10/03/2019. Marc Pons. La Caputxinada: la policia
franquista assalta les urnes.
Benvolguts,
L’historiador Marc Pons ens
presenta La “Caputxinada”. Era el 1966. Fa 53 anys. Jo en tenia 29, havia fet
els 5 cursos de Peritatge industrial i els 4 d’Enginyeria Industrial, m'havia casat, tenia dos fills i
alternava la feina de Dissenyador d’equips electrònics a l’empresa EYSSA
(Enclavamientos y Señales) i la de professor d’Automàtica a l’Escola d’Enginyers
Industrials de Barcelona que en aquella época estava administrativament
integrada a la Universitat de Barcelona.
A l’Escola alumnes i professors estàvem
al corrent de la imminent creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB
(SDEUB). Quan el boca-orella ens va fer saber que ja s’havia constituït als
Caputxins de Sarrià, fou molt poc abans que les ràdios estrangeres donessin la
notícia (concretament varen explicar que els estudiants i professors estaven
assetjats pels grisos a Sarrià i que estaven estudiant noliejar un helicòpter
per portar-hi menjar).
Tal com explica l’article
a l’endemà la policia va entrar al Convent, va requisar els DNIs de tothom i va
engarjolar-ne uns quants. Simultàniament va córrer una carta entre els
professors de la UB adreçada al Rector de la UB de nom Garcia Valdecasas (germà
d’un dels creadors de la Falange) que molts professors vàrem signar, queixant-se
del que estava succeint. La resposta del Rector fou l’expulsió dels 69 professors
que havíem signat. 69 professors de la UB, entre ells en Solé Tura, en Bricall,
en Reventós, en Roca i Junyent, els germans Lluch, en Narcís Serra, en Lluís
Callejo, en Jordi Freixa i molts d’altres.
Els estudiants engarjolats
foren jutjats al TOP (Tribunal de
Órden Público).
Els professors fórem
indultats al cap de tres anys.
Curial va editar dos
llibres el 1978 de títol Els Estudiants de Barcelona sota el franquisme,
on hi surten totes les facècies dels estudiants i professors, amb noms
i cognoms.
Als 29 anys jo dubtava entre continuar el meu treball en l’electrònica o
continuar de professor. L’explicació dels universos paral·lels va funcionar. La
Caputxinada em va orientar directament cap al treball en empreses electròniques.
I als 68 anys em vaig jubilar... En part em va saber greu perquè la meva afició a
ensenyar no se m’ha acabat mai, inclusivament, entre altres activitats per exemple
en la tasca amb els companys del barri de Sant Martí quan cap el 2010 vàrem crear l’organització dels Racons del Xerraire que hem fet
funcionar durant 6 o 7 anys explicant al poble la política i l’economia de la colònia
del nord-est de la península ibèrica...
Vegem ara la història
del SDEUB:
HISTÒRIA
Marc Pons
Foto: Guillem Martínez
Diumenge, 10 de març de 2019
Foto: Guillem Martínez
Diumenge, 10 de març de 2019
Tarragona.
Barcelona, 11 de març de 1966. Fa 53 anys.
Efectius de la policia franquista de Barcelona ―comandats pel
sinistre comissari Vicente Juan Creix― assaltaven el convent dels
Caputxins de Sarrià. Durant les dues jornades anteriors (dies 9 i 10 de
març de 1966) s’hi havia celebrat l’assemblea constituent del Sindicat
Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona: votació i aprovació
de la declaració de principis, dels estatuts i dels representants del
col·lectiu. Aquell exercici de democràcia ―totalment il·legal en aquella
sinistra legalitat del règim dictatorial franquista― era alguna cosa més
que la creació d’un sindicat. Era una contestació organitzada i una alternativa
articulada al poder, a les arbitrarietats, i sobretot al terror que exercia
el Sindicato Español Universitario (SEU) ―la policia política
franquista dins del món universitari―.
Elements
del SEU en la celebració del Dia de los Caídos a la Universitat de Barcelona
(1940) / Font: Ajuntament de Barcelona
Què era el SEU?
El sindicat universitari franquista havia estat
creat per Falange Española el 1933, en plena etapa republicana
i ―casualment o no― dos dies després que la coalició de dretes
involucionistes i anticatalanistes (la CEDA, de Gil-Robles, el PRR, de Lerroux
i el Partido Agrario, de Velasco) guanyés els comicis generals del 19 de
novembre: l’escenari que anticipava el Sis d’Octubre català del president
Companys. El principi fundacional del SEU, plenament identificat amb l’ideari
falangista, proclamava “convertir la universidad en un organismo
vivo de formación total”. I la seva diàfana i inequívoca
declaració de principis, plenament associada amb el nacionalisme espanyol, era
“ser
el sindicato único de los estudiantes españoles” que combregaven amb
la “vocación de una universidad imperial”.
Quan havia arribat el SEU a la Universitat de
Barcelona?
Durant l’etapa republicana (1931-1939) el SEU (a
diferència del que passava al paisatge universitari espanyol) no va tenir,
pràcticament, implantació a la Universitat
de Barcelona, llavors l’únic centre d’estudis superiors a Catalunya. Mentre que a Espanya van
arribar a sumar més de 9.000 afiliats (un terç dels estudiants universitaris),
a Catalunya no passarien de la dotzena; la qual cosa no vol dir que no
tinguessin una quota d’atenció mediàtica. Precisament, l’estratègia tradicional del feixisme ―en
qualsevol de les seves adaptacions nacionals― ha estat la pràctica d’una
violència extrema com el vehicle de difusió i proselitisme del seu ideari. I això és el que feien a la UB abans de l’ocupació franquista de Catalunya: buscar l’enfrontament
violent i permanent amb els afiliats de la majoritària Federació Universitària Escolar,
propera a ERC.
Desfilada
falangista a la Universitat de Barcelona (1939) / Font: Arxiu Nacional de
Catalunya. Foto Brangulí
Com va ser imposat el SEU a la Universitat de
Barcelona?
El 23 de setembre de 1939, el “Consejo de Ministros bajo la presidència del
Jefe del Estado” dictava un decret ―dirigit al "Mando
Nacional del Movimiento” que deia: “(Quedan) integradas en el Sindicato Español Universitario las asociaciones escolares
tradicionalistas y las que pertenecian a la Confederación de Estudiantes Católicos”. Les restes de la
resta ―represaliades i desmantellades simultàniament a l’ocupació
franquista― quedaven oficialment il·legalitzades. Era la consagració del SEU com el braç del règim al món
universitari. Però els objectius no devien complir les
expectatives, perquè, simptomàticament, el 18 de novembre de 1943 (quatre anys després) la Jefatura Provincial del Movimiento de
Barcelona feia pública una ordre que obligava tots els universitaris catalans,
sense excepció, a militar al SEU: “Prietas las filas”.
Què va fer el SEU a la Universitat de
Barcelona?
El SEU, des de l’endemà de l’ocupació
franquista de Barcelona (27 de gener de 1939), es va convertir en una màquina
de terror. La seva consagració, quatre anys més tard com a sindicat únic era,
oficialment, el reconeixement a les seves pràctiques i un impuls a
multiplicar-les.
Els seus dirigents
eren falangistes (estudiants i professors) convertits en un pretès servei
d’ordre que, emparats per la policia i el sistema judicial, proferien
amenaces, practicaven detencions i propinaven brutals agressions a altres
estudiants i professors vinculats amb el, llavors, catalanisme i republicanisme
clandestins. El seu proselitisme ideològic (quasi exhibicionisme), el to del seu
discurs (sempre autoritari i en castellà), la impunitat que els concedia el
sistema i la col·laboració amb l’aparell repressiu, els consagraria com el
tenebrós braç del règim al món universitari.
Exposició
del llibre alemany al Paranimf de la Universitat de Barcelona (1945)
/ Font: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (UPC). Col·lecció
Merletti
Els elements del SEU
En aquest escenari de persecució i de terror,
destacaria la figura del “dirigent” Pablo
Porta Bussoms, que anys després seria president de la Federación Española de Futbol. Ho seria durant el règim dictatorial
i, reveladorament, durant el règim constitucional. El falangista Porta, cap del SEU “de Cataluña y Baleares”, en la seva etapa universitària
(dècada dels 40) organitzaria i
dirigiria escamots paramilitars de persecució i escarment. Lideraria
l’etapa de màxima intensitat del terror, però la seva posterior desaparició del
món universitari no implicaria que aquelles pràctiques cessessin. Es
perllongarien durant dues dècades: “25 años de paz”. Fins que els
amplis i transversals moviments clandestins d’oposició al règim dictatorial van
baixar a l’arena. La Caputxinada (1966) es forjaria en aquell escenari de contestació social creixent
i de repressió política i judicial permanent.
La Caputxinada
El 9 de març de 1966, a dos quarts de cinc de la tarda, es van reunir unes cinc-centes
persones (delegats i representants d’estudiants, intel·lectuals i
professors) al convent dels Caputxins de
Sarrià, a Barcelona. Un veritable acte de valentia i de desafiament a un
règim que no tolerava reunions més enllà de les de l’escala de veïns o les de
les misses parroquials, processons incloses. L’elecció d’aquell escenari no va
ser una qüestió secundària. Els edificis religiosos conservaven aquell vell,
antiquíssim, privilegi d’inviolabilitat ―una teòrica línia
vermella― que, malgrat que la història no la confirmava, els organitzadors
pensaven que l’aparell repressiu d’un règim que es proclamava nacional-catòlic
no seria capaç d’ultrapassar. Seria com interpretar que un règim de llibertats no seria
capaç d’assaltar d’un col·legi electoral, santuari de la democràcia.
Assemblea
al convent dels Caputxins de Sarrià / Font: Blog Ab Origine
Per què al convent dels Caputxins de Sarrià?
La connexió entre l’oposició democràtica
clandestina de la Universitat de Barcelona i la comunitat de pares caputxins de
Sarrià era el sacerdot, filòsof i activista independentista Lluís Maria
Xirinacs, molt ben relacionat i considerat tant entre l’oposició
clandestina universitària com entre els cercles oberturistes (democràtics i
catalanistes) de l’Església catòlica.
Xirinacs seria un dels principals impulsors de la Caputxinada, però no seria l’únic. La Caputxinada era tan
transversal que en aquell exercici de voluntat democràtica hi participarien
personalitats tan allunyades ideològicament però tan properes
democràticament com Salvador Espriu, Oriol Bohigas, Joan Oliver, Antoni
Tàpies, Maria Aurèlia Campmany, Jordi Solé-Tura, Raimon Obiols, Montserrat Roig
o José Agustín Goytisolo, entre moltíssims altres.
El setge policial al convent dels Caputxins
Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del
12/03/1966), la policia franquista es va presentar al convent dels Caputxins
una hora després de l’inici de l’assemblea i, en una maniobra clarament
intimidatòria, va identificar totes les persones que es
trobaven al llindar de la porta. Els assembleistes es van tancar a l’interior
del convent, buscant la teòrica garantia que els oferia aquell espai religiós.
I tot seguit, es va produir un monumental desplegament policial que va envoltar
l’edifici en qüestió de minuts i que el va sotmetre a setge per espai d’hores.
42, per ser exactes. Moltes hores, massa probablement, no tant per als
assetjats sinó per al governador civil
de Barcelona, el tinent general Antonio
Ibáñez Freire, creu de ferro
per la seva participació en la filonazi División Azul (1941-1943) i màxim
responsable del tancament d’Òmnium (1963).
Setge
policial en el segon dia d'assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
Foto Guillem Martínez
L’assalt al convent dels Caputxins
Ibáñez Freire descobriria, amb el temps, que la
paciència és una virtut. I que tenir a l’armari camises disponibles de tots els
colors i de totes les textures, en la intemporal Espanya atàvica i eterna, és
un actiu impagable. Posteriorment, durant aquells primers anys del règim
constitucional que abracen el cop d’estat del 23-F (“Todo
el mundo al suelo”) seria ministre d’Interior (1979-1982) dels governs de la UCD.
Però tot això no ho devia imaginar (o sí) l’11 de març de 1966, a
les 12 del migdia, quan va perdre la paciència (o no) i va ordenar assaltar
l’assemblea. La nota de premsa diu: “Agentes
de la Autoridad obligaron a desalojar el local (...) se procedió (...) a la detención de las personas que
participaron en la citada reunión y su traslado a la Jefatura Superior de
Policia para ser interrogados y poder así conocer el grado de responsabilidad
con arreglo a Derecho”.
Convent dels Caputxins de Sarrià. Hora del dinar
del segon dia d'Assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Guillem
Martínez
L’assalt a les urnes
El que no diu la nota
de premsa, situada discretament a la plana 26 (secció “Información de Barcelona”) és que en aquell assalt es van
produir dotzenes de ferits. Tampoc es diu res de les urnes, però no calia, perquè en
aquella perversa legalitat del règim dictatorial era tan delictiu votar
secretament com votar a mà alçada. Era, essencialment, considerat un
desafiament a l’ordenament legal i a la convivència, una amenaça al règim ―als
interessos de les classes extractives― que justificava una versió “ye-ye” del “A por ellos, oé!”. La nota de premsa no deixa
dubte: “El carácter eminentemente político de tal acto,
ajeno por completo a los auténticos fines universitarios, se puso de manifiesto
no sólo con el contenido de su propaganda, sino también con la asistencia e
incluso intervención (...) de personas totalmente ajenas a la
Universidad”.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada