dilluns, 23 de març del 2020

22/03/2020. Joan Ramon Resina. La criminal obstinació de Sánchez. «Que Sánchez ha claudicat davant les vertaderes instàncies de poder ho demostra no sols la satisfacció d'Abascal sinó l'oferta de Casado de sostenir-lo durant la resta de la legislatura si li fallen els seus puntals, teòricament crítics, però visiblement domesticats». Aquests dies, de tantes coses com passen, una hora sembla un dia i una setmana tot un any. En un mes, s’hi han concentrat els canvis d’una dècada o d’unes quantes, com en aquelles seqüències cinematogràfiques que en pocs segons mostren esdeveniments de llarga durada: la desclosa d’una flor, la metamorfosi d’una crisàlide, la germinació d’una llavor. Fa una setmana encara podia posar interrogant al títol del meu article, preguntant-me si l’epidèmia era l’avantsala de la dictadura. Avui l’interrogant ja és sobrer. A Alemanya, l’exèrcit s’ha desplegat no pas per intimidar la població sinó en feines de sanitat, com correspon a una emergència sanitària. Ningú al govern ni cap polític de cap altre partit no ha criticat el confinament de Baviera decretat pel ministre president d’aquest estat. Al contrari, el lideratge de Baviera l’han imitat més estats, com ara Saarland, Baden-Württemberg, Rheinland-Phals, Hessen, Niedersachsen i Hamburg.



Benvolguts,

Joan Ramon Resina

La criminal obstinació de Sánchez

«Que Sánchez ha claudicat davant les vertaderes instàncies de poder ho demostra no sols la satisfacció d'Abascal sinó l'oferta de Casado de sostenir-lo durant la resta de la legislatura si li fallen els seus puntals, teòricament crítics, però visiblement domesticats»

Aquests dies, de tantes coses com passen, una hora sembla un dia i una setmana tot un any. En un mes, s’hi han concentrat els canvis d’una dècada o d’unes quantes, com en aquelles seqüències cinematogràfiques que en pocs segons mostren esdeveniments de llarga durada: la desclosa d’una flor, la metamorfosi d’una crisàlide, la germinació d’una llavor. Fa una setmana encara podia posar interrogant al títol del meu article, preguntant-me si l’epidèmia era l’avantsala de la dictadura. Avui l’interrogant ja és sobrer.

La crisi de la Covid-19 dóna una perspectiva en escorç a la història del darrer mig segle. Tot es veu d’una manera diferent. Al seu discurs de la setmana passada, Angela Merkel afirmà que d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial cap altra situació no havia exigit tant l’esforç comú dels alemanys. La cancellera va dirigir-se als ciutadans en un to planer, compassiu, gairebé humil, sense fer cap al·lusió a la seva autoritat, ni atribuir-se poders excepcionals ni concentrar unipersonalment les decisions en detriment de la democràcia. El to humil era l’apropiat contra un virus del qual no se sap gairebé res tret de la perillositat i la velocitat de propagació. A Alemanya, l’exèrcit s’ha desplegat no pas per intimidar la població sinó en feines de sanitat, com correspon a una emergència sanitària. Ningú al govern ni cap polític de cap altre partit no ha criticat el confinament de Baviera decretat pel ministre president d’aquest estat, Markus Söder. Al contrari, el lideratge de Söder l’han imitat més estats, com ara Saarland, Baden-Württemberg, Rheinland-Phals, Hessen, Niedersachsen i Hamburg; i si hi ha hagut cap veu crítica ha estat en el sentit que altres estats no hagin aplicat encara les mateixes mesures. En vista d’aquesta laxitud davant l’embat del virus, Merkel es reunia ahir amb els presidents de tots els estats federats no pas per amenaçar els discrepants, sinó per mirar d’unificar criteris, respectant els drets jurisdiccionals dels diversos governs. Tot i que el nombre d’infectats ha augmentat ràpidament aquests darrers dies, la mortalitat registrada és molt més baixa que a Espanya i no sembla probable que les crisis sanitàries respectives arribin a ser comparables.

Final del formulari
En contrast, la resposta del govern espanyol no ha estat sanitària sinó casernària. 
No sols s’han descartat les mesures d’urgència que aconsellava l’epidemiologia més elemental, sinó que s’ha fet bullying a qui les recomanava amb coneixement de causa. Si res ha posat de manifest la Covid-19 és la veritat de la frase de Max Estrella, el protagonista de Luces de Bohemia: ‘Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea.’ L’estat de dret avançat, l’estat més descentralitzat del món, l’estat amb el màxim grau d’autonomia, de què presumien aquells qui més s’oposaven a fer-ho realitat, s’ha evaporat en poc menys d’una quinzena, cosa que ha demostrat que Espanya no sap afrontar les crisis sinó declarant l’estat d’excepció, suspenent les garanties i concentrant el poder en una ‘autoritat competent [militar por supuesto]que, en general, és incompetent en tot menys a fer obeir, per més absurdes que siguin les ordres. És així com personatges d’una gran mediocritat, com Francisco Franco o Pedro Sánchez, afavorits per circumstàncies excepcionals, assumeixen arbitràriament el poder en un país que sols l’entén de manera absoluta. I si Franco va convertir en eslògan la grotesca diferència espanyola en un continent democratitzat, grotesca ha estat fins ara la gestió de la crisi per Pedro Sánchez. Absurda al començament de l’epidèmia, però tràgica després, a mesura que augmentaven exponencialment les defuncions, i finalment criminal quan, malgrat amuntegar-se els cadàvers, Sánchez ha mantingut la negativa a confinar el focus principal de la infecció i segellar l’estat tancant ports i aeroports. Més criminal encara ha estat impedir que uns altres més sensats que ell ho fessin, perquè calia unitat, ço és uniformitat en la taxa d’infeccions i equilibrar els territoris en el nombre de morts. Catalunya no podia pas restar al marge de l’epidèmia mentre Madrid n’era el principal escenari. Qüestió d’honor i sobretot qüestió d’estat.

Espanya, per a anomenar com ells una bestiesa política, no es podia pas permetre que Quim Torra aparegués davant el món com un polític eficaç en una emergència global. Calia desautoritzar-lo a qualsevol preu, encara que el preu es comptés en morts.

Per què s’ha entestat Sánchez a actuar contra les recomanacions dels experts i ha ordenat una militarització de la crisi en lloc de posar-hi al capdavant una autoritat realment competent? I per què, quan una autoritat que de veritat ho és pel criteri rellevant diu allò que té l’obligació de dir, s’encarrega a un assassí a sou de la ploma la missió de difamar-lo? Això han fet amb el doctor Oriol Mitjà els algutzirs locals de Sánchez. No se m’acudeixen gaire respostes a aquestes preguntes. La més evident és l’oportunisme d’un ambiciós que s’aprofita de la crisi per afermar-se de la manera més primària: monopolitzant la gestió i activant la propaganda. És tanmateix l’aposta arriscada d’un inconscient, perquè la pèssima gestió, cada vegada més evident, podria esdevenir la tomba política de Sánchez. Però els precedents compten. Franco va ser un pèssim estrateg durant la guerra i malgrat tot va arrapar-se al poder fins a la mort. Tot és qüestió d’equilibris i saber servir determinats interessos. 
L’altra explicació és una extensió de la primera. Com a servidor dels interessos que s’han mimetitzat amb l’estat, més ben dit, d’uns interessos que són l’estat, Sánchez fa mans i mànigues per mantenir-se al poder. Aquesta és la prioritat, l’epidèmia passarà, però el poder és etern. I en la crisi, l’estat profund ha percebut una oportunitat d’enllestir la recentralització i ha exigit a Sánchez de no desaprofitar-la. L’ocupació militar de Catalunya, que no es va arribar a executar l’octubre del 2017 per la feblesa de Rajoy, s’ha fet ara amb el pretext de l’epidèmia. La confiscació de material sanitari a centres i empreses, arrabassant-lo a l’administració catalana i privant-ne els hospitals, les residències i els professionals i voluntaris que lluiten contra el virus, és una espoliació de conseqüències mortíferes que no s’ha vist a cap altre país, però compta amb una llarga tradició en la història d’Espanya. 
Pot ser que Sánchez sols hagi actuat irreflexivament per por d’esdevenir impopular a Madrid si tancava els accessos i confinava la població, que mentrestant campa per tota la península, portant la Covid-19 a pobles i ciutats on no n’hi havia i unifica el territori en el patiment i en la mort. A l’inrevés d’allò que havien fet amb èxit els governs de la Xina, Taiwan i Corea del Sud, i que per no haver-ho fet a temps ja s’havia convertit Itàlia en el primer cementiri europeu de l’epidèmia quan amb prou feines es declarava a Espanya. Sense atendre les lliçons que oferia l’avançament en aquests altres països, Sánchez ha posat Espanya al caire de desplaçar Itàlia de la primera posició mundial en el recompte de morts. L’únic parió en irresponsabilitat és l’Iran, on les autoritats religioses tampoc no han aïllat la població malgrat el gran nombre de decessos. Tant l’un país com l’altre sacrifiquen vides als seus ídols respectius: la teocràcia en l’un, la juntocràcia en l’altre. 
Que Sánchez ha claudicat davant les vertaderes instàncies de poder ho demostra no sols la satisfacció d’Abascal sinó l’oferta de Casado de sostenir-lo durant la resta de la legislatura si li fallen els seus puntals, teòricament crítics, però visiblement domesticats. Ho corrobora l’oferta de Ciutadans d’aprovar-li el pressupost de franc. Tanta coincidència a sostenir un polític que ha atiat una crisi sanitària sense precedents i ha preparat el daltabaix econòmic i social que la seguirà no deixa marge al dubte. La virtut de les situacions límit és que despullen l’ésser. És quan l’adversitat s’emporta allò que era superflu que apareix la primarietat elemental de les coses. Espanya s’havia enriquit, però no havia canviat en res de fonamental. Tota la xerrameca d’autonomia, diversitat, modernització, europeisme, drets i democràcia s’ha esvaït amb la primera tempesta que posava en qüestió no ja la integritat territorial, com el Primer d’Octubre, sinó la integritat física de la ciutadania. Sánchez ha capgirat les prioritats. Refusant d’aturar la infecció de l’única manera que podia fer-se, ha desplegat l’exèrcit abans que els efectes socials de l’epidèmia esclatessin en forma de revolta. Una crisi social d’aquesta magnitud no pot pas descartar-se enmig del desprestigi imparable de la corona, i em refereixo a la simbòlica i fraudulenta. No hi ha cap dubte que la revelació de la veritable cara de la transició i del règim que la legitimava explica en bona part l’estat d’alarma per l’alarma dels seus beneficiaris.
Ramón María del Valle-Inclán definí la modalitat hispana del teatre expressionista amb una metàfora madrilenya. Deia que havia passejat els herois de la tragèdia clàssica davant els miralls del carrer d’Álvarez Gato. A la cantonada d’aquell carreró situat als darreres de la Puerta del Sol, hi havia un establiment amb dos miralls a banda i banda de la porta, un de còncau i un altre de convex, on els madrilenys de fa mig segle podien veure’s amb la distorsió corresponent. Eren uns miralls molt modestos, fins i tot decebedors, però en el Madrid provincià d’abans de la guerra civil sembla que havien tingut una certa popularitat. Heus aquí la definició de Valle-Inclán: ‘Els herois clàssics reflectits en els miralls còncaus donen l’Esperpent. El sentit tràgic de la vida espanyola sols es pot retre mitjançant una estètica sistemàticament deformada.’ 




dissabte, 21 de març del 2020

19/03/2020. Jordi Goula. Jo no pago, tu no pagues, ell no paga… Vet aquí una cadena que quan es posa en marxa és molt difícil d'aturar. Ja vam tenir l'experiència a la crisi de 2010. Ja vam tenir l’experiència a la crisi de 2010, quan les administracions públiques pagaven de mitjana a més de cent cinquanta dies, la qual cosa va significar l’estrangulament de l’activitat –i en molts casos la mort– de centenars de milers de pimes i autònoms. I ara, com estem? Segons l’informe sobre morositat (estudi de terminis de pagament a Espanya, 2019), el termini mitjà de pagament a proveïdors va augmentar en el sector públic de dos dies –passà de 68 a 70–, i s’allunyà més dels trenta dies legals. Segons Hisenda (novembre 2019), la Generalitat tarda 42,5 dies (més els dies de tramitació de factura, que poden arribar a 30) a efectuar el pagament als proveïdors.


Benvolguts,

Durant la dictadura ja es produïa el fenomen administratiu que explica l’autor. Després va arribar la transacció i el borbofranquisme. I tot va continuar igual. Als anys 60 jo treballava en una empresa important que fabricava semàfors i sistemes de gestió del trànsit i els clients que eren majoritàriament ajuntaments, pagaven amb un retard de 2-4 anys. I no érem els únics, sinó que tothom si volia entrar en el mercat calia que s’adaptés a les condicions del mercat. És clar que aquestes condicions també regulaven els preus dels productes de forma que els serveis que subministràvem tenien un recàrrec que podia arribar als 300% del preu original de la mercaderia. I d'aquesta manera s'eixamplava la corrupció. I així vivien i proliferaven els bancs i caixes d’estalvi...Realment suposo que tot el mercat, en totes les branques usava aquest mètode salvatge... I les empreses que no podien aguantar, petaven, i els bancs a més a més també robaven com sempre han fet i al final petaven! Per tant queda clar que el problema no és actual sinó que ve de molt endarrere, segurament tal com explica l'exalcaldessa de Madrid Esperanza Aguirre, la del temps de la corrupció, del Gurtel, del "Luís sé fuerte", etc. ve de fa 5000 anys (els anys de l'existència d'Espanya)...

Vegem l’article:

divendres, 20 de març del 2020

17/03/2020. Josep Rexach Fumanya. Entrevista Àlex Arenas: ‘Abans de deu dies hi haurà un col·lapse sanitari’.Entrevista al físic de la Universitat Rovira i Virgili (URV), que desenvolupa prediccions matemàtiques de l'evolució del coronavirus 2019 i que serveixen al govern català i valencià per a prendre mesures de control. En el FAQS del dissabte passat va haver-hi un molt bon espai televisiu dedicat al Corona virus, altrament anomenat l’SPAINVIRUS. Hi va haver tres científics convidats. El primer era l’Oriol Mitjà i després s‘hi varen afegir el físic Àlex Arenas i la nanobiòloga Lechuga. Avui l’entrevistador Josep Rexach Fumanya entrevista l’Àlex Arenas i arriba a trobar molt interessants conclusions de forma que al final s’arriba a plantejar la relació entre el capteniment tècnic i polític dels gestors espanyols i els catalans, amb sorprenents resultats...—Que a hores d’ara no hi hagi una restricció total de la mobilitat es traduirà immediatament en el col·lapse sanitari. I ja comença a passar, per això el govern es va preparant.




Benvolguts,

Vegeu l'article i obriu el youtube:


#FAQSTV3

Àlex Arenas: ‘Abans de deu dies hi haurà un col·lapse sanitari’
Entrevista al físic de la Universitat Rovira i Virgili (URV), que desenvolupa prediccions matemàtiques de l'evolució del coronavirus 2019 i que serveixen al govern català i valencià per a prendre mesures de control


17/03/2020  20:00

El físic Àlex Arenas forma part d’un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) que ha desenvolupat un model matemàtic per a fer prediccions del risc de nous casos de contagi per coronavirus 2019. Tots els resultats s’actualitzen diàriament en aquesta web. Els governs català i valencià aprofiten aquests coneixements i ja han consultat Arenas per saber quines mesures de control cal adoptar. Té una visió de la situació molt crítica i contundent. Va d’acord amb els resultats que han aconseguit i que, per exemple, alerten que el sistema sanitari es pot col·lapsat d’ací a pocs dies.

Una projecció vostra diu que es pot arribar a una saturació de l’UCI a tot l’estat espanyol d’ací a deu dies.

—Que a hores d’ara no hi hagi una restricció total de la mobilitat es traduirà immediatament en el col·lapse sanitari. I ja comença a passar, per això el govern es va preparant. Amb la situació actual, segur que abans de deu dies hi haurà el col·lapse sanitari. A més, a moltes províncies, com que no totes tenen el focus en el mateix estat d’evolució, això passarà molt abans. Quan dic molt abans, poden ser dos o tres dies abans, o fins i tot cinc.

Quina és la que està més malament?
Segons els nostres càlculs, la primera província serà la Rioja. Pel tipus de concentració que tenen de l’epidèmia i pel nombre de llits disponibles.

I en el cas de Catalunya, el País Valencià i les Illes?
—No us en puc donar amb gaire precisió la data exacta del col·lapse, però si fa no fa entre vuit dies i dotze.

Què pot significar la saturació del sistema sanitari?
—El problema d’aquesta epidèmia és que el nombre d’afectats serà molt voluminós i, per tant, també ho serà el nombre de pacients que necessitaran intervencions i cures intensives. Llavors, què passa? El nostre sistema sanitari té una capacitat ben dimensionada en un període normal. Quan desbordes el sistema sanitari, passa que d’avui per demà et trobes a l’Àfrica. Vull dir que ets al mig de la selva i qualsevol cosa que et pugui passar –que no tot ha d’anar relacionat amb el Covid-19 perquè hi pot haver accidents o atacs de cor, per exemple– no es pot atendre. Perquè no hi ha servei. No ho entenem, perquè tota la vida quan ens ha passat alguna cosa hem anat a l’hospital i hi havia un metge que tard o d’hora ens ajudava. Doncs imagineu-vos que això no hi és. Això és el col·lapse del sistema sanitari. Deixar d’existir la possibilitat de donar aquest servei.

I què caldrà fer?
—Tot. Habilitar tants espais sanitaris com sigui possible. Però pensem que no necessitem tan sols hospitals i llits, també bombones d’oxigen, respiradors, fàrmacs… I personal mèdic! Que són persones com la resta de la humanitat i més exposats que la resta de ciutadans perquè treballen en llocs on hi ha més risc d’infecció. Una disminució del 25% del nostre personal mèdic afectaria la sanitat d’una manera brutal. Per tant, la catàstrofe s’ha d’evitar mirant de guanyar temps a l’epidèmia, fent restricció de mobilitat absoluta, tret de serveis fonamentals. Així, amb aquest temps, ens podem preparar per a aquest xoc contra el sostre que tindrem tant sí com no, però més endavant i una mica més preparats. Deixem que els metges fabriquin les armes, com aquests retrovirals que es van provant, i pensem una mica en l’estratègia del punt de vista dels físics i els matemàtics, sobre què hem de fer com a societat per a guanyar temps a aquesta epidèmia.

I la primera recepta que doneu: aconseguir la mobilitat zero. Per què és tan important?
—Si no s’atura la mobilitat, passa que el nombre de contactes, que és l’únic factor en què nosaltres podem intervenir com a societat contra aquest virus, continua essent gran. Penseu que bàsicament l’únic mecanisme que té el virus per a propagar-se és el contacte d’humà a humà. Això vol dir que si nosaltres no restringim el nombre de contactes al mínim, que és quatre o per sota de quatre, és a dir, l’entorn de la llar, el nivell d’infeccions continuarà pujant. Cada vegada que surts a treballar perquè en tens la necessitat, ja que no han ordenat el tancament de totes les empreses, a la feina interactues amb més gent. I allà hi pot haver algú infectat en un estat asimptomàtic, és a dir, que pot anar fent la seva vida sense problemes i contagiant els seus companys fins que no li apareguin els símptomes al cap de catorze dies.
Mentre continuï aquesta propagació fantasma, la infecció creixerà. És clar, en aquest panorama que dibuixo, pensem en la quantitat de gent que agafa el metro cada matí a Barcelona.

Així ens aboquem al desastre.
Sí. La no-restricció de la mobilitat és el gran error. El problema és que els governs han comès uns quants errors de fa un temps i que ens han dut a una situació més crítica que no hauríem d’estar. Hem tingut responsables de Sanitat constantment a la televisió rebaixant l’impacte d’aquesta malaltia, posant la malaltia al nivell d’una simple grip, dient que la millor cosa que podem fer és rentar-nos les mans i que no cal portar màscares… Tot això són errors i una comunicació molt desinformativa cap a la societat que ha generat la situació actual. 

Si els polítics ens haguessin escoltat abans, perquè això ho hem dit molt abans, no seríem on som; haguessin fet un confinament de fa setmanes, estaríem en una posició molt més bona per a enfrontar-nos al que ens espera i, des de la rereguarda, continuar treballant en línies mèdiques per a tenir les armes que contrarestin aquest virus.

Per què creieu que no s’ha aïllat Madrid?
No sóc polític, però puc pensar en milers d’interessos i sobretot, en el desconeixement científic absolut de què representava Madrid en el seu moment i de no haver-lo aïllat. La ineptitud política ha estat brillant.

El govern català apel·la a la solidaritat per rebaixar la mobilitat. Pot fer res més per aconseguir-la?
—Jo vaig veure el decret que es va enviar a Madrid, que bàsicament es basa en les indicacions que hem fet els experts que hem estat consultats. Però tot això fa quatre dies, no és que el govern català s’hagi despertat gaire més aviat. Ara, sí que és cert que ens ha fet cas estricte sobre les mesures necessàries que s’havien de prendre. I apel·la a la solidaritat perquè no té més mecanismes per a reduir la mobilitat si abans no ho aprova el govern espanyol.

Ara mateix la projecció de letalitat és pitjor que la d’Itàlia?
Ara mateix, molt pitjor que la d’Itàlia, sí.

D’ençà que s’ha decretat l’estat d’alarma, el risc de contagi s’ha reduït?
—És molt aviat per a veure si s’ha reduït o no. Però la projecció del càlcul amb la reducció de mobilitat que hi ha hagut té un efecte relativament petit. Penseu que reduir la mobilitat d’un 50% no et rebaixa el nombre d’infectats d’un 50%. Te’l rebaixa ben poc.
De fet, hem de reduir la mobilitat fins a prop del 100%, com uns serveis mínims, per realment fer un atac substancial a la incidència que tindrà l’epidèmia.


dimarts, 17 de març del 2020

09/03/2020. Miquel De Palol. La solució samsònica.“Qual­se­vol camí de pacte no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits. La rea­li­tat és un objecte en essència con­tra­dic­tori. Dit des d’un altre punt de vista: pre­ten­dre fer de l’existència un ens orde­nat, cohe­rent i lògic és con­dem­nar-se a la des­es­pe­ració i a la neu­rosi. Can­sada, desen­ga­nyada i escèptica, la ciu­ta­da­nia assis­teix a un espec­ta­cle com a mínim curiós ofert per la casta política. Qual­se­vol que no sigui com­ple­ta­ment idi­ota sap que la “taula de diàleg” que s’han tret de la màniga els més cons­pi­cus dels nos­tres pròcers no té com a fina­li­tat real cap dels objec­tius mar­cats en una banda ni en l’altra. No en sor­tirà el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i un referèndum acor­dat tal com es vol a l’Est, ni per l’Oest la reso­lució del con­flicte dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal, la paci­fi­cació feliç de Cata­lu­nya i el retorn d’una pax cata­lana reor­de­nada en for­mat de submís ramat auto­no­mista.


Benvolguts,

 9 març 2020 2.00 h
TRIBUNA
La solució samsònica
Miquel De Palol - Escriptor
“Qual­se­vol camí de pacte no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits

La rea­li­tat és un objecte en essència con­tra­dic­tori. Dit des d’un altre punt de vista: pre­ten­dre fer de l’existència un ens orde­nat, cohe­rent i lògic és con­dem­nar-se a la des­es­pe­ració i a la neu­rosi. Can­sada, desen­ga­nyada i escèptica, la ciu­ta­da­nia assis­teix a un espec­ta­cle com a mínim curiós ofert per la casta política. Qual­se­vol que no sigui com­ple­ta­ment idi­ota sap que la “taula de diàleg” que s’han tret de la màniga els més cons­pi­cus dels nos­tres pròcers no té com a fina­li­tat real cap dels objec­tius mar­cats en una banda ni en l’altra. No en sor­tirà el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i un referèndum acor­dat tal com es vol a l’Est, ni per l’Oest la reso­lució del con­flicte dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal, la paci­fi­cació feliç de Cata­lu­nya i el retorn d’una pax cata­lana reor­de­nada en for­mat de submís ramat auto­no­mista.

Davant d’aquesta incon­tro­ver­ti­ble rea­li­tat, els inter­pre­ta­dors diver­sos no poden fer altra cosa que blas­mar-la sense mise­ricòrdia, tirant cadascú l’aigua al seu molí, com no pot ser d’altra manera. Els espa­nyols són uns men­ti­ders i esta­fa­dors per uns, uns traïdors i uns venuts pels altres, i els cata­lans són uns mise­ra­bles venuts sense escrúpols, capaços del que sigui per con­ti­nuar reme­nant les cire­res –encara que siguin qua­tre cire­res de merda– i cobrant un sou de dipu­tats o con­se­llers.

Soc dels qui cre­uen que aquest relat, amb tots els mati­sos que es vul­guin, és força real. Però s’hi ha afe­git un fac­tor nou, o no pas nou del tot, perquè sem­pre hi ha estat, però mai com ara tan evi­dent i cri­da­ner. El cas em recorda un pas­satge molt bonic dels Mabi­no­gion, on dos reis juguen als escacs men­tre els res­pec­tius exèrcits com­ba­ten en la bata­lla. Els arri­ben notícies de la peripècia bèl·lica amb l’avan­tatge decan­tada d’una banda o de l’altra; els reis no en fan cas, però curi­o­sa­ment els avenços i retro­ces­sos coin­ci­dei­xen amb les vicis­si­tuds en el tau­ler de joc. Al ves­pre, un dels reis rep escac i mat; apa­reix un mis­sat­ger ensan­go­nat i li diu: “El teu exèrcit ha estat der­ro­tat i fuig. Has per­dut el regne.”

A la taula de diàleg no se sap què hi passa, però entre­tant la judi­ca­tura fran­quista, la Junta Elec­to­ral Cen­tral i el Tri­bu­nal de Cuen­tas con­ti­nuen la mas­sa­cre de diri­gents inde­pen­den­tis­tes amb la mateixa mala llet, impu­ni­tat i eficàcia que els temps poste­ri­ors a l’octu­bre de 2017, i els inde­pen­den­tis­tes “fidels” al man­dat de l’1 d’octu­bre es man­te­nen en la teòrica intran­sigència i pro­mesa d’una glo­ri­osa expec­ta­tiva, sense que una cosa ni l’altra sem­blin remoure ni fer tron­to­llar la fla­mant “taula de diàleg”.

Els qui encara cre­uen en els Tres Reis de l’Ori­ent podrien ser vícti­mes de la para­doxa: quan denun­cies els qui van con­tra la uni­tat, pots ser fàcil­ment per­ce­but com un que també fomenta la desunió; és un dels dra­mes tra­di­ci­o­nals dels movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris. Cor­ro­bo­ra­rien que no hi ha dico­to­mia radi­ca­li­tat/prag­ma­tisme, sinó es vol/ no es vol, i que aquí calia haver pac­tat i després, no abans, anar a Madrid amb una posició unitària, i alguna pos­si­bi­li­tat més de treure’n res útil.
Un té la impressió que tot això ja està superat, i ja no és una sos­pita rao­nada, sinó el res­sort que no t’has de dei­xar pren­dre més el pèl la idea que espa­nyols i cata­lans han pac­tat amb els res­pec­tius sec­tors diver­sos per man­te­nir tots els fronts oberts, i jugar amb la incidència pos­si­ble en qual­se­vol de les dues direc­ci­ons: del tau­ler d’escacs al camp de bata­lla, i del camp de bata­lla al tau­ler d’escacs.
Es va a alguna banda, o tan sols a l’enquis­ta­ment i la putre­facció prèvia a la mòmia i al fòssil? Tal com està plan­te­jat el cas, i davant de la posició dels espa­nyols, la inde­pendència de Cata­lu­nya només pot venir per una mecànica revo­lu­cionària, d’enfron­ta­ment directe i radi­cal amb l’statu quo. Es pot arri­bar a enten­dre la “taula de diàleg” com una càrrega de raons per esgri­mir davant ter­cers –Europa? Els tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals?– la impres­cin­di­ble neces­si­tat d’un camí radi­cal, tot i que la posició actual d’ERC no apunta en aquesta direcció. Qual­se­vol camí de pacte –sem­bla men­tida que no es vul­gui enten­dre– no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits. Quan ja hi havia l’Artur Mas, una de les esques del procés va ser l’escan­da­losa dis­mi­nució de com­petències: impa­ga­ments de pres­su­pos­tos, irre­a­lit­zació de plans apro­vats i pro­gra­mats, dèficit d’inversió en infra­es­truc­tu­res. S’ha avançat, des d’ales­ho­res? Fir­ma­ria ara mateix que no s’hagi retro­ce­dit.
    
COMENTARIS  

+1#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS

Te tota la raó. El pacte calia haver-lo fet i signat abans d’entrar a la taula. Aquesta taula serà el fracàs d’Esquerra.

Amb tot cal dir que poques expectatives quedaven enfront la nova dictadura dels jutges.

El terrorisme judicial és el pitjor dels terrorismes, ja que els que el practiquen queden impunes, almenys mentre existeixi la figura anacrònica i eixorca del Borbó.
Miquel De Palol

dissabte, 14 de març del 2020

14/03/2020. Xavier Miró. Risc: col·lapse sanitari. “L’objec­tiu pri­o­ri­tari de les mesu­res con­tra el coro­na­vi­rus SARS-CoV-2 és fre­nar la corba epidèmica per inten­tar evi­tar un col·lapse del sis­tema sani­tari i pro­te­gir les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, que són la gent gran amb plu­ri­pa­to­lo­gies.” Aquest és el text que apa­reix en el compte de Twit­ter del Depar­ta­ment de Salut de la Gene­ra­li­tat i que resu­meix bé quin és el risc del sis­tema, el temor de les auto­ri­tats i l’objec­tiu de les mesu­res dràsti­ques pre­ses. Prioritat: L’objectiu de les mesures dràstiques de tancament i confinament és evitar molts casos greus en poc temps que desbordin la capacitat sanitària. Límit: El nombre d’UVI per atendre pacients greus i el nombre de sanitaris del país és limitat. Afectats: El contagi i l’aïllament de força personal mèdic i d’infermeria a Igualada mostren la fragilitat de la situació.


Benvolguts,

Vegem l'article:

14 març 2020 2.00 h

Risc: col·lapse sanitari

Xavier Miró 

“L’objec­tiu pri­o­ri­tari de les mesu­res con­tra el coro­na­vi­rus SARS-CoV-2 és fre­nar la corba epidèmica per inten­tar evi­tar un col·lapse del sis­tema sani­tari i pro­te­gir les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, que són la gent gran amb plu­ri­pa­to­lo­gies.” Aquest és el text que apa­reix en el compte de Twit­ter del Depar­ta­ment de Salut de la Gene­ra­li­tat i que resu­meix bé quin és el risc del sis­tema, el temor de les auto­ri­tats i l’objec­tiu de les mesu­res dràsti­ques pre­ses.
Prioritat. L’objectiu de les mesures dràstiques de tancament i confinament és evitar molts casos greus en poc temps que desbordin la capacitat sanitària
 Límit. El nombre d’UVI per atendre pacients greus i el nombre de sanitaris del país és limitat
 Afectats. El contagi i l’aïllament de força personal mèdic i d’infermeria a Igualada mostren la fragilitat de la situació




Xavier Miró - Barcelona

La intensa capa­ci­tat de con­tagi del virus SARS-CoV-2 i la falta d’immu­nit­zació i de vacuna el fan perillós

“L’objec­tiu pri­o­ri­tari de les mesu­res con­tra el coro­na­vi­rus SARS-CoV-2 és fre­nar la corba epidèmica per inten­tar evi­tar un col·lapse del sis­tema sani­tari i pro­te­gir les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, que són la gent gran amb plu­ri­pa­to­lo­gies.” Aquest és el text que apa­reix en el compte de Twit­ter del Depar­ta­ment de Salut de la Gene­ra­li­tat i que resu­meix bé quin és el risc del sis­tema, el temor de les auto­ri­tats i l’objec­tiu de les mesu­res dràsti­ques pre­ses.

El coro­na­vi­rus SARS-CoV-2 no seria per si mateix un virus més mortífer que el de la grip que conei­xem i que es cal­cula que a l’Estat espa­nyol és la causa anual de defunció d’una mit­jana de 6.300 per­so­nes. Però dos fac­tors el fan, ara com ara, més perillós i l’han con­ver­tit en una pandèmia mun­dial. Pri­mer, que és més con­tagiós que el de la grip ordinària, i segon, i més impor­tant, que és un virus nou con­tra el qual els humans no tenim encara cap tipus d’immu­nit­zació i encara menys una vacuna per com­ba­tre’l –una vacuna que els experts asse­nya­len que podria tri­gar mesos o més d’un any a arri­bar, en el millor dels casos–. El risc prin­ci­pal, per tant, és trac­tar-lo com la grip nor­mal i dei­xar que s’escampi amb total lli­ber­tat i sense límits. Tenint en compte que té més capa­ci­tat de con­tagi, el coro­na­vi­rus podria arri­bar a afec­tar molt més ràpida­ment un per­cen­tatge gran de població. I és aquí quan la situ­ació s’agreuja, com demos­tra el brot que va aparèixer a Igua­lada i a la conca d’Òdena, on el nom­bre de con­ta­gi­ats es va doblar en un sol dia i, pit­jor encara, bona part dels quals són per­so­nal sani­tari que ha de ser ingres­sat com a paci­ent i redu­eix la dis­po­ni­bi­li­tat de met­ges i infer­mers per afron­tar l’epidèmia.

Perquè el temor prin­ci­pal de les auto­ri­tats sanitàries i polítiques és que un aug­ment ele­vat del nom­bre de con­ta­gis en molt poc temps suposi també un incre­ment del nom­bre de casos greus. Cen­te­nars o milers de paci­ents amb un qua­dre greu –sobre­tot gent gran, perquè el virus agreuja pato­lo­gies prèvies com les res­pi­ratòries, i per­so­nes amb dèficit immu­ni­tari– vol dir cen­te­nars o milers d’uni­tats de vigilància inten­siva (UVI) que el sis­tema sani­tari ordi­nari no té –per exem­ple, amb 38 morts i 1.388 posi­tius, dijous la Comu­ni­tat de Madrid deci­dia assu­mir el con­trol dels hos­pi­tals pri­vats per dis­po­sar de més de mil llits equi­pats amb UVI–. És a dir, Madrid pretén evi­tar el des­bor­da­ment i el col·lapse del sis­tema sani­tari per dèficit d’equi­pa­ment espe­ci­a­lit­zat i per­so­nal mèdic.
Les mesu­res dràsti­ques pre­ses per la Gene­ra­li­tat –pro­hi­bició de con­cen­tració de gent, tan­ca­ment dels cen­tres edu­ca­tius del país, i con­fi­na­ment de la població de la conca d’Òdena, dijous, i petició de fer-ho a tot Cata­lu­nya, ahir al ves­pre– volen fre­nar la rapi­desa i l’ampli­tud del con­tagi. Perquè, sense que es des­bordi la corba de l’epidèmia, les auto­ri­tats ja pre­ve­uen que l’aug­ment del nom­bre de paci­ents posarà el sis­tema al límit. Un límit que no s’hau­ria de tras­pas­sar en les pro­pe­res set­ma­nes.

17 per cent de la població infectada pel coronavirus a la Xina han estat pacients greus o crítics. Tenint en compte que, teòricament, tothom pot ser contagiat, el risc de saturar hospitals és evident –de grip ordinària, només en té cada any l’1% de la població–. Aquestes són algunes de les dades que expliquen epidemiòlegs i viròlegs per justificar les mesures dràstiques que adopten els governs.

diumenge, 8 de març del 2020

07/03/2020. Hèctor López Bofill. Betancor i la universitat. “L’accés a la seva càtedra de la UPF d’Andrés Betan­cor (el mem­bre de la JEC i asses­sor de Cs) va ser un dels més escan­da­lo­sos en ter­mes d’influència de l’acadèmia espa­nyola (i de nepo­tisme) en l’elecció dels pro­fes­sors fun­ci­o­na­ris a Cata­lu­nya. Que es des­cobrís que el catedràtic de dret admi­nis­tra­tiu de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, Andrés Betan­cor, cobrés un sou com a asses­sor de Ciu­ta­dans men­tre era mem­bre de la Junta Elec­to­ral Cen­tral i fallava en con­tra dels can­di­dats inde­pen­den­tis­tes cons­tata nova­ment la baixa qua­li­tat de la democràcia al Regne d’Espa­nya, pot tenir reper­cus­si­ons penals i en con­di­ci­ons nor­mals alte­ra­ria el desen­llaç de la causa con­tra el pre­si­dent Quim Torra en la mesura que les deci­si­ons de la JEC amb el vot de Betan­cor són l’ori­gen de la inha­bi­li­tació que pesa sobre el màxim repre­sen­tant de la Gene­ra­li­tat.



Benvolguts,

Les trampes del funcionari Betancor que s’ha descobert que cobrava de Ciudadanos i estava en plantilla de la Junta Electoral Central (JEC), que ja s’ha explicat per diferents camins, venen al darrere de les trampes del funcionari De Alfonso (el que estava confabulat amb en Marcelo, l’àngel de la guarda del funcionari Jorge Fernández Díaz i amb el mateix Jorge). El funcionari De Alfonso fou cessat pel Parlament de Catalunya immediatament de la descoberta de les seves trampes de triler. Tanmateix el Gobierno espanyol no el va castigar sinó que el va col·locar en un altre territori del nord de la península on pot continuar fent trampes. És l’estratègia usada normalment pels tramposos, franquistes i lladres...

Les trampes del funcionari Betancor havien influït en la destitució del President Torra i en d’altres malifetes contra Catalunya. Se’l castigarà a ell i a qui el va contractar per fer mal a Catalunya? Aprofitarem per declarar el partit de mafiosos Ciudadanos per aquesta acció i pel mal que ha estat fent durant els quatre anys de legislatura convertint el Parlament de Catalunya en un bassal de merda, en un partit non grato? Ciudadanos amb 3 parlamentaris maleducats i baladrers, Inés la filla de l’inspector de la Policia Armada franquista a Barcelona, Carrizosa, el mestre dels altres i Roldan  la deixeble avançada!

Vegem el magnífic article de l’Hèctor López Bofill:

06/03/2020. Gonzalo Boye. Allò de Kennedy també? Fa ja diversos mesos vaig escriure, en aquest mateix mitjà, que quan l'acusació per rebel·lió no reeixís, ara coneguda com a sedició, s'intentaria criminalitzar el president Puigdemont i el moviment independentista que lidera, sota qualsevol altra cobertura legal. Vaig dir també que a ell i al seu entorn, en el qual m'incloc, se'ns acusaria de tot i que s'utilitzarien les acusacions més abjectes i brutes possibles. A la vista està que no m'equivocava.



Benvolguts,

El diari El Nacional acull sovint els articles de l’advocat d’en Puigdemont Gonzalo Boye, que ens dóna una visió diferent del procés contra Catalunya ...
Vegem ara el darrer article:

Allò de Kennedy també?

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 6 de març de 2020

         
Fa ja diversos mesos vaig escriure, en aquest mateix mitjà, que quan l'acusació per rebel·lió no reeixís, ara coneguda com a sedició, s'intentaria criminalitzar el president Puigdemont i el moviment independentista que lidera, sota qualsevol altra cobertura legal. Vaig dir també que a ell i al seu entorn, en el qual m'incloc, se'ns acusaria de tot i que s'utilitzarien les acusacions més abjectes i brutes possibles. A la vista està que no m'equivocava.
La nova acusació és de prevaricació, frau a l'Administració i falsedat documental per irregularitats relacionades amb la utilització de fons de l'empresa d'aigües de Girona, però també podria ser per pederàstia, tràfic de drogues, blanqueig de capitals o assassinat... La qualificació jurídica no importa, perquè el que és autènticament rellevant és la criminalització que es pretén i els temps de la qual no són innocus. Ja algun d'ells fa la qualificació a grans trets de "corrupció" amb la clara intenció no només d'enfangar la imatge, sinó, de passada, intentar marcar la casella que la jutgessa Lamela i el jutge Llarena han volgut utilitzar per confondre els jutges belgues i provar de portar cap aquí el president per la via exprés dels "delictes catàleg" del sistema d'euroordre.
Quan analitzem el que està passant no hem de perdre de vista diversos aspectes i un de no menor és el moment en què aquesta nova pedra és llançada.
Per què es fa públic ara i no abans si fa anys que el fiscal investiga aquests fets i la jutgessa María Elena Román Aita va cursar l'opinió raonada el 17 de febrer passat? La resposta és més complexa del que a primera vista pot semblar, però, sens dubte, no és una dada de poca importància. En primer lloc, es fa pública l'existència d'aquesta nova causa just el dia en què els mitjans haurien d'estar centrats en un compte suís del rei emèrit i, en segon lloc, quan és evident que el paper exercit dins de la JEC per alguns partits polítics no ha estat poca cosa.
Com si amb tot això no n'hi hagués prou, es ventilen uns fets no només antics, sinó, també, mancats de qualsevol suport i, això, dies després del rotund èxit de l'acte del president Puigdemont a Perpinyà i, sobretot, quan sorgeixen seriosos i fundats dubtes sobre la viabilitat jurídica del suplicatori per sedició que s'està tramitant al Parlament Europeu. Els temps no són una dada de poca importància i la seva gestió no té res a veure amb la recta administració de la justícia.
Continuarem veient nous atacs al president i cadascun d'ells serà més estrambòtic, demencial i més mal fundat, així que, per evitar el malbaratament de fons públics que tot això comporta, hauríem de saltar-nos els prolegòmens i directament resoldre l'assassinat de Kennedy atribuint-lo al president Puigdemont

Si els temps no són de poca cosa tampoc ho és com s'ha arribat fins a aquesta "opinió raonada" cursada a instàncies del fiscal José Grinda, perquè, primer, hem de recordar que qui va destapar el que passava amb els cànons d'Aigües de Girona va ser el mateix president Puigdemont i, en segon lloc, es va oferir a declarar al fiscal Anticorrupció de manera voluntària per aportar-li les dades que pogués conèixer i fossin útils per a la investigació. Aquest oferiment, del qual existeix constància, va ser rebutjat perquè, com se'm va dir: "No et preocupis, no se l'investiga a ell ni crec que tingui dades que ens puguin servir"... Dit més clarament: existia ànim de col·laboració per part del president Puigdemont i un clar ànim persecutori per part del fiscal del cas.
Els sistemes, quan entren en fase de descomposició, acaben sent imprevisibles i la sola existència d'aquesta causa és un clar reflex d'això i no podem oblidar que hi ha elements destacables d'aquesta causa que l'acaben vinculant amb la ja tristament coneguda com a Operació Catalunya, que ara està en fase d'"afinament" per part del fiscal Grinda.
El problema d'aquest tipus d'actuacions és que sempre aconsegueixen un dels seus objectius: enfangar la reputació de l'afectat i obligar-lo a dedicar temps i recursos a defensar-se d'una cosa que, com es demostrarà, és falsa de principi a fi. Una altra vegada s'està aplicant el manual de lawfare i, una altra vegada, la víctima d'aquestes argúcies no és ningú altre que el president Puigdemont.

No és gratuït dir que estem davant d'un acte de lawfare i això per alguns detalls que el caracteritzen, a part dels que ja s'han exposat, i que es poden resumir en:
a) els fets que ara es pretenen imputar al president Puigdemont són de fa més de 7 anys i es rescaten ara,
b) no ha existit cap mena de perjudici patrimonial per a les arques de la ciutat de Girona, sinó, al contrari, un increment patrimonial, atès que es va comprar la col·lecció Santos Torroella per 3.900.000 euros quan estava valorada en, almenys, 4.725.810 euros,
c) en tot moment s'ha actuat tal com es va indicar per part de l'interventor municipal,
d) l'adquisició de la col·lecció Santos Torroella va ser aprovada per la majoria i
e) és, jurídicament parlant, tan barroca la imputació que acaba transformant-se, més si pot ser, en un clar indici de persecució política.

Si els fets estan clars i no són delictius ―del que no en tinc cap dubte―, per què s'embarquen en aquest nou intent per criminalitzar el president Puigdemont? Hipòtesis en tinc moltes, però les més plausibles són dues:
i)                    el rotund èxit del seu acte a Perpinyà ha posat nerviosa molta gent,
ii)                   no són pocs els que pretenen reconduir les seves carreres professionals a costa del cap del president. El que no han mesurat és que aquest nou atac només reforça el demostrat pel president a Perpinyà i el fracàs que comportarà aquesta escomesa no comportarà cap rèdit professional, sinó tot el contrari.
Del que no s'adonen els qui s'han estimbat en aquesta cursa esbojarrada per lliurar el cap del president Puigdemont al preu que sigui, és que, tard o d'hora, a Europa es començarà a parlar del cas Puigdemont com ja s'està parlant del cas Navalny, en el qual tantes imputacions abjectes acaben acreditant una persecució política.
Sigui com sigui, continuarem veient nous atacs al president i al seu entorn i cadascun d'ells serà més estrambòtic, demencial i més mal fundat, per la qual cosa, pot ser, per evitar el malbaratament de fons públics que aquesta persecució comporta, ens hauríem de saltar els prolegòmens i directament resoldre l'assassinat de Kennedy atribuint-lo al president Puigdemont com a líder indiscutit de l'independentisme i de la conspiració que va portar al magnicidi de Dallas.
Gonzalo Boye

Joan A. ForèsReflexions