Benvolguts,
Permeteu-me que faci una
digressió prèvia a l’article La Teocràcia:
El periodista Enric
Ramionet ens proposa un excel·lent article filosòfic de nom La
Teocràcia on explica que Espanya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia i qui ostenta el poder en el govern
i més enllà, són els ministres d’un Déu sever anomenat:
Indisoluble unidad de la Nación española,
patria
común e indivisible de todos los españoles.
Uns raonaments similars varen
aparèixer també ahir en boca cabrejada del jutge Marchena (que forma part de la
Teocràcia) quan en David Fernàndez,
testimoni de la defensa, en el macro-judici contra Catalunya va esmentar l’Estatut de Núria (1931), esborrany de
l’Estatut de Catalunya del 1932. El Marchena va impedir que es parlés d’història,
per tant de greuges
que Catalunya arrossega des de fa 500
anys. L’esment
era molt justificat perquè formava part del context de la memòria històrica de
Catalunya que tal com va dir el Marchena no era la seva memòria històrica o la memòria històrica que
pertocava (o sigui que no era la
memòria històrica de la Teocràcia
que explica que Catalunya va néixer amb la Constitució
del 78 i no existia abans d’aquell moment!)
España Global, l’organisme de promoció exterior
creat l’any passat pel govern de Sánchez, ignora les llengües no castellanes de
l’Estat. A l’apartat “Lengua” de la web d’España Global no hi
ha ni una sola referència a les llengües
catalana, basca o gallega; l’única llengua que hi apareix és el castellà. Que un organisme que paguem entre tots vulgui amagar
les llengües maternes del 30% dels ciutadans espanyols és un escàndol. Una cosa així no passaria a Bèlgica, al Canadà o a
Suïssa. Aquests estats es presenten a l’exterior, a través de les seves webs
oficials, com a estats multilingües. Espanya, no. El Regne d’Espanya, com
ha fet com a mínim des del temps del “Spain
is different”, continua mostrant-se al món com un territori exclusivament
castellà. En això, com en tantes altres coses, tampoc no hi ha hagut transició.
Si Franco veiés aquesta web, segur que li semblaria la mar de bé.
Més raonaments del mateix tipus esmentats per testimonis de Judici, per tal de rebentar la "Memòria històrica" surten en el mateix exemplar del PuntAvui: La cita. Pisarello cola Azaña com a "testimoni de la història" però el tribunal el rebutja.
Gerardo Pisarello va voler fer ahir un apunt històric del conflicte català: Avui llegia notícies en que el president Manuel Azaña ja parlava d'aquest tema". Marchena el va tallar i li va demanar que no es remuntés a Azaña. "No li recordi al tribunal apunts històrics", li va dir. Per què, pregunto jo? Tornem a ser als episodis de la Memòria històrica? És per aquest capteniment de la judicatura que el sinistre exministre franquista Martin Villa no pot ser jutjat a Espanya pels crims franquistes, ni permeten l'extradicció demanada repetidament per la jutgessa argentina? I els jutges franquistes diuen que Espanya és un Estat de Dret i que a l'Espanya borbofranquista hi ha separació de poders? Au, au, au!
Ara podem llegir l’article d’en Ramionet:
26 abril 2019 2.00 h
TRIBUNA
La teocràcia
Enric Ramionet - Periodista
Espanya, ara mateix, és més una teocràcia que una democràcia. Qui ostenta el poder en el govern i més enllà, són els ministres d’un
Déu sever anomenat: indisoluble unidad de la Nación española, patria
común e indivisible de todos los españoles. Si
això fos simplement l’article 2 del títol preliminar de la Constitució
i no la divinitat en forma de verb, podria
ser objecte d’un debat que ara no està permès.
Afirmen que aquest text
va arribar als ponents constituents de l'any 78 ja redactat per la Junta de l’Estat
Major, dipositaris de valors eterns i sacerdots suprems del dogma.
Si les constitucions són la concreció jurídica d’un consens en un moment determinat
de la història, amb el pas del
temps han de poder ser revisades i reformades, però si són una veritat revelada, unes taules de la llei, quasi es pot entendre la ira dels fidels més integristes.
De fet, en el llenguatge polític de
la dreta, la Constitució s’utilitza com una sinècdoque d’aquest
Déu i per això, als partidaris de la unitat no se’ls anomena unionistes o nacionalistes espanyols sinó constitucionalistes.
Només si es considera des
d’aquesta perspectiva es pot entendre la fúria desencadenada, el desig
de venjança, d’escarment, les ganes d’afusellar les encarnacions del
mal. No són
adversaris polítics, són heretges. No s’està proposant una forma diferent
d’organització política, s’està intentant destruir una cosa sagrada, actuant
contra la voluntat divina.
Si el conflicte anés
de drets, de solidaritats, de llengües o fronteres, el debat es centraria
en drets, solidaritats, llengües o fronteres. Però no cal, es diu
trencar Espanya i ja s’entén que és un pecat, una profanació. S’oblida massa sovint que l’intransigent
nacionalisme espanyol, ara tan evident, i el seu llegendari esforç per imposar una única identitat nacional,
és previ a l’independentisme. No cal ni esmentar l’Estatut frustrat
i las firmas contra
Catalunya del PP. Ja existia al
segle XIX quan la proposta catalana per encaixar-hi era el federalisme.
El ni rojos ni azules, sólo veo españoles de l’Albert
Rivera, s’inspira en el ni derechas ni izquierdas d’en
J.A. Primo de Rivera.
El neofranquisme ideològic i familiar
del PP, el projecte recentralitzador de l’Aznar, beu de les mateixes
fonts místiques.
Sorprèn veure com el
que queda de l’esquerra espanyola oblida sovint que l’observança d’aquest
dogma patriòtic inclou el combat contra l’anti-España i que ells també en formen
part. Que els podemites-bolivarians,
els progres, els animalistes, les feminazis i, naturalment, la immigració
i tots els
que l’afavoreixen per destruir la sagrada tradició, també són l’enemic.
Amb unes alternatives tan estretes l’independentisme no només no es
reduirà sinó que creixerà.
No tenim elecció. Però la resta de components de
l’anti-España, mostrant-se condescendents o còmplices mentre es centren
en la catalanofòbia, no s’adonen que
alimenten un dogma que també els exclou i una bèstia insaciable que també
se’ls cruspirà a ells.
Enric Ramionet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada