també treure altres conclusions, per exemple que en Rufián i tots els Rufians que han esdevingut ciutadans de Catalunya, si s’haguessin escolaritzat a Andalusia en comptes de Catalunya podria ser que no haguessin tingut mai les ganes o la necessitat de conèixer nous ambients, nous mons, noves llengües, i podria ser que haguessin acabat immersos en el negativisme del franquisme sociològic, que sembla que practiquen gairebé tots els espanyols que han restat als seus llocs d’origen.

Vegem l’article d’en Jofre Llompart que malgrat tocar temes diversos i ser molt diferent al que hem explicat té unes similituds incontrovertibles:

18/01/2017.Franquisme. Vicent Sanchis. El PP i el PSOE, el PSOE i el PP. Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

Benvolguts,

En Vicent Partal a El Món fa una clarivident anàlisi de la cohabitació PPSOE i les seves possibles conseqüències.

Parla de les limitacions del PP, ara que no té majoria absoluta, i parla de les limitacions del PSOE que ha de suportar el PP si no vol (que no ho vol), que el PP convoqui noves eleccions...

I diu que: Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

El seu potent raonament va adreçat a la solució de les clàusules sol, ara que els tribunals europeus han fallat contra el Gobierno espanyol i contra els bancs i caixes que havien estat estafant, des de sempre, amb la lletra petita, els incauts clients (que ja havien picat amb l’afer de les accions preferents i del deute subordinat).

 
En Xevi Xirgo, el 2014, en ple escàndol de les preferents i del deute subordinat, signava un editorial del PuntAvui que acabava amb el seguent text, premonitori, referint-se a Bancs i Caixes:

I ara, quina garantia tenim que ara mateix no ens estiguin ja venent algun producte amb algun altre nom similar que un dia sabrem que és una estafa? Perquè, saben?, sempre reben els mateixos.

Vegem ara l’estat de la nova estafa de les hipoteques-clàusules sol (tolerades per la CNMV i pel Banc d’España, i votada en el Congreso a favor dels bancs pels partits majoritaris en el seu moment i en contra en el Parlament de Catalunya): 

25/10/2016. Infraestructures. Gemma Aguilera. Les vies de tren, estructura d’Estat. L’any 2010, sota la presidència de José Montilla, l’Estat i la Generalitat segellaven un acord per al traspàs de la gestió del servei de Rodalies de Renfe a Catalunya. El servei de Renfe ha patit 1.600 incidències des del 2012, i Foment només ha invertit el 10% del pressupost compromès. La Generalitat i els ajuntaments reclamaran en un acte de país el traspàs integral de la infraestructura.

Benvolguts,

Dels anys 44 fins al 49 amb la meva família anàvem de càmping a l’agost de cada any. Havíem anat a la Cala Canyelles, a la Cala Pola, a la Cala Sa Riera, a la Cala d’Aiguablava i a d’altres indrets. Cal explicar que eren els anys de postguerra, que Catalunya estava feta malbé, que les forces d’ocupació (militar por supuesto) feien el que volien, robaven empreses, denunciaven a qui els plaïa, i hi havia els serveis mínims en tot, però ens espavilàvem. Evidentment ningú de la nostra classe, perdedors de la guerra i rojo-separatistas i judeo-masónicos no tenia cotxe, per tant havíem d’anar amb tren. I la xarxa de vies era pràcticament igual a l’actual. Molt miserable comparada amb el que sabíem que hi havia a altres països. Per anar a Aiguablava o a Sa Riera, havíem d’anar amb tren fins a Caldes de Malavella. Des d’allà havíem d’agafar un autobús de línia fins a Palafrugell, des d’aquí havíem d’esperar un altre autobús fins a Begur i després havíem de baixar fins a les platges caminant. I hi paràvem les tendes...

Si ara, a dia d’avui, voleu fer una altra combinació, no la trobareu!

Se m’ha acudit aquesta història perquè demà la meva dona a d’anar a L’Escala, una mica més al nord de Begur. I avui continua no havent-hi xarxa de trens! S’ha d’anar amb tren i saltant autobusos fins arribar-hi.

Vegem l’article: