16/11/10. La quota informativa i la història negra del malalt

Benvolguts,

Avui hi ha un petit article, mot interessant, que reprodueixo sencer d’en Toni Brosa a l’Avui:

“Democràcia de baixa intensitat

El 28-N votarem, sí, però el més votat potser no governarà. És clar, tenim un sistema parlamentari i el president el trien els diputats. Però és que als diputats tampoc no els podem triar. Votem una llista tancada (o tots, o cap) de gent sovint opaca i sempre obedient a l'aparell del partit. I aquests partits són els que fa 30 anys que no són capaços de pactar una llei electoral més democràtica amb visió de país i no d'hortet particular. Són els que es passen la campanya comptant segons de pantalla i exigint quota informativa encara que no siguin notícia. I són els que neguen compulsivament a l'elector els cara a cara rellevants i ens condemnen al debat-galliner dels sis candidats, que només els interessa a ells. Votarem, sí, però la meitat dels que podem. I encara s'exclamaran!”

I el meu comentari, àcid, és que el concepte de l’article està mal explicat: no és el cas que aquests partits no siguin capaços de pactar una llei electoral. És que no volen pactar-ne cap altra. Ja els va bé com està...

Extrapolant podríem dir que els partits parlamentaris ja estan còmodes com estan, amb pocs o molts diputats, manant els uns o manant els altres, ja estan bé. I si estan bé, de fet és una emprenyamenta haver de fer unes eleccions cada 4 anys i despendre uns diners de difícil retorn als usurers institucionalitzats que fan els préstecs. Els aniria molt millor a tots i crec que tots signarien si en les eleccions es quedessin tots igual, com la història negra del malalt. O si no es fessin eleccions i les fitxes fossin sempre les mateixes. De tant en tant es moriria un diputat, i hi posarien el següent de la llista, desconegut com tots els altres. I qui dia passa any empeny. També podria ser que els càrrecs de confiança que en la darrera contesa haguessin sigut descavalcats es queixessin durant un  temps, però amb els anys tots es re-ubicarien. I per tant els partits (què són els partits?) estarien també més tranquils, ja que deixarien de deure favors.

I fi de la història...

Joan A. Forès

Reflexions