12/04/11. Duran, el dèspota i la consulta del 10A

Benvolguts,

Us presento dues notícies totes amb en Duran de protagonista.

Notícia 1.

L’impresentable Duran i Lleida ha revelat el vot (negatiu) de la seva esclava de partit Joana Ortega “perquè li ha donat la gana”. Com ho sabia Duran el que Joana Ortega va votar? Hi era, o era a Alemanya com va dir? I amb quin menyspreu i violència de gènere actua!

http://www.directe.cat/noticia/144050/duran-traeix-la-privacitat-d-ortega-i-revela-que-va-votar-no

Llegiu la notícia però sobretot, llegiu els Comentaris. No tenen pèrdua!

Notícia 2.

I estranyament (?), Duran és el polític més considerat a les espanyes:

El periodista Xavier Campreciós al Periódico fa una bona semblança, comparada, de l’apreciació dels diaris espanyols dels polítics catalans, aprofitant la diada del 10A:

Dimarts, 12 de abril del 2011.  Únicament Duran dóna encara la talla

'Abc', 'La Razón' i 'La Gaceta' malparlen de Pujol i Mas com a homes d'Estat

“Estava cantat. La lògica periodística es va imposar i la consulta independentista va ser el nexe comú del quiosc. Obria els cinc diaris barcelonins, que es pronunciaven editorialment amb valoracions dispars, i apareixia unànimement com a tema menor en les sis primeres planes madrilenyes.

Des de l'altra trinxera política, afí al PP, El Mundo donava una foto peu a primera (El Govern català, còmplice de la farsa), dues pàgines endins, un editorial colèric (Estrepitós fracàs de la xarlotada sobiranista) contra el desafiament a l'Estat de Mas, i articles de Daniel Vázquez Sallés, Álex Sàlmon i Iván Tubau.

Abc, La Razón i La Gaceta eren encara més cruels si es pot, però salvaven Duran Lleida i UDC, fins i tot erròniament: La Gaceta subtitulava a dins que els líders d'UDC, PSC i PP no havien votat massivament. És clar que també titulava en portada així: El 82% dels barcelonins, per l'espanyolitat de Catalunya.

Escassa participació en la consulta patrocinada per CDC (embolica que hase fuerte), deia la portada d'Abc. Editorial embalat: «La maniobra de distracció de la consulta suposa un mapa de l'erm d'idees i solucions per sortir de la crisi amb què Mas ha arribat al poder». I amb «la xarlotada plebiscitària»-rematava-, Pujol es treia la disfressa d'home d'Estat.

L'editorial de La Razón al·legava: «El president de la Generalitat està obligat per la dignitat del càrrec a no jugar amb frivolitat i menys encara amb foc. (...) Mas hauria de prendre nota de la irreprotxable conducta del seu company de coalició, Duran, que s'ha negat a secundar la mascarada».

O sigui, Duran, únic home d'Estat del catalanisme. Per eliminació.” 

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/unicament-duran-dona-encara-talla-970304

Ja veieu que, per si no ho sabíeu,  a Espanya els catalans som molt mal vistos però les seves preferències ens fan veure, per si no ho sabíem, que el veritable enemic del poble català és en Duran i Lleida. Crec que la Unió Democràtica de Catalunya, de Carrasco i Formiguera i de Coll i Alentorn, s’hauria d’alliberar del Duran que els té abduïts (o potser enganxats per les pilotes?)!

Respecte a l’estranya lògica de l’afirmació de La Gaceta de que “El 82% dels barcelonins, estan per l'espanyolitat de Catalunya”, immediatament algun comentarista a la televisió va explicar que si la manifestació contra ETA del dissabte a Madrid havia aplegat 300.000 persones, i aplicant la mateixa lògica de La Gaceta, si Madrid té 4.000.000 de persones, significava que 3.700.00 madrilenys, o sigui el 92,5%, estan a favor d’ETA! Causa finita!

Joan A. Forès

Reflexions

Amb portades gairebé monogràfiques, Avui i El Punt dedicaven al tema 9 i 10 pàgines; Ara, 5, i EL PERIÓDICO, les 3 del Tema del dia. La Vanguardia hi donava menys rellevància en primera i dins, amb una crònica.

A la capital del regne es va veure tot amb altres ulls, per descomptat.

En el front progressista, El País calçava la seva portada -La consulta sobiranista atrau a les urnes 250.000 barcelonins-, donava una crònica a dins i es reservava l'opinió. Público ho deixava de primer sumari en l'edició de més enllà de l'Ebre, encara que obria la portada de l'edició catalana: 21,3%. Les consultes superen l'examen de Barcelona. Cap de les dues edicions incloïa opinió.

12/04/11. 13A. Votacions al Parlament de Catalunya

Benvolguts,

Demà dimecres el Parlament de Catalunya posarà sobre la taula el projecte de llei de Solidaritat Catalana sobre la Declaració Unilateral d’independència.

Fixem-nos com ha anat la cosa:

·         El 28N Solidaritat entra al Parlament de Catalunya amb 4 diputats i un sol objectiu: Proclamar des del Parlament la independència de Catalunya

·         Conseqüents amb la seva promesa electoral Solidaritat presenta el primer Projecte de llei sobre Declaració Unilateral d’Independència

·         La Mesa del Parlament formada per PSC (1 diputat), PP (1 diputat) i CiU (4 diputats) admet a tràmit el Projecte

·         PP, C’s i PSOE s’hi oposen. Per instrumentar-ho pràcticament elaboren una Esmena a la Totalitat del projecte (un projecte pot rebre sigui esmenes parcials a determinats punts d’una llei o bé una esmena a la totalitat que vol dir que s’oposa a tot)

·         El dia 13 d’abril començarà la tramitació d’aquesta llei. Com que hi ha hagut una esmena a la totalitat cal votar d’entrada si el Parlament accepta o rebutja l’esmena

o   Si l’esmena fos acceptada voldria dir que cal retirar el Projecte de Llei fins a nova ocasió, o fins mai

o   Si l’esmena no és acceptada vol dir que el Projecte de Llei inicia el passos per a convertir-se en una Llei, cosa que comportaria el debat al Parlament punt per punt de la llei, amb esmenes puntuals segurament, i transaccions fins a deixar-la a punt per a una votació definitiva

·         El dia 13 poden passar només dues coses:

o   Que els vots dels 4 diputats de Solidaritat més els 10 d’ERC més alguns possibles vots d’ICV-EuiA més els vots de CiU sumin 68 i rebutgin per tant l’esmena a la totalitat. Com que el Parlament de Catalunya té 135 escons, 68 és la meitat més un. S’aprova la tramitació de la llei

o   En cas contrari no s’aprova

·         Queda clar que els 62 vots de CiU són absolutament decisius i determinants. Si CiU rebutja l’esmena a la totalitat, aquesta és rebutjada i la llei pot tirar endavant. Si CiU aprova l’esmena o s’absté, guanya aquesta per majoria i per tant l’esmena és admesa i el projecte de llei cau. CiU ve dient des que aquesta qüestió s’ha plantejat que la Declaració Unilateral d’independència no formava part del seu programa i que per tant pensa abstenir-se. Solidaritat ha insistit amb CiU a tirar endavant la tramitació de la llei d’independència ja què CiU portava en el seu programa electoral el dret a l’autodeterminació dels pobles “sense límits”.

o   En cas d’abstenció es dóna la paradoxa que 42 diputats de CiU que s’havien manifestat abans (vegis l’article de “El Punt” en aquest Bloc) com a independentistes i que molts d’ells ho han confirmat votant SÍ a la Consulta de Barcelona del 10A, estaran obligats per la Coalició CiU, tal com va manifestar el diputat Turull (d’UDC) a abstenir-se!

o   La paradoxa ve del fet que la Llei Electoral Española, a la que el Parlament de Catalunya està sotmès, ja que en 30 anys els partits del Parlament no han sigut capaços d’elaborar-ne una de diferent, no és com la de molts altres països. La llei electoral vigent permet que cada partit doni o no doni llibertat de vot as seus diputats. Per tant aquest diputats són com cromos, que vol dir que la seva feina parlamentària acaba en el moment que hi ha una votació que és el partit el que decideix què votaran els seus cromos. Gairebé sempre al Congrés espanyol i al Parlament de Catalunya cada partit vota uniformement el mateix (es va produir una excepció quan es va discutir la Llei de Prohibició de Curses de Braus que tant el PSC com CiU varen donar llibertat de vot als seus parlamentaris)

o   La paradoxa continua demà en què els diputats de CiU no tindran llibertat de vot (que vol dir que seran considerats cromos i no persones) per a l’aprovació d’una Llei tant transcendental com la de Declaració d’Independència que afecta als ciutadans de Catalunya i en canvi varen tenir-ne per la Llei de Curses de Braus que afectava els braus...

Alea jacta est!

Val a dir que CiU és una coalició esquizofrènica. CDC és pro-independentista (amb tots els matisos) I Unió Democràtica és rabiosament dependentista (l’excusa és dir que són confederals, cosa que en Jordi Pujol avui mateix els ha contradit ja que per fer un acord confederal cal que dos estats independents es posin d’acord, i no és aquest el cas).

EL PSC també toca campanes dient que és federal i per la mateixa raó li cal algú amb qui federar-se i a les espanyes no hi ha ningú federalista.

Els diaris van plens aquests dies de comentaris i notícies sobre aquesta problemàtica:

·         Els parlamentaris de Solidaritat han dormit al ras aquesta nit davant del Parlament, ja que la Guàrdia Urbana va desallotjar a les 8 de la nit tots els simpatitzants que s’havien reunit al parc de la Ciutadella per donar suport als que havien proposat la llei i per incidir en els parlamentaris de CiU per tal que convencin la coalició que els doni llibertat de vot

Llegiu-vos els enllaços que us proposo i sobretot llegiu-vos els Comentaris!

http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/396165-desmunten-lacampada-per-la-independencia.html

http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/396187-el-govern-recalca-que-ara-no-toca-la-independencia-de-catalunya.html

Joan A. Forès

Reflexions

12/04/11. Islàndia, la revolució silenciosa

Benvolguts

El meu bon amic Josep M. Fusté a qui li havia demanat de col·laborar en les Reflexions, m’envia un enllaç que parla d’Islàndia, país del que no se’n sent parlar gaire però que ha fet una Revolució Silenciosa. Gràcies Josep M! Tanmateix podries haver iniciat la teva col·laboració a les Reflexions comentant la Revolució Silenciosa. No et preocupis, ja ho faig jo!

De fet, l’article està tant ben estructurat, expositiu i coherent que poca cosa hi puc afegir. És d’aquells articles que s’han de llegir i pair!

Jo crec recordar que fa un parell o tres d’anys la premsa va parlar que els bancs més importants d’Islàndia havien proposat un pla d’inversions monstre a interessats a tenir interessos molt elevats. Des de la Gran Bretanya, Holanda i altres contrades, particulars i institucions varen dipositar-hi diners, molts diners. I els bancs en començar la crisi varen fer fallida, ja que devien tenir bons escombraria que devien anunciar alts rendiments. En fer fallida aquests bancs, els creditors varen forçar que l’estat islandès assumís el deute i va fer fallida el país. La continuació ve explicada en aquest article:

Islàndia, la revolució silenciosa

“No surt gaire als mitjans de comunicació i no és tan sonada com les revoltes del nord d'Àfrica, però el que està passant en l'actualitat a Islàndia és digne de prendre'n nota. I és que els islandesos han aconseguit, a través d'un referèndum, bloquejar la injecció de diners públics a la banca.

No només això, sinó que després que el "no" guanyés el referèndum per més del 90% dels vots, Islàndia ha arrancat una ambiciosa reforma constitucional que, per primera vegada en la història del món, serà fruit d'un procés de democràcia directa, popular, al marge dels partits.

Islàndia va patir un brutal col·lapse del sistema financer que va deixar un deute equivalent a tot el PIB de vuit anys i sis mesos. Amb això la Fiscalia va obrir una investigació penal contra els banquers responsables del col·lapse, alguns dels quals han fugit del país i estan en recerca i captura per la Interpol.

Ja l'any 2009, el govern va haver de dimitir en bloc acorralat per les protestes ciutadanes i va ser el primer i gairebé l'únic a caure per la crisi. Va ser després quan van forçar un referèndum per bloquejar el pagament del deute de la banca. I no els van pagar. I després Islàndia va arrencar una ambiciosa reforma constitucional en què l'Assemblea Constituent està formada per 31 ciutadans corrents, elegits en les urnes entre 523 candidatures que només necessitaven 30 signatures per poder presentar-se. La Constitució estarà reescrita dels del poble en un país en què el poder ja no és de la banca.

I en diem la revolució silenciosa o pacífica perquè ha estat feta a base de manifestacions, crits, cops de cassola i algun llançament d'ous. 

Avui Islàndia està creixent. L'any que ve, el seu pressupost públic estarà en superàvit, la seva situació econòmica és bastant millor que la d'altres països igualment "desbancats", com Grècia o Irlanda. Una revolució que ja porta dos anys.

Cronologia detallada dels fets

• A finals de 2008, els efectes de la crisi en l'economia islandesa són devastadors. A l'octubre es nacionalitza Landsbanki, principal banc del país. El govern anglès congela tots els actius de la seva subsidiària Icesave, amb 300.000 clients anglesos i 910 milions d'euros invertits per administracions locals i entitats públiques de la Gran Bretanya. A Landsbanki el segueixen els altres dos bancs principals, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients eren en aquest país i a Holanda, clients que els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d'euros de diners públics. Aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d'Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D'altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d'un enfonsament del 76%. El país està en fallida.

• El govern demana oficialment ajuda al Fons Monetari Internacional (FMI), que aprova un préstec de 2.100 milions de dòlars, completat per d'altres 2.500 milions més d'alguns països nòrdics.

• Les protestes ciutadanes davant del parlament en Reykjavik van en augment. El 23 de gener de 2009 es convoquen eleccions anticipades i tres dies després, les cassolades ja són multitudinàries i provoquen la dimissió del primer ministre, el conservador Geir H. Haarde, i de tot el seu govern en bloc. És el primer govern que cau víctima de la crisi mundial.

• El 25 d'abril se celebren eleccions generals de les que surt un govern de coalició format per l'Aliança Social-demòcrata i el Moviment d'Esquerra Verda, encapçalat per la nova Primera Ministra Jóhanna Sigurðardóttir.

• Al llarg del 2009 continua la pèssima situació econòmica del país i l'any tanca amb una caiguda del PIB del 7%.

• Mitjançant una llei àmpliament discutida al Parlament, es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d'euros, suma que pagaran tots les famílies islandeses mensualment durant els propers 15 anys al 5,5% d'interès. La gent es torna a llançar al carrer i demana sotmetre la llei a referèndum. El gener de 2010 el president, Ólafur Ragnar Grímsson, es nega a ratificar i anuncia que hi haurà consulta popular.

• Al març es celebra el referèndum i el "no" al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. La revolució islandesa aconsegueix una nova victòria de forma pacífica.

• L'FMI congela les ajudes econòmiques a Islàndia a l'espera que es resolgui la devolució del seu deute.

• A tot això, el govern inicia una investigació per dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre internacional d'arrest contra l'expresident del Kaupthing, Sigurdur Einarsson.

• En aquest context de crisi, es tria una assemblea constituent (fou el passat mes de novembre) per redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi l'actual, una còpia de la constitució danesa. Per fer-ho, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s'han presentat a les candidatures, essent només necessari ser major d'edat i tenir el suport de 30 persones. L'assemblea constitucional ha iniciat el seu treball el febrer d'aquest any 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l'actual Parlament i pel qual es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.

I per acabar, una altra mesura "revolucionària" del parlament islandès: la Iniciativa Islandesa Moderna per a Mitjans de Comunicació (Icelandic Modern Mitjana Initiative), un projecte de llei que pretén crear un marc jurídic destinat a la protecció de la llibertat d'informació i d'expressió. Es pretén així convertir el país en un refugi segur per al periodisme d'investigació i la llibertat d'informació on es protegeixin les fonts, els periodistes i els proveïdors d'Internet que allotgin informació periodística.”

Joan A. Forès

Reflexions

11/04/11. 10A. Primer t'ataquen. Després, et menyspreen. Després t'ignoren. Finalment: Hem vençut

Benvolguts,

Avui tinc molts títols per encapçalar aquest apunt:

·         “Així sí”, que és el contrari de “l’així no” dels espanyolistes del Periódico

·         “En som molts més dels que ells volen i diuen”, recordant el vers d’en Raimon

·         “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a guanyar”, recordant Companys

·         “Primer t'ataquen. Després, et menyspreen. Després t'ignoren. Finalment: Hem vençut.”. Recordant Gandhi

Un acudit per començar:

I seguim. La pregunta de les paperetes de SI i de NO era, com tots sabeu:

ESTÀ D’ACORD QUE LA NACIÓ CATALANA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET INDEPENDENT , DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT A LA UNIÓ EUROPEA?

S’han fet les votacions a tot Catalunya, finalitzant ahir a Barcelona, i les xifres canten:

·         885.000 catalans han votat en aquest any i mig de consultes populars, en 550 municipis catalans

·         258.000 barcelonins varen votar ahir, amb un cost de 80.000 euros aportats per particulars. El cost per vot fou de 31 cèntims d’euro

·         Per contra 183.000 barcelonins varen votar en la consulta sobre la Diagonal, que va costar 4 milions d’euros a l’erari municipal. El cost per vot fou de 21,9 euros (70 vegades més que la consulta d’ahir)

·         Hi va haver 350 col·legis electorals oberts de les 9 del matí fins a les 8 del vespre

·         91% de vots han sigut SÍ

·         7.000 voluntaris han col·laborat desinteressadament i intensament en l’organització de la consulta de Barcelona

Ahir hi havia molta més gent de la que calia per cobrir les necessitats dels 350 col·legis electorals. Com que n’hi havia més es van organitzar diferents operacions col·laterals per captar vots, una de les quals en la que jo vaig participar consistia a anar a Residències d’avis amb una urna, explicar la votació als residents en bones condicions mentals i demanar el vot. Ens varem trobar avis entusiastes que ens rebien emocionats, ens ensenyaven carnets d’identitat catalans, etc. A totes les residències on varem anar la votació fou del 100% dels residents en bones condicions mentals. Fou un petit èxit ja que aquells vots s’haurien perdut si no hi hagués hagut prou gent per cobrir les meses.

El que no sorprèn és com els partits polítics s’han apuntat, al final, en suport a la societat civil que hem organitzat des del començament al final les consultes populars sobre la independència de Catalunya. I evidentment han sortit més a les fotos els polítics que els voluntaris que ho varen donar tot per fer que la consulta reeixís!

Volem ara tornar a l’encapçalament. El Periódico es va fotre llençant aquell libel de l’Així no! Com deia en Raimon som molts més dels que ells volen i diuen. Com va dir el president màrtir Companys, tornarem a guanyar. Tot s’ha esdevingut com va pontificar Gandhi, primer ens van atacar (la Bozal a Arenys), després ens han menyspreat (les premses i televisions espanyoles i els diaris espanyolistes editats a Catalunya: el Periódico i La Vanguardia), t’ignoren sempre que poden (tots), però finalment HEM VENÇUT!

Be companys, una jornada d’èxit! Se’n sentirà a parlar!

Joan A. Forès

Reflexions

09/04/11. Partal. Indignem-nos. No paguem!

Benvolguts,

No tinc temps de comentar-ho tot, però aquest article del Vicent Partal de títol Indigneu-vos. Organitzem-nos. No paguem, necessita pocs comentaris. I val la pena!

En Partal ens proposa una mena de Tancament de Caixes actualitzat i s’ha imaginat fins i tot la manera de fer-ho. Propugna que sigui la societat civil organitzada, ara que en comencem a saber, que parteixi de la desobediència civil programada i generalitzada.

Us transcric els dos darrers paràgrafs:

“Si un individu, indignat per la prepotència de l'estat espanyol, es nega a pagar impostos el mes de juny, segur que, al setembre o al gener, serà encausat per l'agència tributària o pels tribunals. No paga la pena. Però, què passaria, si parlàssem de desenes de milers de persones, empreses i institucions –també institucions– que es negassen a pagar, alhora i coordinadament?

Imaginem que una entitat, Òmnium per exemple, o els organitzadors de les consultes, cridàs a formalitzar una mena de 'llista Robinson' fiscal. En aquest cas, els decidits a no pagar, a títol personal, empresarial o institucional, en tindrien prou de fer-ho constar i d'apuntar-s'hi, deixant les dades als organitzadors. Arribat el dia, els organitzadors certificarien, simplement, si hi ha prou voluntaris per a dur a terme l'actuació o no. Que no n'hi ha prou? Doncs, no es fa res; continuem lamentant-nos. Que n'hi ha desenes de milers, centenars de milers..., la xifra que es considere suficient? En tal cas, n'hi hauria prou de dir: 'Deixeu passar el període de la renda sense pagar'.”

Oi que és suggerent? És de les idees senzilles que se’n pot treure partit!

Joan A. Forès

Reflexions

09/04/11. Les portades i els editorials amb mala llet del Periódico

Benvolguts,

M’afegeixo als que ja han criticat la portada indigne del Periódico d’avui de títol Així, no. Al Periódico els traspua mala llet! Però “Ladran, luego cabalgamos”.

Us faig avinent que aquesta portada i editorial, com queda ben clar: editorial.  L'opinió del diari s'expressa només als editorials  és la veu del Periódico. Expressa els sentiments del Periódico, explica el que li interessa, no explica el que no li interessa, tergiversa veladament o bé obertament. És un pamflet corrosiu. Pren posició subliminalment contra les consultes sobiranistes (amb una exagerada utilització dels mots “però” o “encara” a cada sentència. I com que el franquisme passiu i sociològic es creu aquesta gasòfia, doncs molts els seguiran i no aniran a votar el 10A. Missió complida que va dir Zapatero quan el TC va acabar de trinxolar l’Estatut!

Segueix tot l’Editorial comentat:

“Exercir el dret a l'autodeterminació, el pas més transcendental per a una nació com Catalunya, requereix el màxim rigor. Mereixen tot el respecte els barcelonins que aquest diumenge participin en una consulta no vinculant que s'ha prolongat quatre mesos, però també els que ens oposem a banalitzar la independència mitjançant urnes mòbils i censos arbitraris. Què vol dir urnes mòbils i censos arbitraris? Que ens han donat altres opcions?

Sobretot, si a la celebració sobiranista s'hi sumen polítics que tenen (però que no usen) mecanismes democràtics per promoure, de veritat, l'autodeterminació de Catalunya. Ens volen fer creure que el mecanisme de les consultes no és, de veritat, democràtic? Ho deu ser molt més que el que va organitzar el batlle Hereu pel tramvia per la Diagonal! És democràtic el que va fer el PP que es va passar mesos i mesos fent campanya per pobles i viles d’Espanya contra l’Estatut? I és que ells volen promoure, de veritat, l'autodeterminació de Catalunya?

No hi ha res de dolent en el fet de votar, acte que constitueix l'essència mateixa de la democràcia. Brindar a la ciutadania l'oportunitat de pronunciar-se a favor o en contra de la independència -encara que pel seu caràcter no vinculant la convocatòria estigui mancada de garanties, i els resultats, de validesa jurídica- pot ser fins i tot saludable, ja que serveix per detectar fins a quin punt aquest dilema interessa als barcelonins. Com que no és vinculant està mancat de garanties? O com que està mancat de garanties no és vinculant?

I la consulta de diumenge tampoc amenaça en absolut «l'estabilitat política i institucional» d'Espanya, com sostenia fa un any l'avui consellera de Justícia de la Generalitat, Pilar Fernández Bozal, que, per cert, ja ha dipositat la seva papereta a l'urna. De motius d'inquietud, per tant, cap. Correcte!

Però ni el voluntarisme dels promotors d'aquesta votació ni les bones intencions dels seus participants poden amagar el seu caràcter estrictament propagandístic. Prova d'això és la mobilització dels voluntaris, que durant quatre mesos han recollit paperetes a peu de carrer amb l'objectiu de frenar la tendència a la baixa que la participació ha registrat en les successives onades de consultes sobiranistes.

Les consultes amaguen el seu caràcter estrictament propagandístic? Com ho amaguen? La mobilització de 15.000 o 20.000 voluntaris que durant 4 mesos han recollit paperetes és blasmable? És que s’ha forçat ningú a votar? No és encomiable el treball que hem fet els voluntaris?

Aquestes maniobres no tindrien més transcendència si no fos per la legió de líders nacionalistes que amb la seva participació, pública o clandestina, contribueixen a prestigiar la consulta davant la ciutadania. Artur Mas va resoldre fa una setmana el seu dubte hamletià (actuar com a ciutadà o com el president de tots) votant sense càmeres, i el mateix va fer Jordi Pujol. D'altres, en vigílies de les eleccions municipals del 22 de maig, convertiran la votació dominical en una jornada de precampanya. Maniobra i legió són mots lletjos, pamfletaris. Qui acostuma a fer maniobres? Els polítics deshonestos que fan les coses d’amagat (cree el ladrón que todos son de su condición) ! Quina és la missió dels polítics honestos? Manifestar els seus principis a pit descobert i prestigiar els actes que porten a terme! Qui ha actuat clandestinament? L’Ajuntament que no ha col·laborat ni mica ni gens a la celebració de les consultes populars, no deixant les dependències municipals, no deixant ni els punts de llum que es demanaven per alimentar els ordinadors, no deixant les urnes, no facilitant les llistes de votants, actuant de manera rastrera i corrupta, no permetent a una empresa a la que s’havia contractat 60 generadors per manca de punts de llum, que lliuressin la comanda?

La declaració unilateral d'independència no té lloc a la Constitució, però sí que existeixen procediments democràtics per promoure un canvi d'estatus de Catalunya. L’elaboració de l’Estatut del 2006 era un procediment democràtic? Doncs el van trinxar!

Per exemple, que els partits nacionalistes vagin a les eleccions amb el referèndum d'autodeterminació als seus programes; el dia en què sumessin una clara majoria al Parlament, tindrien legitimitat per obrir converses amb Madrid. Primer, quan hi hagi majoria independentista al Parlament no caldrà obrir converses amb Madrid, sinó amb Brussel·les. D’altra part aquest darrer punt és cert. I arribarà. Com a inici la coalició Solidaritat Catalana per la Independència es va presentar a les passades eleccions del 28N, amb aquest únic punt: Declarar la independència unilateralment. Sense recursos, sense possibilitat de sortir a les televisions, en part gràcies a que la Junta Electoral central només permet espai electoral, de manera fraudulenta, als partits ja instituïts al Parlament. I en aquest primer intent només va obtenir 4 diputats. Però a partir d’aquell moment han aconseguit inquietar tot el Parlament, ja que els han forçat a prendre decisions, a prendre partit, a barallar-se CDC i UDC, a fer que els 41 parlamentaris de CiU que havien declarat que eren independentistes hagin d’acceptar que el diputat Turull (d’UDC) els mani que votin contra els seus principis i per tant contra la independència de Catalunya, excusant-se CiU amb un argument que no s’aguanta: que ells pretenen el concert econòmic, ara anomenat pacte fiscal, que ja saben que Madrid no el concedirà graciosament, com no concedeix els fons que Catalunya necessita per sobreviure i que fan que s’hagi d’endeutar (si Madrid ho permet) i que hagin de tancar plantes senceres d’hospitals o hagin posposat línies de metro així com aeroports, autovies o infraestructures ferroviàries i escoles bressol a les “calendas graecas”. I han forçat a fer que el PSC s’hagi tret encara més definitivament la careta, alineant-se amb els  espanyolistes de variats colors. I que ICV dubti entre el seu catalanisme i el seu amor a Espanya, entre el seu projecte nacional català o el projecte nacional espanyol.

Però Mas ja va admetre fa mesos que un referèndum en tota regla només demostraria que «Catalunya el que vol és ser espanyola», i Pujol, un nou convers, només li posa un però a la independència: que és «inviable». Pujol va dir que ell ara veu inviable la independència, que no és ben bé el mateix!

Mentre sigui així, consultes com la de diumenge seran unes meres cortines de fum. Doncs cal provar-ho!

Joan A. Forès

Reflexions

09/04/11. Chacón "nasia pa matá"

Benvolguts,

El periodista i professor Toni Aira a l’Avui ens fa un retrat força creïble de la Galatea del PigSOEmalió, de nom Carme(n) Chacón a l’article, Chacón i el seu suport, que com el sargento Arensivia del fabulós dibuixant Ivà d’El Jueves és nasia pa matá. Ja ho anirem veient al llarg de l’article i en el dia a dia.

Cal saber que el company de la Carme(n) Chacón és el periodista aragonès Miguel Barroso, ex secretari d’Estat de Comunicació amb el Govern de Zapatero entre abril de 2004 y setembre de 2005, i fins fa poc director de la Casa de América, que serà nomenat en els propers dies conseller delegat de la multinacional de la publicitat Young & Rubicam España. Barroso ha fet de manager de la Chacón fins que ha arribat a la posició de Ministra de l’Exèrcit, passant per Ministra de l’habitatge fins el 2008. “Barroso és el tipus que més entén de comunicació política a Espanya”. Passar revista embarassada a les tropes o la compareixença de Chacón de fa pocs dies arran de la intervenció a Líbia duen el segell Barroso”.

En els diaris he trobat quatre semblances de la Chacón que cal tenir molt en compte. La primera és la de l’Avui de Toni Aira, la segona és la de l’acudit del Ferreres al Periódico, el PSC està tant perdut al desert com estava CiU durant el govern del Tripartit, però la Chacón té clar cap on va!

La tercera és una notícia de directe.cat de títol:  Chacón, entrenada contra l'independentisme que en un dels paràgrafs diu: “L'espluguina Carme Chacón, definida per Joan Puigcercós com 'una ciutadana espanyola d'origen català', aspira a substituir José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del PSOE. Per fer-ho, compta amb multitud d'aliats, des de la ministra Leire Pajín a l'exportaveu del govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega o les federacions madrilenya i andalusa del PSOE, entre d'altres. Però malgrat haver nascut a Esplugues de Llobregat, no és clar que el PSC li doni un suport unànime, com ja ha deixat entreveure el propi Joaquim Nadal. Sigui com sigui, qui sí que està notablement interessat en la candidata Chacón és Pedro J. Ramírez, el director del segon diari de més tirada de l'Estat espanyol, El Mundo, promotor del Manifiesto por la Lengua Común en contra de la immersió lingüística.

La quarta semblança també és de directe.cat de títol Chacón, una trepa a la Cort de Lluís XIV.

Llegint aquests articles i molts d’altres t’adones de qui és Chacón i de l’entramat de poder on està immersa, guiada per Barroso. T’assabentes que havia flirtejat amb Rubalcaba que podria ser el seu pare i que finalment va triar Barroso, 16 anys més gran que ella, però gran expert en comunicació segons s’afirma en els cercles polítics de Madrid. Barroso no pertany actualment al govern però té despatx a la Moncloa, per ordre de ZP, i a més assisteix a les reunions de treball de la Chacón. Els retalls que venen a continuació estan espigolats dels tres articles.

Més enllà d'aquests detalls i de la fosca relació que manté amb l'entorn de Pedro J. Ramírez, és molt important que els catalans tinguem molt clar qui és Carme Chacón i perquè ha escalat tant dins el Partit Socialista Obrer Espanyol. Tal com vam indicar el 2007 en l’article Chacón, una trepa a la Cort de Lluís XIV, la formació acadèmica és l'etapa clau per entendre qui és Carme Chacón.

Chacón milita a les Joventuts del PSC des de molt jove, amb 18 anys, i en acabar els estudis universitaris de Dret a Barcelona i veient el potencial de la jove d'Esplugues, els socialistes decideixen enviar Chacón al Canadà perquè estudiï en profunditat els referèndums independentistes del Quebec i les contraofensives unionistes del Canadà per aturar-los. No oblidem que estem parlant de finals dels anys 90: llavors els socialistes catalans ja tenen clar que el creixement de l'independentisme serà imparable, i envien Chacón a estudiar com aturar-lo a la Osgoode Hall Law School de Toronto, la Universitat de Montreal i la Universitat Laval del Quebec.

Aquests cursos de postgrau al Canadà li serveixen per estudiar les polítiques de Pierre Elliot Trudeau o Stéphane Dion, els unionistes viscerals del Quebec que van aconseguir refredar les ànsies independentistes d'una nació germana a la catalana. Amb el temps s'ha confirmat que els càlculs del PSC eren correctes, i un cop tornada a Catalunya i superades les polítiques municipals, catalana i l'etapa de ministra, Chacón podria arribar al cim del partit al moment de màxima efervescència independentista, un moviment que ja ha tingut ocasió d'atacar diverses vegades, acusant-lo de 'néixer de les emocions negatives' i de ser econòmicament insostenible. Si guanya les primàries, Chacón liderarà el partit espanyol en la batalla final entre unionisme i independentisme al Principat

Carme Chacón respon a l’arquetipus de patró de Ministre català a Madrid: un botifler sense mesura ni complexos, als que el Govern espanyol reserva el paper més galdós de tots: el de català renegat. Però la Chacón, que no ha arribat pas a Ministre per cap mèrit -cada vegada que representava els sociates per TV feia el ridícul més espantós- té atributs singulars més enllà del seu rostre de nena “pija”, tan aparent com real. De fet, el que es diu treballar, no ha treballat en sa vida.

Un dels homes que juntament amb José Montilla més ha manat al PSC diu de Chacón: “Ella està destinada a tenir un paper molt important a Madrid”. No a Barcelona, que quedi clar. I Chacón hi coincideix. Però Catalunya interessa molt a Chacón i Barroso, més enllà del fet que en els últims temps només s'hi puguin estar alguns caps de setmana. És clau en el fonament d'un lideratge polític que vol ser-ho a nivell espanyol però que necessita l'aval català, en el seu cas més que cap altre aspirant.

Algun detall suplementari:

·         Chacón no va participar a la manifestació del 10J, ni participarà a la jornada lúdica del 10A

·         Chacón va ser a Alacant fa quatre dies i no es va “recordar” de parlar català

I una pregunta: Una ministre d’habitatge del 2007 al 2008 podia haver fet res per aturar la bombolla immobiliària o per alertar el país de la crisi que ja s’estava manifestant al mon i a Espanya? Per què cony serveix una ministra d’habitatge?  

Joan A. Forès

Reflexions