19/06/2016. Elisa Beni. Tiempo de recolección. Payaso. Estratagema. Jugada infructuosa. Maniobra sin éxito. No sé cuántas descalificaciones más se han vertido, todas estas proceden de prensa nacional. Resulta definitorio que una gran parte de los profesionales hayan considerado que “la gran estrategia jurídica” prevista por el equipo de Puigdemont consistía, exclusivamente, en plantarse con una jura de la Constitución realizada en un notario belga. Poca gente lo ha interpretado así en Madrid. La mayoría cree que todo esto ha terminado y que los fuegos de artificio jurídico han terminado poniendo las cosas en su sitio, es decir, impidiendo que Puigdemont, Junqueras y Comín tomen posesión de un cargo representativo para el que ha sido elegidos. Les hubiera sido muy sencillo darse cuenta de que los abogados de Puigdemont han tenido mucho tiempo para diseñar algo un poquito más elaborado y que, durante estos días, lo que ha hecho Boye ha sido ir recolectando uno a uno los documentos que necesitaba para reforzar su tesis, la que planteará ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, y que no ha sido a dada a conocer en su totalidad para que no se intente frustrar con antelación pero de la que ya podemos intuir algunas líneas.

Benvolguts,

OPINIÓN

Tiempo de recolección

Elisa Beni

Madrid. Miércoles, 19 de junio de 2019
4 minutos

“Aparenta inseguridad y estimula su arrogancia”

Sun Tzu. El arte de la guerra

Payaso. Estratagema. Jugada infructuosa. Maniobra sin éxito. No sé cuántas descalificaciones más se han vertido, todas estas proceden de prensa nacional. Resulta definitorio que una gran parte de los profesionales hayan considerado que “la gran estrategia jurídica” prevista por el equipo de Puigdemont consistía, exclusivamente, en plantarse con una jura de la Constitución realizada en un notario belga.

Les ha dado mucha risa floja y de ser así sería para darla pero como no conviene subestimar a nadie, sería más lógico haberse maliciado que algún objetivo tenía acudir a intentar algo que sabes que te van a negar. Poca gente lo ha interpretado así en Madrid. La mayoría cree que todo esto ha terminado y que los fuegos de artificio jurídico han terminado poniendo las cosas en su sitio, es decir, impidiendo que Puigdemont, Junqueras y Comín tomen posesión de un cargo representativo para el que ha sido elegidos.

Les hubiera sido muy sencillo darse cuenta de que los abogados de Puigdemont han tenido mucho tiempo para diseñar algo un poquito más elaborado y que, durante estos días, lo que ha hecho Boye ha sido ir recolectando uno a uno los documentos que necesitaba para reforzar su tesis, la que planteará ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, y que no ha sido a dada a conocer en su totalidad para que no se intente frustrar con antelación pero de la que ya podemos intuir algunas líneas. En esa particular cosecha jurídica se han hecho con una publicación en el BOE en la que aparecen los políticos catalanes como eurodiputados electos, tienen también un auto en el que se les deniega la retirada de la orden de detención, tienen una resolución de la JEC que deniega el juramento no presencial y el recurso que se interpuso por ello y tienen la negativa a que hoy jurarán la Constitución o bien mediante el procurador designado para ello —como de facto han hecho varios senadores— o bien aceptando el acta notarial belga que recoge la jura realizada allí. Tampoco olvidemos el auto que deniega a Junqueras su salida para prestar juramento porque también le sirve a Puigdemont para demostrar que incluso si hubiera venido a jurar, no se le habría permitido. ¡Ah, únanle que la JEC lo sacó de las listas y que tuvieron que ser los jueces los que les obligaran a meterlo de nuevo! Con todo ello intentarán sus abogados mostrar que existe una orquestación y una clara finalidad de privarles de sus derechos como europarlamentarios, que todo es una construcción dirigida para dejarles sin hacerlo. Si no vienes, porque no estás. Si vienes porque te detengo y luego el Supremo no te permite hacer el juramento.

También hay un cierto error respecto al hecho de que al TJUE o le presentan cuestiones prejudiciales los tribunales —como Van den Eynde le ha solicitado a Marchena que haga— o bien lo hacen los estados. Olvidan que también, en determinadas circunstancias, pueden hacerlo los particulares. Lo que no han desvelado es la fórmula que utilizarán que les permita acceder al TJUE ni el contenido exacto de la cuestión que quieren formularle. No será hasta el martes o miércoles próximo que se desvele esta cuestión y podamos valorar el alcance de la verdadera estrategia procesal esbozada por el equipo jurídico de los eurodiputados expatriados. El camino de Junqueras es distinto porque su situación lo es también. No obstante, a sabiendas de que su cuestión prejudicial no será presentada y de que el recurso al Tribunal Constitucional va para largo, sus letrados también estudian las fórmulas para llegar al Tribunal de Luxemburgo y, en todo caso, la resolución del caso Puigdemont, de ser favorable, seguro que le afectaría.

En esta semana al Parlamento Europeo le llegará una lista remitida por España con el nombre de 51 eurodiputados acreditados para estar en Estrasburgo el día 2 de julio. Sucede que esta lista debería tener 54 nombres, que son los que corresponde elegir en España. Jurídicamente al Parlamento no puede bastarle con saber de oídas. ¿Preguntará por qué? ¿le explicarán y cómo? No son cosas baladíes.

Tampoco yo abrazaría el argumento mayoritario en los mentideros de la Villa que considera que ningún tribunal europeo va a revalidar a los independentistas porque muchos países tienen problemas similares en su seno

También jugará la baza de que la jura de la Constitución es una condición añadida por España en 1995 y que, por tanto, es anterior al tratado de Lisboa. Parte del planteamiento de Puigdemont pasaría por plantearle al TJUE que estos artículos de la LOREG contravienen la normativa europea. En caso de ser así, pueden anularlos. Hay una directiva reciente que afirma que solo puede restringirse el derecho de sufragio pasivo por sentencia firme. También jurisprudencia del propio TC español que dice que “no resulta congruente una interpretación de la obligación de prestar acatamiento a la Constitución que anteponga un formalismo rígido a toda otra consideración, porque de ese modo se violenta la propia Constitución de cuyo acatamiento se trata”. Y estamos hablando de que se impone sobre todo el hecho de que la jura sea presencial en Madrid.

Tampoco yo abrazaría el argumento mayoritario en los mentideros de la Villa que considera que ningún tribunal europeo va a revalidar a los independentistas porque muchos países tienen problemas similares en su seno. Y no lo haría porque la cuestión de fondo no es esa. La cuestión de fondo versa sobre los escollos particulares que pueda poner cada nación y sobre si de esta forma podrían evitar que determinados electos llegaran a Estrasburgo. En esta cuestión pesa más ver qué instrumento se le puede dar con ello a Hungría o Polonia que otras consideraciones.

En cuestiones jurídicas nunca conviene dar nada por hecho. Nada por ganado. Nada por pétreo. De aquí al 2 de julio vamos a tener que analizar muchas cosas. La soberbia siempre acaba perdiendo a quien la practica.

Elisa Beni  

26/06/2019. Elisa Beni. Duelo en el Gran Ducado. Todo apunta a un duelo jurídico a varias bandas que se producirá en los próximos días en ese tribunal asentado en Luxemburgo en dos torres planas y paralelas que dan sensación de poder cerrarse como un libro y atrapar al que se atreva a interponerse entre ellas. En todo caso, más allá del derecho, resulta incomprensible que un organismo de la administración electoral, sin ninguna intervención judicial, pueda dejar sin efecto lo sustanciado en las urnas. Tal circunstancia extrapolada a estados iliberales en los que las garantías están en tan serio riesgo que preocupan a la Unión Europea, dejaría las manos libres al establecimiento de condiciones y organismos que pudieran “purgar” el resultado de unas elecciones libres. Por otra parte, ya hemos asistido al espectáculo de que osaran sacar de una lista electoral a los mismos candidatos y de que fueran desautorizados por el Poder Judicial. Ahora el duelo se juega aún en instancias más alejadas del furor patrio. Sería muy grave que un órgano que ni siquiera es judicial pueda tomar la decisión de cambiar la composición del Parlamento Europeo y hasta el juego de mayorías.

Benvolguts, 

Un altre dels articles de l'Elisa Beni sobre el TJUE.  I el duel com l'articulista explica és de diverses bandes. Cal saber si bandes té l'acepció de bandes de billar o bandes en el sentit de bandes mafioses o bandes de ministeris o d'organismes oficials o paraoficials.

Vegem-lo i entenguem-lo abans de llegir res més:

03/07/2019. Vicent Partal. Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre. «El retorn a allò que vàrem fer l'octubre del 2017 és l'únic camí transitable, l'única via que podem seguir i que hem de seguir». Permeteu-me que intente arribar fins a l’obra d’un dels més grans politòlegs americans, Sheldon Wolin, per tal d’explicar el significat i la importància que crec que té tot plegat. En aquest cas propose de repassar la situació on som a partir de dues nocions bàsiques de les teories d’aquest professor de Berkeley, Oxford, Cornell i Princeton, gran seguidor de Hannah Arendt i referència clau de la crítica d’arrel no marxista al sistema capitalista –encara no té cap entrada a la Viquipèdia; aquesta és l’entrada a la Wikipedia en anglès. Els dos conceptes que voldria que s’entenguessen són el de ‘totalitarisme invers’ i el de ‘democràcia fugissera’ –hi ha ningú que tinga una traducció millor de ‘fugitive democracy’?

Benvolguts,

Vegem com en Vicent Partal ens presenta un nou  politòleg i utilitza la seva filosofia per analitzar el nostre procés amb una visió potent i no utilitzada fins ara:

14/08/2019. Elisa Beni. El esfuerzo y la melancolia. Es casi seguro que el verano produce estados de ánimos sólo comprensibles por la relación de la canícula, el relajo y la sensación de tranquilidad que nos aparta de cualquier fuente de preocupación. Quizá por eso, nos anega de una cierta y gozosa melancolía. No es un estado único y homologable. Francia ardió un 14 de julio. Tal vez por su paralelo más al norte o tal vez porque ese mismo calor canicular es capaz de inflamar todas las injusticias, todos los deseos y todos los delirios. A saber. El esfuerzo si bien casi nunca es estéril, parece proporcionalmente más absurdo al implacable termómetro.

Benvolguts,

Aquest article, molt ben fet, de l'Elisa Beni de El Nacional, està íntimament lligat a uns quants articles de la mateixa Elisa Beni, del Gonzalo Boye i potser d'algun altre que anirà caient...

Vegem l'article:

23/03/2019. Jordi Mas Font. España: Nación o Invención? Curiosamente el término nación es el que más oiremos durante la próxima campaña electoral pero deberíamos ver si realmente España es una Nación, una Nación de naciones, o bien, simplemente, un estado. En primer lugar deberemos ver qué significa nación, y nos encontramos con un hecho muy curioso y que debe hacer pensar a más de uno y de una…En alemán, Inglés, francés e italiano, la definición es prácticamente igual, es decir: Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”. Cuando nos vamos al diccionario castellano resulta que, curiosamente, hay una definición adicional ” Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno.”. Lo cual no deja de ser raro. Esto Se debe, exclusivamente a un motivo histórico. El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).

Benvolguts,

La historia d’Aragó, inventada com totes les històries supremacistes i de les JONS.

.

Aquest autor malgrat que veu les situacions tal com les ha de patir des de dintre de la invenció, es queixa dels qui els dominen.

Alguns dels arguments:

·         Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”.

·         Al ganar la guerra el primer Borbón, un francés, Felipe V, se crea, de forma sistemática, una metodología para acabar con la memoria histórica de cada uno de los pueblos subyugados, no permitiendo el catalán como lengua para dirigirse a las instituciones, prohibiendo la formación en esta lengua, e inculcando los valores propios del reino de Castilla, además de diferentes movimientos migratorios destinados a acabar, por medio de la mezcla, con cualquier intento de rebelión posterior ( tenemos el mismo ejemplo, en pocos años, y recientemente en Europa, con Yugoslavia bajo la ferrea mano del general Tito que obligó a emigrar a croatas, servios, bosnios y kosovares, con el objetivo de mezclar la población, a partir de 1945).

·         El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).

·         Ese nacimiento es abrupto, violento, gracias a una guerra y a la imposición de un sistema, el absolutismo, ejercido por castellanos y franceses, al resto de estados confederados de los que era figura representativa Carlos II.

Els raonaments fruit de la sabiduría de la majoria absoluta del jutge, interpretats per en Ferreres, el nostre ninotaire de referència:

Vegem l'article:

31/07/2019. Pere Martí. Espanya ja no ens roba? El govern espanyol demana retallades en Sanitat a la Generalitat en un context d'espoliació fiscal i de desinversió crònica en infrastructures. El departament de Vice-presidència i Economia, encapçalat per Pere Aragonès, ha fet un estudi que demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Són dades de la Intervenció General de l’Estat recollides pel departament d’Aragonès. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana. La consellera de Salut, Alba Vergés, ja ha respost que no retallarà res, però l’última paraula la té el govern espanyol, que encara té els comptes de la Generalitat intervinguts des de l’aplicació de l’article 155, que financerament continua vigent. Parlen de les infraestructures, aeroports, ports, corredor del mediterrani...

Benvolguts,

En Pere Martí al final de cada día fa un resum de les notícies que considera importants. Avui pel que fa a Economía tracta de les retallades en Sanitat a la Generalitat en un context d'espoliació fiscal i de desinversió crònica en infrastructures. Continua amb un estudi que demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana. Continua parlant dels aeroports de Barcelona comparats amb el de Madrid, i molts altres nyaps…

Vegem l’article:

20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat. L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina i a Espanya. Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar. Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat.

Benvolguts,

L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura, i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina i a Espanya. Aquestes són les seves reflexions

Per: Ramon Solsona

 20/04/2019  22:00

Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar.

Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

L’ESMA era un conjunt d’edificis escampats en disset hectàrees on s’impartien ensenyaments tècnics i militars als alumnes de l’Armada. Durant la dictadura va continuar funcionant com a centre formatiu mentre un dels pavellons més apartats encobria una presó clandestina i el centre logístic del terror. Era el casino d’oficials, que, amb el seu bar, espais de lleure i una taula de billar, ocultaven amb un sarcasme macabre els crits dels detinguts i torturats en dependències secretes del mateix edifici. Avui és un museu de l’horror anomenat Lloc de Memòria ESMA. Té el rang de monument nacional i els antics pavellons tenen usos civils. Són la seu de les Mares de la plaça de Mayo i de més entitats de memòria històrica i de defensa dels drets humans.

Per visitar l’ESMA tenen prioritat els grups escolars. El sistema educatiu argentí fomenta a tots els nivells els paseos educativos, les sortides culturals i les visites als indrets patriòtics emblemàtics. Per la cruesa dels fets que hi van passar, a l’ESMA només hi van els alumnes de secundària. Jo em vaig afegir a un grup de nois i noies que seguien amb molta atenció les explicacions dels guies. I, mentre anàvem seguint l’itinerari de l’horror dirigit metòdicament, jo no deixava de comparar la necessitat de memòria de la postdictadura argentina amb un postfranquisme entestat a absoldre la dictadura militar de Franco.

La maldat del franquisme

La d’aquí va ser una maquinària implacable de revenja. Els feixistes no van voler pactar el final de la guerra quan ja la tenia guanyada. En lloc d’acceptar una capitulació honrosa, van imposar la victòria militar total. Volien esclafar l’enemic al camp de batalla i continuar esclafant-lo durant un llarg període de suposada pau. Presons improvisades tan atapeïdes que no hi cabia ni una agulla, consells de guerra sumaríssims, afusellaments, delacions anònimes, requises, purgues, desterraments, repressió per raons ideològiques o d’orientació sexual, tortures, censura fèrria, represàlies arbitràries, abusos a desdir… En lloc de magnanimitat i compassió, maldat institucionalitzada.

Als vençuts els van perseguir i humiliar de totes les maneres. Per exemple, al meu pare i a tots els seus companys de lleva els van obligar a fer a més a més un llarg servei militar de tres anys com a càstig reeducador. Fora de Catalunya, naturalment. Així que va arribar a Valladolid, a la mateixa estació de tren, un oficial els va saludar així: Al primero que oiga hablar en catalán ¡lo mato! No es parla prou dels sis i set anys perduts entre guerra i mili que van suportar els nois que van tenir la doble desgràcia d’anar a la guerra i perdre-la.

La maldat es va acarnissar en un país que vivia –la paraula és generosa– agenollat i sempre amb l’ai al cor. Jo he mamat la por quotidiana que es tenia dels militars, de la policia, dels falangistes, dels capellans addictes, dels funcionaris, d’una justícia perversa. Com més gran em faig, més m’adono de la magnitud del cataclisme, del mal irreparable de quatre dècades perdudes. I de la seva seqüela, que és la neomaldat actual.

Certament la dictadura militar de l’Argentina va ser infinitament més despietada. Els argentins es refereixen a aquell període de set anys anomenant-lo última dictadura, perquè culminava una tradició de cops d’estat, però també pel determini d’impedir que n’hi hagi cap més. Per això hi ha tants espais de la memòria, per això passen per l’antiga ESMA rius d’estudiants, per això es va establir el 24 de març –la commemoració de l’alçament militar–, com a Dia Nacional de la Memòria per a la Veritat i la Justícia. És un dia festiu no laboral i no traslladable que enguany s’ha celebrat amb milers de persones que es manifestaven amb un lema que recordava els desapareguts: #Son30000.

A l’Argentina cada fita de la memòria és una victòria aconseguida a base de grans esforços col·lectius i de batzegades polítiques. Les lleis de Punt i Final i Obediència Deguda del 1986 van ser derogades el 1998 i es va poder jutjar i condemnar un bon nombre dels militars, policies i civils responsables del terror organitzat. Carlos Menem va indultar més de mil persones –Lleis d’Impunitat– fins que els indults van ser declarats inconstitucionals. Durant tota aquesta dialèctica convulsa s’han fet públics els fets i els noms dels torturadors, els inductors, els escarcellers, els pilots de la mort, els segrestadors, els esbirros i els còmplices de la trama criminal.

En canvi, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 ha impedit de tractar els delictes de genocidi i lesa humanitat del franquisme. Ha fet taula rasa amb una gran eficàcia i ha blocat –i hi continua– les iniciatives per a sistematitzar amb dades, fets, rostres i testimonis els crims de la dictadura. Paradoxalment, Espanya ha jutjat i condemnat torturadors de la dictadura argentina, però no ha volgut investigar els viatges d’alts comandaments militars espanyols que van anar a conèixer –a aprendre– els mètodes repressius argentins.

Memòria i desmemòria de la maldat

Qui torturava als soterranis de la Via Laietana? Quants policies van apallissar els detinguts durant les quatre dècades de la dictadura? Com es deien? Qui va formar part de la temuda Brigada Politico-social? I del Tribunal d’Ordre Públic? Quants i quins jutges i funcionaris van emparar les tortures, els abusos i les il·legalitats? Quants i quins polítics de l’antic règim, sindicalistes verticals, falangistes i civils afins van sostenir un sistema que conculcava els drets fonamentals? Quants i quins militars van ordenar execucions de  republicans honrats i demòcrates? Quanta gent es va aprofitar d’unes lleis injustes valent-se d’influències i de falsedats? La historiografia recent ho va posant al descobert, però Espanya no acaba d’assumir un relat global perquè no vol reconèixer que té un fons molt sòlid de franquisme sociològic. És impensable que el país que cada dia falsifica i potineja el present tingui el coratge de mirar-se al mirall de la veritat històrica.

L’eufòria, la il·lusió i la creativitat que van esclatar el 1976 no van ser un vendaval prou poderós per a endur-se de soca-rel els quaranta anys de maldat. Tothom anava amb peus de plom per por –la vella por de sempre– dels obscurs poders fàctics politico-militars. El 23-F va ser un fracàs enganyós. D’aleshores, la classe política espanyola ha renunciat al desmantellament sistemàtic de les estructures del poder franquista. L’actual cúpula judicial n’és avui un exemple ben visible.

No hi ha hagut una línia ferma i continuada, amb accions exemplars i irreversibles d’extirpació del franquisme. No hi ha hagut una llei de la veritat ni s’ha creat un organisme que faci públics els crims de la dictadura. No s’han reparat els danys i no s’ha fet una restitució solemne i inequívoca de la dignitat de les víctimes. Al contrari, el pacte de silenci tapa les vergonyes d’un estat amb dèficits democràtics escandalosos, com empassar-se el monarca designat pel dictador sense ni tan sols restaurar l’ordre dinàstic. La Llei d’Amnistia és la muralla protectora dels malfactors, alguns dels quals han estat promocionats i condecorats. I això tard o d’hora s’acaba pagant. És l’ou de la serp.

En nom de la reconciliació, una capa indulgent d’oblit va emblanquinar la carrera criminal del franquisme i el record del malson es va diluir. El cinema i la televisió sovint reprodueixen aquella època com un gran quadre de costums ple de pobres diables i personatges de sainet. És la banalització del mal. A força de perdonar i d’ensucrar, l’humus de la maldat va quedar intacte i ara ja és massa tard. Té la raquítica democràcia espanyola agafada pel ganyot.

A les nostres escoles i instituts es fan activitats pedagògiques per fer conèixer l’abast de la dictadura, detectable moltes vegades i a pesar dels anys transcorreguts en les famílies dels mateixos escolars. Però tot depèn del voluntarisme i la iniciativa del professorat. No hi ha un memorial de greuges de referència ni centres potents de la memòria. No hi ha una data per a reflexionar sobre la maldat de les dictadures. No hi ha una classe política amb prou decòrum per a restaurar la Memòria, la Veritat i la Justícia, com fan els argentins. No hi ha a Espanya prou repugnància per la conculcació de drets individuals i col·lectius. No hi ha prou dolor pel mal que es va fer a tantes persones.

Més quaranta anys després de la mort del dictador, Espanya conserva carrers i monuments en honor de feixistes civils i militars, i quan se’n vol treure un hi ha un terratrèmol polític per no reobrir, diuen, velles ferides. I amb aquesta excusa infame es desatén el dolor de les famílies que reclamen els ossos dels pares, avis i parents afusellats i colgats ignominiosament en cunetes i fosses comunes. Espanya ja ha plorat prou pels seu caídos i no té cap interès a restaurar la memòria física i moral de les altres víctimes. És un ultratge que allarga el dolor indefinidament. Com diu Maria Barbal, el dolor s’hereta.

Reviviscència de la maldat

El 1995 es va muntar una gran manifestació a Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995 ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon espanyol. És un esquer que no falla.

Som un botí de guerra reconvertit en botí electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs, de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi. 

I, en plena lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada lèxica d’última generació.

Els argentins que no acaben d’entendre què passa a Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer amb ells els conquistadores. Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes… 

Els conquistadores necessiten cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisanueva que els surt de dins: ¡A por ellos!

L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos. Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en perden l’esperança.

Torna la venjança rabiosa de l’estat. Torna el nacionalisme rampant que imposa la bandera, la llengua i la pàtria d’una Guàrdia Civil i un exèrcit que mantenen intactes els emblemes –el fascio i l’àliga imperial– decretats pel franquisme el 1943. 

Torna la retòrica feixista –’Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos‘, deia un punt fundacional de la Falange el 1934– que exclou i avassalla –castellanisme, de avasallar ‘sujetar, rendir o someter a obediencia‘–.Torna la incapacitat endèmica per a fer política, amb uns polítics analfabets de baladreig i pinyó fix, incapaços d’argumentar, i no diguem de dialogar i debatre. 

Torna la tírria sense embuts a una llengua regional, menor, arrogant, enemiga, tòxica, insuportable, prescindible –es combat amb ardor l’ús i l’ensenyament del català; es considera de bon to no saber-ne ni un borrall com si a Catalunya això fos un dret principalíssim, i s’escamoteja barroerament que la llengua catalana es parla més enllà de Catalunya, com va fer la ridícula llei aragonesa del lapao i com fa l’estrident espanyolisme del País Valencià. 

Torna el silenci encobridor de la intel·lectualitat hispànica. 

Tornen uns mitjans que substitueixen la deontologia per la brutícia. 

Torna el cinisme que nega l’evidència i justifica l’injustificable. 

Torna la criminalització de la realitat sociopolítica. 

Tornen la mentida –Todo es ETA– i la farsa com a veritats oficials. Tornen les lleis exprés per proscriure la dissidència. 

Torna la censura. 

Torna la impunitat de la ultradreta. 

Torna una judicatura –no se n’havia anat– embastardida i servil que afina sense rubor. 

Torna a haver-hi exiliats i presos polítics. 

Torna el súmmum de la insolència que és, literalment, el auxilio a la rebelión dels judicis sumaríssims franquistes. 

Tot això és franquisme. Tot això és maldat. Ens pensàvem que no ho tornaríem veure, diu la gent.

En la fredor i la miserable indiferència de Ciutadans al Parlament de Catalunya quan Jenn Díaz es va declarar víctima de la violència masclista vaig veure-hi el triomf del franquisme.

No immutar-se no és ideologia, sinó maldat.

La neomaldat desfila cada dia davant els nostres ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho és el 24 de març per als argentins.