Benvolguts,
Després de les múltiples garrotades d’aquesta setmana per part dels poders de l’estat, el diari ARA publica una entrevista amb la nova Presidenta del Parlament, Núria de Gispert i parlen d’aquests afers.
El Tribunal Suprem ha tocat un dels nervis del país en ordenar que la Generalitat reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament. Què n'opina?
“El Tribunal Suprem ha dictat aquesta sentència en relació amb uns casos concrets. En cap cas afecta el model educatiu d'immersió lingüística en el seu conjunt. El nostre model lingüístic a l'ensenyament ha estat i és modèlic, aprovat per una àmplia majoria del Parlament, i el més important és que no ha causat cap fractura en la societat, sinó tot el contrari: ha contribuït eficaçment a la integració.”
Catalunya ha obert una transició nacional?
“Crec que sí, que estem passant una certa transició política. Com si fos una segona Transició. Gran part de l'arc parlamentari considera que després del procés de l'Estatut, el resultat de la sentència no va agradar a la majoria dels catalans. A la manifestació del 10-J alguna cosa ens va dir el poble de Catalunya. No sé si parlaria de transició nacional, però sí que és moment d'obrir portes diferents a les que hi ha hagut fins ara, que és evident que no han funcionat.”
De fet les portes les estan obrint els tres poders de l’estat a canonades i els esborrancs són i poden ser encara molt més grossos fins que el vaixell (amb rems o amb motor), si no hi posem remei, s’enfonsi.
On condueixen aquestes portes que s'obren?
“No ho sabem. El 1977, quan es va aprovar la Constitució i després l'Estatut, hi va haver un consens important per anar cap a una transició política tranquil·la. Tots els partits catalans van fer un pas a favor d'una Constitució flexible i oberta. I durant anys hem anat treballant en aquest sentit. Amb la sentència del TC, la impressió és que ni la Constitució és oberta i flexible, perquè depèn de la voluntat política, ni l'Estatut del 2006 ha donat respostes a les aspiracions de Catalunya.”
Està molt ben explicat. Els partits catalans varen trobar un consens entre ells però no amb Espanya, varen voler creure i varen fer veure que “too er mundo e güeno” i això s’ho pot creure tothom excepte els polítics!
Altres polítics conscients i amb sentit d’estat i sense pels a la llengua fa temps que ho estan predicant: Tots els polítics des de la transició cap aquí sabien que l’estat té “la sarten por el mango y el mango también” que deia en Marsillach a la seva creació del Tartuf de Molière. I van fer veure que no ho sabien. Anaven escalfant cadira, anaven cobrant el jornal cada dia (ai no, que els polítics cobren a final de mes), anaven fent lleis que no servirien per res, ja que el TC i el TS els anaven deixant fer perquè els seus amos no els deien que bordessin encara, però estaven a l’aguait, anaven endeutant-se (no ells, la Generalitat), anaven donant una fesomia de cosa seriosa al Parlament, conscients que no era res més que un parlament de fireta, i es van atrevir a fer una llei d’educació una llei del cinema, una llei de consultes populars, una llei d’acollida, etc. Tot aguantat amb pinces, i amb l’ai al cor per veure quan trigarien els veritables amos, els detentors del poder a demostrar que s’havia acabat el bròquil!
I continua parlant de pactes fiscals, de frustracions, d’austeritat i de la xocolata del lloro...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada