Benvolguts,
El nostre vell conegut Albert
Pont torna a encertar-la explicant amb pels i detalls el dilema dels creditors estrangers de deute espanyol:
Si volen que Catalunya assumeixi part del deute, cal que prèviament reconeguin
Catalunya com a estat sobirà...
En l’apunt només hi ha una frase inquietant:
I, és clar, com que Espanya no hi té res a
perdre, l'amenaça resulta prou creïble.
Espanya pot fer totes les animalades que vulgui perquè no hi té res a perdre...
Aquest tema de qui paga el deute extern està molt explicat
pel mateix Albert Pont en el llibre Delenda
est Hispania, i està íntimament lligat amb el repartiment d’actius i passius.
Si ho entenc bé, Catalunya un cop sigui independent pot
partir de zero, assumint el deute propi de Catalunya, d’uns 60.000M€ i a partir de l’endemà de la independència pot
continuar vivint, generant PIB i amb
el superàvit
fiscal provinent dels 16.000M€ anuals que ara no tenim anar-lo eixugant. Un
altre assumpte que formaria part de la negociació és la valoració de com ens
retornen els diners corresponents a l’espoli continuat d’Espanya que en aquests
moments puja a uns 320.000M€.
En canvi Espanya té l’enorme deute extern d’un bilió d’euros,
un milió de milions d’euros, que Catalunya pot assumir en la part que consideri
que és una part
del deute que ha contret Espanya per fer obres d’infraestructures destinades a
Catalunya (si Espanya s’ha endeutat per construir un AVE a Galícia, no és el nostre
problema, si s’ha endeutat per construir un AVE a Catalunya podem assumir-lo però al mateix temps preguntar si
era la infraestructura que més ens interessava o hauríem preferit construir el Corredor Mediterrani, pregunta que ningú
no ens va fer) .
Segons l’article de l’Albert
Pont, corroborat per Margallo, el
deute assumible per Catalunya seria com a màxim un 16% del
deute espanyol o sigui 160.000M€. I aquí
venen les cagarrines del Gobierno
espanyol i les cagarrines dels tenedors de deute espanyol que veuen
perillar perillosament la seva possibilitat de cobrament. Recordem com en Xavier Sala i Martin explica aquest cas.
Diu que quan fineixi el termini del deute corresponent, el tenedor dels “papelitos”
se n’anirà al Banco de España a cobrar i no admetrà excuses ja que el seu “papelito”
diu que el Banco de España li deu tant i tant. No li deu Catalunya, li deu el Banco de España!
Un altre paràmetre a tenir en compte és la pèrdua de PIB del Reino de España. A partir del
moment que Catalunya s’independitzi, al PIB
del que quedi d’Espanya se li ha de restar el PIB català de 200.000M€. El Reino
de España quedarà per tant amb un PIB
de 800.000M€
i un deute sobirà d’1.000.000€!
L’article acaba amb una frase lapidària:
Només si ens mirem la independència de
Catalunya com un cas de dissolució d'estats, els creditors de l'estat espanyol
podran dormir tranquils.
Albert Pont
06.05.2015
Qui pagarà el deute de l’estat espanyol?
Recentment, un antic
assessor del l'ex-president Bush es mostrava preocupat pel fet que una
Catalunya independent hagués d'assumir part del deute de l'estat espanyol. No
és el primer que demostra una inquietud semblant. I, tanmateix, no m'hi acabaré
d'acostumar mai. Cada vegada que algú de fora treu el tema no puc deixar de
contenir una sonora riallota. I és que n'hi ha per a estar escagarrinat!
No és que uns i altres
manifestin el temor que una Catalunya independent no tingui la capacitat
d'assumir una part del deute de l'estat espanyol. De fet, això no ho posa en dubte ningú.
La prova més evident és que avui dia els ciutadans de la Catalunya autonòmica
ja suportem més del 31% del deute tot el deute públic de l'estat,
malgrat ser el 16,03% de la població. I res no fa pensar que la quantitat que hàgim d'assumir
els ciutadans d'una Catalunya independent hagi de ser més alta. De
fet, el senyor García-Margallo deia en un informe fet públic l'any passat que
Catalunya hauria d'assumir el 16% del deute espanyol.
Però tant se val. El
problema no és pas aquest. El veritable temor dels creditors de l'estat
espanyol no és la capacitat creditícia d'una Catalunya independent. Allò que realment
crispa els nervis dels financers i dels polítics més temperats és que Espanya
no reconeixerà mai la independència de Catalunya o, almenys, això ens
vol fer creure el seu govern. I què té a veure això amb el deute?
Doncs molt senzill. L'estat català no té obligació d'assumir una part del
deute de l'estat espanyol mentre aquest no li reconegui la independència.
Encara més, no es pot transferir deute sense reconeixement previ. I si en algun
moment la Generalitat ho acceptés, o bé l'hauran enganyat o bé ens enganyarà a
nosaltres.
Sigui com sigui, la mateixa transmissió
d'una part del deute de l'estat espanyol a una Catalunya autoproclamada
independent és un acte que implica el reconeixement d'estats. I aquest
petit detall de no res fa anar de corcoll les delegacions diplomàtiques de tot
el món i, de retruc, les entitats financeres internacionals. Perquè si no hi ha
reconeixement, no hi pot haver repartiment del deute. I si la transmissió del
deute no es fa efectiva, tururut violes deute, Espanya, l'euro i aneu a saber
quantes coses més. I, és clar, com que Espanya no hi té res a perdre, l'amenaça
resulta prou creïble.
A més, aquestes
consideracions no afecten solament l'estat espanyol. Afecten també els
creditors. Així,
un estat creditor del deute de l'estat espanyol no podrà reclamar-ne una part a
Catalunya si prèviament no en reconeix la independència. I si la reconeix per poder cobrar, es posarà de cul
amb Espanya. I això resulta molt lleig de fer... De fet, mentre els creditors
de l'estat espanyol no reconeguin la independència de Catalunya s'hauran de
comportar com si (aquí) només hi hagués una única entitat sobirana: Espanya. És a dir,
mentre els creditors d'Espanya no reconeguin la nostra independència hauran
d'actuar com si Catalunya no tingués capacitat jurídica per a assumir part del
deute de l'estat espanyol.
Així doncs, hi ha un
risc potencialment alt que Espanya no pugui transmetre part del seu deute a
l'estat català. I no ho podrà fer, no tant per una impossibilitat econòmica o
per manca de voluntat política, sinó per una qüestió tècnica de caràcter
jurídic. I, és clar, seria una autèntica llàstima que tot el sistema monetari
europeu se n'anés en orris per un petit tecnicisme de res…
La comunitat internacional té un autèntic
dilema de difícil solució, llevat, és clar, que es decidís a tirar pel dret i
afrontés la secessió de Catalunya com un cas de dissolució de l'estat espanyol. Perquè
mort el gos, morta la ràbia. Si l'estat espanyol deixés d'existir, els seus béns i
deutes es podrien transmetre a tots els successors sense que calgués el
reconeixement. Només si ens mirem
la independència de Catalunya com un cas de dissolució d'estats, els creditors
de l'estat espanyol podran dormir tranquils. Una altra cosa és que s'ho mereixin.
Com deia Keynes, si et
dec un dòlar tinc un problema. Però si te'n dec un milió el problema és teu. I
jo afegeixo que si te'n dec més d'un bilió el problema és de tot el món
mundial. Però, és clar, què se li pot anar a explicar, a un 'neocon', de les
aportacions d'un extremista radical com Keynes!
Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada