28/10/2017. Fragment de la conversa entre Suárez i Tarradellas el 1977. Legalitzar la Generalitat és més difícil que legalitzar el Partit Comunista. Suárez: La seva vinguda aquí és el més difícil que hi ha hagut, perquè legalitzar el Partit Comunista ha estat difícil, vostè ho sap, però legalitzar el Partit Comunista era un desig que es pot dir que tot Espanya volia, mentre que [legalitzar o parlar amb vostè] Espanya no ho vol. Ho voldrà Catalunya, però la resta d’Espanya no ho vol». El mateix Franco, en una entrevista que va mantenir amb els corresponsals estrangers el 1937, havia confessat que “la futura suerte de Cataluña [...] es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”.

Benvolguts,

Des que vàrem iniciar aquest Bloc, fa 7 anys, hem anat explicant del dret i del revés que el franquisme continua en el borbofranquisme, ja que el Règim del 78 va mantenir totes les constants del règim franquista, l’antiseparatisme n’és una i el rebuig o odi dels espanyols contra Catalunya n’és una altra, com va demostrar Rajoy el 2010 fent campanya i recollint signatures contra Catalunya (signatures que va plantar a la porta de Congreso de los Diputados), .

I amb aquest ambient es van fer les eleccions del 1978, en les que el PC i el PSOE foren legalitzats i en canvi ERC (antic partit d’en Tarradellas) no fou legalitzada!

Precisament ahir en un article de Pere Bosch i Cuenca varem esmentar una frase de Franco en iniciar l'Alzamiento seguit de la posterior guerra. Frase que corrobora l'esperit de les dues constants anteriors del règim franquista:

El mateix Franco, en una entrevista que va mantenir amb els corresponsals estrangers el 1937, havia confessat que “la futura suerte de Cataluña [...] es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”

Vintage Vegem el fragment de la conversa entre Suárez i Tarradellas el 1977:

26/10/2017. Pere Bosch I Cuenca. Abonats a la suspensió. El mateix Franco, en una entrevista que va mantenir amb els corresponsals estrangers el 1937, havia confessat que “la futura suerte de Cataluña [...] es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”, De fet, en el mateix preàmbul de la llei (1938) que va derogar l’Estatut de Núria s’afirmava que l’Estatut havia deixat de tenir validesa des del mateix dia de l’Alzamiento (1936), tot i que en aquells moments els franquistes no havien conquerit ni un metre quadrat de Catalunya.

Benvolguts,

Un molt bon article, i molt adequat al moment polític que vivim. L’article demostra que els catalans sempre tenim les de perdre perquè, almenys des del 1714, quan el Gobierno es veu amb problemes, econòmics o territorials, estripa les cartes. Pere Bosch explica la seqüència de cops d’estat contra Catalunya del Gobierno de la casta espanyola (no els espanyols que no en tenen cap culpa i que també són perjudicats per la omnipotent casta) sinó de la casta franquista-monàrquica-funcionarial-corrupta-hereditària i segons ells constitucional. Pel comentari que segueix partim de la base ja usada en altres apunts que “el franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma”.

 En Pere Bosch diu que el primer que va recórrer a aquesta mesura va ser el general Primo de Rivera, que va liquidar la Mancomunitat el 1925, mentre que els darrers han estat el PP, el PSOE i Ciutadanos. Jo discrepo d’aquest inici i l’il·lustraré amb una anècdota americana: Un professor en una classe de secundària als EUA pregunta qui fou el primer home i un vailet eixerit respon immediatament: “el primer home fou George Washington!”. El professor li diu que no era aquest sinó que era Adam. I el vailet immediatament respon: “Ah, si compta els estrangers!”. En l’anècdota la confusió es culpa de l’espai territorial (els EUA i l’estranger), i en el nostre cas la confusió o l’oblit és el temps i altres suspensions com el trist final de la guerra de secessió al 1714 i els Decrets de Nova Planta, o “pronunciamientos” com el de Ferran VII i els Cent mil fills de Sant Lluís abolint la Constitució de Cadis (suspensió) i restablint l’absolutisme el 1823. O sigui: Abonats a la suspensió! Insisteixo: Perquè com hem dit suara “el franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma”.

Vintage

Vegem l’article d’en Pere Bosch i Cuenca:

29/10/2017. Jordi Vàzquez i Mir. Pros i contres del boicot a les eleccions convocades pel PP a la Generalitat. S'ha creuat el Rubicó. La victòria de l'1 d'octubre. Potser la més contundent, la que ha trencat definitivament cap vincle sentimental amb l'estat espanyol, violent, anti democràtic, abusiu, autoritari. L'unionisme no té cap possibilitat de governar encara que tingués majoria absoluta car CSQP mai governarà amb el PP. Les "eleccions" tenen tots els números de ser adulterades, no hi ha "garanties". L’economia espanyola està a l’UVI. El temps va al nostre favor.

Benvolguts,

Quina anàlisi més ben feta!

En Jordi Vàzquez i Mir és un vell conegut d’aquest Bloc i un notable politòleg. N’és una mostra la feina que la seva organització Help Catalonia, creada per ell fa vuit anys, que va assumir la immensa feina de traduir les notícies, relats i articles sobre el moviment independentista català, a vuit o deu o més llengües per tal que el mon estigui al corrent de les nostres aventures i desventures.

N’és un exemple també aquesta magnífica anàlisi de la situació actual de Catalunya, que segueix:

30/10/2017. A propòsit d’un Editorial d’en Vicent Partal del 2013. Tot recordant Gandhi, en situacions semblants, lluitant pacíficament per la independència, va dir: “Primer t'ataquen. Després, et menyspreen. Després t'ignoren. Finalment: Hem vençut.” Això ens espera aquests mesos vinents: provaran de derrotar-nos a còpia d'enquestes i editorials i si no activaran la fase tres, la llei de partits. I si tampoc no poden frenar-nos amb la fase tres activarien la fase quatre, és a dir, dissoldre la Generalitat. Així, docs, hem de ser conscients que de moment ens han guanyat per 10 a 0 però al desembre creiem que està clar que podrem ser nosaltres els que guanyem per 10 a 0!

Benvolguts,

Us suggerim fortament que us fixeu en l’editorial del Vilaweb d’en Vicent Partal de 2013. És premonitori del que ell preveia que ens passaria si no actuàvem amb seny i coneixement de l’enemic!

Un tast:

En Partal utilitza la Creativitat demoscòpico-política d'El País per il·lustrar-nos sobre les 4 fases de l’atac dels nostres enemics. Tot recordant Gandhi, en situacions semblants, lluitant pacíficament per la independència, va dir: “Primer t'ataquen. Després, et menyspreen. Després t'ignoren. Finalment: Hem vençut.”. L’ordre dels factors pot canviar...

Això ens espera aquests mesos vinents: provaran de derrotar-nos a còpia d'enquestes i editorials i si no activaran la fase tres, la llei de partits. I si tampoc no poden frenar-nos amb la fase tres activarien la fase quatre, és a dir, dissoldre la Generalitat.

Fixem-nos que segons l’article queden menys de dues fases només: usar la Llei de partits tal com la varen usar a Euskadi, inhabilitant Bildu i coaligant PP i PSOE per tal de guanyar al PNV, i dissolent la Generalitat. Aquestes dues fases s’estan començant a realitzar en aquest moment. No hem de permetre que usin la Llei de Partits i inhabilitin ERC o les CUP en cas que acceptem presentar-nos a les eleccions del 21 de desembre i cal que no siguem innocents i tinguem consciència que ens faran, com sempre fan, totes les trampes del mon. Creiem que en aquest cas, com ja hem dit en altres apunts, cal que l’Europa dels pobles ens ajudi, cal que juristes europeus independents facin estades freqüents a Catalunya per tal de constatar les trampes que l’Estat espanyol intentarà fer-nos.

Així, docs, hem de ser conscients que de moment ens han guanyat per 10 a 0 i ens hem de fixar molt amb el que fem d'ara endavant, sobretot no hem de deixar d’actuar a Europa, perquè tard o d’hora els tornarem a necessitar. Tanmateix creiem que si hi ha unió entre tots els partits independentistes i jugant el joc que proposa el Gobierno (però sense trampes) creiem que està clar que podem ser nosaltres els que guanyem per 10 a 0!

Per cert, en Partal en aquest cas sembla (sembla?) que no la va encertar com es pot veure en la conclusió del seu  article:

Tot és calculat perquè és un joc de risc per a nosaltres, però sobretot ho és per a ells. Nosaltres tan solament hem de mantenir-nos ferms, 'com una roca'. Són ells qui perden i s'ho juguen tot a cada carta i amb cada fase. Amb un greu risc a partir de la fase tres, que és el de provocar la independència unilateral. Un pas fatal per a ells, perquè no tindria marxa enrere fàcil i portaria el debat, segurament, a l'escenari internacional, definitivament fora de l'abast de qualsevol mesura domèstica.

Vicent Partal

Joan A. Forès

Reflexions

26/10/2017. Editorial. Vicent Partal. Una acrobàcia política que posa les coses a lloc. «Tinc la sensació que ha capgirat de dalt a baix la decepció viscuda el dia 10, i ha apuntat finalment a la data clau: divendres, 27 d’octubre de 2017». Demostrar la falsedat de l’argument de base i deixar despullats tots aquells que reclamaven de parlar i dialogar però que de fet només pretenien que la Generalitat es doblegàs a les ordres de Madrid. Ara les presses, els dubtes i la por han canviat de bàndol i de ciutat: de Barcelona a Madrid. I per això ja hem vist com allà es barallaven el PSOE i el PP mentre que ací el debat ha començat a girar, sense eufemismes, entorn d’allò que és greu, entorn de l’aplicació il·legal d’una colla de mesures que ens volen infligir amagades sota el recurs al 155.

Benvolguts,

Vegem l'Editorial

28/10/2017. L'editorial de Vicent Partal. Cada hora és una victòria per a la República. Proclamada la República, Catalunya ha fet aquestes darreres hores els primers passos com a estat independent. Aquestes hores són sempre les més difícils. Sense que et reconeguen els altres estats, no hi ha una independència efectiva. Però per a ser un estat independent no és necessari que et reconeguen els altres estats, en un primer moment. Per això, la cosa més important, i en la qual ens hem de concentrar ara mateix, és superar aquest cap de setmana, primer, i la setmana vinent, després. I l’altra i l’altra i l’altra. Pas a pas.

Benvolguts,

Un altre potent i engrescador editorial d’en Vicent Partal:

Vicent Partal

Cada hora és una victòria per a la República Proclamada la República, Catalunya ha fet aquestes darreres hores els primers passos com a estat independent. Aquestes hores són sempre les més difícils. La normalitat no arribarà de seguida i ens l’haurem de guanyar. Ningú no ens posarà fàcil res. La resta dels estats europeus o bé han callat (i els silencis cal apreciar-los molt, un dia com avui) o bé s’han manifestat en contra del reconeixement diplomàtic del nou estat. Això és normal. Abans de fer cap pas que els enemistarà segurament durant anys amb Espanya, necessiten l'assegurança que la República és una entitat real, forta i que camina per si sola. Només en la mesura que siga visible la capacitat de controlar el territori i que siga efectiu el govern del país, les declaracions en contra d’avui mateix es tornaran reconeixements, com ha passat en totes les proclamacions d’independència. Que ningú no espere, però, cap reconeixement ni aquest cap de setmana ni els dies vinents. Abans ens miraran amb lupa i hauran de passar moltes coses encara. Sense que et reconeguen els altres estats, no hi ha una independència efectiva. Però per a ser un estat independent no és necessari que et reconeguen els altres estats, en un primer moment. Per això, la cosa més important, i en la qual ens hem de concentrar ara mateix, és superar aquest cap de setmana, primer, i la setmana vinent, després. I l’altra i l’altra i l’altra. Pas a pas. L’estat espanyol ha reaccionat amb més prudència que no era previsible. Sens dubte, l’avís de Donald Tusk i la Unió Europea en el sentit que no acceptaran una reacció violenta ha fet efecte. Però sense violència, sense una acció violenta, es fa difícil d'entendre de quina manera pensen imposar les decisions que ells opinen que estan emparades pel 155. Diuen que Puigdemont ja no és president, que el govern està destituït, que el parlament ha quedat dissolt i que hi haurà eleccions no sé quin dia de desembre. Però què faran si el president de la República, Carles Puigdemont, continua manant des de palau? Si el govern de la República, el que van triar els ciutadans en les eleccions del 27-S, continua treballant? Si dilluns el parlament legítim de Catalunya es reuneix al palau de la Ciutadella? Ells sabran què fan. Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap una cosa: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle. I deixem que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia de desembre, a veure si poden posar urnes, a veure si poden obrir col·legis, a veure si algú va a votar. Perquè si no les poden fer o si vota molt poca gent, aleshores és quan demostrarem que el govern de Madrid ja no controla el territori de la República Catalana. I és a partir d’ací que començaran a passar coses en l’àmbit internacional.

Vicent Partal

28/10/2017. Vídeo. Paral·lelismes entre 1931 i l’actualitat, errors que no podem cometre de nou. Recordem que la República espanyola es va instaurar quan a partir d’unes eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, guanyades pel republicanisme el Borbó Alfons XIII va renunciar al tron i es va exiliar. Francesc Macià el dia 14 va proclamar des de la Plaça de Sant Jaume la República catalana que s’hauria de federar amb les altres i es va avançar per tant unes hores a la proclamació de la República espanyola feta des de Madrid. Considerem que aquests fets són de perfecte record i estímul per a la nostra situació política actual.

Benvolguts,

M’ha arribat a les mans un document de nom Paral·lelismes entre 1931 i l’actualitat, errors que no podem cometre de nou.

El documental està fet fa dos anys, segurament que abans del 27-S, però és de rabiosa actualitat perquè explica la proclamació de la República catalana el 1931. Dura 40 minuts però és de lectura obligada!

Vegem el vídeo:

25/10/2017. Iván Sánchez Raya. Deixin de difamar l’escola catalana. Ells fan com feien els nazis. El nazisme, abans d'assassinar, va intentar que fos impossible de pensar o fins i tot de sostenir en públic un pensament diferent del seu. Això intenta ara el PP. El règim franquista es va inspirar en el nazisme en moltes coses; això és ben sabut. I n'hi ha una de ben fonamental que es manté avui dia a través dels seus hereus del PP: l'obsessió de negar el dret d'existir de l'altre.

Benvolguts,

Trec d’un article d’en Vicent Partal aquest paràgraf:

Ells fan com feien els nazis.  El nazisme, abans d'assassinar, va intentar que fos impossible de pensar o fins i tot de sostenir en públic un pensament diferent del seu. Això intenta ara el PP. El règim franquista es va inspirar en el nazisme en moltes coses; això és ben sabut. I n'hi ha una de ben fonamental que es manté avui dia a través dels seus hereus del PP: l'obsessió de negar el dret d'existir de l'altre. 

I recordem, evidentment l’Ovidi Montllor expressant els mateixos sentiments: No entenc com hi ha gent a qui li molesta que es pensi, s’escrigui i es parli en català... doncs perquè és la mateixa gent a qui li molesta que es parli, s’escrigui i fins i tot que es pensi...

I el Forges!

I la carta contundent al PuntAvui del “Lector escriu”, un petit escrit d'Iván Sánchez Raya

que usa el mateix raonament, molt positiu.

Vegem la carta:

25 octubre 2017 2.00 h

Deixin de difamar l’escola catalana

Iván Sánchez Raya

Benvolguts Xavier García Albiol, Alfonso Dastis, Albert Rivera, Inés Arrimades, Toni Cantó i Alfonso Guerra:

Estic orgullós de tenir com a llengua materna el castellà i d’haver pogut aprendre el català a l’escola sense cap tipus de trauma. Un bilingüisme totalment enriquidor. Res d’adoctrinament. Només pluralitat, tolerància, multiculturalitat i lliure pensament.

Avui em guanyo la vida com a periodista escrivint en castellà. Per això, entre d’altres coses, li dono les gràcies a aquesta llengua. Igual que li dono les gràcies a Catalunya per haver-me donat una llengua que he pogut compartir amb la meva dona i el meu fill, i una història i una cultura que em fan sentir més arrelat a la meva terra.

Els demano que deixin de difamar l’escola catalana i deixin els professionals de l’ensenyament fer el seu meravellós treball. El que realment els molesta és que a l’escola catalana s’ensenyi a pensar.

Iván Sánchez Raya

Joan A. Forès

Reflexions

22/10/2017. Fernando Trias de Bes. Junqueras: ens pren per idiotes? En la clausura del Dia de la Cambra de la Llotja de Mar en Junqueras va dir que no està satisfet amb la marxa de 800 empreses, però que hem de recordar que 260.000 empreses no han pres aquesta decisió. Recordem que les primeres dues empreses que varen “fugir” són La Caixa i el Banc de Sabadell, i després va haver-hi una fugida massiva de les empreses del Pont Aeri, o de l’IBEX, o del BOE, o de la llotja del Real Madrid. Recordem també que les empreses que han fugit, des de les primeres a les últimes, ho han fet per la pressió de l’Estat i la monarquia per tal de desprestigiar Catalunya...

Benvolguts,

El Trias de Bes se’n riu, amb raó, d’en Junqueras que compta les empreses catalanes que traslladen la seva seu social fora de Catalunya, pel nombre d’empreses i la relació en % entre empreses que se n’han anat respecte a les que hi havia abans de l’estampida i no per la suma dels seus PIBs respecte al total de PIB abans de l’estampida.

Els números ens informen prou bé del PIB català abans i després (suposant que les empreses que han traslladat la seu social ho hagin fet definitivament).

Recordem que les primeres dues empreses que varen “fugir” són La Caixa i el Banc de Sabadell, i després va haver-hi una fugida massiva de les empreses del Pont Aeri, o de l’IBEX, o del BOE, o de la llotja del Real Madrid.

Recordem també que les empreses que han fugit, des de les primeres a les últimes, ho han fet per la pressió de l’Estat i la monarquia per tal de desprestigiar Catalunya.

S’ha sabut que totes les empreses que han fugit ho varen fer després dels suggeriments o de les amenaces de l’Estat i de la monarquia, amb una campanya indigna i miserable. La manipulació més sonada ha estat la de la SEAT que sembla que fou contactada pel propi Borbó suggerint-li que canviés de territori. Quins collons!

Diuen que el motiu adduït pels sicaris de l’Estat i de la monarquia per incitar a la fugida és que si Catalunya feia una fallida, els dipòsits bancaris podrien no ser recuperats, segons llei, totalment. Ja sabem que les lleis són fetes per afavorir els rics i per fotre els pobres. D’això en diuen capitalitzar els guanys i socialitzar les pèrdues!

En conclusió: L’Estat i la monarquia van contra Catalunya. L’Estat i la monarquia són els nostres enemics!

Vegem ara l’article, molt clar i ben fet:

22/09/2017. Corrupció. Antoine Gasquez. Plus de 45 milliards d’€ de corruption annuelle : Rajoy est à la tête du parti politique le plus corrompu d’Europe. Un parti que Mariano Rajoy a intégré dans les années 1980 – le PP s’appelait alors Alianza Popular et était conduit par Manuel Fraga, un ministre de Franco – et dans lequel il a gravi tous les échelons avant de prendre les fonctions directives en 1989, de devenir ministre sous le gouvernement Aznar , puis de diriger le parti en 2004. Un parti qui gouverne, avec Rajoy à sa tête, l’Espagne depuis 2011. Un parti qui est surtout poursuivi pour…. 900 plaintes pour corruption.

Benvolguts,

Una de les frases de l’article me n’ha recordat una altra del Cruiff:

·         Ces problèmes de corruption peuvent aussi expliquer les actions actuelles de Madrid contre la Catalogne :  lorsqu’on parle de la Catalogne, on ne parle plus de la corruption à Madrid. Un joli contre-feu en quelque sorte.

·         Mentre tenim la pilota nosaltres, no la tenen ells...

Plus de 45 milliards d’€ de corruption annuelle : Rajoy est à la tête du parti politique le plus corrompu d’Europe

Selon des journaux espagnols, le Partido popular de Mariano Rajoy serait le parti les plus corrompu d'Europe .

A propos de Antoine Gasquez

Fondateur et rédacteur en chef de La Semaine du Roussillon, diplômé de l'Ecole Supérieure de Journalisme de Paris (ESJ Paris 1991), Antoine Gasquez a été journaliste à la Voix du Nord, 3ème quotidien régional français, de 1991 à 1993, puis rédacteur en chef du magazine « Français à l'étranger » à Paris de 1993 à 1995. Immigré, adopté par le pays, grandi à Passa, il a eu une autre vie avant d'œuvrer dans les médias : diplômé technicien supérieur en bureau d'études en construction mécanique, il a travaillé une dizaine d'années dans l'industrie avant de revenir à ses passions principales, le journalisme, le pays catalan et la langue française. Qu'il pratique souvent en inventant « de malheureux et lamentables jeux de mots » selon ses proches, hélas...

Plus de 45 milliards d’€ de corruption annuelle : Rajoy est à la tête du parti politique le plus corrompu d’Europe

Antoine Gasquez 

L’information traitée par les médias espagnols en juillet dernier est passée aujourd’hui à l’arrière plan compte tenu de l’actualité en Catalogne. Mais c’est aussi l’une des raisons du souhait d’indépendance des Catalans.

 L’Espagne est actuellement dirigée par le parti le plus corrompu d’Europe.

Cette information est relatée par plusieurs médias espagnols. Parmi ceux-ci El Diario qui n’hésitait pas à titrer en mars dernier : « La corrupción endémica del Partido Popular ». Une assertion largement étayée : « Depuis 1978 jusqu’à nos jours, plus de 175 réseaux de corruption ont été découverts, tous associés aux partis au pouvoir et selon la Commission nationale des marchés des valeurs, (CNMV), cette corruption ne coûte pas moins de 45 milliards d’euros annuels à l’Espagne. La plus grande part est prise par le Partido popular (PP), qui est le parti qui gouverne et qui prévoit de continuer à gouverner les prochaines années ».

Un parti que Mariano Rajoy a intégré dans les années 1980 – le PP s’appelait alors Alianza Popular et était conduit par Manuel Fraga, un ministre de Franco – et dans lequel il a gravi tous les échelons avant de prendre les fonctions directives en 1989, de devenir ministre sous le gouvernement Aznar , puis de diriger le parti en 2004. Un parti qui gouverne, avec Rajoy à sa tête, l’Espagne depuis 2011. Un parti qui est surtout poursuivi pour…. 900 plaintes pour corruption.

Les affaires pleuvent. « Durant une période, il en sortait pratiquement une par semaine, parfois chaque jour » indique El Diario. « Marchés publics truqués », « Pots-de-vins », « fausses factures », « comptes en Suisse »…. L’affaire de la « comptabilité occulte » du PP a précédé le dossier Correa de Valence du nom d’un entrepreneur véreux, l’affaire « Punica » qui impliquait les dirigeants du PP de Madrid et des entreprises du BTP, l’affaire Cristina Cifuentes, la présidente de la Région de Madrid, inculpée pour des marchés truqués au profit de l’entrepreneur Arturo Fernandez, l’opération Lézo dans laquelle étaient mouillées pas moins de 60 personnes….

Lors de procès récents, la Guardia civil elle-même a mis en cause le ministre de la Justice Rafael Catalá, le procureur général de l’État espagnol, José Manuel Maza, et le Chef du parquet anti-corruption, Manuel Moixy, tous trois accusés d’avoir pris des initiatives pour freiner les enquêtes anti-corruption. Le dernier cité, l’homme anti-corruption de l’Espagne, Moixy, est poursuivi pour blanchiment d’argent dans des sociétés panaméennes.

L’affaire Palma Arena mouille les dirigeants PP des Baléares, et s’ajoute aux quelques autres citées.

Francisco Correa impliqué dans les affaires du PP à Valence aimait se faire appeler« don Vito », nom d’un maffieux dans le film le Parrain. Il a expliqué s’être fait attribuer pendant des années, entre 1999 et 2005 au moins, des marchés publics dont il rétrocédait 2 à 3 % des montants au trésorier du Partido Popular, Luis Barcenas, « après avoir pris sa part ». Un financement qui a permis de verser aux cadres du Parti Popular des « compléments de salaires ». Selon l’enquête, Rajoy aurait ainsi reçu,  entre autres, près de 25 200 €  annuels pendant onze ans.

Entendu dans le cadre d’un procès de corruption en juillet dernier, le Premier ministre espagnol, qui a passé près de 40 ans dans les instances dirigeantes du parti, a pu déclarer sans rire, qu’il n’était au courant de rien. Cette corruption mouille évidemment tout le secteur économique espagnol, dont les entreprises. Selon El Diario, 34 des 35 sociétés espagnoles de l’IBex, l’équivalent du Cac 40 français, comptent près de 900 filiales dans les paradis fiscaux.

Ce fonctionnement particulier explique des investissements comme la construction de l’aéroport de Ciudad Real, un investissement de plus d’un milliard d’euros pour l’État. L’aéroport, doté de la plus longue piste d’Europe et inauguré en 2009 n’a jamais accueilli d’avion de ligne et a fermé en 2011. Même aventure pour l’aéroport de Castellon (Castelló de la plana). S’ajoutent à cela le stade olympique de Séville, 120 M€, qui n’a pratiquement jamais servi, la Cité de la culture de Galice, 400 M€ envolés. Sans parler des lignes TGV surdimensionnées.

Toutes les affaires judiciaires sont évidemment torpillées par le Partido popular au pouvoir.

La Commission nationale des marchés de la compétence (CNMC), chiffre à 90 milliards par an le montant des délits de corruption en Espagne, dont 47,5 milliards liés à des surcoûts dans les marchés publics. Un chiffre que confirme à un chouïa près la Commission nationale des marchés des valeurs, (CNMV) avec son estimation à 45 milliards. Ce qui représente plus de 7,5 % de la dépense publique espagnole.

45 milliards, c’est de quoi faire pratiquement 3.750 collèges ou lycées en France par an.

Il est impossible en France de comprendre le phénomène de montée de l’indépendance de la Catalogne si on n’intègre pas le problème profond de corruption qui touche l’Espagne. Rappelons que le budget annuel de la Catalogne est de 29,7 milliards d’euros, pratiquement la moitié du volume global de la corruption liée au pouvoir de Madrid.

Ce niveau record de corruption, alors que les infrastructures manquent en Catalogne, est l’un des motifs du mouvement indépendantiste. Les Catalans pensent qu’ils peuvent s’administrer mieux que ne le fait le gouvernement central.

Ces problèmes de corruption peuvent aussi expliquer les actions actuelles de Madrid contre la Catalogne :  lorsqu’on parle de la Catalogne, on ne parle plus de la corruption à Madrid. Un joli contre-feu en quelque sorte.

Les problèmes de corruption frappent d’ailleurs moins le Pays basque et la Catalogne. Les deux affaires ayant fait le plus de bruit de l’autre côté de la frontière concernent une dissimulation fiscale de 7 M€ de la part de l’ancien président Jordi Pujol, et une affaire de marché truqué de la part du CDC, son parti politique, pour 6,6 M€, deux affaires faisant l’objet de poursuites.

Ce n’est toutefois pas le niveau des volumes de « la corruption endémique du Partido popular » dont parlent les journaux espagnols.

Voir aussi  : http://www.eldiario.es/zonacritica/corrupcion-endemica-Partido-Popular-desalojen_6_634896541.html

et : http://www.huffingtonpost.es/2016/12/09/coste-corrupcion-espana_n_13532158.html

23/10/2017. Pyrénées-Orientales : des associations proposent d’accueillir le gouvernement catalan en exil. « Nous offrons l’hospitalité au président Carles Puigdemont pour un gouvernement catalan en exil à Perpignan » ont indiqué dans un communiqué deux associations des Pyrénées-Orientales, le Comité pour l’Autodétermination de Catalogne Nord et Unitad Catalana.« Nous considérons que l’Europe ne joue pas son rôle, explique Jaume Roure, président d’Unitat Catalana. Que la France, le président Macron, ne jouent pas leur rôle. Le temps se couvre de l’autre côté de la frontière. Il y a quand même depuis une semaine, deux présidents d’associations en prison pour sédition, Jordi Sanchez et Jordi Cuixart. Sanchez et Cuixart sont des pacifistes proches de la pensée de Gandhi, de Luther King.

Benvolguts,

Els nostres germans del nord ens estimen!

Le gouvernement catalan pourrait être reçu dans les P.O. en cas d'exil...

Pyrénées-Orientales : des associations proposent d’accueillir le gouvernement catalan en exil

Antoine Gasquez 24 octobre 2017  Politique, Société Laisser un commentaire 

Lundi 23 octobre. « Nous offrons l’hospitalité au président Carles Puigdemont pour un gouvernement catalan en exil à Perpignan » ont indiqué dans un communiqué deux associations des Pyrénées-Orientales, le Comité pour l’Autodétermination de Catalogne Nord et Unitad Catalana.

« Nous considérons que l’Europe ne joue pas son rôle, explique Jaume Roure, président d’Unitat Catalana. Que la France, le président Macron, ne jouent pas leur rôle. Et nos élus locaux brillent par leur absence de courage. Le temps se couvre de l’autre côté de la frontière. Il y a quand même depuis une semaine, deux présidents d’associations en prison pour sédition, Jordi Sanchez et Jordi Cuixart. La sédition, cela implique de la violence, ce qui est à des années lumières de ce que prônent depuis des années Sanchez et Cuixart qui sont des pacifistes proches de la pensée de Gandhi, de Luther King. Le temps se couvre parce que des militants d’association pacifistes sont en prison. Un ministre a annoncé que le cas de Puigdemont se réglerait comme celui de Companys qui a été fusillé par Franco. Et samedi, Rajoy brandit l’article 155, dont personne ne connait les effets. Alors, on nous dit en météo, qu’il y a des pluies centennales. Il y a 80 ans, ici, il y a eu en 1939 la même chose. L’orage montait. On se disait que cela aller se calmer. Et puis on a eu 500 000 réfugiés qui ont traversé la frontière. Et le gouvernement catalan qui est parti en exil

Comme l’orage se prépare, on propose aux gens de s’organiser sur notre site pour voir les possibilité d’accueil, d’hébergement du gouvernement catalan et des gens qui seraient obligés de partir.

20 % de la population des Pyrénées-Orientales, peut-être plus, vient de cette exode de 1939.

Cela fait référence à Companys, le président de la Generalitat en exil, qui a été arrêté en France, livré aux franquistes et fusillé, à Taradellas, un autre président catalan en exil.

On sait que les politiques ne vont pas bouger, que l’Europe attend. Nous on sait que ces choses là, ce n’est pas de la légende. Le gouvernement catalan en exil, ce n’est pas de la légende. On l’a connu. Cela s’est déjà passé. Ce qui se passe de l’autre coté est très préoccupant. Le temps se couvre et personne ne réagit. Nous on veut préparer l’accueil si l’orage éclate fort comme cela a été le cas par le passé. Il faut s’y préparer cette fois ». 

Antoine Gasquez

15/10/2017. El artículo de John Carlin que provocó su despido de El País. Independencia de Cataluña: la arrogancia de Madrid explica este caos. Felipe VI sólo había empeorado las cosas. Rígido en su porte, con frialdad en su tono, no construyó puentes, cavó trincheras. No lamentó la violencia policial durante la celebración del pasado domingo de un referéndum en Cataluña, tan perjudicial también para la imagen exterior de su país; denunció la “irresponsabilidad” y el “desprecio” del gobierno catalán elegido por los catalanes y amenazó con más violencia. La “responsabilidad de los poderes legítimos del Estado”, advirtió el rey, es la de “garantizar el orden constitucional”, si el gobierno catalán declara la independencia unilateral, se enviarán los tanques.

Benvolguts,

El bon amic Joan m’ha fet notar que en el meu resum de Reflexions del diumenge hi faltava un article que explica com la premsa espanyola s’ha convertit des de fa anys en cavernícola. Me n’ha enviat un enllaç i us el passo.

Hem de recordar que la deriva feixista (borbofranquista) de l’Estat espanyol, siguin les dretes de sempre o els usurpadors de les esquerres com el Pedro Sánchez del PSOE, està desbocada recentment. Per exemple La Vanguardia havia cessat fulminantment la col·laboració del Pepe Antich (per esquerranós?), de l’Albert Sànchez Pinyol, per un article sobre militars, i del filòsof Xavier Antich sobre les clavegueres de l’Estat sobre el sinistre “afinador” Fernández Díaz.

El artículo de John Carlin que provocó su despido de El País:

23/10/2017. Jordi Creus. El rei i Seat. Matías Carnero, del comitè d’empresa de Seat, diu que han existit fortes pressions “polítiques i monàrquiques” pel trasllat de la seva seu.Sabeu quin va ser el primer vehicle que va sortir de la fàbrica que Seat va instal·lar a la Zona Franca de Barcelona als anys cinquanta del segle XX? Un 1400. Tot i que la banda espanyola va fer mans i mànigues perquè aquesta planta s’instal·lés a Castella, en un lloc poc industrialitzat (i per tant poc conflictiu pel que feia a les lluites obreres) de Burgos o Valladolid, finalment els italians van acabar imposant-se. Tanmateix, fan més mal a l’economia i provoquen més pànic financer les imatges de l’1-O amb la policia i la Guàrdia Civil pegant a la gent que només volia votar, que no pas vint processos independentistes.

Benvolguts,

Als anys 50 no hi havia fàbriques de cotxes a Espanya. Fins a l'any 1954 l'ONU no hi havia permès l'entrada de l'Espanya feixista-franquista. També resultava que els dos territoris on s'havia realitzat una Revolució Industrial a Espanya eren Catalunya i Euskadi. La resta del territori era erm de vegetació i també erm d'idees, i també erm d'indústria auxiliar. És per això que la FIAT va aconseguir que la fàbrica SEAT es bastís a la Zona Franca de Barcelona, amb el Port i l'Aeroport al costat, en comptes de Madrid o Burgos o Valladolid.

Vegem l'article:

23/10/2017. Andreu Mas. Un nou estat amb totes les garanties. Aquests dies, i els que venen, són de vertigen. No serà fàcil assolir la independència, perquè mai una part d’un territori d’un estat membre de la Unió Europea, que en el cas espanyol, a més, és la quarta economia de la UE, ha pogut convertir-se en un nou estat. L’actual situació d’espoli fa que les finances de la Generalitat siguin estructuralment dèbils. Aquesta situació fa que, tot i que Catalunya té un PIB per càpita superior a la mitjana de la UE, la despesa social estigui molt per sota de la mitjana europea. La reversió del dèficit fiscal, quantificat en 15.000 milions d’euros anuals (8% del PIB català), haurà de permetre al govern actuar...

23 octubre 2017 2.00 h

Un nou estat amb totes les garanties

 La fi de l’espoli fiscal permetrà al sector públic créixer

 La Generalitat diu que no hi haurà buits legals

22/10/2017. Editorial. Vicent Partal. Quaranta anys després, ja som aquí. «Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d'estat del 20 de setembre i les agressions del primer d'octubre». Avui fa quaranta anys justos que el 125è president de Catalunya retornava a Barcelona per posar la legitimitat de la Generalitat republicana al servei de la transició del franquisme. Josep Tarradellas havia estat escollit president legítim de Catalunya el 7 d’agost de 1954. L’havien votat els diputats del Parlament de Catalunya escollits pels ciutadans abans de l’entrada de les tropes franquistes al país. El van votar a l’ambaixada que la República espanyola mantenia oberta a Mèxic.

Editorial

• Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Quaranta anys després, ja som aquí

«Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d'estat del 20 de setembre i les agressions del primer d'octubre»

Per: Vicent Partal

 22/10/2017  22:00

Avui fa quaranta anys justos que el 125è president de Catalunya retornava a Barcelona per posar la legitimitat de la Generalitat republicana al servei de la transició del franquisme.

Era el 23 d’octubre de 1977, encara amb la ‘constitució’ franquista en vigor (els anomenats fueros i les altres lleis fonamentals). Josep Tarradellas havia estat escollit president legítim de Catalunya el 7 d’agost de 1954. L’havien votat els diputats del Parlament de Catalunya escollits pels ciutadans abans de l’entrada de les tropes franquistes al país.

El van votar a l’ambaixada que la República espanyola mantenia oberta a Mèxic, gràcies a la generositat i la dignitat d’aquell gran país que mai no va reconèixer la dictadura. La constitució espanyola, aquesta que ara posen d’argument per provar de destruir l’autogovern català, simplement no existia. Amb la qual cosa resulta ben elemental entendre que l’autonomia de Catalunya no pot provenir en cap cas d’ella.

Políticament, Tarradellas no va ser mai sant de la meua devoció. Però jo i –n’estic segur– tothom li deurem sempre respecte per la valentia, la tenacitat i l’orgull amb què va defensar durant els anys més difícils de la dictadura franquista que ell era el representant legítim del poble de Catalunya. Que ho era. Calia una enorme dignitat, fidelitat i confiança en el propi país per a assumir el pes del seu càrrec en la solitud de l’exili de Saint-Martin-le-Beau, pobre, sol i desconnectat de la terra que donava sentit a la seua vida. I ell ho va fer. I amb aquest gest ens va oferir la continuïtat d’una institució que ara pot afirmar per això que no és filla del pacte entre franquistes i demòcrates, que no té una legitimitat derivada de res més que no siga la voluntat tenaç dels catalans de mantenir l’autogovern i la democràcia.

La commemoració d’aquests quaranta anys arriba en un moment intens, únic. Aquesta setmana mateix Espanya tornarà a perpetrar un colp d’estat contra les llibertats col·lectives dels catalans i Catalunya es tornarà a trobar enfrontada al seu destí. En una entrevista molt interessant que publiquem avui, Pere Portabella afirma que els governants de l’època, els últims franquistes, eren molt més valents i intel·ligents que no Rajoy. Lamentablement té tota la raó. Però recordem que la seua valentia va tenir premi: la transició, aquesta transició que ara esclata en trossos, no s’hauria fet altrament. O s’hauria fet en unes condicions que no l’haurien deixada durar quaranta anys.

Quaranta anys després, siga com siga, ara som nosaltres qui ja som aquí. I hi som, això és veritat, perquè Tarradellas va mantenir la institució enmig de l’ombra franquista. Però també perquè al carrer els ciutadans van fer impossible que la dictadura continuàs una volta mort el dictador. I perquè l’autonomia no fou mai considerada suficient per una part significativa de la població. I perquè alguns van continuar lluitant per la llengua i pel país, quan els deien que ja no calia. I perquè uns pocs van dur una pancarta amb la paraula ‘independència’ a la manifestació contra la LOAPA. I la policia els va pegar. I perquè van aparèixer mocadors negres insurrectes i juvenils que desafiaven el règim quan aquest règim era més fort. I perquè vam tenir presos polítics als anys noranta –sí, també aleshores–, torturats i detinguts arbitràriament i de forma salvatge. I perquè grups de música van cantar en una llengua que deien que no tocava. I perquè van aparèixer diaris i televisions que les volien antropològiques, però no ho eren pas. I per Ramon Barnils i els de ‘El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico’, que van fer descobrir a tanta gent que els qui se sentien independentistes i cosmopolites alhora no estaven sols. I per gent concreta que hi va deixar la pell, no metafòricament, sinó de veritat, la pell que et permet de respirar i de viure. I pels llibres que ens explicaven que allò que vivíem es podia canviar si ho volíem canviar i ens obrien el cervell. I per les caravanes a Estrasburg i els milers a Brussel·les. I fins i tot per aquells onzes de setembre en família que semblaven actes inútils quan amb la mirada podíem abastar més enllà de la manifestació, la plaça ben buida… 

Ara, però, sabem ja que venim de la república del 1931 i tornarem a la república del 2017.

Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d’estat del 20 de setembre i les agressions del primer d’octubre. Venim de la república i tornarem a la república. Convençuts de guanyar, tant com Tarradellas ho va estar, ell contra totes les evidències, durant més de quaranta anys d’exili i de soledat.

Venim de la república i tornarem a la república. Per dignitat, sobretot. Perquè ja estem cansats d’haver de donar raons a aquells que només ens parlen de força. Perquè amb la seua violència fan que molta gent crega que qualsevol situació és millor que estar-se quiet. 

Perquè el fill de l’hereu coronat de Franco és més reaccionari i autoritari que el seu pare i tot.

Venim de la república i tornarem a la república. També perquè, així com una generació volia veure tornar Tarradellas a la Plaça de Sant Jaume, nosaltres volem veure tornar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la plaça de Sant Jaume. Tarde tant com tarde i coste tant com coste.

No serà fàcil, hi estic d’acord. I és possible, fins i tot podria passar, que ens derroten al cap d’un temps o durant un temps. Però si passa això, simplement hi tornarem i hi tornarem i hi tornarem i hi tornarem, com hi hem tornat tantes voltes des del 1931, superant tots els obstacles que han aparegut en el camí. 

Conscients que ja no poden de cap manera aturar el procés d’independència, aquest que Espanya mateix ha impulsat en destruir l’autonomia que volia el president Tarradellas.

Vicent Partal

20/10/2017. Jofre Llombart. La legitimitat. "Amb el 27S es va dir que la independència no tenia el suport de la majoria dels catalans. Bé doncs, amb aquells resultats, el 155 encara en té menys". El dia 26, farà 2 anys que es va constituir el Parlament en la seva actual legislatura. Sí, aquell parlament que, per primera vegada tenia una majoria absoluta netament independentista perquè malgrat que es digui que tot el d’ara és una bogeria dels polítics, els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP s’hi van presentar amb la independència als seus programes electorals i es van seguir les vies legals espanyoles. Aquesta majoria absoluta és plenament constitucional i fou desprestigiada des del primer minut pel fet que està suportada per ‘només’ el 47,8% dels vots.

Benvolguts,

Avui comentem un espectacular article d’en Jofre Llombart, de títol La legitimitat. I diem espectacular perquè amb les dades de les eleccions a la ma i d’acord amb l’eslògan que hem suportat durant 2 anys de la part de l’unionisme (o espanyolisme) que ha estat que l’independentisme el 27-S no havia obtingut: el suport de la majoria de catalans, en Jofre Llombart demostra que:  el suport de la majoria de catalans no ha estat mai del cantó unionista sinó sempre del cantó independentista!

Totes les dades es mostren en l’article i es demostra per tant que tots els arguments que l’unionisme ha estat usant dos anys en articles, comentaris, debats o tertúlies són falsos. L’unionisme no sol usar arguments sinó prepotència, però aquí a més es demostra la falsedat dels arguments!!!

Un altre detall. Diu en Llombart: Com que a Espanya PP, PSOE i Ciutadans compten amb el 68% dels vots obtinguts el 2016 i 254 diputats sobre 350, es vendrà fàcilment que la mesura del 155 es fa amb la legitimitat dels espanyols. O sigui que si tres partits estatals es posen d'acord contra tot un parlament autonòmic qualsevol, aquest no té mai res a fer... 

Vegem l’article:

17/10/2017. Cotarelo. La clau és la unitat i la mobilització pacífica. "L'empresonament de Sànchez i Cuixart pretén aconseguir una reacció violenta que justifiqui una altra jornada de vandalisme policial". No falta ni un element en el procés de feixistització de l'Estat i la conversió del règim del 78 en una dictadura dissimulada amb un bipartidisme corrupte. No es troba una altra via civilitzada per tractar la qüestió catalana. Compta amb el suport actiu del PSOE, de l'oligarquia, de l'Església i el passiu de l'altra esquerra espanyola i la inhibició de la UE.

Benvolguts,

Comentem un darrer article del Ramón Cotarelo. Aquí ens trobem en una dicotomia: 

el rei recolza el règim del 78 o el règim del 78 recolza el rei?

Doncs les dues coses. Es necessiten l’un a l’altre i el Borbó no actua com a rei (imparcial) sinó com a Sàtrapa lligat estretament amb qui mana. Si manés el PSOE faria el mateix. De fet el rei, la corona i la mare que els va parir són com els Saltamartins, que per molt que se’ls sacsegi, sempre es queden drets!

Realment (ep! no reIalment)  no creiem que hi hagi un procés de feixistització de l’Estat sinó una continuació sense solució de continuïtat entre el franquisme franquista i franquisme borbònic! 

Els espanyols portem a les espatlles 80 anys de franquisme, això sense comptar els 300 anys anteriors (o potser els 550 anys anteriors?).

Tinguem clar que el franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma!

Vegem l’article d’en Cotarelo:

21/10/2017. Referèndum. Tayssir Azouz. Catalunya i Europa. "La unió per la força, tard o d’hora, sempre està destinada al fracàs". Amb l’article 155 activat, dos presos polítics i un rebuig frontal a qualsevol tipus de mediació europea o internacional per part del Govern espanyol i les institucions europees, el President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, feia palès el seu temor a l’efecte dòmino que podria desencadenar la independència de Catalunya. El missatge és rotund: la Unió Europea com a club d’Estats privilegiats està en perill. De fet, no cal que ens ho digui perquè ja ho vam veure amb la pèssima gestió de l’anomenada crisi dels refugiats.

Benvolguts,

Ens trobem davant d’un magnífic article que ens explica el problema actual del club de rics i sàtrapes europeus anomenat UE i la necessitat de canviar aquest estatus per tal que els pobles (i no els estats) formin una veritable Europa de les Regions, molt més humana i solidària que no la gasòfia que s’ha apoderat de l’antiga UE, dels desitjos fundacionals (?) de l’antiga UE!

Vegem i gaudim del magnífic article de Tayssir Azouz:

17/10/2017. Salvador Cot. La soledat del 78. "Enviar uns quants personatges de la confiança de Madrid a substituir, coactivament, el Govern legítim dels catalans és una idea aberrant", que denota un desconeixement molt profund d'aquest país. Abans fins i tot d'aplicar l'article 155, l'estratègia ultraagressiva de Madrid està deixant l'Estat sense suport social dins la societat catalana. Ja fa temps que l'espai dels comuns ha basculat cap un sobiranisme clar i explícit, arrossegant fins i tot els seus referents a Madrid. Però és que l'empresonament de Sànchez i Cuixart ha empès alguns dels alcaldes socialistes de les ciutats importants cap a la protesta i el carrer. El 155 és l'avantsala de la independència perquè ells ho han decidit així.

Benvolguts,

OPINIÓ SINGULAR

La soledat del 78

"Enviar uns quants personatges de la confiança de Madrid a substituir, coactivament, el Govern legítim dels catalans és una idea aberrant"

per Salvador Cot 

17/10/2017

Abans fins i tot d'aplicar l'article 155, l'estratègia ultraagressiva de Madrid està deixant l'Estat sense suport social dins la societat catalana. Ja fa temps que l'espai dels comuns ha basculat cap un sobiranisme clar i explícit, arrossegant fins i tot els seus referents a Madrid. Però és que l'empresonament de Sànchez i Cuixart ha empès alguns dels alcaldes socialistes de les ciutats importants cap a la protesta i el carrer. Jordi Ballart (Terrassa), Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet) i Josep Mayoral (Granollers) han expressat, públicament, un rebuig frontal a les represàlies contra els presidents de l'ANC i Òmnium. El 78 es queda cada cop més sol.

En aquestes condicions, enviar uns quants personatges de la confiança de Madrid a substituir, coactivament, el Govern legítim dels catalans és una idea aberrant que denota un desconeixement molt profund d'aquest país. Ocupar -okupar?- institucions tan apreciades socialment com l'escola, els Mossos o els mitjans de comunicació públics potser pot ajornar la independència però, alhora, la farà inevitable.

Ja hi ha dos presos polítics i tot indica que n'hi haurà molts més. Políticament, Madrid fa terra cremada. El 155 és l'avantsala de la independència perquè ells ho han decidit així.

Salvador Cot

21/10/2017. PuntAvui. Editorial. Democràcia perjudicada pels drets? El moment que viu Catalunya ara no és tant de si es vol una república o no, sinó de si els catalans estem disposats a plantar cara a aquells que volen limitar els nostres drets. Quan es retallen els drets d’un poble, és tota la llibertat la que pateix. Els demòcrates no poden assistir impassibles al pitjor atac contra els drets civils des que va néixer la cada cop més fràgil democràcia espanyola. Permetre una limitació de drets democràtics en defensa d’aquests mateixos drets és una argumentació falsa, cínica i perillosa.

Benvolguts,

Us presento l'Editorial del PuntAvui que en aquest cas té molta substància:

20/10/2017. El Nacional. Exambaixador britànic: "Dissoldre un parlament per forçar eleccions és feixisme". L'exambaixador britànic Craig Murray ha afirmat que "dissoldre el parlament per forçar eleccions perquè no t'agrada el que la gent va votar és, sense dubte, feixisme". Així ho assegurat aquest divendres a la tarda a través del seu compte personal de Twitter després que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, hagi confirmat un acord amb PSOE i Cs per a l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, que preveu el control del Govern i la dissolució del Parlament amb l'objectiu de convocar eleccions.

Benvolguts,

INDEPENDÈNCIA

Exambaixador britànic: "Dissoldre un parlament per forçar eleccions és feixisme"

El Nacional
Foto: Efe 

Barcelona. Divendres, 20 d'octubre de 2017

L'exambaixador britànic Craig Murray ha afirmat que "dissoldre el parlament per forçar eleccions perquè no t'agrada el que la gent va votar és, sense dubte, feixisme". Així ho assegurat aquest divendres a la tarda a través del seu compte personal de Twitter després que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, hagi confirmat un acord amb PSOE i Cs per a l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, que preveu el control del Govern i la dissolució del Parlament amb l'objectiu de convocar eleccions.

Dissolving a working parliament to force a new election, because you do not like the way people voted, is undeniably fascism. #Catalonia

Murray va ser ambaixador pel govern britànic a l'Uzbekistan entre 2002 i 2004 i va ocupar el rectorat de la Universitat de Dundee entre 2007 i 2010. Durant la seva estada a l'Uzbekistan va denunciar diverses violacions dels drets humans, un fet que, segons ell, li va costar el lloc de feina. 

L'exambaixador, que actualment té un blog on debat sobre els drets humans, ha escrit també un article sobre Catalunya on denuncia l'empresonament dels líders de l'ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Murray considera el seu empresonament preventiu una demostració de que "el govern espanyol està actuant per sobre els límits d'una societat democràtica". En aquest sentit, l'exambaixador creu que s'estan ignorant els "drets humans bàsics de la llibertat d'expressió i d'assemblea". 

Murray també assegura que el govern espanyol està aplicant un "massiu bloqueig de les comunicacions i de censura d'internet que no s'havien vist mai abans en un estat occidental". L'exambaixador també critica durament que l'Estat s'hagi decidit a aplicar el 155 quan el Govern "explícitament s'ha ofert a dialogar com a alternativa a la DUI" i ho veu com un fet "irracional".

Finalment, també fa una menció a la repressió policial durant l'1-O i critica la reacció de la Unió Europea. En aquest sentit, assegura que el cas català l'ha fet "repensar-se la seva opinió" sobre la UE.

Craig Murray

Joan A. Forès
Reflexions

19/10/2017. Gemma Aguilera. La partida d’escacs es juga als mercats europeus. Varem comentar i publicar el primer article sobre aquest tema de la Gemma Aguilera del 27 de setembre d’enguany de títol “El BCE aguanta la prima de risc espanyola”. Avui continuem: El 20% del deute públic espanyol és en mans del BCE, prop de 200.000 milions d’euros comprats a preu de saldo per l’autoritat bancària europea. Però la caritat de Mario Draghi té data de caducitat. En el marc de la reunió del consell del BCE del proper 26 d’octubre podria anunciar la fi del programa a finals d’any, fet que obligaria Espanya a pagar molts més interessos per col·locar el seu deute als mercats internacionals, que es regeixen per la prima de risc.

Benvolguts,

Com ja hem explicat més d’un cop la Gemma Aguilera està molt informada sobre economia, Coneix i segueix molts economistes i a més té una intuïció precisa per mirar més lluny i trobar els perquès dels nostres fenòmens econòmics quotidians. Aquest elogi, a part de ser elogi ens permet repassar articles de la Gemma i d’altres que ens fan pensar i molt sobre l’economia espanyola. Com a segon article, us proposem el de la mateixa Gemma del 19 d’octubre de títol “La partida d’escacs es juga als mercats europeus”, que explica que el BCE posseeix Deute públic espanyol de prop de 200.000 milions d’euros comprats a preu de saldo per l’autoritat bancària europea, en el marc d’un programa de compra de deute massiu per garantir la recuperació de les economies europees i, en última instància, l’estabilitat de l’euro. I la por que tenim es basa sobre les trampes consuetudinàries fetes pels espanyols, siguin polítics, jutges i policies com el Zoido o siguin les seves forces d’ocupació. A més ens fa reflexionar sobre aquest atac que l’Estat espanyol ens està fent, sense amagar-se’n, senyal de prepotència i de manca de por perquè Europa de moment els protegeix. I l’atac és polític però creiem que és tant polític com econòmic, com es desprèn seguint el fil dels articles que us estem proposant.

Varem comentar i publicar el primer article sobre aquest tema de la Gemma Aguilera del 27 de setembre d’enguany de títol El BCE aguanta la prima de risc espanyola artificialment i que pot tenir data de caducitat dins d’aquest any. És per aquest motiu que han organitzat tot aquest sidral fent veure que Catalunya era insolvent quan no ho és, obligant els bancs i grans empreses a canviar la seu social fora de Catalunya per donar a l’exterior i a la pròpia Espanya sensació d’inestabilitat, quan el que passa és que estem segrestats econòmicament des del 2010 (i també abans des de l’època dels Reis Catòlics o encara abans), amb un espoli fiscal entre el 8% i el 10% del nostre PIB que suma al voltant dels 16.000M€ cada any, i no volent dialogar ni mica ni gens perquè se’ls desmuntaria el castell de cartes si es demostrés, que ho farem!, que el crim i la corrupció, a part de fer rics a la casta, empobreix tot el territori propi i ocupat.

I el pagament del deute no es pot aguantar si no és precàriament amb l’espoli a Catalunya. En aquest article i ha un darrer paràgraf definitiu que explica com l’Estat pretén aplicar l’article 155 de la Constitució a Catalunya ja que els altres mitjans de subjugació no els han sortit bé, perquè Catalunya no és els senyors Puigdemont, ni Junqueras, ni Mas, ni la CUP sinó que és tot el poble que des de fa dos anys ja té majoria absoluta al Parlament després de les eleccions legislatives de 27-S. És per això que la casta espanyola (PP + PSOE+ Ciudadanos) no ens permet de comptar-nos en un Referèndum acordat, legal, sense trampes, que preteníem fer i només varem poder fer amb menys condicions l’1 d’octubre, amb un 90% de Sís i un 7% de Nos...

               

Vegem aquest segon article:

13/10/2017. República. Joan J. Queralt. Això té poc a veure amb el Dret, però... La bona política és un gran tauler d’escacs al qual en massa ocasions es permet l’accés a jugadors de parxís. I el bon Dret en mans de picaplets oportunistes esdevé un instrument que condueix inevitablement cap al desori. No sé què respondrà el president Puigdemont. Tant se val. Em fa l’efecte que el dispositiu del 155 ja està preparat. Em permeto, doncs, aventurar algunes dels possibles “mesures necessàries” que podrien implementar-se; les unes, directament derivades del precepte esmentat i les altres, que hi són concomitants.

OPINIÓ

Això té poc a veure amb el Dret, però...

Joan J. Queralt 
Barcelona. Divendres, 13 d'octubre de 2017
4 minuts

La bona política és un gran tauler d’escacs al qual en massa ocasions es permet l’accés a jugadors de parxís. I el bon Dret en mans de picaplets oportunistes esdevé un instrument que condueix inevitablement cap al desori.

Si el sistema jurídic no està concebut o orientat al servei d’una ordenació raonablement pacífica dels problemes polítics i socials, esdevé un instrument d’opressió i un catalitzador de solucions que empitjoren encara més el que, fins i tot suposant bona voluntat, es vol resoldre.

Un exemple el tenim en el requeriment que el president Rajoy ha enviat al president Puigdemont. És un document pesat i entortolligat, tot menys clar. Amb una extensa i, a parer meu, confusa descripció d’antecedents i amb un encadenat de indicacions i preguntes prou impropis del que s’entén que ha de ser un requeriment, conclou amb una peculiar intimació. En efecte, tot i responent ‘no’, per superar l’amenaça de la posada en marxa de l’art. 155 CEcal fer-ho amb un ‘no’ pràcticament nu.

Només cal llegir l’apartat B de l’acord del Consell de Ministres (“En el caso que la respuesta sea afirmativa y a estos efectos la ausencia de contestación y/o cualquier contestación distinta a una simple respuesta afirmativa o negativa se considerará confirmación [...]”). Tota la resta, un detallat ‘no’, per exemple, serà entès per part de l’emissor del requeriment com un ‘sí’. No solament rendició, sinó humiliació. I davant de tothom.

No sé què respondrà el president Puigdemont. Tant se val. Em fa l’efecte que el dispositiu del 155 ja està preparat. Em permeto, doncs, aventurar algunes dels possibles “mesures necessàries” que podrien implementar-se; les unes, directament derivades del precepte esmentat i les altres, que hi són concomitants.

De tota manera, cal palesar dues qüestions juridicoterminològiques, potser sobreres per als picapedrers jurídics de Guantánamo, però irrenunciables per a un jurista mitjà. En primer lloc, l’art. 155 no diu res d’intervenció de la Comunitat Autònoma, sinó de donar instruccions. Segueix, en mode traducció lliure, l’art. 37 del Grundgesetz (‘Constitució federal’ alemanya).

Amb tot, la regulació espanyola és molt més suau que la tudesca: ni està prevista cap mena de coacció (de coacció federal, parlen els alemanys) ni, menys encara, el nomenament d’un agent o representat ad hoc de l’Estat. Cert és que a les terres del Rin no hi ha delegat del Govern com ací. Aquestes apreciacions podran semblar sobreres, però, en un estat de dret digne de tal nom, són cabdals.

Dit això, a qui i quina mena de mesures necessàries cal dictar? Totes les imaginables, sense límit: la Constitució no té límits en aquest aspecte. No només es poden adreçar instruccions (no ordres, curiosament) al president i als consellers, sinó a qualsevol autoritat dependent de la Generalitat, incloses les parlamentàries. Això darrer, és a dir, l’alteració dels efectes del sufragi, comportaria no la intervenció de la autonomia, sinó la seva suspensió de facto. Que és el tema central de la utilització del 155.

Amb el benentès que instruccions no són ordres  —disquisició que, em temo ara, és una pura fotesa—, podrien canviar, per exemple, plans d’estudis o llibres de text “instruint” degudament els esglaons més allunyats dels centres polítics i, per tant, més fàcilment influïbles, encara que fos a contra cor? Imaginar-ho fa basarda.

Això podria anar acompanyat de l’activació per part del Tribunal Constitucional, degudament instat pel Govern central, de la suspensió (no pas inhabilitació) dels càrrecs electes, començant pel mateix president Puigdemont. En efecte, es podria posar en marxa l’art. 92. 4. b) de la llei orgànica del TC, declarat constitucional pel mateix TC, per a sorpresa de molts, fins i tot d’alguns dels seus magistrats.

Quin efecte podria tenir aquesta decisió, delejada per no pocs dels autodenominats constitucionalistes? Doncs que, entre d’altres, el Govern central podria convocar eleccions autonòmiques, prèvia dissolució del Parlament. A part dels aspectes no menors de la forçosa pervivència, si més no resistencial, de la legalitat i la legitimitat catalanes, és obvi que no tindria gaire sentit convocar a unes eleccions el mateix cos electoral, previsiblement molt més irritat que fa dos anys, per triar els mateixos polítics  —la suspensió constitucional no és penal i, per tant, no influeix en el dret de sufragi passiu (ser elegible).

També hi hauria solució per a aquest inconvenient a l’hora de reespanyolitzar Catalunya: declarar il·legals els partits independentistes, com ja algun preclar portaveu ha proposat. Amb la legislació actual seria un xic forçat, però no cal esperar una dura oposició ni política ni jurídica a una mesura similar. Potser, per cobrir les vergonyes davant Europa, es reformaria per la via exprés la llei de partits, a fi i efecte d’incloure amb tota claredat l’ideari independentista entre les causes per esborrar partits i llistes d’electors.

Tot això, qui ho sap, llevat dels que són en el secret d’aquest feix de no solucions, acompanyat de previsibles mesures relatives als Mossos i a reduir la normalitat de l’exercici dels drets fonamentals per part dels ciutadans de Catalunya.

Però d’això tampoc no m’agradaria haver de parlar-ne.

Joan J. Queralt