Benvolguts,
Avui us presentem l’opinió d’Edgar Illas, català exiliat a la Universitat
d’Indiana i catedràtic de literatura catalana i que col·labora sovint en diaris
catalans. Però no en tertúlies que jo sàpiga. I ell i nosaltres hem de fer més hores que
un rellotge d’aquí al 27S perquè ens hi va la vida, la nostra i la dels nostres
descendents!
Avui ens aconsella, com en Partal, en Sanchis, en Cot, en Voltas l’Alexandre i
tots els articulistes independentistes que demà votem partits independentistes, ja
que en cas contrari i suposant que els partits indepes CiU+ERC+CUP no guanyin demà i el 27S,
ens esperen 40
anys més de feixisme molt més violent que el que hem sofert fins avui, com el
de la guerra que ens varen fer els feixistes, com la guerra de la postguerra
franquista, com el de la guerra de la transició franquista, com el de la guerra
del Tribunal Constitucional franquista...
Vegem l’article:
La prioritat
22/05/15 02:00 - Edgar Illas
Ara allò essencial
no és votar la persona, sinó votar de manera disciplinada els candidats que
ajudin a tirar endavant el procés
Una de les formes del
catalanisme durant l'etapa nacionalista, des de mitjan segle dinou fins al 2010,
era la identificació ideològica i afectiva amb l'espai local immediat. La
ciutat, el poble, el barri o la comarca eren les nostres pàtries. Això ens
permetia mantenir una certa ambigüitat política, perquè les pàtries locals
podien servir de metonímia de Catalunya, però no s'enfrontaven directament amb
l'Estat, al qual, de fet, ja li anaven bé les “patrias chicas” arreu d'Espanya.
Aquesta ambigüitat
podia generar cofoisme i alhora frustració. Es pot comprovar, per exemple, en
les dites populars de cada poble, que són una mostra d'orgull i de mala llet.
“Qui no carda a Olot, no carda enlloc”, “Sant Pol, quina hora és?”, “A
Tarragona manxen i a Reus enganxen”, “Si vas a Balaguer, esmorza primer”,
“Terrassa, mala raça, Sabadell, mala pell”, “Gent de Valls, gent de treballs”,
“De Ripoll, ni lloca ni poll”, “Al camí de Barcelona, qui no camina
s'estalona”, “Si a Lleida vas, pèl o borra hi deixaràs”, “Tortosí, lladre fi”,
“Igualada, gent trempada” i tot un munt de dites que, si bé poden tenir un
origen premodern, es poden interpretar com expressions d'aferrament a la terra
natal i
alhora com a símptoma d'una ràbia latent per no tenir un reconeixement polític
ple, com l'exabrupte que canalitza la frustració en forma de cinisme i d'enginy
i l'aboca, com qui diu, al poble del costat.
La literatura catalana
moderna també és plena de retrats de pàtries locals. El text fundacional, La
pàtria d'Aribau, ja retrata Barcelona, o l'espai que va del Montseny
fins al Llobregat, com la pàtria enyorada. El Canigó de Verdaguer, l'Empordà de
Pla, la Sinera d'Espriu, la Gràcia de Rodoreda o la Mequinensa de Moncada són
exemples d'aquesta pràctica comuna. D'altra banda, una altra expressió del patriotisme
local era el coneixement detallat dels topònims, llinatges i costums de cada
racó del país. Com se sap, l'expresident Pujol és l'artífex màxim d'aquesta
habilitat, perquè recorda tots els llocs i tots els cognoms de la gent de
Catalunya. Finalment,
l'expressió política del localisme consistia en el fet que a les eleccions
municipals no comptava el partit sinó la persona, i, en general, guanyava el
candidat més proper i més arrelat.
En aquestes eleccions,
en canvi, es pot veure com els municipis ja no funcionen com a refugis de la
macropolítica, sinó al contrari. Pel catalanisme, i ara ser catalanista vol dir ser
sobiranista, perquè l'ambigüitat ja no és possible, cada municipi és una peça
en la construcció del nou estat. Abans
no importava què farien als altres pobles; però ara no, ara és vital saber quin
alcalde sortirà a cada lloc, i sobretot a Barcelona, on esperem que el
sobiranisme desplaci la utopia immobilista de Colau.
Ara allò essencial no és
votar la persona, sinó votar de manera disciplinada els candidats que ajudin a
tirar endavant el procés.
Jo, per exemple, a
Olot dono suport al candidat d'ERC, Pere Gómez, malgrat que el vaig tenir de
professor a l'institut i va ser horrorós, un professor difícil i malcarat. No,
és broma. En realitat, en Pere va ser un professor de literatura catalana
magnífic, i som amics des de llavors, i de fet va ser qui ens va casar a la
meva dona i a mi. Però el que vull dir és que el votaria encara que hagués
estat un mal professor, i que, per altra banda, si guanya l'actual alcalde de CiU
o el candidat de la CUP també em van bé, naturalment, perquè, en fi, ja
m'enteneu, tots sabem quina és la prioritat.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada