Benvolguts,
Un editorial encoratjador d’en Vicent Partal. Un extraordinari
encàrrec a tots els catalans. Per a mi el paràgraf més lúcid és el següent:
«Hem de ser conscients
que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la
nostra responsabilitat, sense excuses». Alerta, però, que som en el moment més
delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre.
Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de
nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles
que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà
de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic
qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze
de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne
a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a
votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un
Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.
Vegem l’Editorial:
Editorial
Vicent Partal
El moment més delicat és ara
«Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun
de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses»
26/07/2017 22:00
Ahir, al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments
d’un cinisme polític difícil i impossible de superar.
Com quan el diputat
del PP Alejandro Fernández es va
atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la
CUP no
acceptarien el resultat d’un referèndum acordat
i legal, si el resultat d’aquest referèndum era negatiu.
Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu partit es nega rotundament a fer.
I malgrat això, es permetia encara d’acusar Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que
governa el seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen
votar que sí i dels qui volen votar que no.
A aquella mateixa
hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris de la Generalitat
havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del
senyor Alejandro Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del
parlament, gesticulant i fent uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu
del PP provava de capgirar la
realitat
i presentar-se ell –que és qui persegueix
les urnes, vol impedir l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de
la Guàrdia Civil– com el perseguit.
Molta gent es va indignar, cosa que és
comprensible. Cada dia que passa la pressió antidemocràtica de l’estat és
més intensa i, amb això, es fa més difícil d’acceptar amb esportivitat i humor
numerets com el que vàrem veure ahir. Però
la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius
ni les maneres. Perquè
eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria l’error més greu que
podríem cometre.
Som a dos mesos i cinc
dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una dècada de feina i treball de centenars
de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau
que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar
que la població
vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada,
fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades
demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. I el govern ha estat ben
clar sobre què passarà immediatament després. És lògic i normal, per tant, que totes les
caretes ja hagen caigut, símptoma evident de la desesperació dels partidaris de
l’status quo, fins i tot dels revolucionaris professionals partidaris de
l’status quo.
Alerta, però, que som
en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del
dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i
cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi
haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una
Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi
una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a
l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos,
un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de
lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga
consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.
Si un de tots, només un, en les setmanes
vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta humiliació cínica a què vàrem ser
sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això
que fan, busquen cansar-nos, dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir
que ens hem trencat, ficar-nos la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no
cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon
ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment
més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les
Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les Carmes,
els Vicents
fem tot allò que ens toca fer i continuem
fent-ho amb la serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra
totes les amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això
està fet. Ja.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
