Benvolguts,
L’autor, com sempre pesenta diversos temes, dos aquest cop
amb els títols de Nosa i Kitsch. Presentació de Podemos
a Barcelona. La tesi d’en Ramoneda respecte als sobiranistes i a Podemos és la seguent:
El sobiranisme no ha de tenir por de Podemos.
L’objectiu estratègic d’uns (el sobiranisme) i altres (Podemos)
és aconseguir un repartiment del poder substancialment diferent a Espanya.
Els projectes son complementaris:
·
Podemos vol treure poder a “la casta” i
redistribuir-lo;
·
El sobiranisme vol absorbir la quota de poder de
l’Estat que correspon a Catalunya i marxar.
D’altra part i de moment, tant Galdón com Ubasart parlaren
català i a tothom li va semblar normal. Segons en Ramoneda això s’esdevingué
perquè eren castellanoparlants, no espanyolistes, i ningú se n’estranyà ni feu
escarafalls, tenint en compte que el públic era un 90 per cent castellanoparlants
i un 60 per cent de gent gran i proletària, matrimonis de vells militants
abandonats per l’antiga esquerra, puny alçat, i vaig veure-hi també grups de
joves suburbans, cercles de Cornellà, l’Hospitalet o Badalona. Estudiants
universitaris, si encara els reconec, pocs.
Però altres formacions unionistes sí que l'han de témer...
Qui té por de Podem?
Josep Ramoneda |
Actualitzada el 30/12/2014 20:30
Podem s’alimenta del descrèdit de la socialdemocràcia.
/ CRISTINA CALDERER
1 . NOSA. Podem fa nosa. Així es podria interpretar la reacció del
sobiranisme a la irrupció de Pablo Iglesias a Catalunya. Deu candidatures són una barbaritat a l’hora de
repartir escons. La majoria absoluta
es fa més complicada. Tanmateix, sembla que Podem a qui menys hauria de
preocupar és al sobiranisme. Per començar, tenen una cosa en comú -i
gens menor-:
l’objectiu estratègic d’uns i altres és aconseguir un repartiment del poder
substancialment diferent a Espanya. A
partir d’aquí, els projectes difereixen:
·
Podem vol
treure poder a “la casta” i redistribuir-lo;
·
el
sobiranisme vol absorbir la quota de poder de l’Estat que correspon a Catalunya
i marxar.
Per què incomoda Podem? Perquè el
sector conservador del sobiranisme, que té poc risc que li prengui vots, tem el
que anomenen discurs radical i populista de Podem; i perquè el sector esquerrà
del sobiranisme, que podria compartir molts dels temes de Podem -com la crítica
de l’austeritat i la necessitat de trencar el cadenat del bipartidisme-, té por
que li prengui vots, especialment de gent que, sense ser independentista, s’hi
podia haver apuntat com a vot de protesta. Però anem al gra: el principal planter de vots de Pablo
Iglesias no és el sobiranisme. I un bon resultat de Podem faria esclatar la
crisi del règim espanyol i podria obrir una finestra d’oportunitat, impensable
amb el bipartidisme tradicional.
La periodista Ana
Basualdo, que va anar al míting de Pablo Iglesias, em va descriure així
l’ambient: “M’atreviria a dir que un 90 per cent dels
assistents eren castellanoparlants i vaig calcular un 60 per cent de gent gran i proletària,
matrimonis de vells militants abandonats per l’antiga esquerra, puny alçat, i
vaig veure-hi també grups de joves suburbans, cercles de Cornellà, l’Hospitalet
o Badalona. Estudiants universitaris, si encara els reconec, pocs. A tothom li va
semblar normal que Galdon i Ubasart parlessin en català, perquè eren
castellanoparlants, no espanyolistes. La qüestió nacional no era en
primer pla. Vaig recordar les caminades per la Verneda, en vigílies de l’11 de
setembre. Blocs
i blocs, amb algunes senyeres, poques estelades i cap bandera espanyola”. Aquesta era la gent que era amb Pablo Iglesias a
la recerca de la representació perduda. I aquesta gent segurament havia votat
sobretot PSC i
Iniciativa. Podem pot acollir un vot contra la independència, que resta
oportunitat als partits marcadament unionistes, com Ciutadans, i augmentar la
divisió del no. I és en competència (o concurrència) amb Guanyem i la CUP que haurà d’acabar definint la seva posició. Com arreu, és
principalment del descrèdit de la socialdemocràcia i de l’envelliment de
l’esquerra d’arrel comunista que s’alimenta Podem.
Això no treu que un discurs rupturista
-d’estat- es pugui senti pressionat per un altre discurs rupturista -polític i
social-. Per una part important del sobiranisme, la
ruptura amb Espanya no és incompatible amb la defensa de les polítiques
econòmiques i socials ortodoxes. La por de Podem no és substancialment diferent a
Catalunya i a Espanya.
2 . ‘KITSCH’.
Del primer discurs de Nadal del
rei Felip m’ha quedat la imatge de l’entranyable saleta d’estar des de la qual
parlava. Qui va escollir aquest plató o té mal gust o té una pèssima opinió
dels ciutadans. No és difícil endevinar que el punt d’atenció era el sofà
vermell, que havia de transmetre la sensació d’empenta, joventut, optimisme i
relleu generacional. Però tot plegat era una estilització cursi
del que l’escenògraf devia pensar que era un salonet de classe mitjana.
Una substancial millora en la lectura i la dicció del text i un decorat
perfectament kitsch van ser les
dues principals novetats que va aportar el canvi de rei. El kitsch, deia
Milan Kundera, és l’ocultació de la merda.
Josep Ramoneda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada