Benvolguts,
Avui Xavi Sarrià publica a la secció mailobert de Vilaweb l’article El franquisme que
no se n'ha anat mai.
Xavier Sarrià i Batlle (Barcelona, 1977) és un escriptor i músicvalencià, cantant i guitarrista del
grup Obrint
Pas.
Llegim al Viquipèdia: El 10 de desembre de 1948,
l'Assemblea General de les Nacions
Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprovà i
proclamà la Declaració Universal dels Drets
Humans[1][2]
(Resolució 217 (III) A).[3]
Es tracta d'un document de trenta articles en què se subratllen els drets
humans considerats bàsics i que s'apliquen, sense excepció, a tots els
éssers humans.[1]
Es tracta del més bàsic d'una sèrie de tractats que es van redactar l'any 1966 i que completen la
Carta Internacional de Drets Humans, que després de ser sotmesa a votació el 1976 es convertí en
llei internacional.[4]
Aquest aniversari m'ha recordat que a l’any 1958, jo era Cap de Secció a l’Agrupament Escolta
Doctor Robert, hostatjat a la UEC de Gràcia i que precisament un dia com avui en
la reunió setmanal, dels dissabtes, vaig celebrar el desè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, i vaig explicar als minyons de la secció,
nois de 12 a 17 anys (aquell Agrupament encara no era coeducatiu, no hi havia
noies) què eren les Nacions Unides i què era la Declaració Universal dels
Drets Humans. Entre els meus arxius de l’època guardo encara la documentació sobre l’ONU i
concretament els documents d’aquesta qüestió que havia recollit prèviament crec
que de les oficines del British Council, del British Institute, que era a la
Diagonal a prop de Balmes. Espanya pertanyia a l’ONU
des del 1950, però els Drets Humans no eren encara llei internacional i a
Espanya ni sabien què era ni ho volien saber. Ni puedo ni quiero hauria dit el Rajoy. Ni estan ni se les espera, que diuen els graciosos. Érem subjugats pel
règim franquista des del 1939.
Quan en Xavi
Sarrià explica que el franquisme no se n’ha anat mai i es demostra amb les lleis
salvatges que hi ha i que hi continuarà havent, i que se’n continuaran creant, i
que anul·len tots els possibles drets que els països civilitzats tenen, ens
està recordant la dictadura franquista que teòricament ja no existeix però que els mètodes i les persones sí que hi són. I no us
cregueu que el règim actual és un neo-franquisme ja que per ser un neo-franquisme hauria d’haver passat per una etapa no-franquista i aquesta condició encara no s'ha complert...
Xavi Sarrià
13/12/14
El franquisme que no se n'ha anat mai
Dimecres va ser el Dia Internacional dels Drets Humans i
des de les altes instàncies es va commemorar amb els comunicats habituals. Fins
i tot ho van utilitzar per recordar-nos les vulneracions d'aquests drets en
algunes altres parts del món. Però sempre passant
per alt les de casa. Quina gràcia.
Com comentàvem amb Gemma Serra i Roc Casagran a Ràdio Terra, sembla que això dels drets humans s'haja convertit en un nom
bonic en què tothom està d'acord. Però
cal recordar que fan referència als drets inalienables a la condició humana que
es vulneren salvatgement cada dia a tot el món.
També a l'estat espanyol.
Drets fonamentals com el del treball, l'habitatge, i tants
altres són violats pel sistema que ens regeix. I,
per si no fóra prou greu, ahir al congrés espanyol
es va aprovar una llei especial per a criminalitzar, detenir i multar la gent
que ix al carrer a defensar-los. Llei
de seguretat ciutadana, en diuen cínicament. Sembla
que els faça por que la gent haja perdut la por. I volen contraatacar amb més por.
És el franquisme que no se n'ha anat mai.
I els seus hereus es parapeten en lleis basades en les dels
anys cinquanta. Avui, els 'pertubadores del orden público' són:
·
el veí del cinquè abocat a la desocupació
crònica,
·
la família del bloc de davant que no pot
pagar la llum,
·
el cunyat estafat pels bancs,
·
la mare acomiadada en un ERO,
·
l'estudiant que ja prepara les maletes per
anar-se'n a fora o
·
l'àvia desnonada per haver avalat els seus
fills.
Vaja, la gent que protesta i actua i que cada
vegada és més conscient que solament apuntant a l'arrel del problema s'acabarà
el drama social actual. I això, com dic, els
espanta.
I encara més. A
l'estat espanyol, no tan sols es creen lleis per a perseguir l'activisme en
defensa del drets humans. Sinó que s'empara l'extrema dreta que els ataca
violentament. Recordem la quantitat
d'agressions feixistes i els crims d'odi que queden impunes. Recordem què hem
hagut de suportar al País Valencià. Recordem les
amenaces i l'apologia del feixisme que ens envolten quotidianament. Recordem els partits obertament xenòfobs que són legals. Recordem el racisme institucionalitzat. L'estat actuarà
contra tot això? No. De fet, no s'han estat de res a l'hora d'excloure de la llei mordassa
l'exhibició de símbols franquistes.
És molt més important perseguir el veïnat
que planta cara per aturar un desnonament. Quina vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada