Benvolguts,
Un fantàstic article (com tots els seus), d’una vivència pròpia,
d’en Manuel Cuyàs.
L’article m’ha recordat un episodi que va succeir a
California, al Silicon Valley, prop de San Francisco a l’any 1975. L’episodi
va esdevenir-se a una de les factories d’Intel,
empresa que jo coneixia molt ja que a l’empresa Interface distribuíem en aquell moment els seus microprocessadors i
memòries. L’episodi està descrit en el llibre Silicon Valley fever, de Rogers i Larsen.
Diuen que hi ha pocs enginyers que no hagin sigut acomiadats
almenys un cop en aquest Silicon Valley.
Els acomiadaments són freqüents, sense ètica de cap mena, però a canvi els
salaris són molt elevats i les satisfaccions personals per les tasques que realitzen
acostumen a ser grans. Com diu el llibre, pot ser que simultàniament una
empresa estigui acomiadant personal d’una planta de fabricació i al mateix
temps cerqui personal de característiques semblants pel seu departament
comercial...
Aquesta no era una filosofia imperant en aquell moment a casa
nostra. Aquí hi havia feina...
Anem a l’esdeveniment. Explicat per un implicat (pàgina 150):
Jo era un supervisor
de línia. El meu cap em va cridar i em va dir que havia d’acomiadar tota la
gent sota les meves ordres. Així doncs els vaig reunir i els vaig anunciar que
ja sabia que era dur però que havien estat acomiadats. Els vaig acompanyar al pàrquing
i els vaig estrènyer les mans. Un quart d’hora més tard vaig retornar al meu
despatx pensant en com de salvatge era aquesta acció que acabava de prendre la
companyia. Gràcies a Deu a mi no m’havia tocat. El meu cap em va fer anar al
seu despatx i em va preguntar si s’havia acabat l’acomiadament. Vaig dir-li que
sí i em va explicar que ho sentia molt però que jo també estava acomiadat. Un
quart d’hora més tard jo tornava a ser al pàrquing i abans d’anar-me’n estava parlant
amb els que jo havia acomiadat abans quan va sortir el meu cap escortat per dos “segurates”...
Si recordeu la pel·lícula Margin Call que hem comentat no fa massa podreu veure-hi un episodi
idèntic. A un alt empleat l’acomiaden i no té temps ni de tancar l’ordinador...
Per cert que hi ha un vers de Calderon de la Barca, de la
collita sarcàstica espanyola, que comença dient: Cuentan
de un sabio que un dia, tan pobre y mísero estaba...
L’article d’en Cuyàs m’ha recordat aquesta situació, i
fixeu-vos, sobretot, que el mot important fa 40 anys i ara és el mateix: Unitat!
Unitat
29/05/15 02:00 –
Manuel Cuyàs
A la sortida d'un
debat entre partits sobiranistes que va acabar amb tots barallant-se o, per
dir-ho suaument, exposant les seves agudes diferències, em vaig trobar un
antiquíssim militant de CDC que presentava tots
els símptomes d'estar destrossat. Vaig mirar de retornar-li els
ànims, i ell em va respondre amb la història que tot seguit els explico. Era l'Onze de
Setembre de l'any 80 o 81.
En tot cas, ni el de 1976 a Sant Boi ni el del milió reunit al passeig de Gràcia
de Barcelona el 1977. La democràcia era un fet, l'Estatut
d'Autonomia era aplicat i si a la Generalitat no governava Tarradellas ho feia
Jordi Pujol. Les
concentracions populars davant el monument a Rafael Casanova havien anat molt
de baixa però els partits ara legalitzats hi mantenien presència amb més o
menys entusiasme i, alguns, amb una certa incomoditat i amb ganes de ser a
aquella hora en un altre punt molt distant.
– “Ens vam organitzar
–m'explica el vell convergent–. A la capçalera de la reduïda manifestació que
havia de desfilar davant l'estàtua s'hi va situar el PSC, i nosaltres vam quedar en segona posició. Darrere nostre, s'hi
van agrupar els d'ERC. Des de la direcció
del partit ens va arribar una consigna: entre els crits patriòtics que havíem
de proferir havia de destacar el de «botiflers» dirigit als socialistes que ens
precedien. Quan la marxa es va
iniciar vam complir disciplinadament l'ordre, i el mot gràfic i ofensiu va ser per nosaltres
molt repetit. Tot d'una vam notar que
la magnitud del nostre crit no es corresponia amb la gent que el vociferàvem. Érem massa pocs
perquè tingués aquell volum. Ens vam girar. Els d'ERC també cridaven «botiflers», però
aplicat a nosaltres. Si no digués que
vam quedar confusos, mentiria. Llavors, els d'Esquerra van fer igualment el gest
de mirar enrere. ¿Potser per pudor no volien que els veiéssim la cara? No era
aquest el cas. Darrere
seu venien els manifestants del PSAN titllant-los a ells de «botiflers» amb
molta força i convenciment.”
El convergent històric
i jo ens mirem sense dir-nos res. Després ell hi afegeix: “M'excuso de referir què cridaven els situats
més a la cua. Algú va voler imposar-se clamorejant «unitat, unitat»,
però l'únic punt que unia els congregats era el crit de «botiflers» que ens
llançàvem de clatell a clatell.”
–Bé, però tot i així
hem arribat fins aquí –li dic per estimular-lo.
–“Sí, però quant trigarem a arribar on
volem?”
El meu interlocutor em
deixa per anar a referir la mateixa evocació a un dels que han intervingut en
el debat. Ja me'n donarà notícies.
Manuel Cuyàs
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada