dijous, 31 de gener del 2019

30/01/2019. Elisa Beni. L'ombra sobre Marchena. "Si hom comença per permetre's un assassinat, aviat no dona importància a robar, del robatori passa a la beguda i a la inobservança del dia del Senyor, i acaba per faltar a la bona educació i per deixar les coses per a l'endemà". Diuen els vells juristes que cal mirar tots els dies el BOE però que, sobretot, cal mirar-lo abans de les festes. Saben de sobres com tradicionalment entre torrons i canícules s'esmunyen aquestes convocatòries que només llegeixen els concernits o aquests acords que no han de ser impugnats. Justament això va passar en un BOE previ a la Nit de Nadal del 2017, en el qual es va publicar un acord gens innocent de la Comissió Permanent del CGPJ, la integrada per Lesmes i el seu sanedrí. S'hi decidia que una alumna de l'Escola Judicial en fos esborrada i s'incorporés a la llista d'aprovats de la promoció següent, com si acabés d'aprovar l'oposició, respectant la seva nota anterior i tots els seus drets, entre altres el de poder triar novament si volia ser jutge o fiscal, malgrat que ja ho havia fet i que totes dues carreres són estanques.


Benvolguts,



m





Benvolguts,

Diu en Vicent Partal que en la Lley de Murphy s’explica que “Si una cosa pot anar malament, hi va!” I hi ha un aforisme que diu que:

“Si en un país pot haver-hi corrupció, n’hi ha!”

Aquesta entradeta serveix per explicar que fa pocs dies varem anar al cinema per veure la pel·lícula Vice, traduïda per “El vicio del poder”. En el fullet de presentació hi ha aquest paràgraf:

Sinopsis:
Explora la historia real sobre cómo Dick Cheney (Christian Bale), un callado burócrata de Washington, acabó convirtiéndose en el hombre más poderoso del mundo como vicepresidente de los Estados Unidos durante el mandato de George W. Bush (Sam Rockwell), con consecuencias en
 su país y el resto del mundo que aún se dejan sentir hoy en día. (FILMAFFINITY)

Hem de recordar repetidament que quan hi ha corrupció i hi ha diners públics que van a parar a butxaques privadesSerra, Rato, Bárcenas, Soria, Juanca, Urdangarin & Company, Pujols, Gürtels. etc, aquests diners haurien anat a augmentar el benestar de la societat espanyola: a infraestructures, a pensions de jubilats, a pagar deutes de l’Estat…

En Ferreres explica gràficament com es considera la corrupció al Regne d'Espanya:


En el film s'explica com els alts funcionaris dels EUA es conxorxen per absorbir tots els poders aprofitant la possibilitat d'invadir l'Iraq havent prèviament acordat el repartiment dels recursos petroliers iraquians entre les companyies americanes, o de tot el mon, I els negocis d'armament, en Dick Cheney abans d'accedir tramposament al càrrec de vicepresident amb George Bush fill, era el President de la companyia Halliburton de serveis de tota mena, d'armament, petroliers, etc.

De fet, l’article de l’Elisa Beni tracta d’una aplicació pràctica d’aquests conceptes. Aquí tractem de corrupció, com als EUA, però aplicada a la judicatura espanyola (el poder judicial), que com bé sabem està entrellaçada amb els altres poders de Montesquieu (poder legislatiu i poder executiu) i també amb els altres poders intrínsecs a l’espanyolitat, la premsa i les televisions corruptes i cavernícoles, la pela o sigui (segons en Cruiff la pela és la pela), les Forces Armades, l’IBEX35, els Bancs i Caixes, l'Església catòlica, etc.

Vegem l’article, molt ben explicat que explica la corrupció institucional, o sigui l’organització criminal dels poders espanyols:

30/01/2019. Cain Burdeau. Courthouse News Service. Contundente artículo de una revista de leyes de EEUU sobre el “Juicio del Procés”. El poder judicial español que, según algunas voces críticas, está demasiado influido por los partidos políticos que dominan el país, será objeto de una intensa vigilancia durante los próximos meses, ya que en su Tribunal Supremo se lleva a cabo un juicio políticamente explosiva contra líderes independentistas catalanes acusados de rebelión y sedición. La sentencia está prevista para el mes de agosto, según informa “El País” un periódico español. En total, serán juzgados 12 líderes implicados en la decisión fallida e ilegal del Parlament de Catalunya que en 2017 proclamó la independencia de Catalunya. Se les acusa de rebelión, sedición y malversación de fondos públicos y pueden ser condenados a penas de prisión de hasta 25 años. “La decisión de los fiscales de presentar cargos de rebelión és muy controvertida. Según la ley española, la rebelión implica el uso de la violencia o la amenaza de la misma. Sin embargo, el movimiento independentista catalán se ha manifestado, prácticamente siempre, de una manera no violenta.



Benvolguts,

La nostra causa al mon està agafant increment des de l’1-O, sobretot gràcies a l’equip d’advocats de la defensa i gràcies a les successives cagades del TS i de la resta de poder judicial espanyol, addictes a la Lawfare, Guerra Judicial que practiquen. La majoria de ciutadans catalans (80% segons els sondejos d’opinió CIS i CEO) i el poder judicial mundial considera que Catalunya té dret a l’Autodeterminació. L’acadèmia també ho considera. En canvi els pocs antiindepenentistes catalans (un 20% segons els sondejos d’opinió CIS i CEO) i els partidaris de que el Dret d’autodeterminació no existeix a Espanya, consideren que no hi tenim cap dret.

El lema de l’antiindependentisme és “Cataluña es de España”!

  
Contundente artículo de una revista de leyes de EEUU sobre el “Juicio del Procés”


30 DE GENER DE 2019
La revista de EEUU Courthouse News Service  con sede en California destinada a Juristas y abogados de todo el mundo, ha publicado un contundente artículo en referencia al “Juicio del Procés” y al polémico papel del estado español y su relación directa con la elección del aparato judicial.
Texto íntegro del artículo:
All Eyes on Spanish Judiciary in Trial of Catalan Politicians (Juicio de los políticos catalanes, todos los ojos puestos en el poder judicial español)
Cain Burdeau January 28, 2019
 (Courthouse News reporter Cain Burdeau is based in the European Union.)

El poder judicial español que, según algunas voces críticas, está demasiado influido por los partidos políticos que dominan el país, será objeto de una intensa vigilancia durante los próximos meses, ya que en su Tribunal Supremo se lleva a cabo un juicio políticamente explosiva contra líderes independentistas catalanes acusados de rebelión y sedición.

Se espera que este histórico juicio empiece alrededor del día 5 de febrero y que se prolongue durante unos tres meses, en los que se recogerán los testimonios de centenares de testigos y expertos.
La sentencia está prevista para el mes de agosto, según informa “El País” un periódico español. En total, serán juzgados 12 líderes implicados en la decisión fallida e ilegal del Parlament de Catalunya que en 2017 proclamó la independencia de Catalunya. Se les acusa de rebelión, sedición y malversación de fondos públicos y pueden ser condenados a penas de prisión de hasta 25 años. “Sería sorprendente una sentencia de culpabilidad, pero es posible, no la descarto”, declaró Emily Eklundh, profesora de política española e internacional del King’s College de Londres durante una entrevista telefónica con Courthouse News. “Si les declaran culpables, tendrá una gran repercusión en las futuras relaciones entre Catalunya y España”, dijo.

Por el contrario, un veredicto de inocencia “podría rebajar la tensión entre ambas comunidades y permitiría pasar página”, añadió. “La decisión de los fiscales de presentar cargos de rebelión és muy controvertida. Según la ley española, la rebelión implica el uso de la violencia o la amenaza de la misma. Sin embargo, el movimiento independentista catalán se ha manifestado, prácticamente siempre, de una manera no violenta”. Andrew Dowling, profesor de Historia de España en la Universidad de Cardiff, declaró que la última vez que alguien se enfrentó a una acusación de rebelión en España fue a causa del fallido golpe de Estado militar del 23 de febrero de 1981, cuando fuerzas de la Guardia Civil retuvieron como rehenes a los miembros del Congreso de los Diputados durante casi un día mientras los tanques rodeaban la ciudad portuaria de Valencia. “Sería necesaria una acrobacia legal para justificar las acusaciones de rebelión contra los líderes catalanes”, dijo Dowling en el curso de una entrevista telefónica.

La declaración unilateral de independencia de Catalunya se produjo después de un referéndum que se celebró el dia 1 de Octubre de 2017, que el Tribunal Constitucional español declaró ilegal. El gobierno español envió un gran contingente de agentes de policía para impedir la celebración del referéndum. Los policías irrumpieron por la fuerza en los colegios electorales e impidieron violentamente que la gente emitiera su voto. Poco después las autoridades españolas procedieron a detener a los líderes independentistas.
Más de un año después de los hechos, el juicio plantea nuevos interrogantes sobre el trato que España dispensa a los líderes catalanes – algunos de ellos llevan más de un año en prisión preventiva – y sobre todo, si se puede confiar en que el poder judicial español garantice un juicio imparcial y libre de influencias políticas. Mucha gente en España está convencida que el sistema judicial carece de legitimidad, en gran parte debido a los escándalos judiciales que han extendido la sospecha entre los ciudadanos que los tribunales están llenos de jueces excesivamente subordinados a los partidos dominantes en España – El Partido Popular (conservador) y, en menor medida, el Partido Socialista Obrero Español. En el proceso contra los líderes catalanes, este hecho es de gran importancia ya que los dos grandes partidos se oponen radicalmente al movimiento independentista de la región.

El poder legislativo y ejecutivo – es decir, los políticos – eligen a los jueces que forman parte del Tribunal Constitucional, el mismo tribunal que declaró ilegal el referéndum sobre la independencia de Catalunya. El poder legislativo elige también a los miembros del Consejo General del Poder Judicial, órgano que nombra a los magistrados del Tribunal Supremo.
Dowling acusa al Partido Popular, contaminado durante mucho tiempo por escándalos de corrupción, de erosionar la independencia del poder judicial durante su reciente mandato mediante el nombramiento de jueces “leales al partido, para que trataran de influir en los casos de corrupción que involucraban a sus miembros”.
“Hay evidencias suficientes de que ha existido una manipulación del poder judicial español para tratar de encontrar jueces favorables”, dijo. “Esto alimenta las sospechas de que no será un juicio justo y que los acusados acabarán siendo condenados independientemente de las pruebas”. Por desgracia, es muy probable que la decisión sobre la sentencia esté ya tomada y que los presos sean condenados a muchos años de cárcel”, declaró Aleix Sarri Camargo, coordinador de Asuntos Internacionales del Gobierno de Catalunya, en un reciente artículo de opinión de Euronews. Los líderes catalanes encarcelados argumentan que no se deberían haber presentado cargos por organizar un referéndum y se consideran víctimas de persecución política. “En una democracia, nadie debería ser encarcelado por poner urnas”, dijo Oriol Junqueras, en una reciente entrevista. Junqueras lleva 15 meses en prisión preventiva y está convencido que el juicio no será justo. Amnesty International y juristas de todo el mundo han pedido a España que retire los cargos y libere a los acusados que se encuentran en prisión a la espera de juicio.

Los catalanes independentistas comparan su causa con las grandes luchas por los derechos civiles, por el sufragio femenino, la descolonización, la lucha contra el apartheid y el movimiento por los derechos de los homosexuales. Sin embargo, se puede observar que hay ciertas diferencias. No se puede decir que Catalunya y su capital, estén sufriendo graves injusticias – de hecho Catalunya és una de las regiones más prósperas de España – sus reivindicaciones tienen más que ver con el sentimiento de represión cultural y el saqueo de sus arcas por parte del gobierno central español en Madrid.

Sin embargo, hay que reconocer que el movimiento independentista catalán ha ganado muchos partidarios en todo el mundo, entre ellos Noam Chomsky, el famoso lingüista y activista político estadounidense. La defensa quiere que Chomsky declare en el juicio por su condición de experto. También, la semana pasada, el PEN International, un organización que apoya a los escritores, hizo pública una declaración en la que pedía a España la inmediata liberación de Jordi Cuixart y Jordi Sánchez, líderes de dos grupos culturales pro-catalanes que llevan encarcelados desde octubre de 2017 por su apoyo a la causa de la independencia. Ambos son escritores y se han convertido, para muchos, en el símbolo de la injusticia.

Recientemente algunos de los presos catalanes se declararon en huelga de hambre para llamar la atención sobre su difícil situación. “Las autoridades españolas deben retirar los desproporcionados cargos de rebelión y sedición contra Jordi Sánchez y Jordi Cuixart y dejarlos en libertad inmediatamente”, manifestó el PEN International.

Las autoridades españolas rechazan las acusaciones sobre la falta de independencia del poder judicial. La Oficina de Prensa del TS hizo público el pasado lunes un comunicado asegurando que el poder judicial es independiente de la política. Como prueba de ello, se refirieron a las condenas de tribunales españoles a Rodrigo Rato, y a otras personas vinculadas con el Partido Popular, acusadas de corrupción. Estos escándalos provocaron la caída, el año pasado, del Gobierno del Partido Popular presidido por Mariano Rajoy.

Muchos ciudadanos españoles se oponen a la independencia de Catalunya, y comparan el referéndum y la declaración de independencia a un golpe de estado. Por tanto, muchos españoles están ansiosos por ver como los independentistas son juzgados por los tribunales. En Cataluña, las opiniones sobre la secesión están divididas, algunas encuestas afirman que muchos de los residentes no quieren que Catalunya se convierta en una nación separada. La región goza de una amplia autonomía y su población está formada por muchas personas provinentes de otras regiones españolas.

Por su parte, las autoridades españolas afirman que las acusaciones son las adecuadas. La Fiscalía acusó a los secesionistas catalanes de “intentar forzar al Estado a aceptar la separación de ese territorio, objetivo que estuvieron a punto de lograr. También aseguran que los líderes independentistas estaban dispuestos a utilizar la violencia para alcanzar su objetivo”. Durante el juicio se espera que agentes de policía que fueron enviados para impedir el referéndum testifiquen que resultaron heridos, para así poder justificar que hubo enfrentamientos. Las defensas argumentarán que la policía fue la única que cometió actos de violencia.

Con tantas dudas sobre la imparcialidad del juicio. Grupos de abogados y defensores de los derechos humanos se estan preparando para supervisar el proceso. Amnesty International ha pedido al TS que le permita actuar como observador internacional. Además la organización Trial Watch-Catalan Referendum Case se está preparando para asegurar la imparcialidad del juicio. “Creo que tendría que ser un juicio justo, más que nada porque los ojos del mundo estarán puestos en él”, dijo Dowling. “El principal problema es resolver si las acusaciones están justificadas”. El veredicto del Tribunal Supremo puede ser recurrido ante el Tribunal de Justicia de la Comunidad Europea y ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos. “Pero los veredictos de culpabilidad también pueden revocarse mediante indultos”, añade Dowling.

Traducción: Xavier F. Domènech



dimecres, 30 de gener del 2019

28/01/2019. Joe Brew. Una anàlisi dels comptes de Twitter de Rivera i Albiol desmunta el relat de la ‘violència’ i la ‘rebel·lió’. L'analista de dades Joe Brew demostra la manipulació del relat de la violència, comparant piulets d'aquest cap de setmana i de l'1-O. Ara mateix hi ha nou dirigents polítics i socials catalans a la presó i set més a l’exili, acusats de rebel·lió. Aquesta acusació requereix, segons el codi penal espanyol, l’ús de la violència. Segons la fiscalia espanyola, el jutge instructor del cas i els dirigents dels principals partits espanyols, els empresonats i exiliats es van ‘alçar públicament i violentament’ (definició de ‘rebel·lió’) organitzant el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017. Hi va haver un alçament violent? Van promoure la violència, van donar-hi suport, la van exercir?

 
Benvolguts,

Un altre lliurament d'una anàlisi de Joe Brew sobre violència i rebel·lió explicant la seva metodologia repetidament.  


Una anàlisi dels comptes de Twitter de Rivera i Albiol desmunta el relat de la ‘violència’ i la ‘rebel·lió’

L'analista de dades Joe Brew demostra la manipulació del relat de la violència, comparant piulets d'aquest cap de setmana i de l'1-O

Per: Joe Brew

 28/01/2019  17:15

Feu una cerca a Twitter de les paraules ‘violencia’ o ‘violentos’. És fàcil. Feu clic ací o simplement escriviu ‘violencia’ al cercador. Si voleu veure piulets d’una persona específica, afegiu-hi ‘from’. Així:

Hi veureu molts piulets. Moltíssims. Sobretot de polítics. Missatges sobre violència i persones violentes, descripcions d’esdeveniments violents i, sobretot, condemnes de la violència. Això és normal –quan hi ha violència, els polítics en parlen i escriuen piulets, especialment quan l’autor de la violència és un adversari polític o la víctima és un aliat polític.

Un exemple: aquestes últimes vint-i-quatre hores
Per exemple, ací teniu alguns dels piulets esmentant ‘violencia’ i ‘violentos’ d’aquestes darreres vint-i-quatre hores:



Els presos i exiliats
Ara mateix hi ha nou dirigents polítics i socials catalans a la presó i set més a l’exili, acusats de rebel·lió. Aquesta acusació requereix, segons el codi penal espanyol, l’ús de la violència. Segons la fiscalia espanyola, el jutge instructor del cas i els dirigents dels principals partits espanyols, els empresonats i exiliats es van ‘alçar públicament i violentament’ (definició de ‘rebel·lió’) organitzant el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.
Hi va haver un alçament violent? Van promoure la violència, van donar-hi suport, la van exercir?

L’anàlisi
Si una agressió pot desencadenar dotzenes de piulets de dirigents polítics (com aquestes últimes hores), hom esperaria que una rebel·lió desfermés milers de condemnes de violència a Twitter. Sobretot, dels adversaris dels autors de la violència i de les víctimes. Vegem-ho.
El gràfic següent mostra el nombre de piulets amb les paraules ‘violència’ (violento/a/s, violencia, etc.) dels dies 1 al 7 d’octubre de 2017, és a dir, el dia de la ‘rebel·lió’ i la setmana següent.
El gràfic no requereix gaire explicació per a entendre’l: durant la ‘rebel·lió’ del Primer d’Octubre i immediatment després, els únics que van parlar de violència van ser els sobiranistes. En van parlar per condemnar la violència de l’estat espanyol.
Els polítics unionistes, tot i el suposat ‘alçament violent’, no en van dir res. Cap esment de ‘violència’ o ‘violents’ durant la setmana de la rebel·lió. Ni un piulet amb la paraula ‘violent’ d’Inés Arrimadas. Ni un piulet amb la paraula ‘violència’ de Miquel Iceta, ni d’Albert Rivera, ni de Xavier García Albiol, ni de Mariano Rajoy, ni tan sols de Santiago Abascal ni del compte del partit d’extrema dreta Vox, que exerceix d’acusació popular en el judici al Suprem.
Si els independentistes van fer servir la violència, per què no ho van condemnar els seus adversaris polítics?


Però…
Potser no van parlar de violència durant la ‘rebel·lió’ perquè no en parlen mai, de violència, a Twitter. Oi?
No. Ben al contrari. Del 8 d’octubre de 2017 al 31 de desembre de 2018, els vint-i-dos comptes unionistes analitzats van fer servir les paraules ‘violència’ (i variacions) 737 vegades (gràfic següent).

737 mencions de ‘violència’ en poc més d’un any. Però cap ni una, zero, durant la setmana d’una suposada rebel·lió violenta. Té gens de sentit?


El primer piulet dels vint-i-dos comptes unionistes analitzats que va parlar de ‘violència’ després de la ‘rebel·lió’ va ser passats vuit dies, arran d’una agressió a València.
El primer piulet de Miquel Iceta fent esment de ‘violència’ després del Primer d’Octubre var ser deu dies després. I va ser sobre violència de gènere.

Xavier García Albiol va esperar tot un mes a fer cap piulet sobre violència, i aleshores va ser de manera sarcàstica. Una reacció curiosa a una rebel·lió violenta.




Després de la ‘rebel·lió’, Albert Rivera no va parlar de violència a Twitter fins el mes següent. I va ser sobre la violència masclista:

Conclusió
És creïble que hi hagués una rebel·lió violenta per part dels independentistes i que els seus adversaris polítics –que piulen les paraules ‘violència’ i ‘violents’ amb freqüència– no fessin referència a la violència d’aquesta rebel·lió fins al cap de setmanes (o mesos)?

O és més creïble que aquests polítics no en van parlar, ni durant el referèndum ni després, perquè la violència real d’aquells dies –la violència d’un estat exercida contra els votants– els va generar un sentiment de desorientació i culpa? Potser no van parlar de la violència durant la ‘rebel·lió’ perquè els seus adversaris polítics (els independentistes) no van ser autors de la violència, sinó que en van ser víctimes?

Potser no van parlar de la violència de l’independentisme fins més tard perquè calia temps per a reorientar-se i per a construir un discurs que justifiqués l’acció policíaca del Primer d’Octubre? Potser no van parlar de la violència durant la ‘rebel·lió’ perquè hauria semblat simplement absurd, i calia més temps perquè la gent oblidés què va passar realment?

Joe Brew 

30/01/2019.Fases Principals de l’obra de Fabra i repercussions en la premsa.

30/01/2019. Fases Principals de l’obra de Fabra i repercussions en la premsa. 

Primera fase (1889-1906): campanya lingüística de L'Avenç. i projecte general de modernització. i depuració del català literari. 1888: Exposició Universal de Barcelona. Escissió del Centre Català(Almirall) i naixement de la Lliga de Catalunya (Prat) i el 1892 el setmanari i després diari La Veu de Catalunya. - 1892: Bases de Manresa (impulsades per la Unió Catalanista). - 1901: "Lletra de convit" d'Antoni M. Alcover: reclama col·laboracions per a la preparació d'un "Diccionari de la llengua catalana" de Barcelona. 1904: Fundació d'El Poble Català,primer setmanari i després (1906) diari del Centre Nacionalista Republicà (escissió de la Lliga).- 1906: I Congrés Internacional de la Llengua Catalana - 1907: èxit electoral de Solidaritat Catalana. 

Segona fase (1907-1018): procés de definició i d'institucionalització de la normativa (normativització). Segona fase (1907-1018): procés de

definició i d'institucionalització de
la normativa (normativització)
- 1907: Prat de la Riba, elegit
president de la Diputació de
Barcelona (abril de 1907), crea
l'Institut d'Estudis Catalans
- 1911: Fabra és nomenat membre de
la Secció Filològica de l'IEC
- 1912: Fabra és nomenat director
de les Oficines Lexicogràfiques de
l'IEC
- 1914: Prat crea i presideix la
Mancomunitat de Catalunya
- 1917: mor Prat de la Riba. El
substitueix Puig i Cadafalch a la
presidència de la Mancomunitat
- 1918: Alcover trenca amb l'IEC


Tercera fase (1918-1932):procés d'extensió social i d'unificació de la normativa a tots els territoris del català (normalització i unificació).Quarta fase (1932-1939): oficialitat del català a Catalunya i extensió social (procés de normalització).


ANNEX. Pompeu Fabra. Fases

Fases Principals de l’obra de Fabra i repercussions en la premsa

 Fases principals de l’obra fabriana
i fets significatius
Obres de Fabra 
Repercussions
en la premsa 
Primera fase (1889-1906):
campanya lingüística de L'Avenç
i projecte general de modernització
i depuració del català literari
- 1888: Exposició Universal
de Barcelona
- Escissió del Centre Català
(Almirall) i naixement de la Lliga
de Catalunya (Prat) i el 1892
el setmanari i després diari La Veu
de Catalunya
- 1892: Bases de Manresa (impulsades
per la Unió Catalanista)
- 1901: "Lletra de convit" d'Antoni
M. Alcover: reclama col·laboracions
per a la preparació d'un
"Diccionari de la llengua catalana"
- 1902-1911: Fabra resideix a Bilbao
- 1904: Fundació d'El Poble Català,
primer setmanari i després (1906)
diari del Centre Nacionalista
Republicà (escissió de la Lliga)
- 1906: I Congrés Internacional
de la Llengua Catalana
- 1907: èxit electoral de Solidaritat
Catalana
1891: Ensayo de
gramática de catalán
moderno
1893: aplicació
de les noves normes a
traduccions (L'intrusa, de
Maeterlinck, o Espectres,
d'Ibsen)
(p. ex., publicades sense
hacs etim.)
1898: Contribució a la
gramàtica de la llengua
catalana
1904: Tractat d'ortografia
catalana.
1906: "Qüestions
d'ortografia catalana"
(comunicació al I
Congrés Internacional
Llengua Catalana)
1889: Fabra entra de
redactor a L'Avens (ara
segona etapa, fundat el
1881 per Massó i Torrents)
1891: "Campanya
lingüística de l'Avenç"
(Massó Torrents, Casas-
Carbó i Pompeu Fabra),
més sèrie de conferències
al CEC
1892: "La reforma
lingüística", del col·lectiu a
L'Avenç, centra la
polèmica contra els
tradicionalistes
1898: Fabra dirigeix la
revista Catalònia
1899: Fundació del diari
La Veu de Catalunya
(òrgan de la Lliga), dirigit
per Prat de la Riba
1905-07: Col·laboracions
de Fabra a El Poble Català
Segona fase (1907-1018): procés de
definició i d'institucionalització de
la normativa (normativització)
- 1907: Prat de la Riba, elegit
president de la Diputació de
Barcelona (abril de 1907), crea
l'Institut d'Estudis Catalans
- 1911: Fabra és nomenat membre de
la Secció Filològica de l'IEC
- 1912: Fabra és nomenat director
de les Oficines Lexicogràfiques de
l'IEC
- 1914: Prat crea i presideix la
Mancomunitat de Catalunya
- 1917: mor Prat de la Riba. El
substitueix Puig i Cadafalch a la
presidència de la Mancomunitat
- 1918: Alcover trenca amb l'IEC
1907: "Qüestions
gramaticals"
1912: Gramàtica de la
llengua catalana
1913: Normes
ortogràfiques, de l'IEC
1917: Diccionari
ortogràfic, de l'IEC
1907: sèrie de vint-i-tres
articles "Qüestions
gramaticals" a El Poble
Català, sense periodicitat
estricta
Aplicació de les
"Normes", primer només
a l'IEC, però després a
tota l'administració de la
Mancomunitat, i
progressivament a la
premsa en català
Aplicacions del
"Diccionari" en el mateix
sentit que les "Normes"
Tercera fase (1918-1932):
procés d'extensió social i
d'unificació de la normativa a tots
els territoris del català
(normalització i unificació)
- 1923: dictadura de Primo
de Rivera
- 1924: Fabra, elegit president
de l'Ateneu Barcelonès (lliçó
inaugural: "L'obra de depuració
del català")
1918: Gramàtica
Catalana (considerada
oficial per l'IEC)
1918: Curs mitjà
de gramàtica catalana
1925: Ortografia
catalana
1925: Les principals
faltes de gramàtica
1926: La conjugació
dels verbs en català
1928: Abrégé de
grammaire catalane
La Veu de Catalunya
(28-7-1918) es fa ressò del
discurs de Fabra als Jocs
Florals de Mataró
Article a Nostra Parla sobre
"La tasca dels escriptors
valencians i balears"
(desembre de 1918)
Revista Catalana (1918-
1926), exemple de revista
creada per Francesc Matheu
per a la campanya
antifabriana
1919-20: Primera sèrie de
"Converses filològiques"
al diari La Publicidad
- 1931: adveniment de la Segona
República espanyola. Macià
proclama la República Catalana
1929: Compendio de
gramática catalana
1922-28: Segona sèrie de
"Converses filològiques"
al diari La Publicitat (ja
catalanitzat), amb menys
regularitat (total: més
de vuit-cents articles!)
1927: "La depuració de la
llengua literària", La Nova
Revista, núm. 1 (balanç global)
1929: nous articles a
La Publicitat amb el títol
de "Qüestions lingüístiques"
(uns deu)
1930: Fabra fa constar en
el pròleg de la cinquena edició
de Gramàtica catalana (1918)
que "tots els escriptors" han
acceptat la normativa
Quarta fase (1932-1939): oficialitat
del català a Catalunya i extensió
social (procés de normalització)
- 1932: aprovació de l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya,
que atorgava l'oficialitat del català
a Catalunya
- 1932: Fabra, nomenat catedràtic
de Llengua Catalana a la
Universitat de Barcelona
- 1932: aprovació de les "Normes
de Castelló"
- 1932: mor Mossèn Alcover, que
ha fet les paus amb Pompeu Fabra
(i que ha incorporat la normativa
al seu Diccionari) 
1931-32: Diccionari
general de la llengua
catalana ("el Fabra"),
primer publicat en
dinou fascicles (per
Llibreria Catalònia)
1932: el català literari
Escassa activitat de Fabra
a la premsa a partir dels anys
trenta: deu considerar la labor
de normativització
ja consolidada i la de
normalització, en vies
de desplegament gràcies
a l'oficialitat. Té especial cura
a preparar cursos de català,
tant per a l'escola com per
a la formació superior
L'acceptació de la normativa
ortogràfica a tot el domini
(1932) i la dels Jocs Florals
de Barcelona (1934) marquen
la culminació del triomf de
l'obra de Fabra
- 1933: Fabra, elegit president
del Patronat de la Universitat
Autònoma de Barcelona
- 1934: Fabra presideix els Jocs
Florals de Barcelona (que accepten
les normes ortogràfiques)
- 1936: inici de la Guerra Civil
espanyola
- 1939: derrota de la República
i victòria de Franco
- 1939: Fabra s'exilia a França.
Al final, resideix a Prada,
al Conflent
- 1948: el dia de Nadal, Pompeu
Fabra mor a Prada

1937: "La llengua catalana
en la cultura". Nova
Ibèria, núm. 3-4
1945-47: noves
"Converses filològiques"
(vint-i-una en total)
a La Humanitat, de
Montpeller-Perpinyà

NOTES
  1. El panorama periodístic barceloní en català dels anys 1890 estava dominat pels setmanaris humorístics i satírics com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, La Tomasa, La Cigala i d’altres. De publicacions culturals prestigioses només hi havia La Il·lustració Catalana i L’Avenç. Segons Josep Miracle, la decisió dels tres joves reformistes va ser obligada: no podien acudir per raons òbvies als setmanaris humorístics, ni tampoc a la revista dirigida per Francesc Matheu, malgrat la seva qualitat, perquè el consideraven poc receptiu a les seves tesis innovadores (de fet, Matheu fou després i fins al 1933 un dels principals impulsors de les campanyes contra la reforma fabriana). Per tant, l’única opció viable era L’Avenç.
  2. L’article de Pompeu Fabra es publicava un mes després de l’article de Claudio Omar y Barrera, titulat “Las innovaciones ortográficas” (La Vanguardia, 17 de febrer de 1892), on qualificava de “perturbadora” l’obra dels “innovadors” perquè “no sólo tiende a enmarañar más y más las discusiones lexicológicas, sino porque viene a destruir las bases del idioma escrito –que en la actualidad lee ya sin esfuerzo alguno nuestro pueblo, con el pretexto de adaptarlo a principios científicos, y concordarlo con el lenguaje hablado”. Fabra respon explicant el procés i les conclusions dels seus estudis lèxics, ortogràfics i gramaticals, tot reblant el seu desig “de adoptar el mejor sistema y de contribuir a la unificación tan deseada” reafirmant-se en la necessitat de la reforma ortogràfica i argumentant que “el moderno catalán literario no ha de ser otro que el hablado, depurados su vocabulario y sintaxis”.
  3. Exemples de canvis significatius: adopció de la terminació del plural en -es dels noms acabats en -a; substitució de la y grega per la i llatina; supressió de la h medial i de la inicial; o accentuació a la italiana (només en mots aguts, en alguns monosíl·labs i amb valor diacrític). A cent anys de distància, resulta encara sorprenent la gosadia de Fabra en proposar per exemple les anomenades “quatre batalles contra la h”, que continuà sostenint en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 i que acabà guanyant en tres de les quatre en la formulació posterior de les Normes ortogràfiques (vegeu S. Bonet. “Les aportacions de Pompeu Fabra al Primer Congrés”, a Perea i Colon [ed.] 2006).
  4. En el discurs dels Jocs Florals de Mataró, Fabra fa honor a la incipient obra de depuració del català endegat pels iniciadors de la renaixença literària, però es mostra convençut que “cap d’ells no tenia una idea exacta de la magnitud de la tasca a realitzar”, que és “en el fons una tasca de descastellanització”. En aquesta labor convoca per igual i distingeix la tasca del filòleg, la del literat i la de l’escriptor (Fabra 1980: 141 i seg.).
  5. De l’èxit i del prestigi que obtingué el “Diccionari Fabra” entre els intel·lectuals i periodistes en poden ser un compendi aquestes paraules de Gaziel: “Si mai m’hagués de tocar l’estranya sort de Robinson, els dos llibres que almenys voldria salvar del naufragi, en la meva illa deserta, foren: una antologia de Jacint Verdaguer i el Diccionari de Pompeu Fabra” (citat a Pons, 1998: 61).
  6. Agraeixo a Joan Costa i a Jordi Mir les referències a aquestes últimes col·laboracions de Pompeu Fabra en la premsa de l’exili.

28/01/2019 Àlex Ribes. Inanició lingüística. Ja n'hi ha prou de supremacismes lingüístics. Ja n'hi ha prou de supremacismes, en general. Ja n'hi ha prou de convertir la llengua en una arma llancívola. Lamento que hagis hagut de demanar un rescat en helicòpter per por de morir d’inanició en un restaurant del centre de Barcelona. A Jordi Cañas li va succeir una cosa semblant en no poder sortir d’un Zara on tot estava retolat en català. Encara no sé per què Ana Rosa i Susanna no van connectar en directe amb aital tragèdia. Deixa’m, no obstant això, que mostri la meva perplexitat pel fet que sent eurodiputada no entenguis l’anglès o que, havent aprovat P3 amb bones notes, no sàpigues que un dibuix d’ous ferrats fa referència a uns ous ferrats. Una altra cosa és que, com a espanyola i molt espanyola, reclamis l’herència d’aquells que van bombardejar Barcelona en 1714 o el llegat del simpàtic feixista monotesticle que va prohibir parlar català, com tants i tants documents han demostrat. Perquè quan un és espanyol i molt espanyol, potser té la temptació d’asseure’s en una taula de la seva colònia i que el món giri al seu voltant.

Benvolguts (o no, tal com diu l’articulista Àlex Ribes),

Remenant per la xarxa he descobert aquest article, o sigui una carta oberta de l’Àlex Ribes a una tal Maite Pagarzaurtundúa, personatge que la Vikipedia en castellà explica en un pamflet trampós la seva trajectòria (La versión actual de este artículo o sección parece estar escrita a modo de publicidad.Para satisfacer los estándares de calidad de Wikipedia y procurar un punto de vista neutral, este artículo o sección puede requerir limpieza. Por favor discute este problema en la página de discusión.)

En l’apunt de la Vikipedia explica quin és el seu “clan”:

Otros destacados miembros de la incitativa fueron Fernando SavaterJoseba Pagazaurtundúa(asesinado por ETA en 2003), Consuelo OrdóñezArcadi EspadaCarmen Iglesias, Javier Urguizu, Mikel AzurmendiIñaki EzkerraAgustín IbarrolaMaría San Gil o Rosa Díez.

L’article de l’Àlex Ribes parla del numeret que la supremacista Pagarza va organitzar en un establiment de restauració a Barcelona, com a bona colonitzadora. És curiós perquè segons la Vikipedia és euskalduna, ha estat diputada al Parlament d’Euskadi, responsable d’Educació, etc.


Vegem l’article i opinem:

dimarts, 29 de gener del 2019

11/01/2019. Xavier Diez. Santíssima trinitat. “La rup­tura amb el fran­quisme és encara pen­dent. I una República cata­lana inde­pen­dent és la màxima garan­tia con­tra el tota­li­ta­risme. Otto von Bis­mark sos­te­nia que Espa­nya era el país més fort del món, perquè trac­tava de des­truir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia acon­se­guit. L’afir­mació del can­ce­ller prussià s’ha d’enten­dre en el seu con­text històric i no dei­xava de tenir un punt irònic. Tan­ma­teix, i vist en pers­pec­tiva, és ine­vi­ta­ble fer ana­lo­gies amb el pre­sent. Les elec­ci­ons anda­lu­ses, amb la seva cam­pa­nya, els seus resul­tats, i els pac­tes poste­ri­ors, cor­ro­bo­ra­rien aquesta deriva auto­des­truc­tiva. L’ascens de Vox, una força decla­ra­da­ment ultra, la retòrica mil·lena­rista de Casado i Rivera, i una política d’odi con­tra els cata­lans, no només empe­nyen la soci­e­tat espa­nyola vers l’abisme polític i social, sinó també a bes­can­viar els avan­tat­ges de la con­vivència democràtica per no se sap ben bé quina distòpia tota­litària.

Benvolguts,

En Xavier Díez, molt conegut d’aques Bloc, fa aquí una biòpsia de la desgraciada Espanya del segle XXI:
·       
L’articulista usa la magnífica frase de Bismark, “que Espa­nya era el país més fort del món, perquè trac­tava de des­truir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia acon­se­guit!” i aquesta comparança em recorda La Codorniz, en l'època de dictadura franquista, que deia que Espanya era el país que tenia més futur perquè encara li faltava transcórrer el segle XVIII, el segle XIX i el segle XX!”

És molt encertat, d’altra part, el títol de la Santíssima Trinitat referint-se als tres partits d’ultradreta Vox-PP-Ciudadanos (Abascal-Ortega Smith, Casado-Aznar, Rivera). I si considerem, com jo faig, que el PSOE, col·lega del 155, també forma part d’aquest conjunt d’ultradreta, com els podríem anomenar? Els quatre genets de l’Apocalipsi? Les quatre parts del mon són tres: Europa i Àsia? I si apareix un cinquè partit més a la dreta, si és que és possible?

#
Vegem l’article:

diumenge, 27 de gener del 2019

27/01/2019. Imma Tubella. Per què soc de la Crida? Perquè vivim en una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal amb un monarca que oblida el paper d’àrbi­tre que li con­fe­reix la Cons­ti­tució. Perquè vivim en un estat on el que s’ano­mena justícia no és gaire més que una sec­to­rial dels par­tits uni­o­nis­tes, que incom­pleix les lleis inter­na­ci­o­nals, les euro­pees, les cata­la­nes i que té la barra de vantarse'n.­ Perquè vivim en un país que fa una con­sulta no vinculant el 9-N del 2014, voten 2.344.828 per­so­nes, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 80,91% i els orga­nit­za­dors són cas­ti­gats amb inha­bi­li­ta­ci­ons i més de 5 mili­ons d’euros. Perquè vivim en un país on es fa un referèndum vin­cu­lant segons la llei del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació apro­vada a pri­mers de setem­bre del 2017, on voten 2.221.585 per­so­nes mal­grat les difi­cul­tats que tots conei­xem i la violència física dels cos­sos de segu­re­tat de l’Estat, gua­nya el sí a la inde­pendència amb un 90,18% i a causa d’aquest fet un pre­si­dent ele­git democràtica­ment s’ha hagut d’exi­liar i dos can­di­dats a la pre­sidència, el vice­pre­si­dent, la pre­si­denta del Par­la­ment, qua­tre con­se­llers i un líder social fa més d’un any que són a la presó a les por­tes d’un judici sense cap garan­tia i fona­men­tat en un relat inven­tat...

Benvolguts,

Felicito la Catedràtica de Comunicació i constato que realment és capaç de comunicar-se amb una nota d’excel·lent, cum laude.

La catedràtica fa una pregunta, “Per què soc de la Crida” i ella mateixa en dóna 17 respostes!

I els que ahir varem ser al Palau de Congressos del Fòrum també vàrem comprendre, com ella fa, postulant aquests dos corolaris:

·       La Crida vol ser la continuació de l’1-O

·       La Crida són les per­so­nes, no les sigles (no els partits)

Vegem el magnífic article de l’Imma Tubella:

divendres, 25 de gener del 2019

24/01/2019. Jordi Aragonès. Geopolítica i política a Catalunya. Ens estem quedant sense governs amb qui tractar. Parem-nos a meditar que primer cal consolidar un estat català. —Sí, sí, sí… Somoza és un fill de puta. Però és el nostre fill de puta! Ha quedat com a fonament de la política exterior nordamericana, a la que no importa la moral del interlocutor, sempre que s’ajusti als interessos ianquis. Tots fem política: fem política quan parlem amb els amics, quan xerrem amb el barber. Estem fent política quan comentem les notícies a les xarxes socials, quan compartim enllaços digitals, quan comprem un diari o quan veiem un determinat canal de televisió. En definitiva, tots som polítics. La política és, de fet, un afer intern de cada comunitat. Per això parlem de política catalana, espanyola, francesa, italiana cubana etc. Cada comunitat és un món. Cada comunitat té els seus consensos, les seves realitats i les seves concepcions del bé i del mal. Per altra banda, la geopolítica és la ciència que estudia les relacions de poder entre els estats. Aquesta no es regeix per consensos sobre el bé i el mal. Es desenvolupa mirant la raó d’estat.


Benvolguts,

L’autor de l’article, un historiador jovenet de menys de 30 anys, i tanmateix un pensador potent, ens desenvolupa el que haurien de ser les beceroles del capteniment poític dels nostres governants. I ens en dona lliçons! Separa la política de la geopolítica. Separa el capteniment polític dels governants en l’àmbit local (domèstic) del capteniment en l’àmbit de política internacional. I ens repta!

Diuen que en Franklin D. Roosevelt va dir:



Suposo que mentre el dictador nicaragüenc fós interessant per a la geopolítica de Roosevelt, aquesta afirmació “va anar a missa”.


En origen se asoció la frase al presidente de Estados Unidos Franklin Delano Roosevelt (refiriéndose al dictador de Nicaragua Anastasio Somoza), pero, en cualquier caso, lo más significativo es que ha quedado como fundamento de la política exterior norteamericana, a la que no importa la moral del interlocutor, siempre que se ajuste a los intereses yanquis.


I per tant la geopolítica del president americà també devia extrapolar-se a les altres dictadures que els EUA tutelaven, entre elles en Franco i la seva Espanya.

I evidentment deu ser efectiva avui dia amb la Veneçuela dels bolivarians!

I recordem una veritat com un temple: Una cosa és la política i l’altra la geopolítica!




Vegem l’article:

dimecres, 23 de gener del 2019

21/01/2019. Redacció La República. Picabaralla entre Pilar Rahola i Alejandro Fernández. Si volem saber què cal fer, els nostres enemics ens orienten. El bandarra de l’Alejandro-155-Fernández del PP ens suggereix: El líder del PP ha instat a l’independentisme a “trencar el cordó umbilical amb Waterloo”, en referència a Carles Puigdemont, “i a governar totes les competències d’un executiu autonòmic”. Per tant els catalans hem de continuar confiant en el president Puigdemont a qui varem votar el 21-D i hem de prescindir de l’executiu autonòmic! Fernández insisteix a qualificar el president Quim Torra de “supremacista” i, tot i que es distancia de VOX, no és partidari de cap cordó sanitari. “ Les diferències entre el PP i Vox són enormes. Per mi, Vox és un moviment populista identitari, més que un partit polític. No vull posar etiquetes d’extrema dreta”. “No s’ha de parlar mai de cordons sanitaris en política. L’esquerra assenyala amb el dit i estigmatitza i planteja cordons sanitaris. Nosaltres entenem que s’ha de poder parlar amb tothom”. “Crec que Quim Torra és supremacista. Va anar a homenatges dels germans Badia i Cardona, que eren pistolers de caire filonazi. Les expressions que fa servir el senyor Torra als seus escrits són supremacistes”.


Benvolguts,

Ajuntem dos articles sobre el mateix tema, els falangistes, franquistes i fuerzanovistas del PP opinant i insultant...

Si volem saber què cal fer, els nostres enemics ens orienten. El bandarra de l’Alejandro-155-Fernández del PP ens suggereix:

El líder del PP ha instat a l’independentisme a “trencar el cordó umbilical amb Waterloo”, en referència a Carles Puigdemont, “i a governar totes les competències d’un executiu autonòmic”.

Per tant els catalans hem de continuar confiant en el president Puigdemont a qui varem votar el 21-D i hem de prescindir de l’executiu autonòmic!

Vegem l’article de la Redacció de La República:

1. Picabaralla entre Pilar Rahola i Alejandro Fernández

L'escriptora ha esclatat quan el president del PP català ha acusat Quim Torra de donar suport a "causes filonazis"

|
21/01/2019

Pilar Rahola i Alejandro Fernández 

Alejandro Fernández 


Alejandro Fernández ha passat pels micròfons de RAC1, on ha mantingut un dur intercanvi de paraules amb Pilar Rahola. El president del PP català ha acusat Quim Torra de donar suport a una causa “filonazi” com la dels germans Badia, membres d’Estat Català.

En aquest punt és quan l’escriptora ha esclatat i ha etzibat a Jordi Basté un “això no es pot aguantar”. Rahola ha preguntat a Fernández “si coneix el context de les paraules nazi o supremacisme, no tenen decència”.

El líder del PP ha instat a l’independentisme a “trencar el cordó umbilical amb Waterloo”, en referència a Carles Puigdemont, “i a governar totes les competències d’un executiu autonòmic”.

2. ALEJANDRO FERNÁNDEZ, A ‘EL MÓN’

“El 155 s’hauria d’aplicar ara mateix a Catalunya de manera il·limitada”

  • El president del PP català qualifica el president Quim Torra de “supremacista” i es nega a posar a Vox “l’etiqueta de l’extrema dreta”
El president del PP català, Alejandro Fernández. // EFE - Quique García


21-01-2019 

Pablo Casado comença aquest dilluns la precampanya de les eleccions del maig, després d’haver reformulat la ideologia del PP a la convenció que ha fet aquest cap de setmana a Madrid. El president del partit ha reivindicat “el PP de veritat” i ha demanat als votants del PP que tornin a confiar en ells, en un clara al·lusió al possible traspàs de vots cap a Vox.
En una entrevista a El món a RAC1, el president del PP català, Alejandro Fernández, s’ha mostrat en total sintonia amb Casado, també en l’aplicació del 155 a Catalunya.

“El 155 s’hauria d’aplicar de manera il·limitada per restituir la normalitat”

“El separatisme té l’oportunitat d’evitar el 155 trencant el cordó umbilical amb Waterloo i governar institucionalment. I això no ho volen fer. Poden fer fora el senyor Torra i buscar un altre govern o buscar altres majories”

Fernández insisteix a qualificar el president Quim Torra de “supremacista” i, tot i que es distancia de VOX, no és partidari de cap cordó sanitari.

“ Les diferències entre el PP i Vox són enormes. Per mi, Vox és un moviment populista identitari, més que un partit polític. No vull posar etiquetes d’extrema dreta”

“No s’ha de parlar mai de cordons sanitaris en política. L’esquerra assenyala amb el dit i estigmatitza i planteja cordons sanitaris. Nosaltres entenem que s’ha de poder parlar amb tothom”

“Crec que Quim Torra és supremacista. Va anar a homenatges dels germans Badia i Cardona, que eren pistolers de caire filonazi. Les expressions que fa servir el senyor Torra als seus escrits són supremacistes”

 Redacció La República

Joan A. Forès
Reflexions


Notícies relacionades
19-01-2019 15:26CONVENCIÓ POPULAR