Benvolguts,
El col·lectiu
Wilson, proposa un altre article divulgatiu, en aquest cas sobre el dividend
fiscal, o sigui sobre el dividend que gaudirem
quan Catalunya sigui un país independent i s’hagi tret de sobre l’espoliació
fiscal a la que l’Estat espanyol ens té
sotmesos. Després de les eleccions del 25N podem aclarir que el dividend fiscal
serà per a tothom
que pagui impostos a Catalunya, parli català, castellà o urdú, voti partits
unionistes, C’s o PSC(PSC-PSOE- PSOE- PSOE- PSOE) o PP o independentistes, CiU,
ERC, ICV, CUP.
L’article és molt didàctic i explica entre
altres la manera dels successius Gobiernos espanyols de confondre el contribuent
embolicant-lo amb les moltes maneres de calcular el dèficit fiscal, quan de l’article
se’n desprèn que és molt clar que de mètode de càlcul només n’hi ha un: el del flux
monetari
El tema està exposat, com el col·lectiu Wilson
ens té acostumats, en 14 punts.
El Dividend Fiscal de la
Independència. Col·lectiu
Wilson
21 Nov 2012
·
Escrit per Col·lectiu
Wilson
Publicat a Comunicats Conjunts 
1. Una hipotètica independència de Catalunya tindria un impacte fiscal
important perquè els diners que actualment l’administració central de l’estat
obté de Catalunya i que mai no retornen a aquesta, no sortirien de Catalunya.
Aquests diners que guanyaria Catalunya s’anomenen el “dividend fiscal de la
independència”.
2. La balança fiscal mesura la redistribució entre els territoris d’un país,
els diners que l’Estat obté d’uns territoris i dóna a uns altres. Malgrat que
és cert que les persones i no els territoris paguen impostos, també és obvi que alguns serveis
públics com les infraestructures es fan als territoris. Per aquesta raó el càlcul de la balança fiscal és legítim i informatiu.
3. Hi ha dues maneres de calcular la balança fiscal. El mètode del flux monetari assigna les despeses al territori on es gasten. El mètode del benefici, en canvi, assigna les despeses allà on viuen els ciutadans que se’n
beneficien.
4.
El
“dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari. La balança per flux monetari assigna el salari d’un funcionari que viu a
Madrid a la Comunidad Autonoma de Madrid. Això és així perquè el salari
d’aquest funcionari té un impacte econòmic als restaurants i les botigues de
Madrid. Que aquest funcionari treballi per un Ministerio i per tant “beneficiï”
o no als ciutadans d’altres territoris és irrellevant per calcular el “dividend fiscal de la
independència”. En cas d’independència,
aquests diners es gastarien a Catalunya i tindrien un impacte econòmic positiu
a Catalunya. És
per això que el “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux
monetari.
5.
La balança fiscal pel mètode
del flux monetari es calcula com la
diferència entre els impostos que paguen els catalans a l’Administració central
menys les despeses que aquesta fa a Catalunya.
6. Part dels diners que el sector públic gasta provenen de crèdits que demana el Govern
central, uns crèdits que, lògicament, han de ser retornats tard
o d’hora amb els impostos
dels ciutadans. Una part d’aquests impostos
es cobraran a Catalunya. Tenir en compte aquests deutes és el que s’anomena “neutralitzar” la balança fiscal. Pensar que la balança fiscal no s’ha de neutralitzar és
equivalent a pensar que el Govern d’Espanya no pagarà els seus deutes. Com que pagar els deutes no és una
opció sinó una obligació, “neutralitzar” la balança no és una opció sinó una
obligació.
7.
Alguns analistes intenten
confondre la gent a base de presentar quatre,
sis, vuit o dotzenes de càlculs de la balança fiscal per donar a entendre que
aquests càlculs són imprecisos i arbitraris. És cert que, depenent de la
pregunta que un faci es pot utilitzar el mètode de benefici o el mètode
monetari. Però per a calcular el
“dividend fiscal de la independència” només hi ha dues metodologies: la correcta i la incorrecta. La correcta és la monetària i
neutralitzada.
8. Si els ciutadans de Catalunya decidissin optar per la independència,
Catalunya obtindria un dividend fiscal d’uns 16.000 milions anuals: la totalitat del dèficit
fiscal que manté amb Espanya calculat pel mètode del flux monetari.
9. Durant les darreres dècades Catalunya ha mantingut un dèficit de la balança
fiscal important i que no sembla que tendeixi a baixar: el 30% dels recursos fiscals
aportats pels catalans mai no tornen. Això correspon aproximadament al 8% del PIB cada any, equivalent a 2.250 euros per habitant el 2009. El dèficit acumulat des de 1986
suma 300.000 milions d’euros.
10.
El principal responsable del
dèficit de la balança fiscal catalana no són els impostos sinó la despesa. És a dir, el problema no és que els catalans paguin una quantitat anormal
d’impostos a l’Administració central. El que passa és que aquesta gasta una quantitat
anormalment baixa a Catalunya. En part, perquè el model de finançament de la
Generalitat és deficient. I en part, per causa de la minúscula inversió pública de
l’Estat a Catalunya.
11. Aquesta minúscula inversió, mantinguda a través dels anys, ha fet que
Catalunya hagi acabat tenint l’estoc de capital públic relatiu a producte
interior brut més petit de l’Estat espanyol.
12. El “dividend
fiscal de la independència” seria de 16.000 milions anuals, fins i tot tenint en compte que les estructures d’estat costarien diners.
Les professores Bosch i Espasa per una banda i l’economista De la Fuente per
una altra calculen que les
despeses netes serien d’uns 3.000 milions d’euros. Des del punt de vista de país i d’impacte econòmic, aquestes estructures d’estat serien
una despesa que es faria a Catalunya, tot pagant a treballadors catalans que
gastarien bona part dels seus salaris en restaurants i botigues catalans. Tot això tindria un impacte positiu directe sobre l’economia catalana.
Per tant, per calcular el “dividend
fiscal de la independència” per a Catalunya, només hem de
mirar el saldo de la balança fiscal i no s’han de descomptar pas els costos de
les estructures d’estat.
13.
El dividend fiscal per a la
Generalitat, per contra, no seria de 16.000 milions sinó de 13.000 milions addicionals cada any ja que hauria de fer front a despeses addicionals de 3.000 milions que s’haurien de restar dels 16.000 milions. Ben usats, aquests diners
permetrien evitar retallades, retornar deute, rebaixar impostos o construir
infraestructures addicionals.
14. El dividend fiscal obriria la
possibilitat de revertir la tendència de declivi de les darreres dècades. Per aconseguir-ho, però, caldria que la Generalitat l’usés de manera
eficient i en benefici de la prosperitat econòmica dels catalans:
·
Unes millors infraestructures
permetrien augmentar la taxa de creixement a mig i llarg termini.
·
Uns impostos més baixos
atraurien la inversió estrangera i ajudaria a captar i retenir talent.
·
Un deute més reduït portaria a
una millora dels ratings i una disminució de la prima de risc, i per tant, de
la despesa que es malversa en interessos.
·
Finalment, els recursos
addicionals també possibilitarien una despesa social pròpia d’un estat modern.
·
Tots aquests factors es
reforçarien mútuament, creant un cercle
virtuós.
Això contrasta amb el cercle
viciós que comporta el manteniment de la situació actual:
·
més deute,
·
més interessos,
·
menys despesa social i
·
més impostos.
En una paraula : el
declivi econòmic del nostre país.
Joan
A. Forès
Reflexions
