Benvolguts,
Un altre article interessant d’Edgar Illas, de fa dos mesos.
Parla d’estructures
d’Estat. I de com molt sovint no
ens adonem que en part ja les tenim!
Subjectes de la fiscalitat
06/03/15 02:00 –
La hisenda pròpia
ens ha de permetre, a més, establir una nova relació col·lectiva amb els diners
i alliberar-nos dels hàbits heretats basats en la por
Un dels moments més
emocionants de la meva vida recent és l'entrevista que Odei A.-Etxearte va fer
a El Punt Avui el 8 de febrer a Joan Iglesias, el director del programa per a
la definició d'un nou model d'administració tributària de Catalunya i autor del
llibre Una hisenda a la catalana (Angle,
2014). Vaja, també m'emociono quan en Folc i jo sortim del vestidor de la
piscina i ell em diu: “Ho tenim tot, papa?”. O quan en Pelaio del Club ens
porta pedacets de vedella amb ceps o costelló amb naps i, en veure'ns amb
aquella frisança, fa una cara que diu “Sembla que no hàgiu menjat mai calent,
collons.” O quan vam menjar cranc de closca tova al Kyo Ya, que deu ser l'únic
restaurant amb una estrella Michelin encofurnat en un soterrani i sense pàgina
web, perquè diuen que no volen gaire publicitat ni gaires passavolants esnobs.
Iglesias planteja
moltes idees interessants, però n'hi ha dues de genials.
·
La primera és que,
davant de la incertesa sobre quan tindrem hisenda pròpia, ens fa adonar que ja
en tenim, perquè la
hisenda la fem nosaltres mateixos cada vegada que omplim la declaració de
renda. Els contribuents no anem a pagar impostos a cap oficina, ni cap recaptador
ve a trucar a casa nostra. Els impostos ja els paguem a través de les nòmines,
i el control del procés només es fa a
posteriori. O, com diu el president Mas al pròleg del llibre, “som
subjectes de la fiscalitat i no pas objectes del poder fiscal”. La imatge que
encara tenim molts catalans és que la hisenda s'haurà de traslladar de Madrid a
Barcelona, i pensem que, si ja ha estat un calvari aconseguir, per exemple, els
papers de Salamanca, què no
costarà que ens donin la clau de la caixa. Però la realitat és que
l'administració tributària ja s'està construint ara i, per tant, amb la
sobirania l'únic que caldrà fer, com qui diu, és que la Generalitat obri un
compte corrent per ingressar-hi els impostos.
·
La segona idea
genial és la proposta de fer públic el nom de les empreses que paguen impostos
i així donar-los prestigi. Aquesta proposta s'insereix dins el projecte de
fer una hisenda basada en la confiança i en la transparència més que no pas en
el control i en la por. De fet, Iglesias, que ha estat inspector d'hisenda durant
vint anys, comenta que, si la immensa majoria de catalans ja paguen els
impostos a una hisenda espanyola distant, és evident que els pagaran amb
confiança a una hisenda propera i amable.
Per tant, si el frau
fiscal ja és baix en un estat hostil que ha fet que generacions de catalans
desitgessin amagar els diners a sota d'un rajol o en un banc estranger (i per
això crec que no sóc l'únic que, tan sols per no haver de suportar els mitjans
de comunicació que, rere l'aparença de la vigilància moral, no fan sinó viure
de l'escàndol i de les imputacions, no li sembla ni bé ni malament el que hagin
pogut fer o desfer la família Pujol), si el frau fiscal ja és baix, doncs, la hisenda pròpia
ens ha de permetre, a més, establir una nova relació col·lectiva amb els diners
i alliberar-nos dels hàbits heretats basats en la por, la desconfiança i la
insidiosa gasiveria.
D'altra banda, la idea
de vincular els impostos al prestigi social i al màrqueting és una altra
fórmula concreta per aconseguir la redistribució econòmica en el nou escenari
regit pel mercat global. Les propostes d'Iglesias potser no contenen cap
retòrica revolucionària, però, precisament per això, prometen canvis positius i
tangibles dins de les possibilitats que ofereix la nostra conjuntura.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada