Benvolguts,
És interessant aquest
article de l’Andreu Nin, recuperat per l’eficient Josep Maria Casasús,
recuperador de textos dels nostres escriptors de vegades ignorats, del diari
ARA.
Vegem l'article:
dilluns, 8 de juliol del 2019
31/12/1926. Josep Maria Casasús. La qüestió nacional catalana. Si Espanya és desconeguda en tots els seus aspectes, s’ignora completament tot el que respecta a la qüestió nacional (i no obstant això, aquesta qüestió és una de les més serioses que s’han posat davant l’Estat Espanyol en el curs del darrer quart de segle). Constitueix, amb el moviment obrer, una de les causes fonamentals de les agitacions polítiques i socials esdevingudes durant els últims anys, i un dels motius més seriosos d’intranquil·litat per als governants. Catalunya va ser arruïnada econòmicament, i des del principi del segle XVI la seva decadència és visible. [...] El seu comerç va ser restringit a la Mediterrània, [...] Però Castella en arruïnar a Catalunya, es va arruïnar ella mateixa. Els catalans haurien sens dubte creat al Nou Món un comerç florent, servit per una poderosa marina mercant. Castella no va fer altra cosa que exportar a Amèrica el despotisme asiàtic i la religió catòlica, i importar l’or del qual tornaven carregats els vaixells.
diumenge, 7 de juliol del 2019
04/07/2019. Xavier Martinez. La República. Per què cal votar no a la investidura d’en Pedro Sánchez. Per ser els còmplices de l’aplicació del 155 a Catalunya, del cessament de tot el Govern i la dissolució del nostre Parlament. Per no haver atès mai les demandes de diàleg fetes des de l’independentisme. Per haver portat davant el Tribunal Constitucional, de la mà del PP i Ciutadans, la resolució sobiranista del Parlament, l’any 2015. Per “l’apoyaré” de Zapatero, que demostra novament que la paraula i el pacte amb qualsevol polític espanyol del qualsevol segle no tenen cap valor. Per tenir una Fiscalia que demana penes duríssimes contra els nostres representants polítics. Per mantenir les acusacions contra els represaliats polítics mitjançant l’Advocacia de l’Estat.
Benvolguts,
Per què cal votar
no a la investidura d’en Pedro Sánchez
Per ser els
còmplices de l’aplicació del 155 a Catalunya, del cessament de tot el Govern i
la dissolució del nostre Parlament. Per no haver atès mai les demandes […]
04/07/2019
Per ser els còmplices de l’aplicació del 155 a
Catalunya, del cessament de tot el Govern i la dissolució del nostre Parlament.
Per no haver atès mai les demandes de diàleg fetes
des de l’independentisme.
Per haver portat davant el Tribunal
Constitucional, de la mà del PP i Ciutadans, la resolució sobiranista del
Parlament, l’any 2015.
Per “l’apoyaré” de Zapatero, que demostra novament
que la paraula i el pacte amb qualsevol polític espanyol del qualsevol segle no
tenen cap valor.
Per tenir una Fiscalia que demana penes duríssimes
contra els nostres representants polítics.
Per mantenir les acusacions contra els
represaliats polítics mitjançant l’Advocacia de l’Estat.
Per mantenir segrestats en una indigna presó
preventiva als nostres representants socials i polítics.
Per mantenir la repressió contra
l’independentisme.
Per negar el dret a l’autodeterminació de
Catalunya.
Per mantenir i promocionar a un ministre com a
Borrell. Per presentar-lo com eurodiputat, enganyant els electors, renunciant a
ser eurodiputat per ser “més necessari com a Ministre” per després enviar-lo de
Comissari europeu.
Per dir que no permetran mai tenir ministres de
Podemos perquè no volen ministres que siguin partidaris del dret a
l’autodeterminiació ni dels futurs indults als presos polítics.
Per dir que no permetran mai un referèndum
d’autodeterminació a Catalunya.
Perquè ens han arrabassat els drets dels nostres
representants polítics a prendre possessió dels seus escons, vulnerant els
nostres drets democràtics més bàsics.
Perquè hem de demostrar a Europa i el món que
Espanya serà ingovernable mentre no es trobi una solució política al dret a
l’autodeterminació de Catalunya.
Perquè Espanya no es desbloquejarà fins que
Catalunya no assoleixi la independència.
Perquè abstenir-se equival a votar sí.
Perquè els catalans no hem votat al Pedro Sánchez.
Però,
per sobre de tot, perquè no volem.
Xavier Martinez
05/07/2019. Redacció. Borrell obre un nou conflicte diplomàtic amb el Regne Unit pel petrolier interceptat a Gibraltar. El ministre d’Afers estrangers espanyol, Josep Borrell, ha afirmat que té previst presentar una denúncia formal contra el Regne Unit, per la confiscació d’un petrolier iranià que tenia intenció de portar petroli a Síria. El conflicte sorgeix pel fet que l’estat espanyol considera que el mar que hi ha al voltant de Gibraltar formen part de les seves aigües internacionals, mentre que els britànics consideren que són seves. En el tractat d’Utrecht no s’especificava si en la cessió s’incloïen les aigües que teòricament li pertocarien als britànics per proximitat o només era el penyal. Es considera que el petrolier traslladava una càrrega de cru que es dirigia a un port de Síria i que incomplia així les sancions que va imposar la Unió Europea. La confiscació del vaixell ha creat una situació delicadament diplomàtica per al Regne Unit, ja que s’esforça per mantenir bones relacions amb l’Iran. L’ambaixador britànic a Teheran va ser convocat al ministeri d’Afers exteriors.
Benvolguts,
Noves facècies del ministre Borrell:
divendres, 5 de juliol del 2019
16/05/2019. Joan A. Forès. Greuges contra Espanya. Tots els partits unionistes o unitaristes espanyols, de l'etapa borbofranquista (règim del 1978), s’anomenin d’esquerra o de dreta, diuen que tenen un gran objectiu, com tenia en Franco i el Felipe V: Carregar-se Catalunya, la cultura catalana, la llengua catalana. I en aquest Bloc n’hem publicat diversos articles, assaigs i estudis sobre aquest tema. Aquests objectius els han assolit sempre que han volgut i pogut. Amb guerres, el 1700-1714 i el 1936-1939 i amb esgarrifoses venjances posteriors. PP, PSOE, Ciudadanos, VOX, monàrquics, republicans.... Els espanyols i els partits espanyols tenen la fal·lera d’eliminar Catalunya. I nosaltres tenim la fal·lera de sobreviure. Però els mals que ens han anat fent ens ha canviat el nostre caràcter cada cop més. Diuen sense amagar-se’n que ens odien i nosaltres també podem caure en el parany, de no tenir més remei que odiar a qui ens odia!
16/05/2019.
Benvolguts,
Tots
els partits unionistes o unitaristes espanyols, s’anomenin d’esquerra o de
dreta, diuen que tenen un gran objectiu, com tenia en Franco i el Felipe V:
Carregar-se Catalunya, la cultura catalana, la
llengua catalana. I en aquest Bloc n’hem publicat diversos articles,
assaigs i estudis.
Aquests objectius els han
assolit sempre que han volgut i pogut.
Amb
guerres, el 1700-1714 i el 1936-1939 i amb esgarrifoses venjances
posteriors. PP, PSOE, Ciudadanos, VOX, monàrquics, republicans.... Els espanyols i els partits espanyols tenen la fal·lera d’eliminar
Catalunya. I nosaltres tenim la fal·lera de
sobreviure. Però els mals que ens han anat fent ens ha canviat
el nostre caràcter cada cop més. Diuen sense amagar-se’n que ens odien i
nosaltres també podem caure en el parany, de no tenir més remei que odiar a qui
ens odia!
En l’apunt de l’1 de
gener del 2011 d’en Carles Ribera vàrem mostrar un resum de les disposicions
dictades per Espanya, després de l’ocupació de Barcelona del 1714. El títol
era:
També tenim diversos llistats de les disposicions dictades
per Espanya des de l’any 1938 i següents fins el 1978...
Vegem, de moment les del
primer Borbó i podrem comprendre que l’acció del 1714 era com l’acció del 1938
però més violenta que la del franquisme remanent dels Borbons actuals, i la del Felipe VI és més violenta que totes les altres juntes. Exemples l'1-O i el judici en curs:
Resum de les
disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de
setembre de 1714
Abolició de les Corts de Catalunya
Abolició de tots els organismes de
govern de la nació catalana
Extinció del Consell de Cent i de tot
el règim municipal de Catalunya
Extinció de la Generalitat de Catalunya
Extinció de la Universitat de
Barcelona, que és traslladada a Cervera
Clausura de les Universitats catalanes
de Lleida, Vic, Girona i Tarragona
Confiscació dels béns de tots els
catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot
dels que havien mort a la lluita
Establiment a Catalunya de l'encara no
coneguda càrrega dels allotjaments
Obligació de tots els pobles de
Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als
cavalls de les tropes espanyoles
Prohibició als professors de la ciutat
de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica
Empresonament dels
vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren
engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid,
La Corunya, Sant Sebastià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació
de Barcelona el respecte al vençut
Imposició a Catalunya de la contribució
del paper segellat
Imposició, com a oficial, de la llengua
castellana en lloc de la catalana
Despatxar, sense cap excepció, tots els
empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya
Prohibició als habitants
de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de
retreta
Creació de l'ominós
"donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un
milió de lliures catalanes
A qui no volia pagar, li enviaven un
escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que
hagués pagat l'impost
Exili, per ordre del capità general, de
molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus
d'altres estaments que es distingien per l'amor al país
Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars
criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys
Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona
Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i
Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de
glòria durant el setge
Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3876 persones
Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i
Tarragona
Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers
catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort
Execució a Vic, de Bach de Roda Els coronels Brichfens i Aniell
pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols
Modificació del règim municipal de
Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament
reial
Ordre de que qui no fos català pogués
ocupar càrrecs públics
Ordre de que els
regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels
nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament
Supressió de la Junta de Sanitat de
Barcelona
Prohibició del Sometent
a tota Catalunya
Supressió dels càrrecs d'arxiver de la
ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols,
Sardenya i Palerm
Prohibició de que els
catalans poguessin tenir cap mena d'armes
Recollida i destrucció dels "Anals
de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits
publicats durant la guerra
Enderrocament de tots
els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a
l'absolutisme reial Són incalculables les joies arquitectòniques que van
desaparèixer
Abolició, el primer d'octubre de 1718,
de tota la moneda catalana
Supressió del Dret de Catalunya a
encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera
part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya"
Prohibició de l'ús de
l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne
Ordre que cap català
pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la
taula amb una cadena
Ordre dictada pel propi Felip V que fos
desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona
Disposició manant que fossin trets del
Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i
les barres catalanes Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts,
torres, lleons i flors de lis
Ordre disposant que cada
dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur
rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei"
Ordre disposant que fos
baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana
"Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el
setge
Construcció d'un fort al carrer de
Tallers i un altre a Santa Mònica
Construcció de la Ciutadella de
Barcelona Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler
d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer
l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer
Obligació als barcelonins de treballar
a la construcció de la Ciutadella
Perquè es vegi de quina
manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges
diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de
jornal
Cremació per mà del botxí a la sala de
Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols
i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a
la seva Generalitat
El 16/03/12 – En Carles
Ribera feia una introducció als greuges que Catalunya tenia contra Espanya, que
El PuntAvui va ampliar amb 20 greuges d’aquell moment:
“Primer t'ignoren, després se'n riuen,
després t'ataquen i finalment guanyes.” Donant per bo aquest històric full de ruta
d'alliberament nacional marcat el segle passat per Mahatma Gandhi, la reacció
d'Espanya contra el sobiranisme català ja està entrant de ple en el penúltim
tram, el de l'atac frontal i indiscriminat. L'últim capítol el capitanejava ahir el diari ABC, amb
una reactivació de l'orteguià “problema catalán” a portada i una crida editorial a frenar el “separatisme”.
L'ofensiva,
que no és exclusiva d'aquest rotatiu, ja que El Mundo i La Gaceta, i les
tertúlies de referència a la capital, no queden enrere en els seus atacs, en
una espiral que es va enverinant a mesura que el sobiranisme pren una força
creixent en l'agenda política catalana. Els últims detonants de
l'anticatalanisme han estat la resolució del TSJC sobre la immersió
lingüística, la polèmica de les banderes i el projecte de llei de consultes.
La catalanofòbia no és nova, però en els
últims temps està especialment activada, i des de molts fronts. El
mediàtic, el polític, el judicial. Fins fa uns anys era una obsessió
de caire ciclotímic, depenent de la conjuntura més o menys favorable a un
nacionalisme espanyol històricament incapaç d'admetre un estat
plurinacional. En els darrers temps, aquest concepte d'Espanya ha
trobat l'objectiu perfecte en la reacció catalana a cops letals com ara la
sentència del TC i les successives agressions a la llengua, que han fet passar
molts ciutadans del romanticisme idealista a la concreció política.
Recuperant el fil de Gandhi, Espanya ja no ignora el sobiranisme perquè
s'ha fet massa important. Ja no se'n riu perquè veu que Catalunya es mou
seriosament per la via nacional. Toca l'agressió. Política, amb un PP i
un PSOE que si en res es posen d'acord és en l'objectiu recentralitzador. Amb
un poder judicial polititzat que ha trossejat l'Estatut per mitjà del Tribunal
Constitucional i el Suprem vetllant perquè no quedi cap serrell despentinat.
Paral·lelament, una caverna mediàtica que fa allò que ha fet sempre, amb menys
inhibicions.
Catalunya, vista
des de Madrid, és un problema, però un problema imprescindible pel fet
que és una font de redistribució de riquesa, punta de llança en molts
aspectes i també juga una certa funció de boc expiatori quan convé.
Contràriament, Espanya, vista des de Catalunya, no només és
un problema sinó que, per primer cop en la història, una majoria social
creixent té clar que aquest problema que es diu Espanya no forma part
necessàriament de la solució. Mentre no
arriba l'última etapa del full de ruta gandhià, l'atac és duríssim. En aquestes planes hi ha una vintena d'exemples,recopilats
per les diverses seccions d'aquest diari, que evidencien quin és
l'obstacle real.
1.
Un espoli fiscal crònic del 8% del PIB anual
2.
L'Estat no paga els deutes a Catalunya
3.
Traspassos amb comptagotes
4.
La gran retallada de l'Estatut, al TC
5.
No al català al Congrés i a Europa
6.
Fer un referèndum: missió impossible
7.
Guerra oberta per evitar un ‘hub' al Prat
8.
Resistències amb el corredor mediterrani
9. Més peatges que autovies
10.Rodalies i el dèficit
d'infraestructures
11.Torna l'amenaça del transvasament
12.Una llengua en extinció als jutjats
13.Tots els cotxes amb la E d'Espanya
14.Reivindicació de la gestió del 0,7%
15.El creixement de la catalanofòbia
16.Emissions de TV3 i divisió del
català
17.Dèficit sobrevingut pels
incompliments
18.El model educatiu, sempre als
jutjats
19.Obligats a penjar la ‘rojigualda'
(també anomenada l’estanquera)
20.Esportistes sense seleccions
Carles Ribera
Joan A. Forès
01/07/2019. Albert Botran. Front Nacional de Catalunya. Una de les notícies de les darreres eleccions municipals ha sigut l’entrada al ple de Ripoll d’una formació anomenada Front Nacional de Catalunya, que res té a veure amb la històrica organització que va existir entre 1940 i 1990. El Front de Ripoll va ser aïllat per la resta de formacions polítiques municipals (Alternativa per Ripoll-CUP, ERC, Junts per Ripoll i PSC), que es van comprometre a no pactar ni amb ell ni amb la candidatura Som Catalans, pels respectius programes racistes: “es presenten com un projecte catalanista i independentista, amb un discurs clarament racista.
Benvolguts,
Publico
aquest article o crònica de l’Albert Botran referit a la resurrecció (o no?) del Front
Nacional de Catalunya (FNC). L’article ha sortit publicat en el número 1829
de la revista El Temps.
Molts
dels que havíem suportat el franquisme dels anys 40-70 del segle passat sabíem
què era el FNC. Uns antics militants del Front estan recordant els
antics temps. Més endavant ho aclarirem i ho complementarem.
Vegem l’article:
Front Nacional
de Catalunya
Per Albert Botran
Historiador
i diputat de la CUP. Autor de Unitat
Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions
el Jonc, 2012).
Publicat el 1 de juliol de 2019
Una de les notícies de les darreres eleccions
municipals ha sigut l’entrada al ple de Ripoll d’una formació
anomenada Front Nacional de Catalunya, que res té a veure amb la
històrica organització que va existir entre 1940 i 1990.
El Front de Ripoll va
ser aïllat per la resta de formacions polítiques municipals (Alternativa per
Ripoll-CUP, ERC, Junts per Ripoll i PSC),
que es van comprometre a no pactar ni amb ell ni amb la candidatura Som
Catalans, pels respectius programes racistes: “es presenten com un projecte
catalanista i independentista, amb un discurs clarament racista. Al
darrere d’això s’amaga una ideologia xenòfoba amb la intenció
de generar odi i fractura social entre la població, classificant les persones
en diferents categories en funció del seu origen”.
Tanmateix, el Front ha entrat a l’Ajuntament
i el discurs de la seva regidora Sílvia Orriols en la constitució
del ple ha estat celebrat per algunes opinions independentistes com ara Santiago
Espot, Enric Vila, Jaume Renyer o Ramon
Sargatal. Es tracta d’un parlament molt dramatitzat, en to patètic i
afectat, dedicat gairebé íntegrament a espolsar-se les acusacions de xenofòbia.
Juntament amb el manifest del Front i amb algun escrit a les
xarxes socials són les úniques fonts de què disposem per fer-nos una idea del
seu pensament polític. Certament, la xenofòbia traspua en
afirmacions com ara la denúncia d’una “progressiva i planificada estrangerització
de la nostra vila i la nostra pàtria” o en les insinuacions respecte a les persones
migrades (no compleixen les normes, reben més ajudes). En aquest
context una frase del manifest com “els serveis i ajuts socials han de ser
prioritàriament per a la nostra gent gran i els nostres joves” es pot
interpretar ben bé com l’eslògan preferit de Josep Anglada:
“primer, els de casa”.
Una formació que assenyala les persones migrades
com a font de conflicte social, ignorant qüestions reals com la pobresa
o la discriminació, ja es pot presentar com a laica, popular, patriòtica o
independentista, que això no la farà menys xenòfoba.
La confusió que pot generar és encara més gran pel
fet que recupera les sigles de l’FNC d’una manera il·legítima i
oportunista. El Front històric es va fundar l’hivern de 1939-1940 a París,
entre militants separatistes exiliats, encapçalats principalment per Daniel
Cardona i per Joan Cornudella. Volien activar de seguida
la resistència al franquisme i connectar amb els aliats, i per aquesta raó van
treballar per la resistència francesa i l’espionatge britànic.
L’FNC mai va ser una formació xenòfoba. Així ho explica Fermí Rubiralta en la biografia de Cornudella:
“bandejarà sempre sacralitzacions de tota mena i defensarà, en canvi, la idea
d’una Catalunya no immutable, sinó conformada com una societat
vivent, una ‘contingència històrica’ com li agradava repetir, per a la
qual la independència no era una sortida sentimental sinó la
conseqüència lògica d’una reflexió que el portava al convenciment que era aquesta
l’única possibilitat real per a un desenvolupament complet en tant que nació
diferenciada”. Cornudella tenia un pensament laic, republicà,
antifeixista i progressista i una voluntat de lligar el separatisme amb les
reivindicacions socials, i per alguna raó va tenir contacte i bona relació
amb militants cenetistes durant la República i la guerra.
Parteixo del pensament de Cornudella perquè
va ser el líder de l’FNC fins a la Transició, si bé va
acabar al PSC. Però si llegim qualsevol altra font de militants del
Front, com per exemple les detallades memòries d’Àlvar Valls (Al cap dels anys. Militància, presó, exili.
1970-1998), veurem que les idees de les quals bevien no eren en absolut
xenòfobes o reaccionàries sinó ben al contrari.
Certament no eren marxistes i aquesta
va ser una de les raons per les quals se n’escindiren els militants que van
crear el PSAN. Però l’FNC sí que es
declarava socialista des de mitjans dels seixanta i ja uns anys abans va
atendre la qüestió de la immigració. Si bé ho va fer amb un lèxic i un
enfocament diferent al que avui faríem servir, concorda en allò fonamental amb
una visió oberta de la identitat catalana i amb la voluntat de
construir un sol poble.
En canvi, Sílvia Orriols deia ara
fa uns mesos: “Mai no m’he considerat ni
d’esquerres ni de dretes, no tinc opinió respecte a tendències econòmiques ni
socials. Ni hi entenc de classes socials, ni hi tinc cap interès… Simplement sóc nacionalista, que, com
indica el mot, és una ideologia basada en la defensa i estima d’una Nació”.
No es defensa ni s’estima una nació aprofundint els
prejudicis cap a un sector de la societat catalana, en lloc de mirar endavant, obrir
la catalanitat i construir reptes conjunts com la República independent.
Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme
d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).
dijous, 4 de juliol del 2019
02/07/2019. Editorial Vicent Partal. A Espanya se li enfonsa la pretensió que Catalunya és un afer intern. La inauguració de la nova legislatura del Parlament Europeu, ahir a Estrasburg, ens va deixar imatges importants i d’impacte. Al costat de les previsibles protestes sobre el Brexit, la situació dels eurodiputats independentistes catalans va centrar el dia, d’allò més. Des del primer minut, gràcies a la poderosa intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, desafiant el prepotent Antonio Tajani en defensa dels drets democràtics dels catalans. El grup de l’Esquerra Unitària Europea, on hi ha Die Linke, el Bloc d’Esquerra Portuguès, el PC francès, el Sinn Féin i Bildu, entre més, agrupa els partits que han defensat sempre i sense límits els nostres drets democràtics. I ahir es va tornar a demostrar. El silenci de l’ALE, grup que va nomenar oficialment Junqueras com a candidat a presidir la Comissió, i dels seus socis dels Verds va tenir el contrast en l’actitud d’aquest diputat del Sinn Féin, membre d’un grup que no té cap interès personal en l’afer però que ha demostrat una sensibilitat indiscutible que és absolutament d’agrair. Allò que es va viure ahir a Estrasburg fa més urgent encara la unitat estratègica de l'independentisme.
Benvolguts,
A
l’Editorial de Vilaweb en Vicent Partal reflexiona sobre la jornada del dia 2 a
Estrasburg. I com sempre ho fa de manera optimista, és la seva manera de fer,
però molt diferent d’altres cronistes o articulistes que hi posen sempre més pessimisme,
sigui inconscientment o conscient!
Vegem l’Editorial, que com sempre cal llegir-la més d’un cop:
dilluns, 1 de juliol del 2019
01/07/2019. Gonzalo Boye. [ÚLTIMA HORA] El Tribunal de Luxemburg admet a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu; només feia quatre hores que l’havien presentat. N’ha informat en un piulet l’advocat Gonzalo Boye. La Justicia europea, en contraste con la Española, ha tardado 4 horas en admitir a trámite el procedimiento de medidas cautelares que presentamos en contra de las decisiones de Tajani. Estas decisiones consistieron en privar a Eurodiputados electos y proclamados de su derechos de sufragio pasivo, impidiéndoles ejercer como representantes de una minoría nacional. Siempre dijimos que este partido se iba a decidir en Europa y no en España. El tribunal de Luxemburg és l’organisme que interpreta el dret de la Unió Europea.
Benvolguts,
Hem
dit des de fa mesos que als catalans ens cal l’empar de la justícia europea
perquè la justícia espanyola no és de fiar. No ens podem fiar dels estats. No
ens podem fiar de la justícia espanyola que va en conxorxa amb la guàrdia civil,
amb la policia armada i amb tot l’estat, ministres, Gobiernos, diplomàtics, reis. No
ens podem fiar dels partits polítics espanyols, PP, PSOE, Podemos, Ciudadanos...
[ÚLTIMA HORA] El Tribunal de Luxemburg admet a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín
Els humoristes tampoc no se'n fien massa:
Com veu el Tribunal Suprem l'humorista Ferreres:
Vegem l’article:
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea,
amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles
Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els
impediments per a entrar al Parlament Europeu; només feia quatre hores que
l’havien presentat. N’ha informat en un piulet l’advocat Gonzalo Boye.
La
Justicia europea, en contraste con la Española, ha tardado 4 horas en admitir a
trámite el procedimiento de medidas cautelares que presentamos en contra de las
decisiones de Tajani.
Estas
decisiones consistieron en privar a Eurodiputados electos y proclamados de su
derechos de sufragio pasivo, impidiéndoles ejercer como representantes de una
minoría nacional.
Siempre dijimos que este partido se iba a decidir en Europa y no en España
Siempre dijimos que este partido se iba a decidir en Europa y no en España
La petició reclama mesures urgents perquè siguin
reconeguts com a eurodiputats i puguin prendre possessió dels seus escons al
Parlament Europeu, que es constituirà demà. El recurs va contra la decisió de
la Junta Electoral espanyola d’excloure els dos eurodiputats
de JxCat de la llista enviada al Parlament Europeu amb els eurodiputats electes
a l’estat espanyol.
Després d’haver presentat el recurs,
el president d’aquest tribunal haurà de prendre una decisió en un termini breu,
tot i que no hi ha calendari precís. Tanmateix, és probable que es prengui de
seguida, abans de constituir-se el nou Parlament Europeu.
En un piulet, Puigdemont ha avisat que
admetre a tràmit el recurs és un ‘molt bon començament’, però que no pressuposa
el sentit de la decisió final. I insisteix a dir que s’admet que és un afer
europeu que concerneix la justícia europea.
Vam dir que aquest partit es jugaria
a Europa, en terreny neutral i àrbitre independent. Admetre a tràmit és un molt bon començament, malgrat que no pressuposa el
sentit de la decisió final. S'admet, tanmateix,
que és un afer europeu, que concerneix a la justícia europea. https://twitter.com/boye_g/status/1145601904271142912 …
La petició de Puigdemont i Comín ha estat
presentada pels seus advocats davant el Tribunal General, cosa que permetria a
les parts de recórrer contra la decisió en segona instància, si calgués.
El tribunal de Luxemburg és l’organisme
que interpreta el dret de la Unió Europea.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)