dissabte, 30 de setembre del 2017

29/09/2017. Referèndum. 3/24. El conseller de Justícia, Carles Mundó, explica els aspectes jurídics del referèndum. El govern espanyol ha decidit suspendre la divisió de poders, el pilar fonamental d'un estat de dret i, per tant, ha confós el poder executiu amb el poder judicial i el poder legislatiu...Mundó ha presentat un decàleg de vulneracions de la llei per part del govern espanyol tot assegurant que "els que més presumeixen de defensar l'estat de dret han estat els primers d'incomplir les seves pròpies lleis i de saltar-se les garanties i la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans"."Convocar un referèndum no és delicte i, per tant, tot el decorat jurídic que l'Estat intenta construir al voltant d'aquest fet és per convertir en delicte allò que no ho és".

Benvolguts,

Us envio la meva producció dels darrers dies. Comencem per la més nova, que cal llegir abans de demà i eventualment continuar per les altres on es demostra que l’Exèrcit espanyol, per la porta del darrere, ens ha envaït un cop més!!!

Crec que és molt important que llegim, entenguem i païm aquest primer article, aquesta explicació pública feta el divendres 29 de setembre al migdia pel Conseller Mundó mostrant la il·legalitat de totes les accions del Gobierno español, de l’Estat espanyol, contra Catalunya. Està feta amb tots els detalls oportuns de les lleis i els reglaments que l’Estat espanyol ha vulnerat sistemàticament en els darrers anys. Segons ha anunciat el Govern ha enviat als Tribunals europeus de drets humans tots els dossiers sobre els temes que el Conseller ha explicat.

Més que un article aquest apunt és un vídeo.  I no té pèrdua!

Vegem l'article/vídeo:

divendres, 29 de setembre del 2017

27/09/2017. Referèndum. Editorial. Vicent Partal. No us en refieu

 Editorial
Vicent Partal

No us en refieu…

«No és que el referèndum s'haja salvat, però a Rajoy la possibilitat d'impedir-lo se li complica molt més»


 27/09/2017  22:00
En aquesta batalla del cada dia, ahir es va constatar un notable canvi de to. La posició del govern espanyol en diversos fronts es va afeblint a una velocitat extraordinària cada hora que passa i molta gent comença a tenir la sensació que això ja ho tenim guanyat, que hem resistit el moment difícil i ara les coses se’ns posen de cara. Fa la sensació que Madrid ha perdut el control dels seus actes i que no sap què fer. De fet, aquests darrers dies pràcticament no ha fet res. Compartesc aquesta sensació que alguna cosa passa, però no us en refieu…
Aquestes darreres hores s’han esdevingut fets molt importants. El govern ha intensificat la pressió i encara ha fet anar el govern espanyol més a remolc que no anava, que ja és dir. Rajoy va afirmar dues vegades que el referèndum no es podria fer perquè havia estat desmantellat, i ara, en poques hores, tots hem vist com els membres de les meses rebien a casa les notificacions, com es desplegava una enorme varietat de mitjans per saber on ha de votar cadascú, com es constituïa el gruix de l’observació internacional i com es feien actes públics multitudinaris i sense impediments. El pla B –o C, o D, o vés a saber quin és– funciona bé, el referèndum avança i això ha originat un desànim constatable en la Brigada Piolín i en els seus comandaments.
La reacció internacional hi ha ajudat molt. Rajoy va rebre males notícies als Estats Units, on Trump no el va ajudar gens i on el Departament d’Estat es va mantenir ferm a defensar del dret de vot dels catalans i a recordar que el seu país negociaria amb l’entitat que puga emergir del referèndum. El fet que Rajoy no vaja a la cimera de la UE de Tallinn, sobretot després de les pressions públiques cada vegada més clares contra la seua política repressiva, evidencia que sap que perd la batalla internacional i fins i tot ja defuig de defensar-se.
Però la notícia més important de totes arribava ja ben entrada la vesprada, sorprenentment des del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Una interlocutòria d’aquest tribunal, en el darrer paràgraf, posava d’una vegada els punts sobre les is, i ordenava al fiscal que deixàs d’actuar en relació amb el referèndum. I això és molt i molt important. Fins ara assistíem a una violació increïble de les normes més bàsiques, perquè quan un jutge (en teoria, imparcial) assumeix una causa la fiscalia (dependent del govern) ha de deixar d’actuar. I ací això no tan sols no passava, sinó que el fiscal s’atorgava una autoritat que no tenia, per exemple per a convocar els Mossos i pretendre donar-los ordres. Des d’ahir això ja no ho pot fer. És clar que el TSJC no vol que es faça el referèndum, però la bufetada al fiscal és contundent.
Aquesta decisió, molt transcendental, posarà encara més entrebancs al govern espanyol. No podran detenir polítics, tancar webs, assaltar diaris ni entrar en impremtes sense respectar res i sense tenir una ordre judicial, com han fet fins ara. No és que el referèndum se salve, amb això, però a Rajoy la possibilitat d’impedir-lo se li complica molt més. I això és una notícia molt bona, que s’afegeix a les anteriors.
Quan només falten quatre dies per a votar, la situació, per tot plegat, es veu molt més clara, molt millor. La sensació que no podran impedir el referèndum i que la impunitat amb què han actuat fins avui s’ha acabat per factors diversos és prou evident. Puc entendre, per tant, fins i tot l’eufòria de molta gent que veu com es va desmuntant l’ofensiva del govern espanyol. Però, si us plau, no us en refieu gens. Avui la victòria que significarà fer el referèndum i la victòria que serà el triomf del sí es veuen molt més clares que fa dos dies i infinitament més clares que la setmana passada. Però que ningú no se’n refie. Aquesta gent és capaç de qualsevol cosa i no sabem si el desànim el compensaran adoptant una actitud més raonable o, per contra, provocant un incendi desesperat.

La batalla del dia a dia l’anem guanyant. Ho comencem a tocar amb el dits. Però per rematar la jugada cal que ningú no s’encante ara, quan només falten quatre dies. Treballar més enllà del que és raonable ens ha portat fins ací i això mateix hem de fer –més i tot, si podem– d’ací a diumenge.

27/09/2017. Referèndum. Carles Porta. La gente. El problema está en que la gente sepa que, de verdad, tiene el poder de cambiar cosas. De hecho, es un problema para las élites y lo que podríamos llamar estructuras de poder establecidas, como un Estado. El caso catalán sólo lo resolverá la gente. Si este domingo la gente se moviliza en masa, aunque repartidos en colegios electorales, no hay policía ni ejército que lo pueda detener. Pero si la gente tiene miedo y se frena, será también el triunfo de la gente, pero de la gente que se frena ante una amenaza (o de un aviso, o de una aplicación contundente de la ley).

Benvolguts,

Vegem l’article:



 27/09/2017 - 18:43 h

El problema está en que la gente sepa que, de verdad, tiene el poder de cambiar cosas. 

De hecho, es un problema para las élites y lo que podríamos llamar estructuras de poder establecidas, como un Estado. También podríamos llamarlo “el sistema”. Me explico. El caso catalán sólo lo resolverá la gente. Si este domingo la gente se moviliza en masa, aunque repartidos en colegios electorales, no hay policía ni ejército que lo pueda detener. Pero si la gente tiene miedo y se frena, será también el triunfo de la gente, pero de la gente que se frena ante una amenaza (o de un aviso, o de una aplicación contundente de la ley).

Es obvio que sin estructuras, sin sistema, sin organización se haría muy difícil vivir en sociedad. No quiero darle vueltas ahora, no toca. Pero también es evidente que el elemento básico en toda sociedad es la gente, las personas, los individuos. La historia nos ha enseñado que, con mejores o peores liderazgos, cuando la turba, el tumulto, la multitud se mueve, es muy difícil de parar.
La historia también nos demuestra que hay básicamente dos tipos de liderazgos, los que se ganan y los que se imponen.

Este domingo habrá una situación de confrontación (espero que no llegue a enfrentamiento) entre dos bandos: en uno, el Estado español, con la mayoría de medios de comunicación y las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado (Policía, Guardia civil, algunos mossos y algunos policías locales); en este bando habrá poca gente; y en el otro extremo del ring habrá gente, mucha gente, y unos cuantos políticos como el Gobierno de la Generalitat y más de 700 alcaldes que se han visto impulsados ​​por las inercias que ha movido esta gente desde hace 7 años.

¿Quién ganará? Ganará el que se sepa más fuerte. La confianza, en confrontaciones como ésta, es fundamental. También lo es la estrategia, pero a mí me parece que existe un gran desequilibrio entre las fuerzas contrincantes. Los unos son miles y los otros, millones. Si, además, añadimos que los miles vienen obligados, deben utilizar la estrategia porque saben que delante tienen millones y, aunque lleven armas (pistolas o porras y cosas similares) saben que el mundo los mira y será muy difícil que las utilicen, aún lo tienen peor porque su preparación, su fuerza, se reduce a unas técnicas y unas armas que no les garantizan el éxito. En cambio, en frente tienen millones de personas, repito, millones, que tienen un objetivo sencillo y claro: votar. La clave está en si estos millones, esta gente, sabe que tiene todas las de ganar, porque si lo sabe, su voluntad es su fuerza, y es imparable.

Hay un par de factores más que convierten este enfrentamiento en desigual, por un lado está el concepto no-violencia. Si se mantiene, es un arma poderosísima, porque no se acaba nunca y no necesita recargas. Y por el otro lado hay una debilidad enorme al haberse judicializado el conflicto. El ejército de policías que quieren impedir votar deberá empapelar, literalmente, la jornada, es decir, deberán apuntar en papel, uno por uno, a todos los sediciosos y revolucionarios que se encontrarán delante. Y deberán hacerlo mientras cientos de miles continúan delinquiendo contra unas decisiones aparentemente jurídicas que son contestadas cada día por más juristas, es decir, que sus pies son de barro. Y son de barro por dos razones, porque cuando tienes que acusar de un delito a miles de personas, a decenas de miles, el problema es el delito y que, materialmente, se hace imposible la aplicación de cualquier decencia procedimental o procesal.

Total, que estamos ante una situación en la que la clave es si la gente es consciente de la inmensa fuerza que tiene. Será muy interesante, el domingo, ver qué pasará. Y está claro que, pase lo que pase, no se acabará. Sólo se acabará cuando entre en combate la única arma que lo puede parar: la política. Tan fácil que sería pararlo. ¿No es evidente que “tenemos” un problema? ¿No es evidente que los gobiernos deberían solucionar los problemas? Y, en este caso, el más responsable es el más grande (en dimensión) y éste es Madrid. Pero no, chico, parece que a algunos les va más aquello de “a por ellos, oé”. Qué lástima. Para que luego venga alguien y se atreva a hablar de modernidad y evolución. 

Si Darwin levantara la cabeza…



28/09/2017. Referèndum. El Parlament andalús rectifica el Congrés i aprova la proposició contra el referéndum.El Parlament d'Andalusia ha aprovat avui amb el suport del PSOE i del PP, una proposició no de llei de Cs per donar suport a les mesures repressives del govern espanyol, el poder judicial i d'altres institucions estatals contra el referèndum català.

Benvolguts,

En andalús hi ha una frase feta que diu: Y a usted quién le ha dao vela en este entierro!

I en català hi ha una frase que diu: Feta la llei feta la trampa

I encara una frase curiosa del text de l’article, que barreja pomes amb peres. Quin suport necessiten els andalusos que resideixen a Catalunya?: per posar èmfasi en el suport "als andalusos que resideixen a Catalunya".

Doncs, això!

Vegem la notícia:

25/04/2006. El País. Rajoy presenta en el Congreso cuatro millones de firmas por un referéndum sobre el Estatuto. Los "efectos" del texto catalán se verán en los "próximos años" porque, ha advertido, el Estado "se va a debilitar". Las 4.020.000 firmas han sido recogidas durante dos meses a través de Internet y en las mesas petitorias que el PP ha colocado por las calles de todos los municipios españoles."En defensa de las reglas de juego" de 1978, de la "nación española y de la igualdad entre los españoles".

Benvolguts,

No calen comentaris a aquesta notícia del 2006. 


Vista la situació actual de les relacions entre Catalunya i l'Estat, cal cercar els antecedents i les animalades que varen fer al Congreso, que a part de "cepillarse" l'Estatut, un cop aprovat pel Parlament de Catalunya i refrendat pel Congreso i pel Juanca, varen presentar "enmiendas" tant el PP com el Defensor del Pueblo [???] del PSOE.

És allò que els castellans en diuen sobre los lodos i los fangos...de aquellos barros vienen estos lodos...

Vegem la notícia:

dijous, 28 de setembre del 2017

27/09/2017. Referèndum. Gemma Liñán. El TSJC pren el control i demana als Mossos impedir obrir els col·legis. El que complica una mica més tota l'operació és que Armas, conscient que els Mossos ni són prou ni estan gaire de cara a obeir l'ordre de tancament dels locals perquè això pot provocar desordres públics, ordena també a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, precintar col·legis i requisar material.

Benvolguts,

Catalunya s’està enfrontant als atacs dels poders omnímodes de l’Estat. Precisament en Jordi Basté aquest matí a RAC1 ha explicat, amb molt bon criteri, que en aquest moment Catalunya té problemes amb l’Estat, no amb Espanya!

I si té problemes amb l’Estat espanyol, i afinem una mica més reconeixerem que els problemes els tenim amb el Ministeri d’Hisenda Montoro), amb el Ministeri de l’Interior (Zoido), i sobretot amb el Ministeri de Justícia (Català). Encara que en general els problemes els tenim amb l’Estat! I el 2017 l’Estat és el PP. De fet és el PPSOE!

Els criteris per distinguir qui són els nostres enemics varien lleugerament en funció de les circumstàncies. Per exemple aquí hem prioritzat el Ministeri de Justícia (com veurem en aquest i altres articles) i en una altra circumstància de trascendència semblant que fou el 23-F els periodistes estrangers com Anne-Marie Romero del Figaro va prioritzar l’Exèrcit representat per la policía (en el nostre cas la Guàrdia Civil és Exèrcit…). En el 23-F la insubordinació de la Policia (Interior) està vista també com l’Exèrcit per l’articulista. I el responsable era el PSOE (inclòs totalment en el cas GAL).

Si us interessa, en el aquest enllaç s’explica exhaustivament la trama inicial del 23-F.
Estem assistint al penúltim capítol del cas Referèndum 1-O. Tinguem en compte la fal·làcia del cas perquè com hem ja explicat els interessos de Catalunya i els de l’Estat són completament oposats. Segons el Zoido les forces d’ocupació tenen ordres de privar el Referèndum de la manera que sigui i amb els efectius que siguin i en canvi nosaltres considerem que els Mossos han de tenir l’ordre de protegir els votants, les meses, les urnes, les actes, per tal de permetre que el Referèndum es faci amb total normalitat i per tant que sigui homologable…

Vegem l'article:

dimecres, 27 de setembre del 2017

27/09/2017. Referèndum. Estefania Molina. Zoido avisa que els efectius policials seran a Catalunya "el temps que calgui".El ministre ha reiterat que la mobilització d'unitats de Policia i Guàrdia Civil a Catalunya té com a objectiu donar suport als Mossos al manteniment de l'ordre públic, en compliment d'una ordre de la Fiscalia, de manera que "no és una mesura d'excepció" ni tampoc és inconstitucional, tal com ha assegurat Legarda. "És intolerant que s'atempti contra els seus vehicles, és intolerable que es demani que s'informi sobre els seus moviments i · és intolerable que se'ls tracti com a enemics quan són servidors públics",

Benvolguts,

El to insolent del ministre de l’Interior espanyol Juan Ignacio Zoido quan ha avisat que els efectius policials seran a Catalunya "el temps que calgui", ens fa reflexionar sobre l’afer que portem entre mans anomenat “ocupació” i que seria desitjable que s’acabés ben aviat. Com que algú ha de pagar les enormes despeses que la invasió de la Guàrdia Civil i dels grisos, formats majoritàriament per forces d’elit, antiavalots (???) hem recordat l’assumpte dels allotjaments dels soldats de l’exèrcit espanyol en masies catalanes esdevinguts des del 1626, que va acabar molt més enllà del 1640 amb el Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, i amb l’empobriment de Catalunya que va suportat aquesta càrrega anys i anys...

La pregunta és qui pagarà les despeses de la guerra que Espanya, un cop més, està organitzant contra Catalunya?

Vegem l’article de l’Estefania Molina:

PROCÉS

Zoido avisa que els efectius policials seran a Catalunya "el temps que calgui"

Estefania Molina 
Foto: EFE 
Madrid. Dimecres, 27 de setembre de 2017

1 minut
http://www.elnacional.cat/bundles/cs/Widgets/VaCentralContent/images/box.png
 El ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, ha avisat aquest dimecres al Congrés que els efectius policials mobilitzats per Interior a instàncies de la Fiscalia estarien a Catalunya "el temps que calgui per garantir la seguretat dels ciutadans",
en resposta a una pregunta del diputat del PNB Mikel Legarda sobre fins quan creia que restarien en territori català. 

El ministre ha reiterat que la mobilització d'unitats de Policia i Guàrdia Civil a Catalunyacom a objectiu donar suport als Mossos al manteniment de l'ordre públic, en compliment d'una ordre de la Fiscalia, de manera que "no és una mesura d'excepció" ni tampoc és inconstitucional, tal com ha assegurat Legarda.

"Lamento discrepar i em sento orgullós d'això, però li dic que no és inconstitucional", ha afirmat Zoido després de deixar clar que:

La presència de Policia i Guàrdia Civil a Catalunya "es mantindrà mentre sigui necessari per garantir que es compleix la llei, es respecten els drets i es garanteixen les llibertats ".

Pel que fa a l'"assetjament" i "escarnis" i, fins i tot, la difusió per un mitjà de comunicació –Catalunya Ràdio– dels moviments dels agents, ha dit Miguel Gutiérrez, de Ciutadans, el titular d'Interior ha qualificat d'"intolerable" que es dificulti la tasca dels efectius.

·         "És intolerant que s'atempti contra els seus vehicles,
·         és intolerable que es demani que s'informi sobre els seus moviments i
·         és intolerable que se'ls tracti com a enemics quan són servidors públics", ha afegit Zoido que ha avançat que s'adoptaran "totes les mesures legals "per
·         impedir que se'ls falti al respecte i es dificulti "qualsevol atac contra la seva dignitat i contra la llibertat ", especialment pel que fa als seus moviments.

 Estefania Molina 

Joan A. ForèsReflexions

22/09/2017. Ángel Expósito. Los niños en el procés de independència. “Les regions NO tenen el Dret de Decidir”. Senzillament perquè no són nació Sr.Rajoy, per decidir primer han de ser conscients de ser–ho i tenir lo necessari per marxar, però ai-las!, això és un procés de centenars d’anys. Per ser Nació primer s’ha de ser poble, i ser poble significa: organització, estructura, interessos, vinculació, economia, consciència, voluntat, capacitat de mobilització de masses, etc... etc... i això no ho te una regió, ho te una nació com la catalana. Les nacions no surten com bolets, són realitats vives. No som província, ni municipi, ni regió, tenim consciència col·lectiva.

Benvolguts,

Angel Expósito treballa per la COPE del Losantos i està impregnat de les doctrines franquistes i catalanòfobes de la caverna mediàtica espanyola.

M’han enviat el vídeo junt amb un comentari d’en Sergi sobre aquest vídeo i em sembla interessant de publicar-lo. Del vídeo no calen comentaris. Només és una excusa per desenvolupar el raonament posterior. Del comentari d’en Sergi són molt interessants els paràgrafs dedicats a explicar que Catalunya és una nació:

Quan Rajoy diu: “Les regions NO tenen el Dret de Decidir”, en Sergi respon:
Senzillament perquè no són nació Sr.Rajoy, per decidir primer han de ser conscients de ser–ho i tenir lo necessari per marxar, però ai-las!, això és un procés de centenars d’anys...

Per ser Nació primer s’ha de ser poble, i ser poble significa: organització, estructura, interessos, vinculació, economia, consciència, voluntat, capacitat de mobilització de masses, etc... etc... i això no ho te una regió, ho te una nació com la catalana. Les nacions no surten com bolets, són realitats vives Núria, per molt que no ho vegis, no som província, ni municipi, ni regió, tenim consciència col·lectiva, el que passa és que no ho veieu. Ja ho acabareu de veure i us donareu de nassos amb la realitat.

I en Sergi acaba amb:

El règim de semidictadures ja el tenim, ens callen i violen els nostres drets, com sempre, som un poble oprimit, i això és lo més greu que tenim entremans. I si no veus el caire popular o de revolució que porta la independència i la oportunitat de millorar i superar l’statu quo és que no veus l’immillorable repte que tenim davant. I recorda, en aquesta vida lo primer és ser i ser lliure.

Vegem ara l'article i el vídeo:

26/09/2017. Referèndum. Gemma Liñán. La Fiscalia ordena als Mossos que precintin els col·legis electorals. Això és una declaració de guerra! Crec que és hora que es parli clar. Crec que aquesta és la línia vermella que no es pot admetre. Els Mossos tenen com a missió defensar el poble agredit, d’acord amb les ordres o indicacions dels seus superiors. I pujant en l’escala de superiors s’arriba en pocs graons fins a la presidència de la Generalitat! Cal que la Generalitat actui amb energia abans que sigui massa tard!

Benvolguts,


Crec que és hora que es parli clar. Crec que aquesta és la línia vermella que no es pot admetre. Els Mossos tenen com a missió defensar el poble agredit, d’acord amb les ordres o indicacions dels seus superiors. I pujant en l’escala de superiors s’arriba en pocs graons fins a la presidència de la Generalitat! Cal que la Generalitat actui amb energia abans que sigui massa tard!

Si es traspassa aquesta línia vermella, és la guerra!

Vegem l’article i mireu-vos quines actuacions volen fer fer als Mossos, acabant amb l’acció de les forces d’ocupació contra els Mossos:

dimarts, 26 de setembre del 2017

25/09/2017. José Antich. A l'Espanya que marxa contra Catalunya. Les imatges d'agents de la Guàrdia Civil abandonant diversos aquarteraments de capitals de províncies espanyoles -aquest dilluns a Còrdova, Huelva i Cadis- per desplaçar-se a Catalunya a impedir el referèndum de l'1 d'octubre són esgarrifoses i haurien de provocar més enllà de l'Ebre -com sol dir-se- una profunda preocupació. El relat ja està instal·lat i es pensen que venen a posar ordre perquè és el que han llegit, han sentit a la ràdio i han vist a la televisió. És el que els han explicat, en molts casos, els seus superiors.

Benvolguts,

Avui comentem l’extraordinari Editorial del José Antich a El Nacional. Presenta el terrible mode amb què el borbofranquisme espanyol, que com ja veureu són els hereus directes del franquisme franquisme dels 40 anys de dictadura, es comporten exactament com els seus avantpassats. El seu objectiu econòmic és com va ser el del Franco eliminar o fer canviar de mans la riquesa de Catalunya, el seu objectiu polític és continuar robant com sempre han fet. La seva trampa metodològica és organitzar un sidral tan gros de forma “que todo cambie para que nada cambie!”
A l'Espanya que marxa contra Catalunya, les imatges d'agents de la Guàrdia Civil abandonant diversos aquarteraments de capitals de províncies espanyoles -aquest dilluns a Còrdova, Huelva i Cadis- per desplaçar-se a Catalunya a impedir el referèndum de l'1 d'octubre són esgarrifoses i haurien de provocar més enllà de l'Ebre -com sol dir-se- una profunda preocupació. El relat ja està instal·lat i es pensen que venen a posar ordre perquè és el que han llegit, han sentit a la ràdio i han vist a la televisió. És el que els han explicat, en molts casos, els seus superiors.

Com repeteix el vicepresident Oriol Junqueras aquests dies, són els màxims responsables de les forces de seguretat de l'Estat i no els agents els que estan provocant una situació, a la pràctica, propera a un estat d'excepció. I els que els obliguen a reprimir, qui sap si en contra de la seva voluntat, un procés democràtic que vol mantenir les millors relacions amb Espanya una vegada s'hagi votat diumenge vinent.

Si reflexionem 15 segons ens adonarem que les condicions són similars a les que hi va haver el 18 de juliol del 1936 quan els militars africanistes colpistes comandats per Franco, Mola i Sanjurjo, es varen revoltar, deien, a favor de la República, i varen organitzar un Alzamiento fallit que va haver de continuar amb 30 mesos de guerra. Guerra contra la República Espanyola...

Qui va lluitar i morir no varen ser els generals colpistes, va ser la tropa (d’un bàndol i de l’altre)...

Qui va gaudir dels resultats de la guerra varen ser els generals colpistes...

No sé si hi veieu una certa semblança i sobretot fixeu-vos en l'enquesta de El País...

26/09/2017. Referèndum. Baltasar Garzón. ¿‘Quo vadis’ Maza? El fiscal general del Estado está recorriendo un camino equivocado. Para el Gobierno, la fiscalía es un arma, y en la crisis catalana el Ejecutivo está haciendo un uso abusivo de las instituciones, especialmente de la justicia. “una turba”. Cúmulo de sobreactuaciones impulsadas, auspiciadas o consentidas por la fiscalía: La citación como investigados de más de 700 alcaldes por el hecho de haber firmado un documento en el que anuncian que prestarán locales para la votación del 1-O; las prohibiciones de actos en apoyo del pretendido referéndum en otras partes de España; las detenciones que tres días antes, usted, señor fiscal general, ya calificaba, con grandes dotes adivinatorias, como sedición y competencia de la Audiencia Nacional.

Benvolguts,

El jutge franquista Baltasar Garzón, “martillo de herejes (independentistes) en els Jocs del 92, que no va voler admetre les tortures que els independentistes varen denunciar, però jutjat per la justicia i absolt posteriorment per pretendre investigar assassinats del franquisme, fa un article que primordialment tira cap al fiscal Maza perquè de lo que se me absolvió en sentencia de 27 de febrero de 2012, a la que usted hizo un voto particular, pidiendo mi condena.

Un altre detall és la frase on parla del dislate del referèndum de independencia de Cataluña...

Hi ha alguna frase interessant com: Pienso sinceramente que el Gobierno hace un uso abusivo de las instituciones estatales y específicamente de la justicia, cercenando los principios de independencia e imparcialidad que deben regir en estos casos.

També hi ha algún paràgraf molt interessant sobre la corrupció i les cortines de fum: Y si nuestros ministros y nuestro presidente son conscientes de ello, habrá que pensar en que quizás este despliegue de acciones es la cortina de humo que oculta algo que alguien desea que no se vea. Hablo de la corrupción sobre la que apenas leo noticias últimamente aunque me consta que en sede judicial se continúa trabajando con afán. Quizás por esa razón no se negocia, quizás por eso nos llevan inevitablemente a la batalla.

En l'article la il·lustradora hi ha dibuixat irònicament una balança de la justícia armada amb mandrons . Jo em permeto incloure un dibuix similar del JAP, amb una balança on es veu que un jutge pesa molt més que un gran grapat d'indepes...:





















Vegem l’article:


26/09/2017. Directe.cat. La Guardia Civil fa una enquesta per trempar i rep un gerro d'aigua freda. Els surt perdent l'opció que desitjaven. El principal i més majoritari sindicat de la Guardia Civil espanyola, la Asociación Unificada de Guardias Civiles, va fer ahir una enquesta a Twitter per a fer pujar els ànims a la seva parròquia. L'enquesta pretenia fer trempar als agents i fer bullir l'olla de cara a l'1-O i les seves possibles actuacions. Però, i mai millor dit, el tir els ha sortit per la culata. Segurament, per la seva desagradable sorpresa, no s'esperaven que l'opció que guanyaria, i de manera totalment aclaparadora, amb un 77% de prop d'un total de 35.000 vots, ha estat la que considera que tot el que està fent l'estat és completament desproporcionat.

Benvolguts,

Per les televisions feixistes españoles mostren els Guàrdies Civils abrandats, vitorejats entusiàsticament pels ciutadans d’algun lloc d’Espanya, amb banderes espanyoles i crits de "a por ellos". 

Aleshores la GC fa una enquesta per twiter i amb 34.000 respostes es troben amb la sorpresa…

Podríem dir que els números de la GC com els números dels Mossos d’Esquadra, són apolítics i és justament com haurien de ser. Tan sols obeeixen als seus superiors sense preguntar per què cal fer una determinada missió. Els GC són Exèrcit! I actuen com l’Exèrcit!

Si están educats així, que ho trobo molt correcte, ja entrem en el dubte. Al judici de Nurenberg tots els nazis interrogats varen respondre que ells obeien ordres. I a molts d'ells, tanmateix, varen condemnar-los…

Com ens hem de comportar en un cas semblant? Qui té raó?

dilluns, 25 de setembre del 2017

07/07/2017. [Vídeo] Un ciutadà li etziba a Domènech les raons més contudents per votar l'1-O. "Vull ser ciutadà d'una república, no súbdit d'una monarquia imposada per la dictadura". I nosaltres hi afegim: Heu pensat mai si preferiu una República Catalana, hereva de la del 1931, i hereva de la Mancomunitat de Catalunya o si preferiu una Monarquia Borbònica hereva de la dictadura franquista, hereva de la dictadura de Primo de Rivera?

Benvolguts,

Tal com s’ha posat la carcúndia española aquesta setmana passada, creiem que és indispensable afegir al Bloc Reflexions comentaris i articles que no havíem publicat encara i que poden ajudar-nos a comprendre què hem de fer l’1-O.

Aquest és un tros d’una pregunta en un debat a la UPEC 2017:
Escolteu el vídeo que dura només un minutet!

En treiem una frase molt contundent:

“Vull ser ciutadà d'una República, no súbdit d'una monarquia imposada per una dictadura…


Heu pensat si preferiu una República Catalana, hereva de la del 1931, i hereva de la Mancomunitat de Catalunya o si preferiu una Monarquia Borbònica hereva de la dictadura franquista, hereva de la dictadura de Primo de Rivera?

Vegem l’article:

25/09/2017. El franquisme i el borbofranquisme. No hem d’oblidar mai que tot el que Hitler va fer a Alemanya era legal. No hem d’oblidar que a Alemanya està prohibida l’apologia del nazisme i a Espanya el franquisme ha estat sempre legalitzat (fins el diumenge que ve). La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys! Segons ells la seva idea a partir de 1975 fou: “Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant 40 anys.”

Benvolguts,

Sempre hem cregut que aquestes dues vinyetes que hem triat eren dues mostres, seriosa una i jocosa l’altra, del que la Dictadura franquista va ser i fer. 


La primera explica que les lleis no són lleis sinó són refrendades pel poble sense coacció de cap mena (just al revés del que prediquen i executen sense parar els franquistes del PPSOE).

La Ley. La Constitucion. El Estado de derecho. España portadora de valores eternos. Una Grande y Libre.



La segona explica que dels tres feixismes institucionals europeus dels anys 30-40, Feixisme italià, Nazisme Alemany i Franquisme Espanyol, els dos primers varen ser eliminats amb la Segona Guerra
Mundial i el tercer encara dura i brilla esplendorosament (com a mostra el setge ahir a Saragossa del congrés dels diputats d’esquerres espanyols per part dels ultrafranquistes o el setge aquesta setmana passada de les dependències de la Generalitat de Catalunya, la calle es mia que deia el Fraga, per les Forces Armades del borbofranquisme, la Guàrdia Civil, els grisos i l’Exèrcit?).

Des de la Transacció, que no transició, dels anys 75-81, que va tenir la plasmació en el règim borbofranquista que “gaudim” el feixisme (a Espanya se’n deia franquisme i des del 1975 se’n diu borbofranquisme) continua viu. 



Un manifest o full de ruta del borbofranquisme el podríem trobar en aquesta primera frase que hi ha en aquest manifest, inventat nostre però que explica la Transacció:

“Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant  40 anys.”

I que permet aquest corol·lari, vist de de fora:

La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys!

Catalunya va perdre una altra guerra el 1939 i va estar ocupada durant 40 anys des del 1939 al 1975, pels poders fàctics espanyols tot-poderosos que anorreaven cultures com la nostra i assassinaven presidents de la Generalitat com el president Companys.

Si algú creia que el franquisme havia mort al llit, com sol explicar Rufian, ha de ser crític i adonar-se que realment hem viscut 40 anys més en llibertat vigilada, amb l’espoli fiscal instituït a Catalunya. I finalment amb aquesta nova ocupació de les forces feixistes espanyoles és quan els surt la bèstia i actuen com sempre han volgut actuar, malgrat que s’han limitat a robar i fer por i s’han privat ells mateixos de l’acció violenta fins que s’han adonat que ens n’anavem!

Doncs ens n’anem i el diumenge que ve votarem majoritàriament la nova República Catalana. Adéu siau!


Joan A. Forès
Reflexions 

dissabte, 23 de setembre del 2017

22/09/2017. Editorial. Vicent Partal. L’orgull de ser un sediciós. Perquè jo crec que és un honor ser acusat de sedició per un estat autoritari que viola les seues pròpies lleis per atacar els drets democràtics. És honorable ser acusat de sedició pels qui detenen polítics, amenacen mitjans, violen la correspondència, tanquen webs, assalten dependències del govern, entren sense ordre judicial a impremtes o amenacen directors d’institut. En aquestes circumstàncies i amb aquests comportaments, jo no vull estar entre els defensors del seu ordre: preferisc ser un sediciós.



Vicent Partal


L’orgull de ser un sediciós
«Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats»


 22/09/2017  22:00

Ara ens diuen sediciosos. Ens acusen, de fet, de ser sediciosos. A tots els qui hem anat a les manifestacions en defensa de les institucions catalanes. A desenes de milers de persones, a centenars de milers de persones. Tots som sediciosos. Ho diu el tinent fiscal Miguel Ángel Carballo Cuervo en un paper que passarà a la història de la infàmia jurídica. Ell no ho entendrà mai, això, però l’acusació, com a mínim per a mi, és un honor.


Ser acusat de sedició és un privilegi quan qui ho és s’empara en l’obsessió d’enfrontar la llei a la democràcia. Quan es refugien en un article d’una constitució portat a mà dins un sobre pels militars de Franco. Quan ens diuen que, fem el que fem, el seu paper pot més que les nostres mans. Potser tots plegats hem trigat massa temps a enfrontar-nos-hi, però el tabú ja no s’aguanta: és el poble qui decideix, no les taules d’una llei vella i decrèpita que ja ni respectem ni reconeixem com a pròpia.
És més: formar part dels sediciosos avui és una presa de posició inexcusable. Perquè els qui ens acusen de sediciosos amb això, i fent això, només intenten mantenir els furs del seu règim corrupte que per primer vegada veuen amenaçat de manera seriosa. I jo no em posaré mai al costat de gent que és capaç de dir que qui la fa la paga, mentre dissimulen cínicament que el seu partit és el més corrupte d’Europa, mentre fan veure que no tenen centenars de militants que encara no han pagat pel que van fer, mentre trenquen impunement discos durs, mentre violen la separació de poders i posen les institucions de l’estat no només al servei de l’executiu sinó, encara més i pitjor, del partit.

Però per sobre de tot, deixeu-me dir que ser sediciós avui em sembla una necessitat moral imperativa. Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats, polítics elegits pel vot popular amb fiscals i tribunals d’excepció, el vot d’un poble pacífic amb la coerció d’un estat deslegitimat. Encara més:

sóc sediciós, i amb molt d’orgull, perquè vaig aprendre de menut, i des d’aleshores ho he cregut sempre, que entre la llibertat i la tirania simplement no hi ha cap opció per a triar.

Vicent Partal





21/09/2017. Puigdemont demana a Europa que intervingui a Catalunya. El president de la Generalitat fa una crida a la comunitat internacional a donar suport als catalans en un article a 'The Guardian'. La Comissió Europea té "el deure d'intervenir" en la situació catalana perquè Espanya "ha violat la carta europea de drets fonamentals". "Els valors europeus, els drets civils, la llibertat d'expressió, la d'informació i la de reunió estan sent violats pel govern central". L'intent d'Espanya de bloquejar el referèndum de Catalunya és una violació bàsica dels nostres drets', el president de la Generalitat assegura que Catalunya s'ha trobat en aquesta "inacceptable situació" després d'haver demanat diàleg polític "dotzenes de vegades" a Madrid.

Benvolguts,

Aprofitem que no havíem esmentat els esdeveniments des del dia 20 cap aquí, comentant aquest article del Directe.cat sobre l’article del president Puigdemont al diari The Guardian.
Redordem que quan es va publicar l’article el TSJC havia prohibit als mitjans de comunicació catalans de publicar propaganda sobre el Referèndum i la GC havia acabat d’entrar a les diferents dependències de la Generalitat, començant per la Conselleria d’Economia. Des d’aquest dia ha passat de tot. Al final resulta que la culpa és nostra i que si hem molestat els pobres GC que estaven fent la seva feina destructiva i de robatori de la nostra documentació, no ho havíem d’haver fet perquè el puto amo de tot és el Gobierno de España. Avui diuen que volen empaperar els Presidents d’Òmnium i de l’ANC pel seu dret (equivocat) a queixar-se i protestar, no dels GC que en principi fan el que els diuen de fer, sinó del capteniment salvatge del Gobierno espanyol, amb total menyspreu de les institucions catalanes.

En l’article el president ha assegurat aquest dijous que la Comissió Europea té "el deure d'intervenir" en la situació catalana perquè Espanya "ha violat la carta europea de drets fonamentals".

Vegem però la crònica de l’article del President al The Guardian:

divendres, 22 de setembre del 2017

21/09/2017. Francesc-Marc Álvaro. “No torneu!”. No volváis! “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. Mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Reclam del domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ¬diuen “sí, bwana”. Els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; Gregorio Marañón subratlla que el “pecat principal” del Conde-Duque va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”.

Benvolguts,


“No torneu!”


21/09/2017 04:20

Una piulada de la dirigent i portaveu de Podem al Congrés dels Diputats, Irene Montero, explicava ahir que parlamentaris del PP van cridar “No torneu!” quan els representants d’ERC i del PDECat van abandonar l’hemicicle, en protesta per la repressió impulsada pel Govern espanyol a Catalunya. “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. El moment em va recordar un vell acudit segons el qual un espanyolista reaccionari amolla aquesta paradoxal sentència: “Qué bonito es Catalunya, lástima que esté llena de ­catalanes”.

El crit “No torneu!” que va sortir de la boca sincera de diputats conservadors ens indica tres coses. En primer lloc, la mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Colonialisme és –i del pitjor– reclamar el domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ­diuen “sí, bwana”. En segon lloc, ens recorda que els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; en aquest sentit, paga la pena de llegir la monumental biografia del comte-duc d’Olivares que va escriure Gregorio Marañón, en què el cèlebre metge subratlla que el “pecat principal” del personatge va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”. I, en tercer lloc, la negativa a fer política i a escoltar els arguments dels adversaris, com si la seva absència de la Cambra Baixa resolgués el problema.

Retrat de Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares (Getty)

Mentre ahir al migdia passejava pel centre de Barcelona, on les protestes de molts ciutadans davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat convivien amb l’aperitiu que d’altres prenien tranquil·lament a les terrasses assoleiades, vaig pensar en la molta feina feta pels separadors fins avui. Uns separadors que, de tan integrats en la cultura política espanyola, ja no són percebuts com a tals. Separadors com els que van impulsar les firmes contra l’Estatut del 2006, separadors com els que van proclamar que preferien una empresa alemanya abans que una catalana per a l’opa sobre Endesa, separadors com els que consideren normal que un català no pugui arribar a cap del Govern espanyol, separadors com els que creuen que parlem la llengua catalana per molestar, separadors que respecten totes les identitats del planeta excepte la d’aquí perquè afirmen que és “un invent de la burgesia”, separadors que han volgut humiliar milers de ciutadans de Catalunya durant anys, des de diaris i tertúlies de ràdio i tele­visió... Ara, els separadors demanen mà dura contra els separatistes. Ara, han fet tard.

La mà dura no aturarà l’independentisme. Les detencions potser impediran el referèndum, però faran créixer els partidaris de la secessió. Ahir, alguns coneguts em confessaven la seva conversió a la cosa estelada, per obra i gràcia de l’estil turc de Rajoy. Ho explico sobretot per als que ­llegeixin La Vanguardia a Madrid: una gran majoria ha perdut la por. Quan no et sents respectat –llegiu el magnífic article d’Antoni Puigverd de dilluns– només et queda respectar-te a tu mateix. Els que han dit “prou” no són fanàtics, ni bojos, ni abduïts, ni adoctrinats. Les persones que han dit “prou” han deixat de viure en la resignació i s’han donat una oportunitat. Fins i tot discrepant de l’estratègia dels polítics independentistes, fins i tot distanciant-se de certes fraseologies o estètiques. Per això les amenaces no tenen efecte sobre milers de catalans i això és, objectivament, una fractura irreversible de l’autoritat de l’Estat dins la societat catalana. Rajoy hauria de saber que el concepte d’Espanya que ell vol mantenir a força de prohibicions, suspensions, inhabilitacions, multes, registres i pressions de tota mena és mercaderia defectuosa a Cata­lunya. Per això els contraris a la independència no aconsegueixen fer grans manifesta­cions i per això el friquisme i l’ultradreta patrimonialitzen, per exemple, el 12 d’Octubre. No és només que l’independentisme tingui un relat atractiu i els altres no, és que la pulsió separadora fa sospitosa a ulls de l’ortodòxia tot pa­triotisme espanyol que no es basi en la gàbia i el càstig. Podemos i els comuns –que assagen una narrativa alternativa– són percebuts com un veritable àlien en la nau de l’Estat.

El problema de fons no és el catalanisme polític (ara sobiranisme rupturista), sinó la sospita estructural sobre la catalanitat, entesa aquesta com una identitat molesta (estranya) que amenaça el ser de l’Estat-nació. El centralisme veu la catalanitat (dinàmica, integradora i oberta) com una anomalia, un residu i un obstacle perquè la identitat espanyola generi unes lleialtats fortes que, al seu torn, haurien de convertir Espanya en la França que no ha pogut ser. El crit “No torneu!” expressa la trista impotència dels que només saben el que són quan neguen el dret a ser d’uns altres.


 Francesc-Marc Álvaro.

21/09/2017. Editorial. Vicent Partal. El primer d’octubre és la porta del dia 2: enteneu-ho. «El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d'aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans». Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus còmplices de complicar-ho encara més –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Benvolguts,

Per què celebrem el Referèndum el dia 1? Molt fàcil per poder tocar el 2 l’endemà!

I ara seriosament. La Soraya SS i el Zoido, han explicat que cal enviar més grisos i més GC perquè a Catalunya hi ha ambients tumultuosos. On els veuen els tumults? (tumult és el mot que els jutges poden usar per parlar de disturbis i aplicar més multes i denunciar que a Catalunya hi ha un procés de secessió!!!


Vegem l’Editorial de Vilaweb:

20/09/2017. Editorial. José Antich. En marxa el cop de l'Estat contra les institucions catalanes. Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades.

Benvolguts,

EDITORIAL
En marxa el cop de l'Estat contra les institucions catalanes

José Antich

Barcelona.

Dimecres, 20 de setembre de 2017

Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades. I, així, amb aquestes dures paraules, i per què no dir-ho, amb tristesa i preocupació profunda, s'ha de dir.
L'Estat ha fet un pas molt perillós, segurament, sense valorar prou bé el moviment que duia a terme. El microclima colpista de Madrid, sempre disposat a solucionar les coses per la força. 

L'Estat ha dut a terme un moviment a la desesperada de qui sap que només per la força pot impedir el normal funcionament de la democràcia a Catalunya, important-li poc el fet de posar en risc la convivència a Catalunya teixida durant generacions i que la dictadura franquista lluny d'esquerdar va ajudar a cohesionar.

Amb tota seguretat, no serà diferent en aquesta ocasió, més enllà de governants i partits que, en comptes d'acceptar que el 80% dels catalans volien votar, han optat per mesures coercitives sense base legal i impròpies d'una democràcia occidental. Però això, també ho saben ells.

A aquesta provocació, perquè, al cap i a la fi, no és cap altra cosa, s'ha de respondre amb serenitat i amb fermesa. Amb la mateixa serenitat que el poble de Catalunya ha fet gala des de l'any 2010, en què el Tribunal Constitucional va liquidar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i que després, a través de mobilitzacions milionàries als carrers, ha reivindicat primer el pacte fiscal, més tard l'estat propi i finalment la independència de Catalunya. La revolució dels somriures, com ha estat conegut el moviment català, que ha admirat Europa, ha de seguir igual sense moure's ni un mil·límetre del seu hàbitat natural i no caure en les provocacions que està rebent. El somriure i els clavells. Contundència i serenitat. Aquest ha de ser el marc de la rèplica que impulsin les entitats sobiranistes.

Però la resposta també ha de ser ferma i inequívoca per part del Govern i de les institucions catalanes. La democràcia només es pot defensar amb més democràcia i d'aquest camí no ha d'apartar-se en aquesta hora difícil davant de la repressió i les amenaces que està rebent. El referèndum de l'1 d'octubre és avui més necessari que mai i els demòcrates, siguin independentistes o no, estan cridats a respondre amb el seu vot al cop de l'Estat que s'està produint a Catalunya. Les urnes han d'omplir-se de paperetes i l'aïllament del Partit Popular ha de fer-se evident amb sis, amb nos i amb vots nuls. Són els ciutadans els que estan convocats a donar aquesta resposta més enllà del que decideixi o pensi aquest o un altre partit polític.

Fa ja molt temps que al Partit Popular el conflicte català se li va escapar de les mans i ha portat Espanya a un atzucac. Els seus socis, Ciutadans i Partit Socialista, en són igual de responsables. Sobretot, els segons, que han renunciat a la seva història i han perdut la seva identitat.

L'envit no és fàcil i els temps de l'equidistància i de les zones de confort han desaparegut. És el preu que han de pagar per deixar la política en mans de la justícia i de la policia. Per renunciar a l'acord i al pacte. Pel pensament únic i l'atac a la democràcia. Per tot això, cal ser al costat de les institucions catalanes, del Govern i del Parlament. Perquè només així els catalans podrem defensar la democràcia.

José Antich