25/09/2015. Mònica Boixader. El moment exacte en què un unionista dubta. “¡Hombre, es que no ser independentista con todo lo que está pasando es ser tonto!”. I tinc sensació de miratge. Però sóc a Mollet del Vallès i això està passant. “No tienes vergüenza de repartir esto? ¡Que asco me das!”.

Benvolguts,

He trobat aquest article extraordinari! L’he trobat extraordinari pel moment en que es publica, pel territori comú entre els fets que conta i el fets actuals, per les circumstàncies similars, per la relació entre la votació pel SÍ a la independència de Catalunya de demà passat i la campanya per l’Estatut del 1932, per la similitud amb que una escriptora catalana actual actua com l’escriptora Victor Català el 1932, i per moltes coses més...

Llegiu i emocioneu-vos!

El moment exacte en què un unionista dubta

Mònica Boixader. Mollet del Vallès.

24.09.2015

Arribo a Mollet dimarts al matí. M’hi quedaré avui i demà. Em disposo a fer tot allò que pugui per convèncer indecisos a favor del sí. Víctor Català parlava així, en un exemplar de La Publicitat l’any 1932: “Entre aqueixos castellans esclarits ocupen lloc preeminent els qui posaren una taula a la Rambla per recollir signatures de no catalans a favor de l’Estatut.” Els castellans esclarits que fan el que feien aquests de qui parla Víctor Català es diuen, avui, Asociación Súmate. I és a través dels seus tríptics en castellà que fer campanya, en una ciutat de la castellanitzada àrea metropolitana, pot valdre la pena.

M’endinso al mercat pel costat de la fruita. I tothom en parla, tothom parla de diumenge i de tot el que creuen que passarà després. Faig veure que no em decideixo entre quines pomes triar. Vermelles o verdes, potser grogues? I així em dono temps per escoltar com una dona de més de cinquanta anys parla amb una altra dona com ella d’aquesta manera “ ¿Pero cómo quieres que se vayan los bancos, nena? ¡Si vamos a ser los más ricos, con la independencia!”. L’altra, gelatinosa: “Ya… Pero es que lo han dicho…”. I ella: “¡Para que tengamos miedo, pero eso es mentira! ¡Mentira, mentira!”. “Ya…”. I ara sí, he de marxar perquè les mestresses de casa de Mollet, totes amb una opinió política -sí, totes- fins avui amagada al fons del cistell, m’empenyen.

De mica en mica vaig corroborant que les dones que van a mercat a Mollet del Vallès, avui, ja no parlen dels preus de les pomes, o del bacallà salat, o de la mongeta tendra rodona. Les dones que van a mercat a Mollet del Vallès parlen, ara, de la independència de Catalunya; i amb la mateixa passió amb què parlen dels casaments monàrquics que segueixen des d’¡Hola!, moltes, la defensen.

Avanço enllà i arribo a les parades de roba. I tot és un murmuri d’independència  i mercat. En un dels carrers més concorreguts de Mollet hi ha una petita cafeteria d’una senyora que sempre, sempre, ha parlat castellà, i que sé que no va néixer a Catalunya. I crida fort, a algú que pren un cafè a la barra: “¡Hombre, es que no ser independentista con todo lo que está pasando es ser tonto!”. I tinc sensació de miratge. Però sóc a Mollet del Vallès i això està passant.

Des d’havent dinat dedicaré la tarda a repartir tríptics de Súmate prop d’una parada de Junts pel Sí, a la Rambla Fiveller, just al centre de la ciutat. Avui gairebé tothom pararà la mà però pocs em diran res. I així aniré especialment a donar-los i a parlar de les eleccions als immigrants, africans o paquistanesos, que sempre mostraran agraïment. Ningú no em diu res fins que una noia d’uns trenta-cinc anys se m’apropa i em pregunta, arrufant el nas “¿De verdad crees en la independencia? Pero si estamos arruinados…”. Li dic que també hi crec per això. Després, un senyor que passa m’etziba, en donar-li, “¡Tu no eres nadie para decirme a quién tengo que votar!”.  Una estona més tard, una paradeta de Catalunya Sí que es Pot acampa gairebé al nostre davant. Hi ha un home que, com jo, reparteix els seus fulletons. I en un gest que té, potser, un deix propi de Pere III el Cerimoniós, el saludo, li pregunto com va la tarda, li’n demano un i el llegeixo.  I així, el dia minva com minven les piles de fulletons d’uns i altres, i l’exultació del dematí.

I l’endemà serà un dia d’extrems i contrastos. Amb un company de Súmate som, a dos quarts de nou, al bell mig d’un carrer on hi ha dues escoles i una llar d’infants. Carreguem les motxilles de tríptics de Súmate, Junts pel Sí i CUP, i en mitja hora repartirem vuit-cents tríptics. I ho farem en un estat de dolç estrès quan calculem que, entre tots dos, fem, només, quatre mans i dos somriures, i que el flux de gent augmenta com més a prop som de les nou. “Buenos días, le dejo esta información, gracias”, vaig repetint, fins que un home, traient pit, se m’acosta per demanar-me “No tienes vergüenza de repartir esto? ¡Que asco me das!”. I crida i crida fins que s’apaga tot sol, entre la maror de mares i nens que van i vénen.

I m’animo, de nou. I camino i reparteixo tríptics i somriures a tort i a dret. I rambla avall sento dos homes que conversen en castellà, animadament, l’un més que l’altre, sobre la independència. Els demano si “les puedo dejar una información”. Assenteixen. El més animat llegeix en veu alta “Somos españoles y queremos la independencia. ¿Por qué? Súmate”. De seguida aixeca el cap i em fita, sense pietat. “A ver, niña, ¿pero tu con quién vas?”, “¿Con quién voy?”, “A ver, eres española o eres catalana?”. Em limito a dir l’estricta realitat legal: “Soy española y soy catalana”,“Eso es impossible. ¡O eres española, o eres catalana!”. I vacil·lo: “Bueno, no todo es blanco o negro, dicen…”. I l’altre home hi intervé per salvar-me: “Bueno, tiene razón ¿no?”. La mirada fulminant de l’amic el paralitza per sempre.

Ciutadans llegint el fulletó de Súmate

També hi ha gent que l’agafa per donar-se el plaer de llençar-lo a la paperera de davant nostre. Gent que l’agafa perquè de petits no ens ensenyen prou a dir que no. Gent que l’agafa i, en veure de què va, sospiren, murmuren, remuguen, reneguen. I, quan el meu company i jo ens acomiadem i continuo tota sola, disposada a repartir-ne tot passejant, me’ls trobo, a molts d’ells, just a la cantonada, o al carrer de sota, asseguts al primer banc que han trobat, llegint, llegint assedegats cada ratlla del tríptic. I procuro que no em vegin passar, però jo els miro de cua d’ull, perquè no me’n puc estar, perquè estic presenciant el moment exacte en què un unionista dubta. Dubta, no pas encara sobre si cal la independència de Catalunya o no, sinó sobre si els mitjans de comunicació en els quals confiava per inèrcia l’han estat informant com es mereix, sense fraus ni mentides. I així dubtarà, segons més tard, sobre si aquells que va votar i que governen són, realment, “buena gente”. I així, l’engranatge del dubte s’engega, grinyolant, a poc a poc, des del lloc obscur i polsós on hi ha les coses estàtiques.

I així comença a parlar sol, i va alçant la veu, i va deixant de controlar el seu to, i s’anima a fer gestos bruscos i té un dit índex alliçonador que no descansa. I l’altre home de tant en tant prova de moure una mica el cap, voldria dir que l’amic es passa de la ratlla, però no pot. “España tendría que governarla un solo hombre”, “Esto de las autonomías es un circo”, i veig com la seva ombra, a terra, cada vegada s’ammotlla més al cos de Franco. I sé que he de marxar. I li dic que deixaré el tríptic que m’ha tornat sobre el banc del costat, que me’n vaig i li recomano que el llegeixi. Llavors em pregunta “¿Sabes dónde tendrías que ir, tú?”. Responc, amb tota la innocència del món, “¿Dónde?”. Respon, amb tota la innocència del món, “A la puta mierda”. Faig el que he dit i deixo el tríptic al banc. Ell no l’agafarà, però amb una mica de sort, l’home petrificat aconseguirà, un dia, moure un braç, abastar-lo i llegir-lo.

Mònica Boixader ha fet de voluntària a la campanya de Súmate

I ara travesso un parc, i constato que hi ha una quantitat de gent considerable, sobretot homes de més de seixanta anys, que s’asseuen als bancs per mirar passar altra gent, o coloms, o gats, o fulles, o diaris esbocinats; per mirar passar les hores, les dones i els dies. I com que els busco cada vegada en descobreixo més. Tots són afables i avesats als barrets, i agraeixen sincerament que algú se’ls acosti i els regali un comentari sobre el temps, o una conversa, o un tríptic de Súmate que llegiran de cap a peus, potser més d’una vegada, amb benevolència. I que, si no estan sols, comentaran amb els seus col·legues de banc. “Gracias muchacha”. I els somric amb franquesa. M’agrada la paraula “muchacha”.

I aviat serà migdia, i encara més aviat la tarda. Aquesta tarda en què tindré la conversa més llarga que he tingut mai en castellà. Serà amb un votant de Miquel Iceta d’uns seixanta-encara-no que començarà amb un “ahora estamos casi como en el 36”, i continuarà “hemos estado muy mal, muy mal, y ahora no vale la pena estropearlo”, i que “yo he nacido en Cataluña  y Cataluña me encanta, pero no se puede ser radical, como los de Podemos, ni dividir la sociedad”. Tot d’una se li acudeix “I esos de la Assemblea, pagados por la Generalitat”. Li explico que en formo part i que no és així. “Ah, bueno, vale, vale…”. Però de seguida arriba el moment àlgid titulat “Mas y todos esos chorizos”. En aquest punt, tothom espera no ser correspost, però jo els dic que sí, que “todos los chorizos fuera” i que fem un nou país lliure d’això. Llavors callen, perquè veuen que no vull cap batalla i rumien què dir per trobar-la. Però no hi ha manera i així, al cap d’una estona, conclou “Si yo te entiendo, eres joven y crees en esas cosas.” Somric i em dic que val més deixar-ho aquí. Li demano que em faci el favor d’endur-se el paper per, si mai li plau, llegir-lo; i que no pateixi, que Súmate és una associació, no pas un partit polític. I que gràcies per la confiança d’explicar-me tot això que creu. Em diu que ho farà i de propina em desitja “muchíssima suerte en todo esto y en la vida”. Em commou. Li allargo la mà i encaixem, sincerament.

I camino i camino prop de l’estació de Mollet-Sant Fost, per un dels barris més castellanitzats de la ciutat, fet d’aquells edificis que s’aixecaven de pressa, durant els anys seixanta, quan España venia a Catalunya. I vaig repartint fulletons, i sento algú, rere meu, que crida: “Di que sí, ¡yo soy andaluza y independentista!”. I tothom se la mira, i jo em giro i crido “Gràcies!”, i em sento una mica ximple de dir-li gràcies perquè veig que és com si digués gràcies a la meva mare per ser independentista. Aquesta dona andalusa, també és la meva mare. “Claro que sí! Independencia!”, afegeix, emocionada. I li somric. I si bé és una mica ximple dir-li gràcies, li estic profundament agraïda.

M’aturo per mirar l’hora. D’aquí vint minuts he d’agafar un tren. Repasso els bancs que em queden a prop per si puc repartir els darrers fulletons. I veig el banc on no aniré. Un banc, aquest cop, on hi ha sis nois joves, de menys de trenta anys. D’aquells que s’asseuen al respatller, passegen amb bicicletes baixes i fan esclatar closques de pipes salades. D’aquells que duen una cigarreta rere l’orella, van rapats i llueixen samarretes del Real Madrid. No hi vagis. No hi vagis. No hi vagis. I ja hi sóc. I a més, em convidaran a seure amb ells. I m’escoltaran atentament quan els expliqui de què va Súmate. I, és clar, no votaran a favor de la independència, aquesta vegada. Però jo, en canvi, sé que votaré sí també per ells i contra els prejudicis que he tingut.

I vespreja quan, per fi, pujo al tren i em dic que malgrat les poques hores que falten pel 27-S ens hem de dir, cada matí, contra tota enquesta: tot està per fer. I fer-ho.

Mònica Boixader.

Joan A. Forès

Reflexions