dissabte, 30 de maig del 2015

30/05/15. Partal. Les deu raons per xiular aquesta nit. Protesta política, amenaces, suport a les seleccions nacionals catalanes, prohibició del 9-N i la sentència de l'estatut, contra els intolerants, monarquia espanyola, president Sunyol, perquè em dóna la gana...

Benvolguts,
En Vicent Partal ens ha preparat un Editorial del Vilaweb amb un decàleg de raons, que cal assumir!
Hi ha comentaris interessants dels lectors, que podeu trobar anant a l’enllaç.
Col·laboreu a la xiulada. Tingueu els xiulets a punt. Sincronitzeu-vos amb la televisió o la ràdio!
Ciutadans de Catalunya, uniu-vos i xiuleu!

Vicent Partal
30.05.2015
Les deu raons que em fan xiular aquesta nit

1. Xiularé al Camp Nou aquesta nit perquè és una forma de protesta política. En qualsevol país, quan un estadi sencer xiula alguna cosa la gent reacciona demanant-se per quina raó passa. Ho analitza i en treu deduccions, pensa i raona. Pot enfadar-se, com va passar a Sarkozy o a Chirac a França, però sempre cerca l'explicació a un fet que no és normal. I mira d'entendre el motiu, polític, de la protesta. 

2. Xiularé perquè això no és una qüestió d'educació o de no-educació. Per contrast, els espanyols prefereixen portar el debat al terreny de la bona educació o mala educació. I això no hi té res a veure. No és una qüestió de bona educació ni de respecte. És simplement una oportunitat d'ensenyar al món que ni els catalans ni els bascs no hi som de grat, a l'estat espanyol. I una manera de demostrar a milions d'espectadors que no acceptem la situació que vivim. Com no la van acceptar els atletes que van alçar el puny del poder negre als Jocs de Mèxic. Com no l'acceptaven els atletes irlandesos que van eixir de la desfilada de la delegació britànica als Jocs de Londres del 1906. Com no l'acceptava Vera Caslavska, la gimnasta txeca que va protestar simbòlicament al podi quan sonava l'himne soviètic. Com no l'accepten els fans del Montreal Canadiens d'hoquei, que sistemàticament xiulen l'himne canadenc. Com no l'acceptaren els seguidors gal·lesos del Cardiff quan es van enfrontar al Liverpool en la Carling Cup —i, per cert, els britànics van optar per no fer sonar l'himne al partit de tornada, per evitar la polèmica.

3. Xiularé perquè no tolere les amenaces. No aguante que es pensen que acotaré el cap perquè m'amenacen. Mai no ho he fet i no ho pense fer a hores d'ara. Si els molesta això que faré, això que farem tanta i tanta gent, que pensen per què passa i que ens oferesquen una solució perquè no passe. Per exemple, que no sone el seu himne i sonen en canvi els himnes català i basc. No volen dialogar? No volen acceptar que el món no és com ells el volen? No volen creure que els ciutadans d'aquest país han canviat per sempre més? És problema seu. Però si es pensen que amb amenaces revertiran la situació és que no han entès res. I el Camp Nou en serà una prova.

4. Xiularé per donar suport a les seleccions nacionals catalanes. Els mateixos que diuen que cal no barrejar esport i política són els primers de fer-ho. Usen la diplomàcia de l'estat, que també la paguem nosaltres, per anar contra allò que nosaltres volem. Cada vegada que una selecció catalana de qualsevol esport participa en una competició internacional ells fan mans i mànegues per esguerrar-ho. Recordeu Fresno i les maniobres brutes d'Espanya contra una federació internacional que ja havia reconegut la selecció catalana pels mèrits propis. I no és això i prou: estic fart que els mateixos que criden impunement 'Puta Catalunya' després facen servir els nostres esportistes per a vantar-se'n i enaltir la seua nació. Que els esports no s'han de barrejar amb la política, però quan guanyen alguna cosa no se n'estan gens…

5. Xiularé en protesta per la prohibició del 9-N i la sentència de l'estatut. Xiularé en protesta per la política de l'estat espanyol als Països Catalans i concretament a Catalunya. Però no ho faig en abstracte. Xiularé per protestar contra la sentència del tribunal espanyol contra l'estatut i contra l'intent de prohibir el 9-N. I ho faré al Camp Nou com ho vaig fer als carrers de Barcelona, com em vaig donar la mà amb una persona que no coneixia a la Via, com vaig fer repicar els atuells al balcó de casa tres nits abans de votar mentre tot el meu barri retrunyia. No hi ha cap diferència ni una. El lloc i prou.

6. Xiularé contra els intolerants que sempre volen fer trampa. Darrerament observem com tenen com més va més galtes. Si un programa de TV3 només porta representants de partits sobiranistes organitzen un escàndol monumental; en canvi, cada dia, la parcialitat de les televisions espanyoles contra el catalanisme és un escàndol. No volen que no xiulem: volen que no xiulem el seu himne. Quan ells mateixos juguen contra França i el Vicente Calderón en massa, davant el seu rei, xiula 'La Marsellesa', aleshores no passa res. I ara s'acabarà el món? No aguante la hipocresia, de manera que xiularé també per això.

7. Xiularé per denunciar la manca de legitimitat de la monarquia espanyola. Xiularé per reivindicar el règim del 1931, les repúbliques que van nàixer del vot popular. L'arrel de la legitimitat de Felipe és el colp d'estat de Franco i una transició tramposa en la qual es va imposar per la força la forma monàrquica de l'estat i la monarquia de Juan Carlos —amb totes les conseqüències, corrupció i escàndols inclosos. Xiularé per les repúbliques que van nàixer a l'abril i contra les corones tacades.

8. Xiularé en solidaritat amb els germans bascs. I ben de gust que ho faré. A la gespa serem contrincants, però a la grada no. Amb els companys i amics de l'Athlètic que tantes experiències comparteixen amb nosaltres. Xiularé en català i en basc. Avui, sí: bilingüe. 

9. Xiularé pel president Sunyol, per la memòria històrica, perquè a mi em feien saludar aquest himne quan era xiquet, amb el braç alçat. Formàvem al pati, a la vella escola de l'Albereda de Bétera, i sonava aquest himne mentre s'hissava la seua bandera. I als xiquets ens feien tenir el braç alçat i cridar visques a Franco i a un fantasmagòric imperi espanyol que avui es bat en retirada. Així doncs, xiularé per la memòria històrica. Per la meua personal i viva, que jo no oblide que em pegaven si deia una sola paraula en valencià, però també per la del país. Pel president del Barça assassinat, crim pel qual l'estat no vol demanar perdó. Pel president Companys, assassinat, crim pel qual l'estat no vol demanar perdó. Pels resistents i combatents que van lluitar per la democràcia i encara romanen escampats en fosses comunes que l'estat no vol investigar ni tan sols quan l'amenaça l'ONU. Xiularé especialment en nom de tots, de Sunyol i Companys a Puig Antich, al cap de l'estat. Perquè la seua legitimitat prové dels assassins, i perquè no ha demanat mai perdó pel fet que la seua dinastia donàs ales al colp d'estat del 39, va col·laborar amb la dictadura durant quaranta anys i va acceptar i traure profit de la falsa legitimitat que el manté encara avui en el tron.

10. Però sobretot, i per damunt de qualsevol altre argument, xiularé perquè vull fer-ho, perquè em ve de gust i perquè em dóna la gana. Sóc un ciutadà lliure i faig en cada moment allò que crec que és convenient i correcte. I pense que escridassar l'himne i el monarca espanyols és correcte i plenament justificat a la Catalunya del 2015. I si em volen cercar per això seré al lateral segona graderia. Xiulant.
Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Directe.cat. Manifest “PER LA XIULADA A L’HIMNE ESPANYOL I AL REI FELIPE DE BORBÓN. Règim que continua protegint i enaltint la memòria dels qui van entrar a sang i foc a Catalunya l’any 1939 i ens van afusellar dos presidents...

Benvolguts,
Preparant la xiulada d’aquest vespre...
Cal agafar consciència que els catalans no tenim rei i que per tant aquest no és el nostre rei...
Però és el successor en línia directe del nostre sinistre dictador Francisco Franco Caudillo de España por la gracia de Diós...
Signat per dotze entitats independentistes!

29 de maig de 2015 10:50 h
El manifest apareix a un dia de la Final de Copa entre el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao

Diverses entitats i organitzacions de caire patriòtic promouen a través d’aquest manifest una altra sonora xiulada a l’himne espanyol i a Felipe de Borbó el proper dissabte. En el document que han fet arribar als mitjans, argumenten que “volem deixar de ser súbdits del regne d’Espanya per esdevenir únicament ciutadans d’una Catalunya independent”. Contra aquells als qui diran que és una falta de respecte xiular l’himne espanyol, també enraonen que “Demanar respecte per a qui et tracta com un drap brut només pot explicar-se des d’un profund complex d’esclau.”

El rei Felip VI serà rebut demà amb tots els honors pels seus súbdits. Successor en línia directa del Franco

Heus ací el manifest complet:

PER LA XIULADA A L’HIMNE ESPANYOL I AL REI FELIPE DE BORBÓN

Catalunya viu una situació política decisiva. Els catalans, majoritàriament, hem entès que o ens independitzem d’Espanya o desapareixerem com a poble. Només així s’expliquen les grans mobilitzacions dels darrers anys que han aconseguit posar la independència de Catalunya com a eix central de la política catalana.

Amb tot, arribar a la victòria final, que no és altra cosa que la proclamació de l’Estat Català independent amb el consegüent control polític efectiu del territori, requerirà una gran fermesa en totes les nostres accions i no deixar passar cap oportunitat per manifestar la nostra voluntat de llibertat nacional. Aquesta lluita es dirimeix en qualsevol front: polític, cultural, social o lingüístic. Però també en el de la protesta col·lectiva cívica. I el pròxim 30 de juny, en el decurs de la final de Copa entre el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao al Nou Camp, se’ns torna a presentar una ocasió immillorable per manifestar una vegada més que volem deixar de ser súbdits del regne d’Espanya per esdevenir únicament ciutadans d’una Catalunya independent.

Aquest episodi esportiu suposarà que el màxim representant polític i institucional d’Espanya, el rei Felipe de Borbón, faci la seva aparició a la llotja de l’estadi mentre sonen els acords de la Marcha Real. Ha de ser llavors quan, proposem, tots els seguidors catalans que assisteixin al partit (i als que no, també) han de manifestar sonorament el seu desacord, tant per la presència del monarca com pel so dels acords de l’himne espanyol, amb una sonora xiulada, que ben segur acompanyaran també els seguidors bascos.

Possiblement algunes veus de casa nostra tornaran a repetir que cal tenir respecte pels símbols d’aquell estat que ens vol humiliar i nega els nostres drets nacionals. Un estat que voldria fer de la llengua catalana una relíquia del passat a través de sentències judicials, que permet que s’equipari impunement l’independentisme català amb el feixisme o que continua protegint i enaltint la memòria dels qui van entrar a sang i foc a Catalunya l’any 1939 i ens van afusellar un president. Demanar respecte per a qui et tracta com un drap brut només pot explicar-se des d’un profund complex d’esclau.

Estem convençuts que la immensa majoria dels independentistes tenen més dignitat i coratge que tot això. Perquè entenen que la primera condició per guanyar-se la llibertat és estar disposat a encarar-se amb qui te la nega.

Barcelona, 28 de maig del 2015

Signat:

Catalunya Acció (CA)
Sobirania i Progrés
CADCI
Plataforma pel Dret a Decidir (PDD)
International Comission of European Citizens (ICEC)
Fundació President Macià
Ara o Mai!
Catalunya diu Prou
Casal per la Llibertat i la Independència de Catalunya (CLIC)
Societat Catalana de Lliure Opinió (SOCALL)
Moviment de Cultura Popular “El Sotrac”
Units per Declarar la Independència de Catalunya (UPDIC)

Joan A. Forès

Reflexions

30/05/15. Editorial. Centralitzar fins a l'últim racó. L'Estat espanyol no desaprofita cap oportunitat per anar desmantellant l'autonomia i deixar-la en la pell i l'os institucional. Catalunya ja no necessita un estat propi per millorar, sinó simplement per existir

Benvolguts,
S’explicava ja fa molts anys l’acudit cruel d’una peregrinació a Lorda (Lourdes en francès), en que a un impedit en cadira de rodes el deixen anar sense control per una baixada, i l’impedit va clamant Mare de Deu de Lorda, que em quedi igual, que em quedi igual...
La digressió de Lorda és per explicar que l’Estat espanyol ens està ofegant tant que si no aconseguim sortir-nos-en deixarem als nostres fills una pelleringa de país xuclat pels vampirs del nacionalisme espanyol, en el que semblarà que hi hagin sembrat sal...
Explica la història que després de l’ensulsiada del 1714 als catalans només se’ls permetia tenir un ganivet a casa (per llescar el pa) però lligat amb una cadena a la taula. El que esparvera actualment és que els catalans no se n’adonin que cada cop anem pitjor, cada cop ens roben més, cada cop tenim no un ganivet lligat a la taula sinó una bola més grossa lligada al peu...

L’Editorial del PuntAvui ho explica:

Editorial El PuntAvui
Centralitzar fins a l'últim racó
30/05/15 02:00 -
La feina de sapa sorda però efectiva del PP ha aconseguit laminar una competència més de la Generalitat, com és el marc competencial de l'adopció d'infants, que es va establir el 1996 i que havia sobreviscut indemne fins i tot a l'època de plom de la majoria absoluta de José María Aznar.
La maniobra legal que buida de contingut les atribucions de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA), reconegut pel conveni de l'Haia com a autoritat central en les adopcions internacionals al marge de l'Estat és una llei d'acció exterior ideada per atacar l'obertura de les ambaixades catalanes i que de retruc arrabassa una competència que era una autèntica estructura d'estat catalana que funcionava des de feia pràcticament dues dècades sense cap problema.
Mentre Catalunya espera l'arribada del 27-S, l'Estat espanyol no desaprofita cap oportunitat per anar desmantellant l'autonomia i deixar-la en la pell i l'os institucional. Cada dia que passa es veu més clar que els catalans a l'hora de votar ja no tindran ni la possibilitat d'escollir que Catalunya mantingui la situació autonòmica actual (que em quedi igual), perquè, si no s'assoleix la independència, la ciutadania descobrirà que de l'autonomia que es pensava que tenia no en quedarà pràcticament res. Llengua, ensenyament, ofec financer, ‘Diari Oficial de la Generalitat' (DOGC), oficines a l'exterior, els Mossos... L'ofensiva per assimilar Catalunya a un simple conglomerat de províncies espanyoles ja ha deixat de ser una amenaça per convertir-se en una realitat que progressivament anirà afectant tots els nivells de la gestió quotidiana amb l'administrat.
Catalunya ja no necessita un estat propi per millorar, sinó simplement per existir.

Joan A. Forès

Reflexions

divendres, 29 de maig del 2015

29/05/15. Manuel Cuyàs. Unitat. 11S any 80. Manifestació davant l'estàtua de Rafel Casanova. La consigna a CDC era de proferir entre els crits patriòtics el mot «botiflers» adreçat al PSC que era al davant. Els d'ERC darrere nostre també ens deien "botiflñers"...

Benvolguts,
Un fantàstic article (com tots els seus), d’una vivència pròpia, d’en Manuel Cuyàs.
L’article m’ha recordat un episodi que va succeir a California, al Silicon Valley, prop de San Francisco a l’any 1975. L’episodi va esdevenir-se a una de les factories d’Intel, empresa que jo coneixia molt ja que a l’empresa Interface distribuíem en aquell moment els seus microprocessadors i memòries. L’episodi està descrit en el llibre Silicon Valley fever, de Rogers i Larsen.
Diuen que hi ha pocs enginyers que no hagin sigut acomiadats almenys un cop en aquest Silicon Valley. Els acomiadaments són freqüents, sense ètica de cap mena, però a canvi els salaris són molt elevats i les satisfaccions personals per les tasques que realitzen acostumen a ser grans. Com diu el llibre, pot ser que simultàniament una empresa estigui acomiadant personal d’una planta de fabricació i al mateix temps cerqui personal de característiques semblants pel seu departament comercial...
Aquesta no era una filosofia imperant en aquell moment a casa nostra. Aquí hi havia feina...
Anem a l’esdeveniment. Explicat per un implicat (pàgina 150):
Jo era un supervisor de línia. El meu cap em va cridar i em va dir que havia d’acomiadar tota la gent sota les meves ordres. Així doncs els vaig reunir i els vaig anunciar que ja sabia que era dur però que havien estat acomiadats. Els vaig acompanyar al pàrquing i els vaig estrènyer les mans. Un quart d’hora més tard vaig retornar al meu despatx pensant en com de salvatge era aquesta acció que acabava de prendre la companyia. Gràcies a Deu a mi no m’havia tocat. El meu cap em va fer anar al seu despatx i em va preguntar si s’havia acabat l’acomiadament. Vaig dir-li que sí i em va explicar que ho sentia molt però que jo també estava acomiadat. Un quart d’hora més tard jo tornava a ser al pàrquing i abans d’anar-me’n estava parlant amb els que jo havia acomiadat abans quan  va sortir el meu cap escortat per dos “segurates”...
Si recordeu la pel·lícula Margin Call que hem comentat no fa massa podreu veure-hi un episodi idèntic. A un alt empleat l’acomiaden i no té temps ni de tancar l’ordinador...
Per cert que hi ha un vers de Calderon de la Barca, de la collita sarcàstica espanyola, que comença dient: Cuentan de un sabio que un dia, tan pobre y mísero estaba...
L’article d’en Cuyàs m’ha recordat aquesta situació, i fixeu-vos, sobretot, que el mot important fa 40 anys i ara és el mateix: Unitat!

Unitat
29/05/15 02:00 –
Manuel Cuyàs
A la sortida d'un debat entre partits sobiranistes que va acabar amb tots barallant-se o, per dir-ho suaument, exposant les seves agudes diferències, em vaig trobar un antiquíssim militant de CDC que presentava tots els símptomes d'estar destrossat. Vaig mirar de retornar-li els ànims, i ell em va respondre amb la història que tot seguit els explico. Era l'Onze de Setembre de l'any 80 o 81. En tot cas, ni el de 1976 a Sant Boi ni el del milió reunit al passeig de Gràcia de Barcelona el 1977. La democràcia era un fet, l'Estatut d'Autonomia era aplicat i si a la Generalitat no governava Tarradellas ho feia Jordi Pujol. Les concentracions populars davant el monument a Rafael Casanova havien anat molt de baixa però els partits ara legalitzats hi mantenien presència amb més o menys entusiasme i, alguns, amb una certa incomoditat i amb ganes de ser a aquella hora en un altre punt molt distant.
– “Ens vam organitzar –m'explica el vell convergent–. A la capçalera de la reduïda manifestació que havia de desfilar davant l'estàtua s'hi va situar el PSC, i nosaltres vam quedar en segona posició. Darrere nostre, s'hi van agrupar els d'ERC. Des de la direcció del partit ens va arribar una consigna: entre els crits patriòtics que havíem de proferir havia de destacar el de «botiflers» dirigit als socialistes que ens precedien. Quan la marxa es va iniciar vam complir disciplinadament l'ordre, i el mot gràfic i ofensiu va ser per nosaltres molt repetit. Tot d'una vam notar que la magnitud del nostre crit no es corresponia amb la gent que el vociferàvem. Érem massa pocs perquè tingués aquell volum. Ens vam girar. Els d'ERC també cridaven «botiflers», però aplicat a nosaltres. Si no digués que vam quedar confusos, mentiria. Llavors, els d'Esquerra van fer igualment el gest de mirar enrere. ¿Potser per pudor no volien que els veiéssim la cara? No era aquest el cas. Darrere seu venien els manifestants del PSAN titllant-los a ells de «botiflers» amb molta força i convenciment.”
El convergent històric i jo ens mirem sense dir-nos res. Després ell hi afegeix: “M'excuso de referir què cridaven els situats més a la cua. Algú va voler imposar-se clamorejant «unitat, unitat», però l'únic punt que unia els congregats era el crit de «botiflers» que ens llançàvem de clatell a clatell.”
–Bé, però tot i així hem arribat fins aquí –li dic per estimular-lo.
–“Sí, però quant trigarem a arribar on volem?”
El meu interlocutor em deixa per anar a referir la mateixa evocació a un dels que han intervingut en el debat. Ja me'n donarà notícies.
Manuel Cuyàs

Joan A. Forès

Reflexions

28/05/15. Salvador Cot. Alcaldessa Colau. De fet, els mateixos que asseguren que de cap de les maneres no aconseguirà materialitzar el seu programa són els que més reclamen un acord que impedeixi que Barcelona en Comú accedeixi al poder. En què quedem?

Benvolguts,
Està ben clar que 80 anys de franquisme ens han ferit de mort i ens han impedit de raonar democràticament. Tenim la “síndrome d’Estocolm” ben arrelada. Hauríem de protestar cada vegada que el nacionalisme espanyol ens ataca, i no piulem. En canvi ens escandalitzem quan la “púrria autogestionaria” arriba democràticament a la batllia de Barcelona...
I no és broma, vegeu sinó com estan reaccionant per les espanyes al canvi que s’està produint. Piulada (traduïda al català) d’una regidora de cultura del PP del poble Rafelbunyol de l’Horta on els socialistes van guanyar les eleccions en detriment dels populars (he usat expressament l’expressió per les espanyes ja que aquesta “regidora de cultura” de la Comunidad Valenciana és inequívocament espanyola, invasora, està en terra de conquesta...):
"Ara començaran que si fora el valencià, a prendre per sac la senyera, a la plaça de bous construiran un puticlub, les banderes espanyoles a fer punyetes, col·legis públics catalanistes,
crema d'esglésies, violació de monges,
a cagar l'himne valencià i espanyol...". "Que visca Espanya! Si és que som únics, i encara ens passa poc...
Està clar, oi? El franquisme sociològic que ens amara ens ha recordat a tothora que si no hagués sigut per la “Cruzada liberadora” del Franco, a Espanya encara s’anirien violant monges i cremant esglésies...

Ara vegem que en diuen els entesos:

28/05/2015
Alcaldessa Colau
"Tots els vots valen igual i no hi ha cap partit que pugui demostrar que els seus votants són més reflexius i estan més informats que el del costat"
Està clar que Ada Colau ha de ser la pròxima alcaldessa de Barcelona. Amb només onze regidors és evident que es poden muntar operacions estrambòtiques per descavalcar-la de l'alcaldia, però cap de les combinacions possibles no té la coherència mínima exigible per impulsar un govern municipal que tingui un cert sentit. Tampoc no existeix l'excusa de l'alternança ni és possible, òbviament, atribuir-li una gestió que lesioni l'interès general dels barcelonins.

Es pot discrepar d'Ada Colau. Del seu estil i de la facilitat amb què recorre a la demagògia per justificar la posició pròpia i desqualificar la dels altres. Però el fet és que ha estat la més votada
(bon màrketing?) entre les llistes que es presentaven a les eleccions municipals i no queda clar quin altre criteri pot substituir la voluntat popular en aquest cas. De fet, els mateixos que asseguren que de cap de les maneres no aconseguirà materialitzar el seu programa són els que més reclamen un acord que impedeixi que Barcelona en Comú accedeixi al poder. En què quedem?

Tots els vots valen igual i no hi ha cap partit que pugui demostrar que els seus votants són més reflexius i estan més informats que el del costat. O sigui que Xavier Trias ha de marxar cap a casa seva i això no haurà estat culpa de ningú més que els electors de la ciutat de Barcelona. Que, per cert, sempre tenen raó. Per això si l'encertaven fa quatre anys amb CiU també és lògic que ara passi el mateix amb Ada Colau.

El que han de fer els altres partits és intentar condicionar la nova alcaldessa. CiU té deu regidors -només un menys que Ada Colau- i pot liderar perfectament un projecte amb la vista posada a d'aquí a quatre anys. I ERC, PSC i la CUP són els grups municipals dels quals dependrà que s'aprovin uns pressupostos o uns altres. I si, efectivament, la gestió de Colau és del tot desastrosa, sempre hi haurà el recurs d'una moció de censura -aleshores sí- perfectament justificada.

Joan A. Forès

Reflexions

dijous, 28 de maig del 2015

27/05/15. Roger Palà. Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve. «L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment»

Benvolguts,
En un apunt anterior hem presentat i comentat l’article de Sergi Picazo, bessó d’aquest, de títol Es pot parlar ja sobre una Catalunya en Comú (amb ERC, ICV-EUiA, la CUP i Podem) per a les eleccions del 27-S?
I ara i aquí publiquem i comentem l’article de Roger Palà Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve.
En Palà parla del Camamilla Party de nom semblant al Tea Party nordamericà, partit ultradretà d’una tal Palin. També s’ha usat de manera despectiva en els cercles de Madrid el terme Cazalla Party per referir-se a la dreta ultramuntana espanyola.
Hem de dir que els dos articles d’en Sergi Picazo i d’en Roger Palà són complementaris a més de bessons. Els hem posat en un cert ordre però també els podíem haver posat al revés. Cal que els llegim de correguda i que els absorbim en la seva totalitat. Hem de dir també que la filosofia dels dos articles que de fet és una de sola, ens ha sobtat. Encara l’estem paint, molt lentament! Els esdeveniments que amb rapidesa vindran ens ajudaran a discernir què hi ha de veritat, què de mentida, què d’equivocació, què de fantasia...
Un altre dels molts dubtes que ens poden inquietar és la proposta de conjunció de l’esperit del PSUC i l’esperit d’ERC que ja sabem que mai no s’han tolerat excessivament. Tanmateix al nostre Grup d’Opinió GOAL hi ha qui havia sigut del PSUC, després va ser amb ERC i ara a més és amb nosaltres. I també n’hi ha d’altres que manifesten que no volen ni sentir parlar del PSUC. I convivim...

Roger Palà és un periodista compromès, d’esquerres, que és una de les ànimes del Grup Ramon Barnils i del Grup Crític. Això a part de ser el responsable d’Enderrock! El seu article d’avui és molt profund i fa pensar molt, molt, molt, Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve.
Roger Palà i Balanyà (Barcelona, 1978) és un periodista català.[1] Des del 2014 és el coordinador i soci fundador del mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya.
Llicenciat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),[1] des del febrer de 2005 va ser cap de redacció de la revista Enderrock.[2] És un dels impulsors de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat, una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i és un dels coordinadors de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics.[2][3] Bloguer des del novembre de 2006,[2] ha treballat a la revista El Triangle, ha col·laborat amb el setmanari La Directa, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. Va començar a exercir de periodista als mitjans de comunicació del barri de Gràcia: va ser un dels impulsors de la revista Transversal i ha col·laborat a Gràcia TV.

Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve
«L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment»
Roger Palà 
27/05/2015
El triomf de Barcelona en Comú, la candidatura encapçalada per Ada Colau, ha desfermat la histèria del Camamilla Party”. Per als qui no sàpiguen a què fa referència aquest concepte, així és com s’anomena col·loquialment en alguns àmbits la “llista única” d’opinadors, tertulians i avatars de Twitter que destaquen per la seva defensa a ultrança de les essències del convergentisme més intransigent. Les intoxicacions periodístiques de baix nivell, disfressades de pseudoinvestigació de pa sucat amb oli, han estat a l’ordre del dia. Tanmateix, és molt probable que en el festival d’insults i desqualificacions que estem vivint aquests dies contra Colau i Barcelona en Comú sigui tan sols un aperitiu. El plat fort de tot plegat incorporarà al menú unes altres sigles: les d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona en Comú ha obtingut una victòria important a Barcelona. És un fet excepcional que una formació amb matriu d’esquerra transformadora guanyi l’ajuntament de la capital del país. Però, tot i això, els seus 11 regidors queden molt lluny de la majoria absoluta. Ada Colau haurà de buscar aliances. I a priori, l’aliança més lògica no és un partit de l’antic règim com el PSC, sinó ERC i, en menor mesura, la CUP. Com que la possibilitat d’una aliança BeC-ERC genera pànic a la part alta de la ciutat, els corifeus patriòtico-liberals han començat una creuada per desactivar-la des del minut zero. De moment apunten a Colau. Depèn de com vagi la cosa, la diana es desplaçarà cap Alfred Bosch i Oriol. Junqueras.

Tindria tota la lògica del món, però, que Barcelona en Comú i ERC s’entenguessin. Entre d’altres coses, perquè són els partits polítics amb més punts de connexió en el sí de l’actual consistori. BeC ha guanyat amb força als barris populars, que han estat claus per la seva victòria. Però també ha tingut un resultat meritori en altres posicions a priori més reticents a la seva proposta: és primera força a Sants i segona a Gràcia, l’Eixample i les Corts. Això vol dir que ha aconseguit aglutinar el vot de la perifèria a una part important del vot de les classes mitjanes i populars del centre i dels barris menestrals de Barcelona. Aquesta combinació ha estat la clau de la victòria. I aquest vot cèntric és clarament sobiranista.

Els números canten
. 398.000 persones van votar "sí-sí" a Barcelona el passat 9-N, però CiU, ERC, la CUP i Millor Barcelona (RCat +SI) només van sumar 290.000 vots a les eleccions del 24-M. On són els 108.000 vots que falten en aquest còmput? No sembla lògic pensar que s’hagin quedat a casa, perquè el votant independentista està mobilitzat i no sol abstenir-se. PP i Ciutadans queden descartats d’entrada com a receptors prioritaris. Resten dues opcions: un PSC amb un candidat que clarament ha dit que no aposta per la independència, i Barcelona en Comú. És així:
gran part de l’independentisme, a Barcelona, ha visualitzat la formació d’Ada Colau com una opció de ruptura amb l’"statu quo" i hi ha fet confiança.

Per tot plegat, a l’hora de buscar aliats
, ERC es visualitza com l’opció més lògica per BeC. Els republicans, liderats per Oriol Junqueras, són el gran partit de l’esquerra a l’interior de Catalunya i segona força a l’àrea metropolitana. És un partit a l’alça, com l’espai que representa Barcelona en Comú. ERC incorpora en el seu ADN tan l’esperit de la gent treballadora d’interior com el tremp de les classes mitjanes urbanes. ERC representa moltes coses, però una de molt important: és el reflex de la gent de peu pla que no espera que li solucionin la vida i que el 12 de setembre de 1714 va obrir la persiana de la botiga, va sobreposar-se i va tirar endavant el país. L’aliança d’aquestes dues tradicions –el republicanisme catalanista i l’herència del PSUC- genera autèntic pànic a l’establishment, tan el local com el de la metròpoli.

No tot seran flors i violes. Per qüestions d’estricta aritmètica, és molt probable que els acords de governabilitat a Barcelona hagin d’implicar també el PSC. No seria cap drama: en el cas de Trias, que també va governar amb minoria, els acords implicaven sovint una cosa pitjor: el Partit Popular d’Alberto Fernández Díaz (sí, aquell senyor que deia que el Raval era un gueto islamista). Però una cosa és comptar amb els vots del PSC o la seva abstenció, i una altra que els socialistes juguin un rol actiu en el govern municipal. Barcelona en Comú sap que no pot permetre’s pactar amb un partit esquitxat per la corrupció. Però per tradició històrica i afinitats, al sí de BeC segur que hi ha algunes veus (les més pròximes a ICV) que no hi farien gaires fàstics.

Un acord on el PSC jugui un paper central és l’escenari desitjat per CiU. Permetrà als corifeus de la federació seguir propagant el discurs de la Colau espanyolista i que tot plegat no és més que una reedició 2.0 del tripartit. En canvi, un acord d’esquerra ampli, que uneixi independentistes i autodeterministes al capdavant de la capital, fa entrar en curtcircuit aquest relat. Si a més l’acord té una visió àmplia i apunta cap a les eleccions del 27 de setembre, el projecte pren encara més força i té la virtut d’incorporar al procés sobiranista unes de sensibilitats que inicialment hi eren però que de mica en mica se n’han anat apartant. Aquestes sensibilitats seran claus per culminar el projecte sobiranista amb èxit.

Barcelona i Catalunya viuen un canvi de cicle. Estem davant d’una onada de proporcions encara per determinar. Però la conjuntura i el temps juguen a favor de Barcelona en Comú i les alternatives d’esquerres. Si Colau aguanta l’embranzida mediàtica i aconsegueix formar un govern sòlid, el camí es pot fer més planer. Barcelona en Comú es pot assemblar en algunes coses a Syriza, però la capital catalana no és Grècia. La ciutat té superàvit, hi ha diners per fer polítiques socials fortes, i a més la conjuntura econòmica pot millorar. La Generalitat tampoc s’hi podrà posar de cul. Mas no hauria de rondinar gaire, perquè ara com ara Ada Colau té la clau de la caixa més sanejada del país. Si la nova alcaldessa sap administrar amb els tempos amb sensatesa, justícia i generositat, pot ser l’inici d’un cicle llarg de governs d’esquerra forta al capdavant de Barcelona.
A l'acabament del film Casablanca el Rick li diu al gendarme de la França lliure, Aquest és l'inici d'una llarga amistat...
L’inici de molt.
Roger Palà

Joan A. Forès

Reflexions

27/05/15. Sergi Picazo. Es pot parlar ja sobre una Catalunya en Comú (amb ERC, ICV-EUiA, la CUP i Podem) per a les eleccions del 27-S? CiU, el PSC i el PP cauen. ERC, ICV-EUiA i la CUP pugen...

Benvolguts,

Avui hem de parlar de dos periodistes crítics, d’esquerra, de perfils semblants, Sergi Picazo i Roger PalàRoger PalàSergi Picazo.
En Sergi ens ha sorprès amb l’anàlisi agosarada de la situació política de Catalunya després de les eleccions municipals del diumenge, i de la presentació simultània del moviment Catalunya en Comú, crec que nascut ahir...
De Viquipèdia
Sergi Picazo i Guillamot[1] (Barcelona, 1980) és un periodista i professor universitari català. Des del 2014 és el cap de redacció i soci fundador del mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya. També és professor associat de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
En el passat ha treballat com a redactor de la secció de Política al diari El Punt Avui.[2] A part ha col·laborat en altres projectes periodístics com l'Anuari Mèdia.cat Els silencis mediàtics, des del 2012, junt a Roger Palà, i l'Observatori de la Cobertura de Conflictes, equip de recerca en discurs del mitjans. Forma part, amb set periodistes més, del col·lectiu Contrast, dedicat al periodisme social, per la pau i sobre drets humans. Amb ells ha participat en l'elaboració de la sèrie de documentals Després de la pau.
En Roger Palà també ha fet la seva aportació amb l’article Barcelona en Comú+ERC = la Catalunya que ve.
Com que hi ha dos articles sobre el mateix tema a comentar els presentarem en dos apunts correlatius.

Comencem per comentar l’article d’en Sergi Picazo. Comença presentant les dades de la darrera contesa subministrades per l’entitat GESOP. D’entrada la participació a Catalunya, després l’evolució de vot dels principals partits, a continuació l’anàlisi amb aquestes conclusions:
·        Catalunya està definitivament immersa en un nou cicle polític, marcat pel sobiranisme i per l’auge de l’esquerra alternativa, que podria posar fi al sistema de partits del règim de 1978.
·        La cultura de la Transició toca campanades a mort.
·        El dibuix de Catalunya que en surt és el d’una Catalunya d’esquerres.
·        El cicle polític sorgit de la barreja d‘indignats del Moviment del 15-M, de l’experiència dels activistes dels moviments socials sorgits a mitjan anys noranta i de l’auge de l’independentisme republicà i d’esquerres està cristal·litzant en alguna cosa.
A continuació, fruit d’aquestes dades i d’aquestes anàlisis surt la pregunta:
·        Aleshores, hi ha opcions d’una Catalunya en Comú?
I la part final de l’article filosofa sobre tot el que s’ha explicat i deduït.
S’acaba amb quatre comentaris de lectors...

Vegem l’article:

Es pot parlar ja sobre una Catalunya en Comú (amb ERC, ICV-EUiA, la CUP i Podem) per a les eleccions del 27-S?


Perfil de twitter de Catalunya en Comú, no inaugurat encara / CRÍTIC
·        CiU obté el seu pitjor resultat en unes eleccions municipals des del 1979.
·        El PSC pateix el seu pitjor registre en unes municipals de tots els temps.
·        I el PP cau fins els baixos registres que tenia als anys vuitanta a Catalunya.
·        En canvi, ERC aconsegueix el seu millor resultat en unes municipals des de la Segona República.
·        ICV-EUiA fa els seus tercers millors resultats, només superats el 1979 i pràcticament igualant els de 1995.
·        I la CUP gairebé quadruplica la seva xifra de regidors i és el partit més votat en 16 municipis.
Són dades de l’estudi breu de les eleccions municipals de GESOP, el Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública.
Tothom reconeix que CiU ha guanyat les eleccions, amb el 21% dels vots i més de 3.000 regidors, i que, en nombre de vots, el segon classificat és el PSC.
El politòleg i membre del Cercle Gerrymandering, Edgar Rovira, matisava: “De les 10 ciutats més grans de Catalunya, el PSC en governarà sis i en una formarà part de la coalició de govern (Badalona). I si ampliem el focus, de les 25 més grans, en governarà 15″.
Però la dada més interessant són les tendències electorals. Aquest és un gràfic de l’evolució de CiU en les eleccions municipals des del 1979.
Font: GESOP
Aquest és un gràfic de l’evolució del PSC en les eleccions municipals des del 1979.
Font: GESOP
Aquest és un gràfic de GESOP sobre les eleccions municipals d’ahir: creixen ERC, C’s, la CUP i ICV-EUiA, i baixen CiU, el PP i el PSC.
Font: GESOP
L’esquerra més enllà del PSC pot governar en localitats tan importants com Barcelona —ciutat símbol—, Badalona, Sabadell, Terrassa o Berga. El resultat a Badalona, la tercera ciutat de Catalunya, és realment extraordinari: d’alcalde xenòfob del PP a un possible acord de govern Guanyem-ERC-ICV i, potser, amb el PSC. A més, les candidatures de confluència han obtingut els grans resultats de Terrassa en Comú —dobla els resultats que tenia ICV-EUiA— o els de les diferents aliances de Sabadell.
ERC és segona força en regidors, amb 1.000 més que fa quatre anys, i segona força a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els republicans passen del 8,9% dels vots al 16,4%. A més, trenquen l’hegemonia de CiU a les Terres de l’Ebre i tornen amb moltíssima força a Girona, a Manresa o a Vic.
ICV-EUiA en solitari resisteix i manté alcaldies històriques com Sant Feliu o el Prat de Llobregat i puja a l’Hospitalet; però, a més, els projectes de confluència dels que formava part com Barcelona en Comú —amb Laia Ortiz de cara visible—, Terrassa en Comú i Unitat per Sabadell els tornen a fer decisius en ciutats clau. El punt fosc és quedar sense regidor a Girona i a Lleida, entre d’altres.
La CUP multiplica gairebé per quatre els regidors superant fins i tot Iniciativa. És segona força a Reus, a Sant Cugat o a Cardedeu i primera a Berga, però cal destacar que manté la presència a Girona i entra a Lleida (a través de la Crida per Lleida), a Tarragona i a l’Hospitalet de Llobregat. Passen del 2,1% dels vots del 2011 al 7,1%. La CUP va obtenir 126.000 vots en les autonòmiques del 2012. Ahir superava els 220.000 i ni tan sols s’havia presentat arreu del territori. “Camp per córrer”, avisava el periodista Marc Font.
L’esquerra alternativa obté creixements a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fixeu-vos només en els segons classificats en grans ciutats: Badalona, Guanyem BDN en Comú; a Cornellà, Cornellà en Comú, que aplega Procés Constituent, Alternativa d’Esquerres de Cornellà —considerat el referent de la CUP al municipi—, Podem i Equo; a Sabadell, amb un triple empat a regidors entre Unitat per Sabadell vinculada a ICV-EUiA, ERC i Crida per Sabadell, propera a la CUP; a Sant Cugat, la CUP; a Santa Coloma, Som Gramenet, que unia Gent de Gramenet, Podem i activistes independents; i a Terrassa, Terrassa en Comú, on van confluir ICV, EUiA, Podem, Guanyem i Procés Constituent.
A més, a Vilafranca, a Vilanova o a Vic, la CUP —o candidatures afins— era tercera trepitjant els talons al segon.
El més destacable d’aquests comicis és que han confirmat que 
Catalunya està definitivament immersa en un nou cicle polític, marcat pel sobiranisme i per l’auge de l’esquerra alternativa, que podria posar fi al sistema de partits del règim de 1978.
La cultura de la Transició toca campanades a mort. El subdirector del diari ‘Ara’, David Miró, explicava ahir que “el dibuix de Catalunya que en surt és el d’una Catalunya d’esquerres”. El cicle polític sorgit de la barreja d‘indignats del Moviment del 15-M, de l’experiència dels activistes dels moviments socials sorgits a mitjan anys noranta i de l’auge de l’independentisme republicà i d’esquerres està cristal·litzant en alguna cosa.
L’any 2010, les esquerres —incloent-hi fins i tot el PSC de José Montilla— van assolir el seu pitjor resultat electoral de la història. Va ser just sortint de set anys de Govern tripartit entre el PSC, ERC i ICV-EUiAEl 2012 comença a canviar el cicle. Les esquerres més enllà del PSC van créixer en 17 diputats. I el 2014, en les europees, la situació es va accelerar: ERC guanyava per primera vegada les eleccions des de la Segona República, ICV-EUiA aconseguia el seu rècord electoral i Podem s’emportava més de 100.000 vots a Catalunya.
L’auge independentista, la caiguda dels partits defensors de l”statu quo’ i la crisi econòmica són els explosius catalans sobre la bastida del règim del 78. Els nous lideratges polítics d’origen social, tots femenins, des d’Ada Colau, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, fins a Carme Forcadell, a l’Assemblea Nacional Catalana, suggereixen un canvi de fons en les formes de fer política al fins ara “oasi català” controlat i dominat pel pujolisme i pel postpujolisme.
La tendència electoral dels últims anys mostra les dificultats de CiU, del PSC i del PP per mantenir el poder que havien monopolitzat durant 30 anys. Però, tot i això, el règim es manté viu. La suma de vots de CiU, PSC i PP encara és superior a la d’ERC, ICV-EUiA i CUP sumades. Parafrasejant Gramsci: allò mor no acaba de morir, i allò nou no acaba de néixer.
Dues fotografies de les esquerres en plural que ens poden servir per conèixer millor com són les transformacions municipals d’aquest nou país. Són, probablement, les dues localitats amb un percentatge més alt de vot d’esquerres a Catalunya.
Celrà, un dels pobles més d’esquerres i independentistes de Catalunya. El 81,5% dels vilatans voten per candidatures d’esquerres. És una de les ja històriques alcaldies de la CUP. Els cupaires hi tenen ara majoria absoluta, amb el 51% dels vots. Els segueix una candidatura d’independents, que suma vots amb ERC, amb el 30,4%. Només 267 persones d’una població de més de 5.000 van anar a votar per CiU.
Badia, un dels municipis més d’esquerres de l’àrea metropolitana de Barcelona. El 82% dels ciutadans vota partits d’esquerres. El PSC guanya com sempre. Però hi ha dues candidatures d’esquerra alternativa en auge: Alternativa d’Esquerres per Badia (que forma part de les Candidatures Alternatives del Vallès, i suma vots amb la CUP), amb el 24% de vots, i Badia en Comú (que suma vots amb ICV-EUiA), amb el 17%. A més, ERC aconsegueix un meritori 4% multiplicant per quatre els seus votants. A Badia, localitat de 13.000 habitants, només 400 persones voten el PP i un centenar voten CiU.

Aleshores, hi ha opcions d’una Catalunya en Comú?
Esquerra Republicana, amb Oriol Junqueras de cap llista, té opcions reals de disputar la victòria en solitari a un Artur Mas en hores baixes… Per tant, en principi, no optaria per cap confluència amb les altres esquerres catalanes. Però pocs dirigents republicans descartarien ara mateix un pacte de govern o d’estabilitat ‘a posteriori’ amb una possible candidatura Catalunya en Comú si fos per convocar una consulta sobre la independència.
ICV i EUiA defensen la confluència d’esquerres en unes eleccions catalanes des de fa anys. “No hi ha arguments polítics que diguin que el que serveix per a Barcelona no serveixi per a Catalunya. Trias no és pitjor que Mas”, va assegurar el coordinador nacional d’ICV Joan Herrera. Iniciativa reconeix que en aquests comicis els ha anat millor —tot i alguna excepció— als llocs on s’han presentat en confluència. Joan Josep Nuet, d’EUiA, és igual d’explícit. “S’ha demostrat que amb una candidatura de suma es pot guanyar. Si fem això a Catalunya, les forces transformadores podem optar a la presidència de la Generalitat”, va dir ahir. “Fa temps que nosaltres parlem de la Syriza catalana, i avui aquesta idea és més viva que mai”, va concloure.
Podem afirma que, fruit dels seus acords interns, hauria de presentar-se en solitari a totes les eleccions autonòmiques. Així ho han fet, amb un èxit relatiu, a Andalusia, a Aragó, a Castella-Lleó i a Astúries, però amb pitjors resultats a la resta de comunitats. Podem podria, però, canviar l’estratègia. Ja va canviar de parer amb la candidatura d’Ada Colau a Barcelona, a la qual Podem va donar suport explícit i oficial malgrat no voler presentar-se amb la seva marca en les municipals. La possible candidatura del periodista Albano Dante, un perfil ben vist per totes les esquerres, podria facilitar les coses. Ahir, Pablo Iglesias, en un article a ‘Público’, escrivia: “Hem de prendre nota també de la importància dels lideratges i els estils que serveixen per anar més enllà d’una identitat de partit. Podem no pot ser en les generals un partit més sinó un instrument obert a la participació i al protagonisme de tots aquells que apostin pel canvi“. L’èxit de la fórmula Barcelona en Comú, amb Podem dins, pot ser un precedent.
Procés Constituent va néixer justament per provocar una confluència de les esquerres socials i polítiques en una candidatura en les eleccions catalanes. Sempre han defensat que ICV-EUiA i la CUP haurien d’entendre’s. A més, la monja benedictina Teresa Forcades ja ha acceptat el repte de presentar-se a unes eleccions. El seu perfil, clarament independentista, podria facilitar acords amb la CUP.
I la CUP? La seva presència serà probablement el gran cavall de batalla de les converses que ja deuen tenir lloc aquests dies. La CUP vol anar en solitari; sempre ho ha dit i ho ha defensat en públic i en privat. Actualment estan ja en el llarg procés de tria dels candidats a rellevar David Fernàndez i ja han aparegut noms com el del periodista Antonio Baños i el de Josep Manuel Busqueta, entre d’altres. Cap d’aquests dos noms estaria gens mal vist per la resta de partits d’esquerres a l’hora de formar una llista unitària.
Sergi Picazo

587227
4 COMENTARIS
  • GABRIEL SOLER26 de maig de 2015 - 10:54
Es pot parlar de Catalunya en Comú si a més d’un programa de transformació social, de regeneració democràtica (ICV, on ets?), s’hi inclou com a punt innegociable el compromís de contribuir des de l’endemà del 27S a la creació de la República Catalana Independent (l’adjectiu ‘Independent’ és aquí fonamental i irrenunciable).
Si es vol continuar parlant de dret a decidir i no definir-se sobre la ruptura independentista no hi haurà Catalunya en Comú amb les forces que s’esmenten i se subordinarà la sobirania catalana a l’espanyola, esperant quimèricament que l’Estat espanyol i de las JONS ens “atorgui” el dret a decidir (el d’ells, no pas el nostre).
Per acabar, no fem trampes amb els números: sumar els vots de Barcelona en Comú a ICV-EUiA és pel cap baix esbiaixat.

  • JORDI ORTIZ GIL26 de maig de 2015 - 13:38
La confluència de les esquerres serà assumint el referèndum (si s’escau, desobeint l’estat), no la independència, i centrant-nos en tota la resta de coses que ens uneixen (procés constituent, participació democràtica, mecanismes efectius contra la corrupció, serveis públics, economia solidària…), o no serà.
Si des de l’independentisme poseu la independència com a condició innegociable, ens deixareu fora a molta gent (més de la que penseu) que no tenim una identitat nacional significativa (ni la volem) i que defensem la sobirania dels pobles com a qüestió de respecte i democràcia. Aquesta és la generositat que hauria de tenir l’independentisme d’esquerres. Altres organitzacions han de fer altres esforços de generositat (evitar aferrar-se a noms o a lideratges concrets, assumir mètodes participatius reals…), esmentats en part en aquest article. Per cert, gràcies, Sergi per l’anàlisi, crec, força acurada. ?????

  • JORDI ANDREU BATALLÉ26 de maig de 2015 - 13:04
Les eleccions del 27-S es convoquen perquè un Estat poc democràtic ha impedit celebrar un referendum vinculant sobre la independència de Catalunya. Els que tenim clar que volem la independència de Catalunya només votarem, en aquestes eleccions, partits i coalicions que expressin molt clarament la posició favorable a la independència. Em sembla que intentar atreure vots partidaris de la independència cap a coalicions tipus Barcelona en Comú, que no es defineixen sobre aquest tema, és un intent de confondre als electors. Estic segur que els electes de la llista de Barcelona en Comú amb una posició favorable a la independència ho tenen clar.

  • ESPARVER MORAT26 de maig de 2015 - 14:34
La confluència de les esquerres serà assumint la possibilitat de que resultat del referèndum sigui si a la independència. Jo crec que no hi ha confluència sense referèndum, no hi ha confluència sense plebiscit. Serà molt difícil confluir sense defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles. Perquè tots els que defensem “la sobirania dels pobles com a qüestió de respecte i democràcia”, el que defensem és que aquests pobles puguin celebrar un referèndum i per tant que els ciutadans puguin votar sí o no o blanc, tots els ciutadans, tant els d’esquerres, com els més socials, els anticapitalistes, els de dretes, els lliberals, els socialistes etc…Això crec que és clau. Em sembla impossible una Catalunya en Comú que no tingui en compte la més gran mobilització ciutadana de la Catalunya del segle XXI, per ara la independentista, com a moviment ciutadà. Per altra banda, veig molt feina per confluir amb agrupacions que funcionen encara amb llistes “tancades” i quotes de partit.

Joan A. Forès

Reflexions

26/0515. Toni Soler. A Catalunya hi ha més d’un procés. L’esquerra alternativa creix i imposa la seva agenda. El sobiranisme manté posicions. BCN exigirà un pacte múltiple La incògnita de Barcelona. La fi de les majories del PP.

Benvolguts,
Una nova visió de les eleccions del 24.

A Catalunya hi ha més d’un procés
L’esquerra alternativa creix i imposa la seva agenda. El sobiranisme manté posicions. BCN exigirà un pacte múltiple
 Toni Soler Periodista
25/05/2015


Ada Colau va celebrar ahir amb eufòria la seva victòria a Barcelona, però ara necessitarà pactar, almenys, amb els independentistes d’ERC o la CUP.
En unes eleccions locals la victòria té moltes cares, però aquest cop és l’esguard somrient d’Ada Colau, futura alcaldessa de Barcelona, el que millor expressa el significat de la jornada d’ahir.
Fa tot just un any, Colau era coneguda pel seu activisme de carrer al costat dels afectats pels desnonaments i per les seves explosives intervencions als platós de les televisions espanyoles. Ara, després d’una exigua victòria sobre Xavier Trias, es disposa a governar la capital de Catalunya, una ciutat que al primer terç del segle XX era un referent del moviment obrer europeu, però que avui és més aviat cèlebre com a smart city i destí turístic de primer nivell.
Sens dubte, la notícia no passarà desapercebuda. Ni aquí ni enlloc d’Europa. Entre Barcelona en Comú i la CUP sumen 14 regidors (això no vol dir, ni de lluny, que estiguin condemnats a entendre’s). Però mai l’esquerra alternativa havia tingut tanta representació popular. El mèrit, sens dubte, no és només dels seus impulsors: no es podria entendre l’èxit de Colau sense el fenomen Podem al conjunt d’Espanya. Es tracta d’un radical gir a l’esquerra, que ha colpejat amb severitat CiU i el PP, i també el PSC (tret dels seus feus metropolitans). És una conseqüència de llarg abast de la crisi econòmica que ha ensorrat les bases de la cohesió social.
Aquesta lectura és vàlida per a tot Espanya. Però a Catalunya, com sempre, hi passen moltes altres coses. Quan parlem del procés ens haurem d’habituar a fer-ho en plural. El sobiranisme arrossega sectors molt importants de la població, però altres sectors igualment dinàmics prefereixen posar l’accent en les polítiques socials, i tot i que defensen el dret a decidir, no se senten incòmodes anant de bracet de les esquerres alternatives espanyoles. Són processos no excloents, com ho demostren els excel·lents resultats de la CUP, que potser en les pròximes setmanes jugarà un paper més decisiu del que esperaven els seus dirigents: Només la CUP pot aspirar a un terreny comú entre les estelades i els crits de Sí se puede que ahir se sentien a la seu de Barcelona en comú.
L’aritmètica no hauria de desanimar els sobiranistes: CiU ha guanyat les eleccions municipals, i la suma de convergents, republicans i cupaires supera àmpliament els resultats de fa 4 anys, també a Barcelona (de 16 a 18 regidors). Però els convergents han retrocedit en llocs clau, i ERC, que fa tot just un any tenia pretensions d’hegemonia al conjunt del país i al seu cap i casal, ha hagut de rebaixar expectatives, tot i la seva implantació territorial envejable (més de dues-centes alcaldies i prop de 2.400 regidors).

La incògnita de Barcelona
La victòria mínima de Barcelona en Comú, emparada en una alta participació, obre un escenari de gran incertesa a Barcelona. Colau necessitarà pactar amb dues forces o més per poder governar. Possiblement hi haurà independentistes i no independentistes administrant junts la ciutat més gran de Catalunya. Si el país emprèn el camí de la sobirania, ¿què farà la seva capital?. Ahir Ada Colau no va anar més enllà del que diu el seu programa: respecte escrupolós al dret a decidir.
L’acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras preveia eleccions anticipades el 27 de setembre. A l’edició d’ahir de l’ Ara, Josep Ramoneda es feia ressò de certs moviments en l’entorn de CiU i ERC favorables a revocar l’acord i deixar que tinguin lloc primer les eleccions espanyoles, en les quals es podria experimentar amb una llista unitària (tot i que la CUP no en vol sentir a parlar, i és qui més puja). De moment, tot plegat no passa de ser una conjectura. Però és segur que Artur Mas té avui més dubtes que no pas ahir.
La jornada d’ahir va ser desastrosa per al PP, reduït a sisena força a Barcelona, superat per Ciutadans a gairebé tots els municipis importants, i en risc real de perdre l’emblemàtica alcaldia de Badalona. El PSC tampoc no va tenir un gran nit, però la solidesa d’alguns dels seus bastions suavitza el mal resultat de Jaume Collboni a Barcelona i els seriosos retrocessos patits a Lleida, Sabadell i altres ciutats. Ciutadans recull les restes d’aquest doble naufragi, però només en part; en conjunt, el vot unionista ha retrocedit, però s’atrinxera a Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona. El país és dual, d’una dualitat crònica, que planteja interrogants.

La fi de les majories del PP
La jornada d’ahir va deixar altres dades rellevants fora de Catalunya: La fi de les majories absolutes del PP a la major part d’Espanya (incloent Madrid, el País Valencià i les Illes Balears), l’avenç del PNB a les principals ciutats basques, l’extraordinari resultat de Compromís a la ciutat de València, i la irrupció de Ciutadans i de les llistes afins a Podem, que prefiguren una situació de canvi -però no de revolució- en el sistema espanyol de partits.

Joan A. Forès

Reflexions