diumenge, 29 de setembre del 2019

27/09/2019. José Antich. El PSOE necessita un 155? Per més que un llegeixi i rellegeixi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'aplicació del 155 per part del govern espanyol, prèvia aprovació del Senat, i les condicions que s'hi han de donar, i un constati que no hi ha cap marge per intentar activar-lo, el cert és que el Madrid oficial, el que inspira partits, mitjans de comunicació, judicatura i grans empreses es passarà tot el cap de setmana discutint-ho

27/09/2019. José Antich. El PSOE necessita un 155?

El PSOE necessita un 155?

José Antich

Barcelona. Divendres, 27 de setembre de 2019

2 minuts

Per més que un llegeixi i rellegeixi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'aplicació del 155 per part del govern espanyol, prèvia aprovació del Senat, i les condicions que s'hi han de donar, i un constati que no hi ha cap marge per intentar activar-lo, el cert és que el Madrid oficial, el que inspira partits, mitjans de comunicació, judicatura i grans empreses es passarà tot el cap de setmana discutint-ho

No tant perquè ho diguin Albert Rivera i Ciutadans, que excepte en les televisions la seva influència és més aviat minsa; ni el PP, que no vol donar una cosa que consideren un triomf al PSOE en una campanya electoral. Sinó perquè el PSOE ha decidit situar-lo clarament a sobre de la taula aquest divendres en el Consell de Ministres. 

La ministra portaveu, Isabel Celaá, ha situat el 155 en un hipotètic horitzó encara que precisant sempre que si es donen unes condicions que avui no es donen.

És molt més important el primer que el segon. Estar disposat a això més que avaluar si es donen o no les condicions, ja que això, arribat el cas, depèn de la mirada que es vulgui aplicar. Algú explica que fins i tot s'han arribat a fer estudis de camp sobre quin impacte tindria en una campanya electoral espanyola i a qui beneficiària més

Costa de creure que una hipotètica anul·lació de l'autonomia de Catalunya estigui en el mercadeig del 10-N, però la veritat és que a hores d'ara un ja no sap què pensar. Entre altres coses, perquè falten 44 dies per a la jornada electoral i és molt temps per saber amb certesa com arribaran al 10-N totes les formacions polítiques.

Avui el PSOE viu en un vertigen que jornades enrere no tenia, quan les primeres enquestes el portaven cap amunt amb una clara millora a les urnes i una governabilitat a escollir amb Cs o Podemos, tots dos debilitats. A hores d'ara, no és tan clar i l'únic evident és la millora important del PP que xucla de Ciutadans i de Vox. 

El moviment del president en funcions ha estat tan barroer que no està tan clar que no hagi irritat una franja de l'esquerra. Iván Redondo, el guru que ho domina tot a la Moncloa i al PSOE, potser necessitarà escenaris elèctrics en algun moment de les properes setmanes, ja que l'exhumació de Franco pot tenir menys recorregut electoral que el previst. La por a un Vox molt a la baixa ja no existeix, la crisi econòmica que plana sobre Espanya pot entrar en qualsevol moment en campanya i de fet el que sorprèn és que el PP no la utilitzi més. L'Operació Errejón encaminada a debilitar la formació morada cal veure que efectivament sigui així i no acabi fent mal també al transatlàntic socialista. Apunten que la desmobilització del votant socialista no és ara com ara cap exageració.

Arribats a aquest extrem i amb el clima que s'està creant, un té la percepció que el PSOE acabarà recorrent a una cosa tan important com el 155 en funció de les seves necessitats. Com, per exemple, està fent en demanar a les institucions catalanes que es desmarquin de la violència com si l'estiguessin protegint o l'haguessin protegida. 

El full de rebuig i condemna del terrorisme sempre i en qualsevol circumstància de l'independentisme català i dels seus líders, és irreprotxable. El moviment és radicalment pacífic. Però si es juga amb això per acovardir o per interès electoral, amb què no es pot jugar?

José Antich

25/08/2019. Imma Merino. La Catalunya bombardejada pels feixistes. Joan Cas­ta­nyer, pin­tor, escenògraf i cine­asta que, nas­cut a Bla­nes l’any 1903, va pas­sar bona part de la seva vida a París, on va arri­bar de jove per par­ti­ci­par de l’efer­vescència cul­tu­ral i artística i d’on va tor­nar com a exi­liat després de la Guerra Civil espa­nyola. Riam­bau, autor del lli­bre publi­cat per L’Avenç, en par­lava a propòsit del fet que Joan Cas­ta­nyer (Jean Cas­ta­nier, per als fran­ce­sos) va ser el coor­di­na­dor de Laya Films, la secció de cinema del Comis­sa­riat de Pro­pa­ganda de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya diri­git per Jaume Mira­vit­lles. Aquest va dema­nar a Cas­ta­nyer que tornés a Cata­lu­nya sabent que, sent un home d’esquer­res, havia adqui­rit a França una gran experiència en el món del cinema, sobre­tot a través de la seva col·labo­ració en els deco­rats de films de Jean Renoir.



Benvolguts,

L’autora a través de les anècdotes de Laia Films i del Comisariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya explica els avatars de la guerra d’Espanya contra Catalunya. És així que, a par­tir d’una exhaus­tiva recerca docu­men­tal que es fa pre­sent a través de la capa­ci­tat nar­ra­tiva de l’autor, hi apa­reix la con­fron­tació entre anar­quis­tes i comu­nis­tes, la vida al front i la rere­guarda, la il·lusió i les decep­ci­ons revo­lu­ci­o­na­ries, les fide­li­tats ideològiques i les traïcions, la con­fiança en la victòria i els perquès de la der­rota.



Un llibre més, complementari de molts altres llibres sobre la guerra que Catalunya va perdre i Espanya va guanyar. I encara ells manen i nosaltres intentem sobreviure!

Vegem l’article:

dissabte, 28 de setembre del 2019

27/09/2019. Pere Martí. Ho tornaran a fer. L'estat espanyol imposa el relat de la violència per justificar l'aplicació del 155 i la il·legalització de partits independentistes. Hi ha hagut detencions contra militants independentistes per a fer un escarment, s’ha anunciat l’enviament de reforços de la policia espanyola de cara a l’octubre per fer por, s’ha crispat intencionadament el Parlament per mostrar una falsa imatge de trencament de la societat catalana i es torna a amenaçar amb l’aplicació de l’article 155. Això que s’ha viscut no és pas un retorn al passat, sinó una previsió del que pot passar en el futur, els mesos vinents. Però aquesta vegada s’ha traspassat una línia vermella, que és la de vincular l’independentisme amb la violència. Ho han provat amb unes detencions arbitràries d’activistes del CDR, s’han inventat el nom d’una suposada organització terrorista que no ha actuat mai i han trobat material per a fabricar explosius que no han esclatat mai. Tot això, amb una construcció mediàtica indecent per a donar-li veracitat de cara a l’opinió pública espanyola i a la catalana que consumeix mitjans espanyols. Els qui no van condemnar la violència policíaca de l’1-O, els qui no volen investigar les connexions del CNI amb els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils, els qui avalen els dos anys de presó preventiva que porten els presos polítics pretenen ara que les institucions catalanes condemnin una violència que no ha vist ningú.


Benvolguts,

El govern espanyol, sigui de dretes o d’esquerres vol crear la por a Catalunya. Fent trampa, com sempre, que consisteix a canviar les lleis i els reglaments, de manera barroera o propagant mentides a través de tots els mitjans de la caverna. En aquests moments no hi ha a Espanya diaris d’esquerra, tots són de dretes. I aquests diaris són seguidors del que diguin els governs espanyols. De fet i ha una mafiosa interrelació entre els diaris, siguin quins siguin i el Gobierno, sigui quin sigui.
El Perich, que en sabia molt representava la dreta i l’esquerra de moltes maneres, per exemple la que mostra aquest requadre.


Vegem ara l’article d’en Pere Martí:

dimarts, 10 de setembre del 2019

25/08/2019. Francesc Canosa. Alliberar París i alliberar-nos de nosaltres. A John Lardner li crida l’atenció com corren. Els dos nois semblen atletes. El cronista d’esports nord-americà coneix bé les gambades i la tècnica, però aquell parell de criatures corren perquè s’hi juguen la vida. L’èpic periodista, com a corresponsal durant la Segona Guerra Mundial, escriu sobre ells. Sobre la gesta de l’octubre del 1943. Quan van començar a córrer. Era la tercera nit que ho intentaven. Portaven una bomba de mà, un ganivet i dues pistoles. Van començar a córrer i a eliminar alemanys. I no es van aturar fins a arribar a la meta. Un va caure ferit. L’altre “el va ajudar a caminar mentre li va ser possible i després se’l va carregar a collibè, van arribar tots dos al riu, on van pujar en una barca que els va dur a la ribera del costat aliat”. Van guanyar la cursa de l’heroisme. Com va escriure Lardner: “Els dos primers homes de totes les nostres tropes que van travessar el riu Volturno”. Aquells dos dels “nostres” eren Ferran Esteve i Josep Vilanova: catalans. 26 i 23 anys. Lluitaven des del 1936. I empalmen amb la guerra europea. No corrien sols. N’hi havia per tot Europa.


Benvolguts,



Ara que fa 75 anys de l’alliberament de París. Ara que el ministeri de Justícia espanyol ha fet aquesta piulada per substituir la realitat: “ España tuvo un papel crucial en la liberación de París hace 75 años. Los soldados españoles de LaNueve fueron los primeros en entrar en París y su contribución a este hecho histórico fue fundamental”. Què es pot dir d’una Espanya que era una dictadura que no compartia els valors i la missió dels aliats i s’autoempegava al nazisme? Que va expulsar aquells “ soldados españoles” que eren exiliats republicans. Què es pot dir de la que ens vindrà a sobre? Doncs el que es deia ahir, avui i sempre.


Fa 75 anys tots els catalans que corrien lluitaven per la llibertat del món i de Catalunya i subscrivien el que es publicava aleshores a Quaderns de l’Exili: “El dia que es puguin reunir totes les dades i formar la història de la participació individual dels nostres compatriotes en la guerra universal contra el feixisme, molts es trobaran amb una grossa sorpresa. Acabada la Primera Guerra Mundial, es va constatar que, en proporció al nombre d’habitants dels respectius països, hi havien mort més catalans que no pas ianquis, la qual cosa no va obstar que, com que la participació catalana no havia tingut caràcter oficial -nacional-, el nostre país no fos ni esmentat en els tractats de pau subsegüents. ¿No valdria la pena de fer per manera que tants de sacrificis, fets a impuls individual, no fossin estèrils?” I així fins a ser el que som: un exèrcit al servei dels altres. Som combatents fantasmes de les altres causes perquè creiem que així podem ajudar la nostra quan la nostra no té forces. Tenim més força per als altres que per a nosaltres mateixos. Per això els catalans som soldats invisibles. Lluitem però no guanyem.

Guanyar. Totes les veritables democràcies “han trobat la seva salvació per l’esperit de comandament”, deia el coronel Vicenç Guarner, un dels homes que van lluitar fins al darrer moment per crear una unitat de soldats catalans per combatre al costat dels aliats. I ens guanyen sempre a la mateixa guerra. Alliberar París, Europa, el món, era també alliberar Catalunya. I la llibertat és la pàtria dels catalans. Tota la resta: PVC, placebo, metadona, ansiolítics. Mentida. Ficció. 

Perquè la veritable guerra no és la sang: és la memòria. Saber qui som. I si l’estat ficcional espanyol ens guanya és perquè no sabem qui som. Ni per què lluitem. Ni per què perdem ni per què ens maten. Alliberem-nos d’Espanya, però primer de nosaltres mateixos.

Francesc Canosa

Joan A. Forès
Reflexions