Benvolguts,
En aquest apunt hi ha diversos enllaços a apunts del Bloc Reflexions, així com a altres llocs.
Us demano que els obriu. Crec que dóna una visió completa de la situació del català i
de Catalunya a l’Estat espanyol...
En el seu Blog de l’indirecte.cat Josep Maria Loste escrivia ahir l’apunt de títol El requisit del
català i la sociolingüística.
L’apunt comença amb un dol, dient:
·
És una gran
desgràcia, és quelcom incomprensible que la majoria absoluta del PP, al Congrés
dels Diputats, hagi rebutjat una proposició de Llei del
Parlament de Catalunya per modificar la llei orgànica del poder judicial i
altres normes connexes en matèria de drets lingüístics en l’àmbit de la
justícia, per tal que el català sigues un requisit –i no només un mèrit com
fins ara- per als jutges, fiscals i funcionaris de l’administració de justícia
a Catalunya...
Resulta que en aquest mateix Bloc fa 10 dies vàrem estar
explicant almenys en tres apunts com la prepotència espanyola al
Congreso de los Diputados demostra
la total indefensió dels territoris minoritaris davant dels majoritaris...
No fem el llondro! A Espanya no hi tenim
res a fer...
Analitzem-ho!
En un apunt del 16/08/14 en el Bloc Reflexions vaig contar el següent,
que crec que és un camí per a la interpretació de la primera frase de l’apunt:
·
Com que la majoria demogràfica [a
Espanya] del
bloc castellà-andalús, el que conté l'essència de l'espanyolitat monolingüe, se
situa al voltant del 55% de la població de
l'Estat, això significa tant com dir que a Espanya
manaran sempre els fundadors, els escollits, en definitiva, els qui s'ho van
guanyar per dret de conquesta.
·
Podem
adonar-nos de la incongruència que en el redactat de la Consti, ningú pensés que el 55% de castellano-parlants podia fer les lleis
al seu gust pel que respecta a les llengües de les espanyes i que sempre guanyaria el 55% en cas de litigi. Els redactors de la Consti (penso en els catalans Miquel Roca i Jordi Solé Tura), la van cagar (o
no!)...
·
Com a comentari a aquesta incongruència es pot explicar l’acudit
de la Comunitat
de l’escala de veïns:
·
Suposem que sigui una comunitat que es posa en
marxa precisament l’any 1978. L’edifici té precisament 17 pisos
amb un ascensor que pot anar fins el pis més alt
·
Hi ha una clàusula en els estatuts de la comunitat (com
si diguéssim la Constitució) que diu que
tots els acords sobre la gestió de l’immoble es prendran per majoria simple.
Suposo que imagineu la trampa de
qui va crear els estatuts de la comunitat. Ara ho veurem. Després
d’uns anys de funcionament sense massa problemes, tot d’una en l’assemblea del 2014 es
presenta una moció acordada entre els 9 veïns dels pisos inferiors que proposa que
l’ascensor des d’aquell moment només arribarà fins el pis 9. Es fa una votació i els 9 veins
dels pisos baixos, 1 al 9 voten a favor de la moció (9/17=53%)
i els 8 veins
dels pisos alts, 10 a 17 voten, evidentment, en contra (8/17=47%). Consulten els estatuts o sigui la seva Constitució i
comproven que els dels pisos baixos guanyen per majoria simple. Roma locuta causa finita!
Doncs aquesta és la qüestió! Mai les comunitats espanyoles que tenen una
llengua pròpia diferent del castellà (Catalunya,
País Valencià, Illes Balears, Galícia, Euskadi i Navarra) i que estan sotmeses a una Constitució com
la del règim instaurat el 1978 podran guanyar unes votacions sobre la llengua contra
les comunitats que tenen el castellà com a llengua pròpia...
Podríem donar més arguments:
1.
En l’apunt 28/03/13.
Però què us esperàveu? Expliquem com l’Albert
Pont al seu llibre Delenda est
Hispania demostra que d’Espanya mai no en podrem esperar res de bo: Presenta
uns gràfics molt ben elaborats. Vegeu els gràfics de barres (mai més ben dit) i assumiu
que des del 1975,
però també abans (des del segle XVI), els catalans ja érem uns empestats vistos
amb els ulls del poder! I ells trien i han triat
sempre els seus ministres i els seus diplomàtics! I les seves Constitucions!
Faves comptades!
2.
El company Josep
Centelles, autor d’entre d’altres del llibre Entender Cataluña publicat per Octaedro,
ens explicava en el darrer Racó del
Xerraire que va tenir una experiència interessant visitant el Congreso de los Diputados de Madrid. Es
veu que hi ha unes estances o uns corredors o galeries amb retrats dels
diputats de l’esmentat Congreso des de
fa moltes generacions. La sorpresa (o no tant sorpresa) va ser adonar-se que
els noms de les nissagues
retratades eren en gran proporció els mateixos dels congressistes que
en aquell moment hi havia a l’hemicicle. Crec recordar que ell va parlar
concretament de Santamarias i de Posadas...
Ergo, a Espanya no hi tenim res a fer. De cap manera. Aneu
al següent enllaç, si us plau:
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada