dimarts, 31 de desembre del 2019

31/12/2019. Redacció Vilaweb. JxCat critica ERC per actuar sense ‘lleialtat’ ni ‘respecte’ al govern català. Els principals dirigents del partit han matisat que 'el suposat acord entre ERC i el PSOE no compromet la majoria independentista'. La portaveu de JxCat, Laura Borràs, ha avisat que el seu partit ‘no se sent vinculat’ a l’acord que han segellat ERC i PSOE per obrir una taula de negociació entre governs per canalitzar el conflicte català: ‘Aquest suposat acord que no coneixem no compromet a la meitat del govern’, ha dit. ‘Hem conegut aquest acord que se’ns anuncia quan ja està tancat, potser l’hem conegut fins i tot més tard que els dos grups que estan a l’oposició del govern de Catalunya. No em sembla una mostra de lleialtat ni de respecte, ni cap al Govern ni cap al president de la Generalitat’, ha dit en una conferència de premsa on també hi eren presents Albert Batet, Eduard Pujol, Míriam Nogueras i Josep Lluís Cleries. Borràs creu que l’acord ‘afebleix’ l’independentisme, però ha demanat esperar a conèixer el ‘abast’ de l’acordat.



Benvolguts,

El PSOE i ERC han fet un acord entre Governs però sense el Govern de la Generalitat ni el seu President Torra ni l’exPresident Puigdemont, i per tant el suposat acord no compromet JxCat ni representa tot l’Independentisme. Ens hauran d’explicar aquest pacte! I què en fem de JxCat? I, de la CUP? I de Podemos?). L’Aragonès s’ha pensat que era el representant del Govern de la Generalitat? Té poders aquest xicot? Qui els hi ha atorgat? I per què en Sánchez fa pactes amb les parts i no amb tot l’independentisme?

Vegem l’article:

dilluns, 30 de desembre del 2019

29/12/2019. Redacció Vilaweb. Josep Costa recorda a la xarxa la carta de Marchena en què es comprometia a acatar el TJUE. El jutge del Suprem va dir a Luxemburg que la resposta a la qüestió prejudicial tindria 'eficacia' independentment de si Junqueras era condemnat. Quan el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena va fer pública la sentència contra els presos polítics el 14 d’octubre, va enviar-ne una còpia al president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a qui ja havia elevat una qüestió prejudicial sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. L’enviament anava acompanyat d’una carta en què li deia que la qüestió prejudicial continuava ‘mantenint el seu interès i vigència per a aquest Tribunal Suprem’. Marchena afegia que el que determinés el TJUE tindria ‘eficàcia’ independentment de la situació de presó preventiva o de pena que afectés Junqueras. Precisament, el vice-president primer del parlament i membre de JxCat, Josep Costa, ha recuperat la carta per a rebatre tots aquells que argumenten que independentment del que digui Luxemburg, Junqueras no ha de ser alliberat perquè ja ha estat condemnat. Tots aquells que diuen que @junqueras no ha de ser alliberat perquè ja no és un pres preventiu, deuen haver oblidat aquesta carta de Marchena al TJUE, no? El TS va deixar per escrit que acataria la decisió tot i haver dictat la condemna. Com és que encara no l'han alliberat?




Vegem l'article:

diumenge, 22 de desembre del 2019

22/12/2019. Redacció Vilaweb. Boye dóna pistes per a penalitzar els responsables de la violació dels drets de Puigdemont, Junqueras i Comín. El TJUE qüestiona, a parts iguals, el Suprem i la Junta Electoral Central, que, per cert, és la que va remetre al Parlament Europeu una llista “incompleta” d’eurodiputats electes i proclamats… Evidentment aquella llista no era l’autèntica ni l’oficial’. ‘Seria interessant de saber per què, quan es va remetre aquella llista “incompleta”, el president de la JEC no va signar la comunicació i va haver de fer-ho el vice-president. Seria interessant de saber qui va ordenar a Drexler, “jurista” del Parlament Europeu, d’emetre un pseudo-informe jurídic que avalés les posteriors tesis de la JEC i que han estat refutades per l’Advocat General i el TJUE en els mateixos termes en què ho vam fer en la nostra demanda. Seria interessant, a la llum de les resolucions del TJUE, veure què diu ara la Sala Tercera del Suprem en vista de les nostres demandes en contra de les resolucions de la JEC…’, També resultarà molt interessant de veure com expliquen el tema del jurament requerit per l’article 224 de la LOREG i que, evidentment i com vam dir fa mesos, és contrari al dret de la Unió.


Benvolguts,

Hem insistit repetidament de com el Tribunal Suprem i tots els altres Tribunals espanyols, TSJCC, Tribunal Constitucional, Audiència Nacional, Jutjats 7 i 13 de Barcelona, Tribunal de Comptes, JEC, etc, són una viva mostra dels polítics i juristes espanyols, o dels espanyols en general: 

Són tramposos compulsius!

En aquest apunt s’expliquen les raons que presenta l’advocat Gonzalo Boye en referencia a un dels capítols del judici/conya que la judicatura espanyola està fent contra Catalunya.

dimarts, 10 de desembre del 2019

09/12/2019. Pere Martí. Crònica d’una repressió premeditada. Els comandaments de la policia desmenteixen el relat del govern de Rajoy sobre l’1-O i demostren que la decisió d'actuar amb violència ja s'havia pres. El relat oficial sobre la repressió durant el referèndum de l’1-O va caient a trossos arran de les declaracions de comandaments policíacs espanyols davant el jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona. El president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, va assegurar davant el Tribunal Suprem que ignorava qui havia ordenat les càrregues. Això mateix van dir la vice-presidenta, Soraya Sáenz de Santamaria, l’ex-secretari d’estat de Seguretat, Antonio Nieto, i el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos. A més d’amagar qui havia ordenat la violència, els responsables de les forces de seguretat de l’estat sempre havien dit que havien actuat després de constatar la ‘passivitat’ dels Mossos d’Esquadra a l’hora d’acatar l’ordre judicial de tancar els col·legis. En la declaració com a testimoni davant el Suprem, Nieto no únicament va negar l’existència d’una ordre concreta d’intervenir l’1-O, sinó que va explicar que havien estat els comandaments a peu de carrer que havien decidit d’actuar autònomament quan havien constatat, una vegada els centres ja eren oberts, que els Mossos d’Esquadra no ho feien.



Benvolguts,

Versió múltiple dels comissaris contradient la versió dels caps de més amunt :

04/12/2019. De la Llotja de Mar a Madrid, en defensa de la democràcia i la sobirania. Magnífica confirmació del dèficit estructural de l’Estat espanyol, que ha hagut de fer quatre eleccions en quatre anys... i encara no s’han posat d’acord. Article signat per vint-i-nou diputats i vint-i-un senadors d’ERC, JxCat, la CUP, Més per Mallorca, EH Bildu i el BNG. Tots estan somrients perquè sembla que no és fàcil aquest acord i tanmateix s’ha fet. Ara cal estendre l’acord a la resta dels diputats i senadors... Es pot dir que no és una solució fàcil, però que s’aconseguirà.
Article signat per vint-i-nou diputats i senadors d’ERC, JxCat, la CUP, Més per Mallorca, EH Bildu i el BNG
constitució
Per: Redacció
L’estat espanyol es troba encallat de fa anys en el camí cap a la conquesta plena de les llibertats, després de la mort del dictador Francisco Franco i la successió monàrquica. Encara més, ha començat una preocupant reculada que comença a afectar les poques bases de la democràcia espanyola, davant el silenci majoritari dels partits polítics del sistema. En definitiva, el règim del 1978 es troba amb un dèficit democràtic estructural que el fa incapaç d’assumir els reptes d’una societat complexa, plena de desafiaments globals i locals; una societat cada dia més exigent amb la seva democràcia.
Els resultats de les darreres eleccions legislatives espanyoles són un reflex de tot això. Que abandonin tota esperança els qui pensen que és un fenomen circumstancial i passatger: hi ha un malestar que recorre els pobles de l’estat espanyol. No és cap accident, sinó la confirmació d’aquest dèficit estructural, que s’hagin hagut de fer quatre eleccions en quatre anys, i continuï havent-hi serioses dificultats per a articulars noves majories.
En aquest context, la incapacitat de la política espanyola de dialogar amb la dissidència, sigui ideològica o territorial, ha portat el sistema al col·lapse.
I només en pot sortir i, amb això, ajudar els ciutadans a progressar si es mira el problema de cara i comença a enfilar solucions que només –i subratllem el ‘només’– poden venir del reconeixement i respecte de les nostres nacions i de tots els interlocutors i propostes que vulguin garantir l’exercici de drets fonamentals, democràtics, econòmics i socials.
El proppassat 25 d’octubre, a Barcelona, les forces sobiranistes i independentistes d’arreu de l’estat que concorríem a les eleccions espanyoles del 10 de novembre, vam signar la Declaració de la Llotja. Una declaració que ens semblava imprescindible després de la sentència que ha condemnat a cent anys de presó els dirigents de les dues principals organitzacions socials i els legítims representants del poble de Catalunya, que van fer possible el referèndum del primer d’octubre de 2017, i arran de la greu restricció de drets que la sentència imprimeix a l’acció política.
Una declaració que constatava, en primer lloc, la impossible estandardització de l’estat espanyol com a democràcia homologable. En segon lloc, afirmava el fracàs de l’autoanomenada ‘Transició espanyola’, que no únicament no hi va ser sinó que ha deixat espai a una dinàmica repressiva, autoritària i contrària als principis democràtics essencials, al capdavant de la qual hi ha la monarquia. I, en tercer lloc, afirmàvem que l’estat es gira d’esquena als principals acords i tractats internacionals a favor dels drets humans –especialment el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics–, quan és incapaç de conèixer, reconèixer i promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.
Els partits signants d’aquella declaració, conscients que ens pertoca d’actuar políticament i formular propostes, vam posar-nos d’acord en un marc comú de mínims, a partir del qual hem de ser capaços de trobar solucions satisfactòries. Un marc basat en el reconeixement i el respecte de drets fonamentals i democràtics com el de l’autodeterminació; en el cessament de tota mena de repressió; en l’articulació d’una solució política i democràtica del conflicte que els nostres pobles mantenen en el si de l’estat espanyol; i en la llibertat de les preses i presos polítics i la tornada a casa dels exiliats i exiliades.
Tots nosaltres, que representem una força de vint-i-nou parlamentaris al congrés i vint-i-un senadors al senat, estem disposats a contribuir a desencallar la situació de col·lapse i regressió democràtica en què ha entrat l’estat espanyol. Proposem de seure i parlar. Que tots els actors polítics puguem seure, parlar i negociar, sense condicions, i que es parli del reconeixement nacional i, per tant, del dret d’autodeterminació de les nacions que formen part actualment de l’estat espanyol. Que s’aturi la repressió ferotge que ha suplantat el diàleg i les solucions polítiques i democràtiques durant massa temps i que ha tingut el corol·lari en la sentència que ha condemnat polítics i líders socials pacífics i d’inequívoc compromís i comportament democràtics i que ha expulsat a l’exili uns altres líders que han trobat, a Europa, les garanties jurídiques que tristament no ha estat capaç de donar l’estat.
La majoria que es vol articular entre PSOE i UP ha de liderar un canvi d’era, ha de certificar la defunció del règim del 78 i assumir la seva responsabilitat a bastir un veritable estat democràtic, de justícia social, d’igualtat i respecte, la qual cosa només serà possible si cessa la repressió, trenca amb els vincles del passat encara existents i reconeix tant el caràcter plurinacional de l’estat com el dret d’autodeterminació dels pobles.
Si ho fan, nosaltres hi serem. Si accepten de seure i parlar amb nosaltres de com els nostres països decideixen el seu futur de manera lliure i acordada, trobarem solucions, estabilitat i progrés per als nostres pobles respectius.

Article signat per vint-i-nou diputats i senadors d’ERC, JxCat, la CUP, Més per Mallorca, EH Bildu i el BNG
De la LLotja de mar

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 4 de desembre del 2019

25/10/2019. Xavier Diez. La bombolla espanyola. Avui, aquesta frase de Mal­com X sem­bla més per­ti­nent que mai: “Si no estàs pre­vin­gut davant dels mit­jans de comu­ni­cació, et faran esti­mar l’opres­sor i odiar l’opri­mit.” Perquè, no ens enga­nyem: Espa­nya, a par­tir dels fra­cas­sos acu­mu­lats de la dar­rera dècada, viu una crisi de règim sistèmica en què els drets soci­als o les lli­ber­tats fona­men­tals expe­ri­men­ten una invo­lució pro­funda. Aquesta bom­bo­lla mediàtica prova de dis­si­mu­lar una crei­xent pèrdua de rellevància inter­na­ci­o­nal, la inter­venció comu­nitària de les seves finan­ces o el crei­xent cop intern que, a dins de l’estat pro­fund, pro­pi­cia que l’extrema dreta s’esti­gui ense­nyo­rint d’ins­ti­tu­ci­ons clau com la judi­ca­tura, la poli­cia, l’alta admi­nis­tració, la comu­ni­cació, i fins i tot la lliga de fut­bol.


Benvolguts,

 Aquesta bom­bo­lla mediàtica prova de dis­si­mu­lar una crei­xent pèrdua de rellevància inter­na­ci­o­nal. Tam­poc és aliè a aquesta bom­bo­lla el fet que bona part del peri­o­disme espa­nyol pro­vin­gui de la tra­dició fran­quista de l’Aso­ci­ación Católica de Pro­pa­gan­dis­tas, és a dir, l’enti­tat que la dic­ta­dura va crear per asse­gu­rar un peri­o­disme dòcil amb el poder i impla­ca­ble amb la dis­sidència, on fer difícil la inves­ti­gació, el rigor o el pen­sa­ment crític.

I de fet, les grans capçale­res madri­le­nyes, per­ta­nyents a grans grups vin­cu­lats a l’Íbex 35, i fami­li­ar­ment a jerar­ques del règim, han man­tin­gut les seves mane­res de fer en l’actu­a­li­tat. Aquesta deriva es va agreu­jar amb la “libe­ra­lit­zació” del sec­tor audi­o­vi­sual que va per­me­tre a aques­tes cor­po­ra­ci­ons con­tro­lar les tele­vi­si­ons pri­va­des.

Vegem el naixement de l'Aso­ci­ación Católica de Pro­pa­gan­dis­tas:

25 octubre 2019 2.00 h
TRIBUNA
La bombolla espanyola

Xavier Diez - Historiador

Avui, aquesta frase de Mal­com X sem­bla més per­ti­nent que mai: “Si no estàs pre­vin­gut davant dels mit­jans de comu­ni­cació, et faran esti­mar l’opres­sor i odiar l’opri­mit.” Els mit­jans de Madrid han fabri­cat, en les dar­re­res dècades, i amb una inten­si­tat des­con­tro­lada, una bom­bo­lla mediàtica que res­pon a aquest objec­tiu: a pre­sen­tar com a víctima un estat opres­sor, i com a cul­pa­ble, una nació opri­mida. Malau­ra­da­ment, la into­xi­cació mediàtica d’aquests anys no és ori­gi­nal ni estra­nya, i res­pon a una per­versa estratègia política. Compta amb els inqui­e­tants pre­ce­dents d’uns mit­jans ser­bis, que, als vui­tanta, mani­pu­la­ven la rea­li­tat tot cer­cant adhesió de la seva població amb l’objec­tiu de recen­tra­lit­zar l’antiga fede­ració, en una deriva naci­o­na­lista que bus­cava subli­mar la crisi sistèmica gene­rada per la cai­guda del comu­nisme.

Tam­poc és aliè a aquesta bom­bo­lla el fet que bona part del peri­o­disme espa­nyol pro­vin­gui de la tra­dició fran­quista de l’Aso­ci­ación Católica de Pro­pa­gan­dis­tas, és a dir, l’enti­tat que la dic­ta­dura va crear per asse­gu­rar un peri­o­disme dòcil amb el poder i impla­ca­ble amb la dis­sidència, on fer difícil la inves­ti­gació, el rigor o el pen­sa­ment crític. I de fet, les grans capçale­res madri­le­nyes, per­ta­nyents a grans grups vin­cu­lats a l’Íbex 35, i fami­li­ar­ment a jerar­ques del règim, han man­tin­gut les seves mane­res de fer en l’actu­a­li­tat. Aquesta deriva es va agreu­jar quan la “libe­ra­lit­zació” del sec­tor audi­o­vi­sual va per­me­tre a aques­tes cor­po­ra­ci­ons con­tro­lar les tele­vi­si­ons pri­va­des, la qual cosa, en una població amb escassa tra­dició de lec­tors de dia­ris, ha faci­li­tat la cons­trucció i difusió d’un relat fal­si­fi­cat sobre el con­flicte català. A tot això, la crisi econòmica dels dar­rers anys, que ha ins­tal·lat la pre­ca­ri­e­tat en el món dels peri­o­dis­tes, fa que els grans mit­jans depen­guin del gran capi­tal –sovint vin­cu­lat a think tanks com la FAES– i n’asse­gu­rin l’obediència. Pur­gues inter­nes han estat recur­rents i expli­quen la sub­missió crei­xent dels pro­fes­si­o­nals als objec­tius polítics dels seus finançadors. I quina és aquesta estratègia? La que dibui­xava Mal­com X: la des­per­so­na­lit­zació dels cata­lans (amb kafki­a­nes acu­sa­ci­ons de supre­ma­cis­tes, ter­ro­ris­tes, col­pis­tes o vio­lents) a fi que l’opinió pública espa­nyola pugui accep­tar la degra­dació de les seves ins­ti­tu­ci­ons. En altres ter­mes, inci­tar al suïcidi de creure que la renúncia a la democràcia per­metrà sal­var una uni­tat amb data de cadu­ci­tat.

Perquè, no ens enga­nyem: Espa­nya, a par­tir dels fra­cas­sos acu­mu­lats de la dar­rera dècada, viu una crisi de règim sistèmica en què els drets soci­als o les lli­ber­tats fona­men­tals expe­ri­men­ten una invo­lució pro­funda. Que aquesta bom­bo­lla mediàtica prova de dis­si­mu­lar una crei­xent pèrdua de rellevància inter­na­ci­o­nal, la inter­venció comu­nitària de les seves finan­ces o el crei­xent cop intern que, a dins de l’estat pro­fund, pro­pi­cia que l’extrema dreta s’esti­gui ense­nyo­rint d’ins­ti­tu­ci­ons clau com la judi­ca­tura, la poli­cia, l’alta admi­nis­tració, la comu­ni­cació, i fins i tot la lliga de fut­bol.


No són clars els límits o la durada d’aquesta bom­bo­lla on bona part d’Espa­nya s’ha ins­tal·lat. Durant els vui­tanta i noranta havia fun­ci­o­nat sobre la base d’oli­go­po­lis infor­ma­tius. És així com es va poder crear un cordó sani­tari con­tra la rea­li­tat a Euskal Her­ria o les tor­tu­res, mun­tat­ges poli­ci­als i arbi­tra­ri­e­tats judi­ci­als con­tra l’inde­pen­den­tisme o el movi­ment lli­ber­tari. En una Europa on les xar­xes soci­als han revo­lu­ci­o­nat el món de la comu­ni­cació, les lògiques del poder i l’auto­ri­tat can­vien. És cert que la bom­bo­lla espa­nyola està ali­men­tada per una cata­la­nofòbia endèmica i tra­di­ci­o­nal en la seva cul­tura política. Que bona part de l’opinió pública creu el que vol creure per reforçar els seus pre­ju­di­cis. Que entre peri­o­dis­tes o opi­na­dors exis­teix la por ver­sem­blant que sor­tir del dis­curs únic pot com­por­tar repressió i ostra­cisme. Tan­ma­teix, tot té un límit, i no es pot men­tir inde­fi­ni­da­ment a tot­hom.
L’‘esta­blish­ment’ espa­nyoL ha trac­tat de pre­sen­tar l’afer català com un soufflé. Tan­ma­teix, les pos­si­bi­li­tats que punxi la bom­bo­lla infor­ma­tiva sobre Cata­lu­nya són cada vegada més grans. El pro­blema és que aquesta pressió mediàtica ha impe­dit que pros­pe­rin pro­pos­tes rao­na­bles de solució per part d’aquells que tenen més res­pon­sa­bi­li­tats. 

Perquè la bom­bo­lla mediàtica ser­veix per segres­tar la política. Perquè, mal­grat que la premsa espa­nyola, amb poques excep­ci­ons, han men­tit per damunt de les seves pos­si­bi­li­tats, quin és el polític que pot atre­vir-se a qüesti­o­nar aquesta rea­li­tat arti­fi­cial? Qui pot des­a­fiar aquesta ficció on s’ha ins­tal·lat bona part de l’opinió pública súbdita de la monar­quia?

Xavier Díez

Joan A. Forès
Reflexions



05/12/2019. Marc Pons. Quan la castellanització, Inquisició i neteja ètnica es van reunir per crear una idea d’Espanya.

06/01/2019. Marc Pons. Quan la castellanització, Inquisició i neteja ètnica es van reunir per crear una idea d’Espanya.

Benvolguts,

Bona explicació del caràcter o de l'ADN unilíngue del poble castellà. Així mateix bona explicació…

Vejam l’article de Marc Pons:

06/01/2019. Marc Pons. Quan la castellanització, Inquisició i neteja ètnica es van reunir per crear una idea d’Espanya


06/01/2019. Marc Pons. Quan la castellanització, Inquisició i neteja ètnica es van reunir per crear una idea d’Espanya.

Benvolguts,

Bona explicació del caràcter o de l'ADN unilíngue del poble castellà. Així mateix bona explicació…

Vejam l’article de Marc Pons: