Benvolguts,
Una nova visió de les eleccions del 24.
A Catalunya hi ha més d’un procés
L’esquerra alternativa creix i imposa la seva agenda. El sobiranisme
manté posicions. BCN exigirà un pacte múltiple
Toni Soler Periodista
25/05/2015
Ada Colau va celebrar
ahir amb eufòria la seva victòria a Barcelona, però ara necessitarà pactar,
almenys, amb els independentistes d’ERC o la CUP.
En unes eleccions
locals la victòria té moltes cares, però aquest cop és l’esguard somrient d’Ada
Colau, futura alcaldessa de Barcelona, el que millor expressa el significat de
la jornada d’ahir.
Fa tot just un any,
Colau era coneguda pel seu activisme de carrer al costat dels afectats pels
desnonaments i per les seves explosives intervencions als platós de les
televisions espanyoles. Ara, després d’una exigua victòria sobre Xavier Trias,
es disposa a governar la capital de Catalunya, una ciutat que al primer terç del segle XX
era un referent del moviment obrer europeu, però que avui és més aviat cèlebre
com a smart city i destí
turístic de primer nivell.
Sens dubte, la notícia
no passarà desapercebuda. Ni aquí ni enlloc d’Europa. Entre Barcelona en Comú i la CUP sumen 14 regidors
(això no vol dir, ni de lluny, que estiguin condemnats a entendre’s). Però mai
l’esquerra alternativa havia tingut tanta representació popular. El mèrit, sens dubte, no és només dels seus
impulsors: no es podria entendre l’èxit de Colau sense el fenomen Podem al
conjunt d’Espanya. Es tracta d’un radical gir a l’esquerra, que ha colpejat
amb severitat CiU i el PP, i també el PSC (tret dels seus feus metropolitans). És una conseqüència de llarg abast de la crisi
econòmica que ha ensorrat les bases de la cohesió social.
Aquesta lectura és
vàlida per a tot Espanya. Però a Catalunya, com sempre, hi passen moltes altres
coses. Quan
parlem del procés ens haurem d’habituar a fer-ho en plural. El sobiranisme
arrossega sectors molt importants de la població, però altres sectors igualment
dinàmics prefereixen posar l’accent en les polítiques socials, i tot i que
defensen el dret a decidir, no se senten incòmodes anant de bracet de les
esquerres alternatives espanyoles. Són
processos no excloents, com ho demostren els excel·lents resultats de la CUP, que potser en les pròximes
setmanes jugarà un paper més decisiu del que esperaven els seus dirigents:
Només la CUP pot aspirar a un terreny comú
entre les estelades i els crits de Sí
se puede que ahir se sentien a la seu de Barcelona en comú.
L’aritmètica no hauria
de desanimar els sobiranistes: CiU ha guanyat les
eleccions municipals, i la suma de convergents, republicans i cupaires supera àmpliament els
resultats de fa 4 anys, també a Barcelona (de 16 a 18 regidors). Però els convergents han retrocedit en llocs
clau, i ERC,
que fa tot just un any tenia pretensions d’hegemonia al conjunt del país i al
seu cap i casal, ha hagut de rebaixar expectatives, tot i la seva implantació
territorial envejable (més de dues-centes alcaldies i prop de 2.400 regidors).
La incògnita de
Barcelona
La victòria mínima de
Barcelona en Comú, emparada en una alta participació, obre un escenari de gran
incertesa a Barcelona. Colau necessitarà pactar amb dues forces o més per poder
governar. Possiblement hi haurà independentistes i no
independentistes administrant junts la ciutat més gran de Catalunya. Si el país
emprèn el camí de la sobirania, ¿què farà la seva capital?. Ahir Ada Colau no va anar més enllà del que diu
el seu programa: respecte escrupolós al dret a decidir.
L’acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras preveia
eleccions anticipades el 27 de setembre. A
l’edició d’ahir de l’ Ara,
Josep Ramoneda es feia ressò de certs moviments en l’entorn de CiU i ERC favorables a revocar l’acord
i deixar que tinguin lloc primer les eleccions espanyoles, en les quals es
podria experimentar amb una llista unitària (tot i que la CUP no en vol sentir a parlar, i és qui més puja). De moment, tot
plegat no passa de ser una conjectura. Però és segur que Artur Mas té avui més dubtes que no pas
ahir.
La jornada d’ahir va
ser desastrosa per al PP, reduït a sisena força a
Barcelona, superat per Ciutadans a gairebé tots els municipis
importants, i en risc real de perdre l’emblemàtica alcaldia de Badalona. El
PSC tampoc no va tenir un gran nit,
però la solidesa d’alguns dels seus bastions suavitza el mal resultat de Jaume Collboni a Barcelona i els
seriosos retrocessos patits a Lleida,
Sabadell i altres ciutats. Ciutadans
recull les restes d’aquest doble naufragi, però només en part; en conjunt, el
vot unionista ha retrocedit, però s’atrinxera a Tarragona i l’àrea
metropolitana de Barcelona. El país és dual, d’una dualitat crònica,
que planteja interrogants.
La fi de les
majories del PP
La jornada d’ahir va
deixar altres dades rellevants fora de Catalunya: La fi de les majories absolutes del PP a la
major part d’Espanya (incloent Madrid, el País Valencià i les Illes Balears),
l’avenç del PNB a les principals ciutats basques, l’extraordinari resultat de
Compromís a la ciutat de València, i la irrupció de Ciutadans i de les llistes
afins a Podem, que prefiguren una situació de canvi -però no de revolució- en
el sistema espanyol de partits.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada