Benvolguts,
Aquesta costosíssima parafernàlia per acollir el Papa a Barcelona em sembla totalment desproporcionada. A qui se li ha acudit que vingui?
Tanmateix tota la situació em recorda extraordinàriament un divertidíssim llibre de l’humorista espanyol Enrique Jardiel Poncela (1901-1952) anomenat “La Tournée de Dios” editat per primer cop el 1932. Us faig cinc cèntims de l’argument, a veure si hi trobeu semblança:
“Déu s’apareix al Papa a Roma i li manifesta que vol baixar a la terra. El lloc escollit per Déu és Espanya, país catòlic per excel·lència. L’indret escollit és el Cerro de los Ángeles, a uns quinze quilòmetres de Madrid, centre geogràfic d’Espanya.
Uns dies abans del dia escollit per Déu, el Cerro està impossible, brigades netejant el lloc, empreses construint tribunes i col·locant cadires, exèrcit, aviació, brigades de cavalleria, sapadors, enginyers, canons...
El dia anterior a l’arribada, prenen posició corresponsals de totes les empreses periodístiques del mon,
El dia de l’arribada hi ha fotògrafs, prínceps i princeses, cardenals primats, bisbes, Grandezas de España, Caballeros de las órdenes militares, Tribunal de la Rota, Caps de l’estat, Cos diplomàtic, Càmara legislativa en ple, l’alta magistratura, l’alt personal dels ministeris, confraries...
Parades militars per fer els honors...
Cap al migdia arriba de Roma el Sant Pare amb un dirigible de nom Agnus Dei, senyal que Déu està a punt d’arribar.
Finalment apareix Déu en un bosc d’oliveres a mig aire del Cerro. Aparenta uns 60 anys, amb barba curta i blanca, amb vestit fosc, gavardina i barret “hongo”.
Comença l’ascens al Cerro.
I aleshores succeeix el que no estava previst: una multitud formada per gairebé tots els habitants de Madrid i voltants comença també a pujar el turó. “Queremos verle. Donde está”. Una marabunta. Quan a les tribunes de reis, prínceps i cúria eclesiàstica se n’assabenten, s’espanten, comencen a fugir sense cap possibilitat ja que la muntanya està ocupada. La marabunta s’acosta. Déu està en perill. Un destacament militar motoritzat, agafa Déu que ja ha arribat al cim i l’introdueix al cotxe blindat junt amb el Papa, el Nunci i uns quants cardenals. Intenten començar a baixar però la multitud bloqueja camins i carreteres. Al final comencen a disparar les Thompson per obrir-se pas. Fan una massacre indescriptible. Només se sent: Tacatacatá, tacatatatacatá I la multitud que crida i gemega: asesinos, asesinos.
Déu mira endarrere, veu la massacre i exclama: Sí sempre que jo intervinc, ocorre quelcom de semblant...”
No sé si hi veieu analogies?
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada