Benvolguts,
Hem comentat molts articles d’en Lluís de Yzaguirre en aquest Bloc.
En Lluís de Yzaguirre Maura és doctor en Filologia
Catalana, cap de la Unitat de Recerca en Enginyeria Lingüística de l’Institut
Universitari de Lingüística Aplicada (IULA), professor als cursos de tercer
cicle de l’IULA i professor de Tradúctica a la Facultat de Traducció i Interpretació
(Universitat Pompeu Fabra).
Si cerqueu al Vilaweb hi trobareu més de dues-centes
entrades referides a l’autor de l’article.
La seva especialitat mixta és la filologia informatitzada o la informàtica filològica.
Aquest dissabte passat era un dels aspirants a les
85 places, no remunerades, del secretariat de l’ANC.
Uns tasts dels seus articles d’opinió:
Ja veieu que l’autor
és un català independentista alliberat i desconnectat...
En aquest article parla del castellà oficial o no oficial a la República Catalana.
Vegem les seves sàbies opinions:
Lluís de Yzaguirre
07.05.2015
Les fal·làcies del 55%
En el debat quasi clandestí sobre l'estatus de les llengües
a la República Catalana, s'hi solen barrejar arguments polítics i arguments
demogràfics i un dels clixés més trompetejats pels supremacistes espanyolistes
és que el castellà ha de ser cooficial perquè és la llengua materna del 55% dels catalans. Hem de tenir present que Espanya sí
que té un pla A i un pla B per a la independència. El pla A és que la
independència fracassi i recentralitzar a cor què vols. El pla B és que, si la independència triomfa, es noti com
menys millor, que res no canviï pel que fa a les llengües i el declivi del català, asfixiat cooficialment, els
faci la feina bruta. Del pla A se n'encarreguen els franquistes
purs del PPSOE i els neofranquistes de Ciutadans, amb el suport distant de
Podem. Del pla B se n'encarreguen ex-militants de
partits espanyolistes 'convertits' miraculosament a l'independentisme des d'on
reclamen una república no identitària 'postnacional', que faria que tots els
esforços per a aconseguir que Catalunya deixi de ser una nació sense estat es
malmetessin.
Darrere el proclamat 55%, s'hi amaguen dues fal·làcies: la del recompte
real de castellanoparlants i de catalans i la de confondre democràcia amb
demografia. Anem a pams.
El recompte real de castellanoparlants
Això del 55% és mal calculat
per diverses raons:
1. Els censos i enquestes sobre llengües han estat
qüestionats pels entesos en la mesura que no es contrasta allò que declaren els
informants. Podria ser que no fos un 55%, sinó un 45% o un 65%.
2. Aquestes dades es calculen sota la concepció genocida de
català, aquella que recull l'estatutet del 2006 i que regula que ser català
és una manera de ser espanyol. Doncs, s'hi calculen els residents a
Catalunya procedents d'Espanya però no pas els que procedeixen de la resta de
l'estranger. Segons les darreres dades de l'INE (ine.es) dels 7.400.685
residents empadronats a Catalunya, 6.487.273 són ciutadans espanyols. És a dir,
el 87%. Resulta que el 55% del 87% és 47,85%, de manera
que si no fem la trampa d'excloure els immigrants no espanyols ja no arribem a
la frontera simbòlica del 50%.
3. En aquest contingent de població del 55% s'hi compten
de la mateixa manera els monolingües, els poliglots que tenen el castellà com a
llengua primera però dominen el català i els autèntics bilingües, els que tenen
dues llengües maternes o primeres. Un cop més no
disposem d'enquestes inqüestionables sobre la proporció de bilingües de primera
llengua, però un càlcul conservador podria estimar que siguin el 8% dels
residents a Catalunya, cosa que ja ens rebaixaria el 47,85% per sota del 40%.
4. Finalment, entre el 40% que ens resta, cal destriar els
castellanoparlants que no tenen cap dificultat a parlar en català, que se
senten catalans i que volen que Catalunya deixi de ser una nació sense estat,
dels que sí que hi troben impediments i fins i tot dels monolingües que fa anys
que rebutgen les oportunitats de deixar de ser-ho, de monolingües. Cap
enquesta no recull aquesta proporció en aquests termes ('no vull ser català ni
ho voldré ser mai'), però el darrer CEO (preguntant a ciutadans espanyols de 18
anys i més residents a Catalunya) ens aporta que un
6,7% s'identifiquen amb la frase 'Sóc un espanyol que viu a Espanya' i
un 15,6% amb la frase 'Sóc un espanyol que viu a
Catalunya'; és gent per a la qual fins i tot la concepció genocida de
català, desproveïda de connotacions ètniques o nacionals i limitada al lloc
de residència, resulta distant i menys identificativa que la d'espanyol. Doncs,
sembla que un 22,3% dels ciutadans (19,4% dels
residents) no tenen cap interès a ser catalans i potser fins i tot se'ns
ofendrien si sabessin que els incloem dins el suposat 55% de 'catalans' de
llengua materna castellana.
En resum, tenim al voltant d'un 20%
de residents a Catalunya de llengua materna únicament castellana i que en un
grau o un altre se senten catalans, amb un nivell de coneixement del català que
no podem quantificar i que poden ser els que acabin
decantant el plebiscit. Els qui volen
una república a qualsevol preu, encara que sigui una república apàtrida, han
cregut que la millor manera d'atreure el vot d'aquest col·lectiu és prometre'ls
que no canviarà res en l'estatus de les llengües, sense tenir en compte que la
majoria volen no perdre drets i, si els ho expliquem
com cal, també acceptaran que els catalanoparlants puguin perdre els deures que
el sistema colonial espanyol els ha imposat, com ara el deure de saber espanyol o
l'esclavitud d'haver de fer gratuïtament de traductors per a jutges o policies
profundament monolingües.
La confusió entre democràcia i demografia
Afirmar que, vist el suposat 55% de castellanoparlants a
Catalunya, els catalans ja no podem aspirar legítimament a deixar de ser una
nació sense estat (que és la conseqüència d'impedir-nos de restituir al català el
seu caràcter de llengua nacional), és tan evident com dir que, per tal com al
Regne de Espanya hi havia segons el darrer cens 22.843.719 homes i 23.620.334
dones, només les dones han de tenir dret de vot.
Diuen que a la Xina la política de fill únic ha tingut
com a conseqüència un genocidi feminicida amb l'ecografia com a arma. Com a
resultat d'aquesta selecció sexista dels fetus, avui hi ha cent milions de
solters masculins sense cap esperança de trobar parella en tota la vida.
Imaginem que un d'ells arriba a líder màxim i posa a votació una llei que digui
que les dones casades han de dedicar un dia la setmana a un servei social
consistent a 'consolar' els solters de la seva rodalia. Evidentment, parlo
d'una aberració que conculcaria tots els principis ètics de qualsevol
democràcia, però que, posada a votació, potser reeixiria. Allò que faria doblement abominable aquesta esclavitud sexual
seria que la majoria amb què s'implantaria és el fruit d'un crim previ, el
genocidi en massa de fetus femenins.
Si no us val aquest exemple, imagineu-vos que us roben la
cartera, la policia troba el lladre en flagrant delicte i us diu que només el
pot detenir si presenteu una denúncia, previ pagament de les taxes
corresponents. Sense aquesta denúncia no podeu recuperar els vostres diners.
Llavors dieu a la policia que no podeu disposar de més diners que els que teniu
a la cartera que el lladre us ha robat i la policia us respon que només us
podrà tornar la cartera si abans presenteu la denúncia i pagueu les taxes.
Amb aquests dos exemples hipotètics he volgut posar damunt
de la taula una reflexió: no és acceptable que
algú es trobi privat d'un dret pel simple fet que abans ha estat víctima d'una
agressió, o que algú no es pugui defensar d'una agressió perquè abans ha estat
privat d'un dret legítim.
Aplicat al cas de la llengua, si ara hi ha una
determinada proporció de castellanoparlants monolingües a Catalunya (hi
insisteixo: els bilingües i els de llengua materna castellana que no són
monolingües no són cap problema per tal que el català recuperi el seu estatus
nacional) és perquè hem estat víctimes d'unes
polítiques colonialistes que durant decennis ens han impedit d'implantar
programes d'acollida amb formació lingüística universal i gratuïta. I torno a recordar que aquests immigrants monolingües
no són culpables de res, ben al contrari, són tan víctimes com nosaltres d'aquest intent de genocidi
cultural i lingüístic. Simplement, no han tingut les oportunitats
d'aquells ciutadans francesos que avui, segons les projeccions de futur
immediat, competiran per la presidència: un immigrant de primera generació
(Manuel Valls) i un de segona (Nicolas
Sarkozy), perfectament integrats.
Encara un altre exemple d'aquesta perversió és l'agressió
verbal que va sofrir un entrenador basc (Gaizka
Garitano): primer ens discriminen imposant-nos el deure de saber el
castellà i després no ens deixen parlar en la nostra llengua argüint que tothom
entén el castellà. Dic que ens discriminen perquè ens obliguen a saber castellà
encara que no ens desplacem mai als països on aquesta llengua és territorial
mentre que als espanyols se'ls permet de romandre monolingües fins i tot si
vénen a viure a Catalunya.
Doncs, una suposada majoria
demogràfica, obtinguda com a resultat de polítiques genocides, no hauria de
donar mai el poder de restringir els drets de la població minoritzada.
L'argument demogràfic no val a Andorra ni als Emirats Àrabs
Units (EAU), on només el 13% de la població deté el poder. Evidentment, la
majoria russa que ha colonitzat Crimea troba lògic que els tàtars originaris
(10,2%) no tinguin la mateixa capacitat de decidir que els nadius tenen als
EAU, però és que no parlem de democràcia sinó de poder. Aquí també se'ns vesteix de democràtica la
perpetuació d'un privilegi.
Conclusió
Cal que una part dels parlants nadius
de castellà voti a favor de la independència com va caldre que una majoria de
votants masculins aprovessin el vot femení o donessin suport a partits que el
preconitzaven o com va caldre que una majoria de blancs creessin les condicions
perquè s'abolís l'esclavitud. Així com la
colonització espanyola fou fruit d'una conquesta violenta, el sufragi femení,
l'abolició de l'esclavitud són conquestes cíviques no violentes i així ha de
ser la restauració de la nació catalana, mantenint drets i eliminant deures ominosos.
El castellà ha de tenir un estatus especial des d'ara i
per sempre més pel fet de ser la llengua oficial d'un estat veí (compartit amb
el francès); a més, durant una etapa transitòria d'aproximadament vint anys,
s'han d'aplicar les mesures necessàries per tal que cap castellanoparlant
monolingüe que residís a Catalunya en el moment de la independència perdi drets
(el termini podria oscil·lar entre 10 anys i 25, segons la nostra capacitat
d'impulsar polítiques d'accés universal a l'aprenentatge reglat de la llengua i
a uns mitjans de comunicació competitius en català), però mai per un motiu demogràfic
(que se li podria acabar girant en contra). I aquest estatus especial del
castellà s'hauria de sumar a la protecció de qualsevol llengua que la nostra
República cal que implementi, per fer del multilingüisme social i del
poliglotisme individual un capital que ens meni a ser la meca de les TIC i el
paradís de totes les indústries on la llengua sigui un valor afegit. No per demografia, sinó per assumpció de la riquesa que són
les llengües.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada