Benvolguts,
Amb 8 dies de retard
publico els comentaris a aquest article Les rialles al Suprem amb els testimonis dels
policies amaguen un pla, de la saga Diari d'un judici polític de Josep Casulleras i Nualart que des del començament del judici de la indignitat extrema fa cada dia una crònica que ens porta a augmentar
l’odi que sentim cap a qui ens odia i ens ataca físicament amb porres i amb
presons.
Les
frases més corrents que se senten aquests dies són per exemple que un no odia a cap altre sempre que aquest altre no l’ataqui físicament o
mostri altres fòbies contra ell.
La frase més inquietant, però, és
aquesta sentida aquest matí (18/04/2019) per RAC1:
“El judici contra Catalunya crea un escenari que fa que: polítics elegits derivin problemes amb altres
polítics elegits a jutges no elegits”
Hem d'explicar a Espanya sempre que puguem, a veure si ho entenen, que la nostra lluita és la de tot un poble contra els opressors. Si heu llegit o vist mai l'obra de teatre Fuenteovejuna de Lope de Vega crec que ho haurieu de tenir molt clar. Aneu a l'enllaç Fuenteovejuna i vegeu només una frase:
L'obra té un protagonista col·lectiu, Fuenteovejuna (Fuente Obejuna a la realitat), que esdevé l'arma per fer front a la injustícia. És la unió del poble el que aconsegueix vèncer el tirà.
Vegem l'article:
Diari d'un judici polític
Josep Casulleras Nualart
Les rialles al
Suprem amb els testimonis dels policies amaguen un pla
El problema és que la immensa majoria des mitjans
espanyols, fins i tot els que riuen d’aquests testimonis, en reprodueixen
exactament el relat
10/04/2019
Per exemple: una barricada feta amb dos pupitres
escolars i una cadira; meses amb gent gran molt nerviosa; gent que pegava els
agents amb paraigües, insults, grups d’individus que alçaven el puny i cantaven
‘Els segadors’ (o ‘L’estaca’, ‘no sé ben bé quina era’) mentre marxaven els
furgons dels antiavalots que havien esbotzat trenta portes d’aules d’una escola
on esperaven endur-se unes urnes que no van trobar… En alguns col·legis
hi havia ‘gent amb cascs de motos i cadenes’. Amb cadenes? ‘Sí, d’aquestes per
a lligar la moto perquè no la robin’. ‘Quants n’hi havia amb casc? ‘Un’. Quanta
gent hi havia al col·legi? ‘Unes tres-centes persones.’ Tots els testimoniatges
d’avui eren tan prims, que el fiscal Javier Zaragoza, primer, i el
fiscal Fidel Cadena, després, han hagut d’estirar tant com han
pogut els incidents que els agents mateixos desencadenaven en els col·legis, de
protesta i de resistència, per a engreixar aquesta mena de ‘violència
ambiental’. A veure si Manuel Marchena els la
compra.
‘Hi havia gent gran?’, demanen sempre els fiscals
als policies que van irrompre als col·legis. Pretenen presentar-ho com una
demostració que ‘la massa’ utilitzava premeditadament la gent gran o la canalla
com a ‘escuts humans’, com si els avis i àvies que van anar als col·legis o bé
a votar o bé a formar part de les meses fossin estúpids i manipulats per uns
suposats ideòlegs perversos que eren els mateixos que donaven la instrucció a
la gent d’asseure’s a terra i enllaçar els braços, com si això fos una
estratègia subversiva i insurreccional molt elaborada. Aquest és el relat.
Quina és la realitat? Exposem dades, que Marchena no deixa posar vídeos: l’1-O hi va haver tretze ferits de més de setanta-nou anys
per causa de la violència de la policia, i seixanta-cinc de més de
seixanta-cinc anys (vegeu-ne totes les dades ací).
Ja vam sentir fa uns quants dies que la violència
rebel s’expressava amb el llançament d’un iogurt damunt d’un vehicle de la
Guàrdia Civil, o amb puntades de peu de la gent que rebia la pluja de cops de
porra dels agents; o forçant els antiavalots a haver d’estirar la gent asseguda
a terra davant l’entrada d’un col·legi (arrencar bolets, va dir un); o en
escopinades, o en un cop de moneda a prop de l’ull, o en una esgarrapada al
front… Aquests agents van causar trenta-quatre traumatismes crànio-encefàlics
entre el miler de ferits que van deixar. Però aquesta tarda al fiscal Fidel
Cadena li interessava més si el paraigua amb què resistia un votant del
col·legi Can Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat era prou punxegut per a fer
mal. O què li va passar a l’agent 64.915 que va carregar contra aquest mateix
col·legi i a qui li va quedar el peu atrapat durant una estona en una porta.
Els agents empenyien i picaven la porta; a dins, la gent resistia i no deixava
que l’obrissin.
—Em va quedar el peu esquerre atrapat.
—Els de dins veien que havíeu quedat atrapat?
—No ho sé. La porta era opaca i entre la cridòria que feien, doncs no sé si eren conscients que em tenien el peu atrapat. Ells continuaven empenyent i van trigar res, uns minuts, a alliberar-me.
—Els de dins veien que havíeu quedat atrapat?
—No ho sé. La porta era opaca i entre la cridòria que feien, doncs no sé si eren conscients que em tenien el peu atrapat. Ells continuaven empenyent i van trigar res, uns minuts, a alliberar-me.
El relat és massa tou. Fidel Cadena abaixa la
mirada, cap al paper, pensa com fer-ho tràgic.
—Continuaven empenyent mentre vostè estava
atrapat, doncs?
—Sí, continuaven empenyent. Ràpidament la unitat d’intervenció policíaca va utilitzar unes tenalles grosses i un mall perquè la porta no em fracturés el peu, i em van poder alliberar. Després la gent continuava empenyent i van trigar a trencar la porta i passar dins.
—Sí, continuaven empenyent. Ràpidament la unitat d’intervenció policíaca va utilitzar unes tenalles grosses i un mall perquè la porta no em fracturés el peu, i em van poder alliberar. Després la gent continuava empenyent i van trigar a trencar la porta i passar dins.
L’agent no hi posa prou èpica. Tornem-hi:
—Continuaven empenyent perquè vostè no es pogués
alliberar d’aquesta opressió?
—Continuaven empenyent perquè la policia no pogués entrar al col·legi. Suposo que la gran majoria volia impedir que la policia hi entrés.
—Vostè sentia molt dolor durant aquest interval de temps.
—Sí, durant aquell moment ho vaig passar malament. Vaig tenir dolor.
—Va quedar lesionat?
—Mmmm. Potser, però no sóc facultatiu. Algú hauria pogut veure-hi alguna mena de lesió però no vaig anar a cap metge i passades les hores el mal va remetre i la veritat és que l’endemà ja no tenia més molèsties.
—Continuaven empenyent perquè la policia no pogués entrar al col·legi. Suposo que la gran majoria volia impedir que la policia hi entrés.
—Vostè sentia molt dolor durant aquest interval de temps.
—Sí, durant aquell moment ho vaig passar malament. Vaig tenir dolor.
—Va quedar lesionat?
—Mmmm. Potser, però no sóc facultatiu. Algú hauria pogut veure-hi alguna mena de lesió però no vaig anar a cap metge i passades les hores el mal va remetre i la veritat és que l’endemà ja no tenia més molèsties.
Aquest home era el testimoni estrella de la tarda
al Tribunal Suprem espanyol en la causa especial per la qual hi ha nou persones
tancades a la presó de fa més d’un any, acusats de rebel·lió. Aquesta mena de
testimonis, les escenes que descriuen, el contrast de l’actitud amb què parlen,
l’atemoriment i la por davant de ‘la massa’, amb aquell ‘jo
sóc la tempesta‘ amb què amenaçaven els dies previs a l’1-O fa
riure. És així, arrenca rialles d’incomprensió, riallades i tot, fins i tot dins
la sala de premsa del Suprem. ‘Li va fer mal el testicle esquerre durant cinc
dies. Quina rebel·lió, tu!’, he sentit exclamar a col·legues de la premsa de
Madrid.
El problema és que la
immensa majoria dels mitjans espanyols, fins i tot els que riuen d’aquests
testimonis, reprodueixen exactament el relat que volen imposar tots aquests
testimonis i la fiscalia, i escriuen títols dient que els guàrdies civils apuntalen l’acusació de
rebel·lió o que els testimonis dels agents dibuixen una Catalunya que no tenia
res a veure amb el pacifisme ni amb la revolució dels somriures.
El problema és que ja fa dues setmanes i
mitja que veiem desenes d’agents que reciten una situació de violència, d’hostilitat, d’intimidació, que descriuen uns fets que o bé són molt parcials o bé són directament mentida. I hi ha vídeos que els poden desmentir amb rotunditat, i
que poden demostrar que la violència, brutal, indiscriminada, l’exercien els
agents antiavalots contra la gent desarmada que hi havia als col·legis, acarnissant-s’hi.
Però Marchena no deixa veure aquests
vídeos, que permetrien d’interrompre i de contradir aquest relat. Com que no és així, el relat va fluint, de mica en mica,
de dia en dia, sense que dins la
sala de vistes es pugui exhibir cap prova rotunda que el desmenteixi. I la
premsa espanyola ho reprodueix, i els set jutges del jutjat en van prenent
nota.
Són destralers? Són ridículs? Saben què fan. Saben
que l’àrbitre juga al seu mateix equip, i que tot l’aparell mediàtic els
acompanyarà, perquè fins ara sempre ha estat així. I diran que la gent era
violenta, organitzadament violenta, i que els Mossos els ajudaven.
Diuen molts
juristes, i molts dels advocats dels presos, que Marchena és molt intel·ligent,
que sap què fa i que sap què té entre mans. I això què vol dir? Els Fidel
Cadena, Javier Zaragoza i Consuelo Madrigal també el coneixen molt bé, i saben
que Marchena és el pare de la doctrina de la ‘violència ambiental‘.
Avui
ho explica amb detall Roger Graells en aquest
article. Marchena va ser el ponent de la sentència del
cas Aturem el Parlament, amb
condemnes de presó contra vuit processats per la manifestació del 2011 al parlament. Aquella sentència,
del 2015, descrivia un ambient de
tensió que pretenia d’impedir l’acció dels diputats. Emprava termes com ara
‘clima coactiu’, ‘atmosfera intimidatòria’, ‘acte intimidatori’, ‘atmosfera de
coacció’, ‘violència i intimidació’, ‘fustigació’ i, fins i tot, ‘entorn
tumultuari’. Marchena connectava aquest ‘ambient’ directament amb la violència
requerida per a condemnar-los.
I ho va fer. Ara el cas és a Estrasburg.
Marchena utilitzarà la
seva doctrina, que és doctrina del Suprem, ni més ni menys, per a dir que la violència
que requereix la sedició i la rebel·lió la podem trobar en aquesta ‘violència
ambiental’ a què s’aferren els fiscals?
Gonzalo Boye, en aquest
acte amb Jaume Asens, i el jurista Joan Queralt,
en aquesta
entrevista, opinen que sí. L’advocat Xavier Melero opinava,
en aquesta
altra entrevista, que no.
La violència no ambiental, la dels agents de la
policia espanyola l’1-O, aquella que
els advocats només poden apuntar –si és que Marchena els ho permet–, la podeu
veure en aquests vídeos vedats. Uns vídeos que corresponen, per aquest ordre
als col·legis Nostra Llar de Sabadell, Joan Boscà, Pau Romeva i Dolors Monserdà
de Barcelona i Can Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat:
https://www.ccma.cat/app_pre.php/tv3/alacarta/programa/parla-al-judici-lagent-a-qui-li-van-engaxar-un-peu-a-linstitut-can-vilumara-de-lhospitalet-de-llobregat/video/5842106/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada