dijous, 31 d’agost del 2017

30/08/2017. Vicent Partal. I com caram es pensen que podran retirar les urnes? Perquè com pensen fer-ho? A qui enviaran a retirar-les? Si comptaven amb els Mossos ja haurien de saber que ells mateixos s’han carregat qualsevol opció omplint-los de merda, Trapero dixit, mentre el país els omplia de flors. I doncs? Com pensen retirar vuit mil urnes repartides per 948 municipis. Amb quina força pública? Què faran quan se n’emporten una i n’aparega una altra, davant de tota la premsa mundial? I no se n’adonen de que si ho fan hauran de retirar-les totes vuit mil i les que puguen haver de més? Si se’n deixen una sense retirar el resultat d’aquella urna sola serà el resultat del referèndum.

 Benvolguts,

Vejam l’Editorial de Vicent Partal:

I com caram es pensen que podran retirar les urnes?

El PSOE es va mostrar ahir partidari de retirar les urnes del referèndum del primer d’octubre usant la teoria que si saps que una cosa va a servir per fer un delicte l’has de remoure abans que el delicte es cometa. Jo tenia un cert respecte per Margarita Robles, malgrat tot, però ahir el vaig perdre per complet. No només per veure-la alineada amb la dreta més extrema sinó sobretot per escoltar-la negant els principis que ella mateixa sempre ha defensat. Per exemple que el que has de jutjar són els fets i no les intencions. Ja fa anys que vaig pronosticar que el PSOE acabaria en aquest pou tan profund on s’ha instal·lat. Em sap greu haver-ho encertat tant.

La polèmica en qualsevol cas és força interessant. El PP està completament desconcertat. No saben què fer. El govern espanyol està profundament dividit sobre el que ha de fer i l’estat, l’alt funcionariat, les plomes desbocades i les classes extractives, viuen en estat de xoc des de dissabte, quan sembla que per fi van entendre que el país de fantasia que els venien Jorge Moragas i Alicia Sánchez Camacho és simplement un bluf.

L’espectacle de Xavier Albiol invocant el 155 quan el seu partit ja ha dit que no el pot aplicar ho explica tot. Quin descontrol i quin poc rigor.


Si se’n deixen una sense retirar el resultat d’aquella urna sola serà el resultat del referèndum.

Però, sobretot, i després què? Què pensen que passarà amb les relacions entre Catalunya i Espanya una hora després, un dia després, un mes després, un any després, una dècada després?

Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

30/08/2017. Corrupció. Oriol Jordan. A poc més d’un mes pel referèndum, la porqueria es multiplica, i encara hem d’esperar que es tripliqui. suposem que els nostres pares de la pàtria s’hauran esforçat a imaginar els diversos escenaris on els tramposos espanyols ens poden intentar engatussar. Recordem que el referèndum d’Escòcia es va perdre quan els britànics a tres dies abans de la data del referèndum varen treure’s de la màniga l’última carta: fer por als pensionistes amb les pensions que dèien que Escòcia no podria pagar! I així varen capgirar la truita. Nosaltres veiem aquest estat de setge cada dia que visionem la cadena dels bisbes, la 13TV!

Benvolguts,

Comentem avui l’article Molta porqueria de Oriol Jordan. Tornem a insistir-hi. L’Oriol Jordan comença l’article amb la següent i encertada frase: A poc més d’un mes pel referèndum, la porqueria es multiplica, i encara hem d’esperar que es tripliqui. Hi estem absolutament d’acord i suposem que els nostres pares de la pàtria s’hauran esforçat a imaginar els diversos escenaris on els tramposos espanyols ens poden intentar engatussar. Recordem que el referèndum d’Escòcia es va perdre quan els britànics a tres dies abans de la data del referèndum varen treure’s de la màniga l’última carta: fer por als pensionistes amb les pensions que dèien que Escòcia no podria pagar! I així varen capgirar la truita...

Com que no hi ha solucions a tot el que es pugui imaginar, nosaltres fa temps que proposem que els observadors internacionals no vinguin el dia abans del referèndum sinó almenys 15 dies abans. 

Podem trobar voluntaris per a allotjar-los, nosaltres oferim una cambra de dos llits per hostatjar qui calgui, i en podem trobar moltes més. Amb 14 dies de convivència podran fer-se càrrec de com funcionen les clavegueres espanyoles, les “brunetes mediàtiques” i els tancs. I el seu criteri es farà molt més madur quan comprenguin que el Reino de España no és com els altres estats del nostre entorn. Aquí tenim un règim corrupte, que anomenem del 78, basat en una Constitució feta amb soroll de sabres, en la confecció de la qual no tots els partits polítics varen poder-hi participar, que va entronitzar, sense demanar permís al poble, un rei Borbó, hereu del dictador Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España por la gracia de Diós. I que després de 40 anys de dictadura franquista no va retornar a Catalunya ni a Euskadi l’estatus que tenia quan els varen anorrear “por justo derecho de conquista” el 1938 i 1939. Una de les característiques de la Constitució és que és prou ambigua per ser interpretada de la manera que els governants, que fins ara han estat del PPSOE, vulguin, ajudats del TC, amb infinitat de trampes, amb el repartiment de càrrecs, funció dels carnets de partit entre els “juristes”, etc. I les interpretacions sempre han estat regressives tendint a anular les úniques possibles esperances de Catalunya que la creació de la Constitució semblava que podia significar. L'estatus actual és molt més centralista i retrògad que havia estat en origen!

També diuen els analistes polítics que quan en Franco era viu podíem esperar que tard o d’hora es morís, però amb el règim borbofranquista actual no tenim ni aquesta esperança perquè ara els Francos actuals es reprodueixen i se succeeixen els uns als altres fins a la fi dels segles. Si no ho resolem...

Per cert que hem sentit dir molt encertadament que no ens ha de fer por que els tancs tornin a entrar per la Diagonal, el que necessitem de veritat és que els tancs de les forces d’ocupació que romanen a Catalunya surtin abans de l’1 d’octubre...

Vegem l’article de l’Oriol Jordan:

dimarts, 29 d’agost del 2017

29/08/2017. Atemptat. Tian Riba. La imatge. Ni el rei ni Rajoy han pogut evitar transmetre la dramàtica sensació que visitaven un altre país. Espanya té un problema amb Catalunya molt més dramàtic del que haurien pogut imaginar mai. No dic Espanya com a país amb els seus ciutadans. Dic l’Espanya política. L’Estat espanyol. Els seus grans partits, els seus grans diaris, les seves grans institucions. L’actitud, el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal de Mariano Rajoy han estat els d’algú que parla de Catalunya i que la visita com si fos un altre país. Amb una incomoditat que no sap ni pot (i no sé si vol) dissimular. I al rei li ha passat exactament el mateix.

Benvolguts,

En Tian Riba explica en el seu article d’opinió, de títol La imatge, un sentiment semblant al que havíem tingut nosaltres quan varem escriure un comentari sobre l’editorial d’en Vicent Partal explicant els seus sentiments referits a l’acte del dissabte. Nosaltres vàrem explicar que:

Van noliejar tres avions des de Madrid a Barcelona però es varen quedar tan sols i desemparats que es podien haver abraçat entre el Felipe6, el Rajoy, l’Iceta i l’Arrimadas i es podien haver posat a plorar com si fossin magdalenes. Contaven ja fa anys una història que passava a Galícia on hi havia milers de persones deambulant per les diferents places i carrers del poble i tot somiquejant anaven dient: nos hemus perdidu, nos hemus perdidu...

Doncs aquí feien el mateix paper. Estaven perduts i semblava que no sabien què havien vingut a fer.

En Tian Riba conclou:L’actitud, el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal de Mariano Rajoy han estat els d’algú que parla de Catalunya i que la visita com si fos un altre país. Amb una incomoditat que no sap ni pot (i no sé si vol) dissimular. 
I al rei li ha passat exactament el mateix.

Vegem l’article:

27/08/2017. Manifestació 26 d’agost 2017. Editorial. Vicent Partal. Quan Espanya abandona els seus… A la manifestació de dissabte es va tornar a fer evident l’escassa mobilització dels partidaris de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el repartiment organitzat de banderes espanyoles i el desembarcament dels tres avions de Madrid no van aconseguir cap efecte. Tornaven a ser una minoria i, a més, es van trobar manifestant-se sense cap problema al costat d’una mar d’estelades on ningú no els molestava gens ni se sentia incòmode amb la seua presència.

Benvolguts,

En Partal analitza la jornada de la manifestació del 26 d’agost i incideix a explicar que els unionistes (nosaltres en diem espanyolistes o botiflers), van noliejar tres avions des de Madrid a Barcelona però es varen quedar tan sols i desemparats que es podien haver abraçat entre el Felipe6, el Rajoy, l’Iceta i l’Arrimadas i es podien haver posat a plorar com si fossin magdalenes. Contaven ja fa anys una història que passava a Galícia on hi havia milers de persones deambulant per les diferents places i carrers del poble i tot somiquejant anaven dient: nos hemus perdidu, nos hemus perdidu...
Doncs aquí feien el mateix paper. Estaven perduts i semblava que no sabien què havien vingut a fer.

Tanmateix immediatament vàrem veure de què anava la representació: van dient mentides o explicant contes de bruixes i meigas i no tenen consciència d’on han estat i què han vingut a fer perquè és com si mai haguessin anat a províncies que diuen ells. Avui, dilluns, les meigas van explicant per televisió que els Mossos varen fer un trist paper (?) trigant 4 dies a resoldre el cas (més ràpid que el Sherlock Holmes), que no sabem on anem, que tot el que hem dit aquests dies sobre la manca de suport de l’Europol a través de Madrid és mentida i que havien donat tot el suport i més a la Generalitat, als Mossos, etc. I que la manifestació fou una desgràcia, i que ja que ho hem fet tant malament, amb el resultat de 16 morts i desenes de ferits, ara no és moment per (re)iniciar el procés que com ens han explicat centenars de vegades per les televisions espanyoles ja està mort i ben mort, sinó per quedar-nos quietons a casa que l’Iceta, el Garcia i la Inés, la filla de policia secreta franquista, ja ho resoldran...

També es portaven el personal auxiliar, qui pretenia regalar banderes espanyoles i gairebé ningú els les acceptava, els "afinadors" de Fotos amb Photoshop, etc. Fixeu-vos com es poden trucar les fotos o utilitzar el contrapicat adequat! Aquí no hi ha estelades ni pancartes i hop! aquí hi ha estelades i pancartes...

Per sort, sembla que els senyal de TV3 ha anat cap a l'estranger, encara que els miserables d'Espanya hagin també enviat les imatges i els Youtubes trucats...


La llengua castellana té un refrany, que com molts altres, expliquen quin és el caràcter d’aquest pobre poble: “piensa el ladron que todos son de su condicion”.

O sigui, que segons el seu parer nosaltres som matussers, pocapenes, curts de gambals, etc.

Vegem l’Editorial:

divendres, 25 d’agost del 2017

24/08/2017. Editorial. Vicent Partal. Mossos: la gran por de Madrid.

  

Editorial. Vicent Partal


Mossos: la gran por de Madrid
«Un estat és reconegut perquè governa de manera efectiva sobre un territori. I això ningú no li ho discuteix, perquè són fets»



Fotografia: ACN.
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_mail.png
 24/08/2017  22:00

La campanya, mediàtica i política, contra els Mossos d’Esquadra s’ha intensificat molt aquests darrers dies. Hi ha un intent molt exagerat, sembla gairebé que desesperat, de dibuixar l’actuació dels Mossos en relació amb els atemptats de Barcelona i Cambrils com un desastre. Això amaga una intencionalitat política evident. Quan la Gendarmeria francesa posa un mosso en la foto de la seua capçalera de Twitter, o bé les policies anglesa, portuguesa, neerlandesa, italiana… remarquen la bona feina feta i feliciten la policia de Catalunya, que a Espanya s’engegue una campanya tan exagerada, provant de denigrar l’actuació del cos –i el cos mateix– sembla increïble. Però, de fet, respon a una gran por.

És ben clar que els Mossos van fer tota la feina de desarticulació de l’escamot i que la van fer amb una capacitat excepcional de control del territori. Van crear un dispositiu a Barcelona que va aturar el principal sospitós, encara que s’escapàs momentàniament. Van matar els qui pretenien fer un segon atemptat abans no poguessen cometre’l i també van matar finalment el causant de l’atemptat de la Rambla després d’una cerca intensíssima de dies. Això els va dur a mantenir més de vuit-cents controls simultanis, a coordinar accions complicades de cap a cap del Principat i fins i tot a controlar les fronteres i a explicar què feien d’una manera exemplar a l’opinió pública. Com tants i tants mitjans internacionals importants han posat en relleu, això demostra que la futura república catalana està preparada per a funcionar tota sola en un dels terrenys més bàsics i transcendents: la seguretat i el control del territori.

Malgrat la creença popular, l’existència d’un estat no és determinada pel reconeixement dels altres estats, sinó per la capacitat de governar el territori propi. De fet, el reconeixement diplomàtic no és sinó una derivació lògica del reconeixement de la realitat.

 Un estat és reconegut perquè governa de manera efectiva sobre un territori.

I això ningú no li ho discuteix, perquè són fets. La independència és un procés factual i si l’estat del qual et separes no pot controlar el territori on la proclames, el reconeixement dels altres només és qüestió de temps, d’acomodar-se a la nova situació.

En aquest context, cal que siguem conscients que després dels atemptats va passar precisament això: l’estat espanyol va perdre el control de Catalunya i la Generalitat va actuar d’una manera ben visible com un estat independent. I ací hi ha l’origen d’aquesta onada de pànic descontrolat, exagerat i tens, que des de fa dos dies ens arriba a tots des de Madrid.


Vicent Partal

20/07/2017. Referèndum. Vicent Partal. Editorial. Enteneu-los: estan espantats.

Benvolguts,

En Partal ens sorprèn sempre, perquè els seus raonaments són espectaculars, malgrat que el subjecte de l’estudi no el rasquis ni l’intuexis ni poc ni molt abans der llegir l’article.

El raonament, la reflexió és sobre el tema ja tractat darrerament per més d’un opinador, Antoni Infante i Suso de Toro entre altres, sobre l’animalada del Gobierno de no permetre el referèndum.

I vegem-ne les contradiccions:

La divulgació de l’enquesta del CEO i l’anunci de mesures setmanals de control de la despesa per part de l’estat espanyol ensenyen les dues cares polítiques que es confronten no pas a les urnes sinó per posar-les, els uns, i per evitar que apareguen, els altres.


Enteneu-los: estan espantats

Ahir vam veure dues fotografies creuades, i molt significatives, sobre el proper dia, que es configura clarament com el més important en la història recent de Catalunya, el primer d’octubre.

La divulgació de l’enquesta del CEO i l’anunci de mesures setmanals de control de la despesa per part de l’estat espanyol ensenyen les dues cares polítiques que es confronten no pas a les urnes sinó per posar-les, els uns, i per evitar que apareguen, els altres.

Enteneu-los: estan espantats. L’enquesta del CEO és una enquesta, només. Però és l’enquesta més potent que es fa al país i, a més, el resultat que dóna és coherent amb totes les altres enquestes aparegudes fins ara d’empreses ben diferents.

Un 67% de participació i una victòria del sí per 62% a 37% seria el colp definitiu. La legitimitat de la proclamació de la independència quedaria fora de tot dubte i el problema greu el tindria l’estat espanyol per a intentar oposar-s’hi.

Observeu només dues dades explicatives i apunteu-ne bé el significat. La primera és que una participació del 67% seria superior a la registrada en qualsevol referèndum fet en democràcia a l’estat espanyol. Superior, per tant, a la que va servir per a aprovar l’actual constitució. Una dada que deixaria el govern espanyol, literalment, sense defensa. I la segona és que un 62% de sí seria un resultat clarament superior al dels darrers referèndums d’autodeterminació a Europa: Escòcia i Montenegro, però també (si se’m permet) el Brexit.
Com voleu que no estiguen espantats, davant aquest panorama?
Hi ha una dada, però, que és increïble i que qüestiona severament la reacció de l’unionisme. És la que demostra que tots els partits, inclòs el PP, tenen una majoria de votants que participaran en el referèndum. Hi ha tres partits en contra del referèndum, PP, Ciutadans i PSC, i un que no sabem què pensa (ni ho sabrem mai, segurament), Catalunya Sí que es Pot. Però les dades indiquen que els votants d’aquests quatre partits volen votar. Contra l’opinió dels seus dirigents. És difícil d'imaginar una impugnació més clara i més contundent de l’obtusa actitud obstruccionista del bloc partidari de la unitat d’Espanya. Impugnació que remarca com n'és, de poc sensata, políticament, l’actuació d’aquests partits: el boicot dels partits unionistes facilita enormement la victòria del sí.

I si no fos prou, davant d’això, l’única cosa que se’ls acut és amenaçar de sabotejar econòmicament no pas el govern i les seues actuacions sinó el conjunt de la societat, retirant els diners que el FLA paga (amb els nostres impostos, per cert) als proveïdors catalans.
No sé ni imaginar-me qui és el geni que ha decidit una cosa semblant, però si tenim en compte dos detalls de l’enquesta del CEO, entendrem perfectament fins a quin extrem cometen una barbaritat. El primer detall és el que diu que, sobre el total de la població i en condicions ideals, la majoria dels catalans no preferiria pas la independència. El segon és el que explica els motius pels quals, malgrat això, la independència guanya. Atenció a la dada: entre els votants del no, el 58,5% afirma que ho fa pel seu sentiment nacionalista espanyol, mentre que, entre els votants del sí, només un 14,7% diu que ho fa per nacionalisme.

Si atenem aquestes dades, sembla difícil de discutir que el sí guanya perquè la societat catalana, més enllà d'allò que preferiria idealment, veu que no hi ha cap més solució que tallar amb un estat que la castiga permanentment. I, per això, reaccionar amb més càstig i un càstig més indiscriminat encara (tant que ja ni el PSC ni Ciutadans no l’entenen) a mi no em sembla, precisament, una mesura intel·ligent.

Ep! Però ja s’ho faran…

Vicent Partal

Joan A. ForèsReflexions

24/08/2017. Atemptats. EUROPA PRESS. La Audiencia Nacional deja la coordinación de los atentados en manos de la Inteligencia Antiterrorista. El titular del Juzgado Central de Instrucción número 4 delimita la labor de los Mossos d'Esquadra, la Policía Nacional y la Guardia Civil. Des de fa 8 dies la premsa catalana ens ha estat explicant que els Mossos havien actuat sols en aquest afer, i que no havien tingut comunicació amb els grisos ni amb la Guàrdia Civil. D’altra part tant el Rajoy com en Puigdemont semblen segurs del que diuen. Un que tot ho han fet ells, l’altre que també! I ara tinc un dubte: A qui m’he de creure? Qui enreda a qui?

Benvolguts,


Des de fa 8 dies la premsa catalana ens ha estat explicant que els Mossos havien actuat sols en aquest afer, i que no havien tingut comunicació amb els grisos ni amb la Guàrdia Civil. També des del dia 18 he trobat interessantíssimes explicacions dels periodistes del diari Público Carlos Enrique Bayo, Juan Antonio Blay i Joan Cantarero, entre d’altres. I aquests periodistes d’investigació m’han donat sensació de confiança i de que no volien aixecar-me la camisa.

I les policies espanyoles es queixen de que no se'ls ha deixat participar i acusen els Mossos de no compartir dades! 

L'afer fa molta pudor!!!

D’altra part tant el Rajoy com en Puigdemont semblen segurs del que diuen. Un que tot ho han fet ells, l’altre que també!

I ara tinc un dubte: A qui m’he de creure?

Demano que m’aclareixin a qui m’he de creure. Com més temps passi, més dura serà la caiguda de l’un o de l’altre en la meva estima. I ells saben que o l’un o l’altre o tots dos estan en fals...

A no ser que a través d’un altre xantatge les forces d’ocupació hagin fet que els Mossos acceptin dir que estaven equivocats o que ho havien entès malament...

Vegem ara aquesta col·laboració d’ EUROPA PRESS, publicada també al diari Público:

23/08/2017. Corrupció institucionalitzada. Joan Cantarero. Policías nacionales alertaron a yihadistas en 2015 de que los Mossos los investigaban. La “Operación Caronte” contra una célula terrorista yihadista que preparaba atentados en Catalunya, desarticulada por la policía catalana hace dos años, puso de manifiesto la hostilidad del Gobierno de Rajoy y de Interior, dirigido por el ministro Jorge Fernández Díaz, contra la Generalitat, que se extendió incluso a la lucha antiterrorista de los Mossos d'Esquadra.

Benvolguts,

Tragueu-vos el barret davant d'aquest treball de periodisme d'investigació fet per un altre dels periodistes de Público. Ja en coneixem mitja dotzena, d'una qualitat "prima".

Si exploreu mínimament l'article que hem comentat:

 veureu la podridura dels estrats superiors de la policia espanyola. I veureu la immensa podridura del Fernández Díaz (l'epoca que relata l'article é la del 2013-2015 quan també afinava amb el jutge De Alfonso i quan destrossaven la sanitat catalana, segons deien). I també veureu els personatges que surten a "Les clavegueres..."

Fixeu-vos si hi ha col·laboració entre policies espanyols i Mossos que queden retratats en el  cas del "chivatazo" que sortosament va acabar bé, però que podia haver acabat molt malament,,,

Aquest cas del "chivatazo" ja l'havíem explicat en l'apunt ****

TERRORISMO EN CATALUNYA

Policías nacionales alertaron a yihadistas en 2015 de que los Mossos los investigaban

La “Operación Caronte” contra una célula terrorista yihadista que preparaba atentados en Catalunya, desarticulada por la policía catalana hace dos años, puso de manifiesto la hostilidad del Gobierno de Rajoy y de Interior, dirigido por el ministro Jorge Fernández Díaz, contra la Generalitat, que se extendió incluso a la lucha antiterrorista de los Mossos d'Esquadra.

El ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, con agentes de la Policía Nacional/EFE

MÁS INFORMACIÓN

BARCELONA


Joan Cantarero

La “Operación Caronte”, iniciada por los Mossos d’Esquadra en 2014 contra una célula terrorista yihadista en Catalunya, preparada para matar y que con no pocas trabas pudo ser desarticulada en 2015 por la policía catalana, evidenció la hostilidad del Gobierno de Rajoy y del Ministerio del Interior, dirigido en aquel entonces por Jorge Fernández Díaz, contra el Govern de la Generalitat y sus servicios policiales autonómicos.

Esa organización criminal acabó desarticulada y se practicó la detención de los 10 integrantes de su célula terrorista, además de un cómplice muy especial: un militante neonazi, amigo del líder yihadista, que le había pedido colaboración para acceder a armas y explosivos con la finalidad de atentar contra intereses judíos en Barcelona.

Finalmente, a pesar de los informes policiales la Audiencia Nacional acordó no imputar en la causa a ese excandidato ultraderechista del MSR y miembro de SOM. La razón de su exoneración se debió a que, según el auto del instructor, el neonazi finalmente “no colaboró con los terroristas”. No obstante, no le será devuelto el arsenal y munición de guerra ocupado en su vivienda. El resto de la banda aguarda en prisión la celebración del juicio.

Fragmento de la denuncia de los Mossos d'Esquadra contra la Policía Nacional.

Al bloqueo desde el Ministerio del Interior español impidiendo que los Mossos tengan acceso a las redes convencionales de información policial antiterrorista internacional, hubo que añadirle “la intromisión de agentes de la Policía Nacional en un caso abierto, con la única misión de boicotear la investigación antiterrorista que estaban llevando a cabo unidades de información de los Mossos d’Esquadra, que contaban con agente e informadores infiltrados”, según la denuncia de la policía autonómica catalana.
Los agentes de la Policía Nacional “alertaron a los presuntos terroristas yihadistas de que estaban siendo investigados por la policía catalana”. Pocos días después los Mossos denunciaron los hechos ante la Audiencia Nacional y la Fiscalía. A raíz de esa denuncia estalló una tormenta política entre la Generalitat y el Gobierno central, con duros cruces de acusaciones que fueron ampliamente reflejadas en la prensa de la época.

Los Mossos d'Esquadra, marginados por Rajoy

El Ministerio del Interior se ha negado reiteradamente a atender las solicitudes del Govern de la Generalitat para incluir a los Mossos d’Esquadra en las principales redes de información policial internacional de lucha antiterrorista, tanto Interpol, como Europol, SIENA o SIRENE, así como el español CITCO, el Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado.
Distintas fuentes sitúan el conflicto surgido durante la investigación de la “Operación Caronte” como un punto crítico en las hostilidades entre el Gobierno del PP y el Govern de Catalunya en materia policial.

“Si el Partido Popular tuviera en sus manos la posibilidad de revertir la hegemonía de los Mossos d’Esquadra en el territorio de Catalunya ya lo habría hecho, dejando a la policía autonómica como un ente folclórico para ser lucido en fiestas de guardar”,
señalan a coro sindicalistas de la policía autonómica, consultados por Público.

En este sentido, los agentes recuerdan la hostilidad hacia el Govern de Catalunya manifestada reiteradamente por el exministro del Interior Fernández Diaz, quien a mediados del 2015 salía al paso para negar los chivatazos de policías nacionales a presuntos terroristas. Su respuesta oficial transmitía implícitamente su clara desconfianza hacia a la policía de la Generalitat, a pesar de ser un cuerpo policial del Estado español: 

"La lucha y la política antiterrorista debe ser de Estado, y no se puede dejar en manos de los que no tiene el más mínimo sentido de Estado",

dijo el ministro el 14 de mayo de 2015, tras una reunión con sus homólogos de los países del Sahel.

Pronto llegó la oportuna respuesta del entonces conseller de Interior, Ramón Espadaler: 

“Al ministro [Jorge Fernández Díaz] le sienta fatal que los Mossos sean eficientes en la lucha antiterrorista. Yo, en cambio, me alegro de que los cuerpos de seguridad del Estado sean eficientes en la misma lucha”

Pero añadió que el caso del chivatazo “no es una lucha entre la Policía Nacional y los Mossos, no es una pelea, sino una actuación presuntamente delictiva de miembros de la Policía Nacional”.

El chivatazo policial a los yihadistas

Los hechos denunciados por los Mossos al Juzgado Central de Instrucción número 1 de la Audiencia Nacional, junto a un informe de fecha 24 de noviembre de 2014, donde se considera la actuación de los policías nacionales compatible con un presunto delito de “revelación de secretos” cometidos por funcionarios públicos.

Símbolos de la Fraternidad Yihadista contenidos en la denuncia de los Mossos.

Según la denuncia, cuatro agentes de la Policía Nacional, entre ellos un inspector y un inspector jefe, alertaron en noviembre de 2014 a los miembros de la célula yihadista “Fraternidad Islámica-Grupo para la predicación del Yihad”, integrado en el movimiento Yihadista Global y afín ideológicamente al Estado Islámico (DAESH), que estaban siendo investigados por los Mossos d’Esquadra.
El Ministerio del Interior, a través de la Dirección General de la Policía –entonces bajo el control de Ignacio Cosidó– tenía información de que los Mossos investigaban a un grupo emergente yihadista, que se estaba radicalizando y que operaba en el entorno de Terrassa.

Todo apunta a que los agentes del Cuerpo Nacional de Policía decidieron por razones desconocidas intervenir por su cuenta en la investigación, sin informar a la policía catalana habilitada en este caso por la Audiencia Nacional, y contactar directamente con los integrantes de esta célula terrorista en construcción.
Para ello los agentes de la Policía Nacional se pusieron en contacto con un informador habitual de Mataró, “al que facilitaron tres fotografías de los individuos que eran de su interés, con la finalidad de que el confidente alertara a los yihadistas que estaban siendo vigilados por la policía autonómica”.

El confidente habitual de la Policía Nacional no conocía a los reseñados de Terrassa y cómo localizarlos, pero sí sabía de alguien que le podría ayudar en el encargo. 

Se trataba de otro español, hijo y nieto de policías, también cristiano converso al islam como el confidente, que sí los conocía.

Así, el día 7 de noviembre de 2014 ambos se presentaron en una tienda situada en el número 196 de la calle Sant Damià, de Terrassa, donde trabajaba en aquellas fechas uno de los yihadistas integrantes de la célula terrorista.
En ese momento había varios miembros más del grupo reunidos en el local, y entre ellos el agente de los Mossos infiltrado en el grupo, cuyo papel como agente encubierto fue autorizado por la Fiscalía y la Audiencia Nacional el 20 de octubre de 2014.

Portada de la Parte I del informe de los Mossos a la Audiencia.

Ambos informadores de la policía nacional, siguiendo instrucciones de éstos, entraron y dirigiéndose al grupo, se presentaron y comenzaron advirtiéndoles que sabían lo que estaban haciendo y “que no siguieran por el camino del Yihad, que no era el camino correcto”. Además, informaron a los miembros de la célula yihadista “que un jefe de policía [nacional] les había dicho que los Mossos estaban investigando a todos los presentes, y que en unas tres semanas los iban a detener a todos. También les explicó que este policía les enseñó diversas fotografías de los investigados, hechas supuestamente en el curso de vigilancias policiales, para corroborar esta información”, según señala el informe de los Mossos.
Tras aquella reunión de revelación de secretos a investigados por terrorismo”ambos colaboradores de la Policía Nacional pasaron a convertirse también en objetivo de los Mossos d’Esquadra.

Los servicios secretos españoles acabaron trabajando con los Mossos investigando a inspectores de la Policía Nacional

Así el 17 de noviembre de 2014, diez días después, los Mossos detectaron a uno de ellos reunido en un bar con otras dos personas desconocidas, que serían identificadas más tarde como un inspector y un inspector jefe de la Brigada Provincial de Información de Barcelona del Cuerpo Nacional de Policía, según recoge el informe de investigación. Este encuentro fue grabado en vídeo por la policía catalana en colaboración con agentes del Centro Nacional de Inteligencia, el CNI. Esto es, agentes de la policía catalana, trabajando junto a los servicios secretos españoles investigando a inspectores de la Policía Nacional.

Tras la denuncia y la citación de los inspectores ante el juez Santiago Pedraz de la Audiencia Nacional, este finalmente acordó el archivo de la causa al considerar que no había delito.

No obstante, la Generalitat denunció los hechos ante la Fiscalía, aportando los testimonios de los mismos informadores de la Policía Nacional, quienes denunciaron ante la Audiencia haber recibido presiones de estos mismos policías. Uno de ellos fue entrevistado por dos periodistas de El Periódico de Catalunya. que recogieron su testimonio en vídeo manteniendo oculta su identidad.

Crisis en la lucha antiterrorista
Sin duda, más allá del alcance de las consecuencias y actuaciones legales al respecto, este hecho pone de manifiesto un claro conflicto en el seno del Gobierno español a la hora de gestionar la lucha antiterrorista, la relación del Estado con los cuerpos de seguridad autonómicos y los accesos a la información sensible.

Mientras, el exministro Fernández Díaz impedía a los Mossos acceder a los servicios internacionales de inteligencia y de lucha antiterrorista e información policial, la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, de quien directamente dependía el CNI, no se opuso a la colaboración de los servicios de inteligencia con los Mossos d’Esquadra, incluso para investigar a la Policía Nacional.

Ahora, el CNI vuelve a estar bajo el control del Ministerio de Defensa, con la ministra Cospedal, y el nuevo ministro del Interior, Juan Ignacio Zoido, ha mantenido el veto a que los Mossos d’Esquadra se integrasen en los servicios de información policial internacional hasta que, a raíz del atentado de Barcelona, prometió que les abriría el acceso a Europol a partir de septiembre.

Joan Cantarero. Público

Joan A. Forès
Reflexions


dijous, 24 d’agost del 2017

23/08/2017. Atemptats. Joan Antoni Guerrero. Un politòleg veu plausible que l'Estat esperés l'atemptat per fer "fracassar" els Mossos. Ferran Requejo creu que el govern espanyol ha d'explicar per què no va transmetre a les autoritats catalanes informació "clau" per evitar els atemptats. Si alguna cosa sembla haver fet l’Estat espanyol amb la informació que tenia a la mà és “no fer res” com si “s’esperés un atemptat” a Catalunya amb la vaga expectativa que la feina dels Mossos d’Esquadra —a causa de la manca d’informació— fracassés i, a partir d’aquí, el procés català quedés empantanat. Aquesta és la interpretació que fa, en declaracions a ‘El Món’, el politòleg de la UPF Ferran Requejo.

Benvolguts,

Un altre dels politòlegs que creu que és plausible la idea de la maquinació del Gobierno contra Catalunya, que no seria la primera...



Un politòleg veu plausible que l'Estat esperés l'atemptat per fer "fracassar" els Mossos

Ferran Requejo creu que el govern espanyol ha d'explicar per què no va transmetre a les autoritats catalanes informació "clau" per evitar els atemptats


per Joan Antoni Guerrero (Barcelona)
23/08/2017

El dubte plana sobre l’actuació del Govern espanyol en els atemptats a Barcelona i Cambrils. L’interrogant inquieta: Per què les forces de seguretat dependents de l’Estat no van transmetre a la policia catalana la informació disponible sobre la cèl·lula terrorista i l’imam de Ripoll que hagués pogut evitar la tragèdia? Si alguna cosa sembla haver fet l’Estat espanyol amb la informació que tenia a la mà és “no fer res” com si “s’esperés un atemptat” a Catalunya amb la vaga expectativa que la feina dels Mossos d’Esquadra —a causa de la manca d’informació— fracassés i, a partir d’aquí, el procés català quedés empantanat. Aquesta és la interpretació que fa, en declaracions a ‘El Món’, el politòleg de la UPF Ferran Requejo.

Agents armats a la part superior de les Rambles de Barcelona | ACN

L’expert admet que la idea és només “una especulació” però defensa que és plausible a la llum dels fets. A més, creu que el govern espanyol haurà de sortir a “justificar per què no va fer res” amb la informació que tenia: “No van transmetre informació clau per evitar els atemptats”.
  
Recapitulant el succeït, Requejo veu “dos etapes” en aquest afer. Abans dels atemptats “hi havia una voluntat política del govern de Madrid d’excloure i marginar les institucions catalanes”. Els Mossos estaven exclosos de la coordinació de les forces de seguretat i Requejo recorda “totes les reticències i pals a les rodes que hi havia per celebrar la Junta de Seguretat, quan feia vuit anys que no es reunia, fins que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es va quadrar”.

El politòleg opina que l’actitud de l’Estat abans de l’atemptat “era totalment negativa” i ja “s’ha vist, en una segona etapa [després dels atemptats] que no passaven informació”. El politòleg emmarca aquesta manera d’actuar en “una clara maniobra política per tenir els Mossos marginats” perquè, “en cas que actuessin, fracassessin per falta d’informació”. 

Hi ha un detall que alimenta totes les sospites: que les autoritats belgues haguessin passat informació a l’Estat espanyol sobre l’imam i que aquesta no hagués arribat a les autoritats catalanes.

Malgrat tot, el politòleg aplaudeix el paper dels Mossos en la gestió de l’atac. “La política d’informació ha estat impecable per part de la conselleria d’Interior —diu el politòleg—, qui surt reforçat de la gestió de la crisi és la Generalitat, el govern espanyol ha perdut peu i el ministre de l’Interior ha fet el ridícul demostrant que no tenia informació de primera mà”.

S’han adonat que des de Catalunya —afegeix Requejo— es tenen recursos suficients com per passar d’ells, per  fer polítiques unilaterals. Ara faran una gestió de tornar a recuperar l’hegemonia. Davant d’Interpol, però, el govern espanyol ha quedat fatal”.
Guerrero

Joan A. Forès
Reflexions

19/08/2017. Atemptats. Suso de Toro. Dos países, dos realidades. Los atentados han tenido un efecto inesperado para cualquiera: han aflorado las estructuras de un estado. Los atentados en Catalunya hay que enmarcarlos en la geoestrategia, la utilización que hace Arabia Saudí principalmente del wahadismo como un instrumento de poder en el mundo. Es monstruoso pero debemos aceptar que los amos de los terroristas son los aliados de nuestros amos. No es una paradoja, es una perversión política.

Benvolguts,

Ja hem parlat molts cops que a la península es poden comptar amb els dits d’una orella, que deia el Perich, els intel·lectuals que s’atreveixen a oposar-se al règim del 1978. Que s’atreveixen a oblidar el borbofranquisme, que no tenen por, que s’atreveixen a sortir del magma del franquisme sociològic i que són capaços de dir amb la veu ben alta com nosaltres: Espanya no és una democràcia ni un estat de dret i la Constitució amb soroll de sabres no és homologable a cap constitució del mon civilitzat...

A Espanya el franquismefranquisme i el borbofranquisme, que són els nostres enemics, ens han castigat durant 80 anys. I ja n’hi ha prou!

Per cert que els redactors d’aquest Bloc no som amics dels nostres enemics. No som amics de la Guàrdia Civil. No som amics de la Policia franquista també anomenada els grisos, que ens ha estat assassinant sempre que han pogut. No som amics de l’Exércit espanyol. No som amics de la Monarquia borbònica reimposada pel sanguinari dictador...

És per totes aquestes consideracions que som amics de moltíssims intel·lectuals catalans i només de 3 o 4 intel·lectuals espanyols (tots els altres, si n’hi ha, s’han venut a l’or de Madrid). En Suso de Toro, perseguit pels intel·lectuals feixistes espanyols i pels seus mitjans de comunicació, diaris i televisions, és dels que estimem de veritat.

Vegem l’article del Suso de Toro:

23/08/2017. Editorial. José Antich. La seguretat dels catalans. Els atemptats de Barcelona i Cambrils i la manera com han resolt la crisi els Mossos d'Esquadra han plantejat un tema antic però que es donava per segur que ara tindria una solució diferent: l'accés de la policia catalana als centres d'informació d'Europol. Dir això, després de les llacunes evidents de comunicació que hi ha hagut per part d'agències de seguretat estrangeres i d'autoritats d'altres països que havien posat en coneixement de Madrid informació rellevant que mai no va arribar a Catalunya és, en aquests moments, gairebé una invitació a la independència. O, millor, sense el gairebé..

Benvolguts,

Els catalans són uns ciutadans de segona categoria. Tot depèn de Madrid. Les lleis del Parlament de Catalunya són tombades per Madrid. Els Mossos d’esquadra són policies de segona. Els catalans per anar a Brusel·les, tal com havia explicat fa molts anys en Carod-Rovira han de passar per Madrid en comptes d’usar un vol directe. Per tant, per estar adherit a l’Europol només es pot fer a través de Madrid. Madrid té dret a impedir-ho tot. Madrid té dret a vetar la seguretat dels catalans. La ridiculesa de Madrid és galàctica...

Vegem l’Editorial de El Nacional sobre aquests temes:

dimecres, 23 d’agost del 2017

22/08/2017. Carlos Enrique Bayo. Más ideología que inteligencia en la estrategia antiterrorista del PP. En las investigaciones aún en curso sobre el comando que pretendía perpetrar varias matanzas masivas con furgonetas bomba –planes que se frustraron y reemplazaron por otros más modestos tras la explosión fortuita de su arsenal en Alcanar los Mossos seguirán sin tener acceso directo en este mes al sistema de alerta temprana y de información policial europea de Europol (SIENA y SIRENE). A pesar de que ellos lograron contener el atentado de Cambrils, impidiendo que se transformara en otra masacre, y han dado muerte a seis de los terroristas, incluido el conductor de la furgoneta que causó la carnicería en las Ramblas.

 Benvolguts,

Un altre lliurament del periodista ínvestigació Carlos Enrique Bayo, sobre les relacions tempestuoses entre els comandaments i els polítics responsables de la policia espanyola (grisos i Guàrdia Civil) i els Mossos d'esquadra, reflex de l'odi que els Gobiernos espanyols ens tenen, que han estat capaços de vetar la informació confidencial i l'accés a les xarxes de les policies europees i americanes i segons aquí s'explica i nosaltres ja ho havíem suggerit fa dos o tres dies i pot ser una molt que possible causa de la tragèdia d'aquests dies passats!

Vegem informació sobre el periodista i sobre l'afer:

22/08/2017. Perfils dels germans Méndez de Vigo. Estan emparentats amb bona part de la Casta franquista des de fa 200 anys... El pare, “militar africanista con una excelente carrera castrense siempre cercana al poder” era ajudant del sinistre dictador Franco. Són tres germans. Un d’ells militar, coronel de cavalleria franquista. Director del gabinet tècnic del Secretari d’Estat de Defensa, (tots els militars espanyols són franquistes fins i tot abans del Franco). L'Iñigo ministre. Una germana, Beatriz, és llicenciada en dret com Iñigo i espia de carrera. Va entrar al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) de molt jove, amb padrins poderosos i ha “medrao” en el Centre. Ara ocupa el número 2 i només té per sobre el general Félix Sanz Roldán.

Benvolguts,

Com que aquests dies estem parlant del CNI i de la seva número 2 Beatriz Méndez de Vigo considerem que cal fer un repàs de la genealogia (o els perfils) dels germans Méndez de Vigo, de nissaga franquista i falangista. Veurem unes certes coincidències: 

Estan emparentats amb bona part de la Casta franquista des de fa 200 anys.... Són tres germans. Un d’ells militar,  coronel de cavalleria franquista, com era el pare, que era ajudant del sinistre dictador Franco, militar africanista con una excelente carrera castrense siempre cercana al poder”. És director del gabinet tècnic del Secretari d’Estat de Defensa, (tots els militars espanyols són franquistes fins i tot abans del Franco).  L'Iñigo ministre. Una germana, Beatriz, és llicenciada en dret com Iñigo i espia de carrera. Va entrar al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) de molt jove, amb padrins poderosos i ha “medrao” en el Centre. Ara ocupa el número 2 i només té per sobre el general Félix Sanz Roldán.

El cuñado del ministro, Iñigo Pérez de Herrasti, ha tenido problemas con la política y la Justicia. Considerado como la oveja negra de la familia, es un conocido ultraderechista que tuvo su última aparición pública hace sólo tres años en el asalto a la librería y centro cultural catalán Blanquerna, en Madrid, en cuyo juicio celebrado este año fueron condenados 14 de los 15 acusados a penas inferiores a un año.

El diagrama següent, aclareix els lligams amb Serrano Súñer, Carmen Díaz de Rivera, Juanca, Marqués de Esquilache, etc. A través de la seva muller estan emparentats amb l’ex-ministre de Defensa Pedro Morenés, ex fabricant d’armes (bombes de raïm entre d’altres) a la societat Instalaza i amb Borja Prado, fill del soci de negocis bruts i corruptes del Juanca, Prado y Colon de Carvajal, que va acabar la vida a la presó, sense esquitxar el Juanca...

 Un resum dels mèrits de l’Iñigo Méndez de Vigo:



Bombes de raïm i nen amputat en intentar agafar una bomba:
Bombes de raïm d'Instalaza. Semblen juguets.

Bombes de raïm d'Instalaza. Nen amputat en agafar una bomba de raïm.

Rei d'Espanya i Rei de l'Aràbia Saudita, bons amics i bons socis



Joan A. Forès
Reflexions