18/12/10. CCN. Convenis internacionals d'Espanya, onerosos, i que perjudiquen els Països Catalans

Benvolguts,

Estudiant la política sobre aeroports perpetrada des de fa 50 anys pel govern espanyol, avui esmentarem: la prohibició d’ús dels aeroports catalans en els Convenis Internacionals acordats per l’estat espanyol 19.02.2008, explicada  en detall en el llibret “Catalunya estat d’Europa” que ha editat aquest any el CCN (vegeu altres Reflexions parlant del CCN).

50 anys d’escanyament premeditat:

Obligatorietat en l'ús de l'aeroport de Madrid

Els Convenis sobre Transport Aeri signats entre 1954 i 1993 imposen

l’aeroport de Madrid com a l’únic on poden aterrar i enlairar-se els avions de:

Amèrica	Àfrica	Àsia	Europa
Bolivia, 1974	Costa d'Ivori, 1976	Corea, 1989	Croàcia, 1997
Canadà, 1988	Gabon, 1976	Índia, 1987	URSS, 1976
Costa Rica, 1979	Guinea Equatorial, 1971	Iran, 1996
El Salvador, 1997	Kenya, 1981	Iraq, 1980
Guatemala, 1971	Mali, 1990	Japó, 1980
Mèxic, 1978	Nigèria, 1975	Kuwait, 1979
Perú, 1954	Sierra Leone, 1976	Malàisia, 1993
R. Dominicana, 1968		Pakistan, 1979
Uruguai, 1979		Síria, 1979
Xile, 1974		Tailàndia, 1979
EEUU, 1973 (Miami i San Juan de Puerto Rico)

Com es veu, gairebé tots els convenis foren signats, descaradament, en l’Espanya democràtica i constitucional, quan manava el PSOE o el PP a Madrid.

És un altre dels moltíssims greuges comparatius que han existit i continuen existint a Espanya que van contra Catalunya.

Aquesta informació, que cal esbombar cada cop que es pugui, es converteix en notícia quan llegim als diaris que està a punt de crear-se un espai aeri europeu per tal d’evitar el que passa actualment amb els avions que han de respectar els espais aeris dels països que sobrevolen i per tant han de fer més quilòmetres i usar més combustible.

És en aquest context europeu que es converteixen encara en més absurds els Convenis esmentats més amunt que provoquen, a part del greuge comparatiu (tots els aeroports són iguals però el de Madrid és més igual que els altres, que diria Orwell), moltes més pèrdues individuals i col·lectives que l’antiga reglamentació d’espais aeris europeus. No costa gaire entendre com els viatgers des dels països a l’est de la península que tenen com a destinació final Catalunya, les Balears o el País Valencià han d’anar fins a Madrid per després tornar enrere, que comporta pèrdua de temps col·lectiu i despesa extra en combustible. Per tant dolent per a tothom.

Informació obtinguda de: CCN 7.12.2010 (Font: Cercle d’Estudis Sobiranistes)

Joan A. Forès

Reflexions