Benvolguts,
La tira d’en Tharrats a l’Avui m’espanta perquè em recorda temps passats:
A l’any 39 quan es va acabar la guerra, les forces feixistes d’ocupació tenien ordres d’atacar i anorrear la cultura catalana i ho van fer a consciència cremant ateneus i biblioteques o enduent-se llibres, documents, papers íntims, a Salamanca, on encara fa poc es vantaven de mantenir aquells papers pel “justo derecho de conquista”, que és justament el que havien fet, conquerir un país que maldava per ser lliure de les urpes espanyoles i més d’una i de dues vegades havia sigut vençut, amb revoltes militars, dictadura, guerra civil i més dictadura.
Per anorrear una cultura cal extirpar-ne les arrels. En els començaments de la història varen ser els assiris que en guanyar guerres desterraven els habitants dels llocs conquerits. Sense terra teva on trepitjar és difícil que una cultura hi torni a fer arrels.
A Catalunya hi va haver un èxode de gent jove i amb cultura que varen passar a França abans de finalitzar la guerra i en general mai més no varen tornar. Un gran percentatge varen perdre les arrels. Hi va haver altra gent a qui les forces d’ocupació feren judicis sumaríssims i foren afusellats. Altres foren enviats a Camps de Concentració per les espanyes i al cap d’uns quants anys foren desterrats a diferents punts de l’estat espanyol, sense possibilitats d’escapar-se (els que no havien fet la “mili” a més a més els tocava fer 2 o 3 anys més de “mili” franquista).
Per acabar d’extirpar les arrels dels que no varen exiliar-se, els Serveis Jurídics de les forces d’ocupació varen fer canviar el nom en el Registre Civil de tots els que el tenien en català. Jo havia nascut l’any 37 a Catalunya i els meus pares m’havien enregistrat com a Joan. L’any 39 per força em varen canviar el nom i vaig haver de passar 40 anys dient-me legalment Juan.
Quan encara en règim de dictadura franquista vaig voler enregistrar els meus fills varen haver de dir-se Pablo, Pedro i Marcos (encara guardem el Libro de Familia per recordar eternament aquesta violació flagrant dels nostres drets). Després de la transició vaig anar al Registre Civil a que ens enregistressin en català. El funcionari de torn, molt amablement val a dir-ho, ens va dir que als nostres fills els “canviava” el nom i en canvi a mi me’l “restituïa”!
Tot aquest preàmbul, com es pot comprendre, ve de les sentències del TC i del TS. Els humoristes dels diaris tenen material a dojo per fer acudits com aquest del Tharrats:
I justament aquest acudit m’ha recordat l'acudit que corria els anys 40 per Catalunya. Deien que en la seva fal·lera espanyolista havien fet que un que es deia Roig Català li canviessin el nom i es digués en endavant Blanco de España!
Però aquest atac legislativo-jurídic-executiu-(militar?) només és la continuació de la bogeria franquista traslladada als nostres dies. Tots aquests acudits són premonitoris del que pot arribar a passar. Acolloniu-vos catalans, que només som al començament. O reaccioneu!
En seguirem parlant...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada