Benvolguts,
En aquest Bloc hi ha uns quants articles explicant el
caciquisme a Espanya:
Amb el primer, que és de la Viquipèdia (Viqui pels amics),
n’hi ha prou ja que porta una bona col·lecció d’enllaços a altres apunts del
Bloc Reflexions:
Un tast, només:
Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que
ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al
parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las
elecciones.
En Marc Pons explica el caciquisme amb una frase definitiva:
El caciquisme
és la forma que pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el
consum i la pràctica- adaptada a la política.
O sigui la Transacció que estem usant darrerament amb fúria!
De fet en Marc Pons ens
proposa un magnífic assaig de la història i de l’aplicació de la corrupció, que
defineixen la història d’Espanya dels darrers 200 anys i escaig.
Dimarts 28. El
president del govern espanyol anuncia una inversió de 4.200 milions destinats a Catalunya. Una bonica manera de
manifestar que l'Estat espanyol no
ha invertit a Catalunya en anys. Per no dir segles. Si més no d'una manera proporcional a l'aportació
catalana a les arques públiques espanyoles. I sospitosament interessada. Si més
no pel context del moment. La societat catalana, en més d'un 77%, reclama un referèndum per decidir
el futur polític del país. Les cancelleries europees observen amb preocupació
el dèficit democràtic de l'Estat
espanyol. I les grans corporacions inverteixen sense por que Catalunya pugui quedar “suspesa en l'espai sideral”. L'anunci de
Rajoy -les falses promeses les carrega el diable- té un component de
confessió -les balances fiscals- i
un propòsit polític -aturar l'inevitable
referèndum-. Una maniobra matussera amb perfum d'engany: 4.200 milions no són ni la quarta part del dèficit fiscal
anual de Catalunya. Són el preu de la compra d'un grapat de consciències. El
caciquisme hispànic.
El client, la meretriu
i la 'palanganera'
Ni Mariano
Rajoy ni Soraya Sáenz de Santamaría passaran a la història per
ser els inventors del fenomen -convertit en institució política i cultural-
del caciquisme. És probable que
no passin a la història per absolutament res més que pel que es recorda
a Cánovas, Sagasta i Azcárraga -presidents dels
executius espanyols durant la crisi i la independència de Cuba, Filipines i Puerto
Rico-. Com tampoc passaran a la història -a la petita història de la
premsa- certs mitjans informatius de la corda governamental que es van
prestar, com sempre, a la maniobra. Al camp de Tarragona s'utilitza una curiosa
expressió: palanganera, referida
a les entranyables domèstiques de les cases de barrets. En la qüestió dels 4.200 milions, queda manifest de
forma palesa qui pretén interpretar el paper de client, a qui li toca jugar el paper
de meretriu,
i qui es presta al paper de palanganera. Tot plegat -amanit i emplatat-
després de les recents declaracions (confessions, tal vegada?) de l'ex-ministre
Margallo. “Puta Cataluña” tampoc ho van inventar els Ultra sur.
La fabricació del
fenomen
Dit això, queda clar
que el caciquisme és la forma que pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el consum i la pràctica-
adaptada a la política. Bàsicament la que es practica en un règim
democràtic. Compra de vots, o de consciències, amb els recursos
públics. A l'Estat espanyol la tradició democràtica (o pseudo-democràtica) es
remunta als anys de la Constitució de
Cadis -la Pepa-. I el caciquisme hispànic, fenomen consubstancial a la tradició
pseudo-democràtica hispànica, va néixer i va créixer a recer del bipartidisme i de
l'alternança, els elements que en un futur justificarien el règim.
Era l'any 1810, i
els oligarques reunits a Cadis -elements
fugitius del règim de Joseph Bonaparte Pepe Botella, sense més representativitat que la que es donaven
ells mateixos- van convocar unes eleccions generals -un brindis al sol- que únicament tenia
el propòsit de legitimar -amb el prestigi que atorga la
democràcia- la seva condició política personal.
El paisatge
El resultat d'aquells
comicis no mereix el més mínim comentari. En canvi cal observar amb deteniment
els resultats dels comicis posteriors -últim terç del segle XIX i primer del XX: la I República i la
Restauració borbònica. Per entendre-ho millor és important explicar que
aquella societat espanyola (el 1870) era la menys desenvolupada de l'Europa Occidental. Culturalment,
políticament, demogràficament i econòmicament. Espanya tenia 16 milions d'habitants, una xifra pobra
comparativament als 40 milions d'Alemanya o de França, o als 30 de la Gran Bretanya o d'Itàlia. Aquesta no és una pura dada estadística.
És un detall important a retenir. Explica aspectes com l'absència
d'un sector industrial potent capaç
d'estimular els creixements econòmic i demogràfic, i explica també que la salut pública estava sota mínims: Madrid, la capital amb
la taxa de mortalitat infantil més elevada d'Europa, era anomenada “la ciudad
de la muerte”.
El muntatge
Espanya era un país bàsicament rural i
agrari. Una societat illetrada marcada per
acusades desigualtats socials i econòmiques, i fuetejada per dues guerres
civils -les carlines- consecutives -tres si comptem el conflicte de
l'etapa Bonaparte- que l'havien cruixida. Amb aquests vímets el caciquisme va
fer carrera. Liberals i conservadors van transformar la guerra
dels camps de batalla en la pau de plom de les institucions. La democràcia era la taula de joc,
la Constitució contenia les preteses regles i
el caciquisme era la baralla de naips. Un entramat d'estructura piramidal que
abastava tots els vèrtexs del poder i tots els racons de la
societat, format per presidents del
govern; ministres, secretaris d'Estat, governadors
civils, jutges i alcaldes. La política -i la classe
política- convertides en l'instrument de la burgesia mercantil enriquida
amb l'espoli de les colònies -el partit
liberal-, i de les oligarquies agràries latifundistes de “rancio
abolego” -el partit conservador-.
El cacic
A peu de canó, la
figura del cacic adquiria una especial dimensió. El ric del
poble o de la comarca -l'oligarca latifundista o el burgès
especulador- era el nexe que unia totes les peces de la política. Amb
independència del color. Comprava vots, sempre amb recursos públics, o senzillament
intimidava -fent ús i abús del seu poder social i econòmic- amenaçant amb la
marginació i la ruïna. D'aquesta manera s'alteraven -a conveniència-
els resultats electorals. Amb l'autoimposada alternança es projectava una imatge exterior de normalitat
política i institucional. Però la realitat interna estava
manifestament manipulada. Les fonts ens aporten una situació molt
il·lustrativa: un cacic del sud peninsular en una ocasió va proclamar: “Nosotros, los
liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer,
hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones”.
La transformació del
fenomen
Durant 50 anys liberals i conservadors -isabelins i carlins-, amb el
permís de republicans i radicals, es
van alternar en el poder d'una manera sorprenent. Només les societats
catalana i basca, amb l'aparició en escena d'una idea diferent d'Espanya, donaven certa sensació de
maduresa política i democràtica. Des del cop d'Estat de Primo de Rivera (1923)
-que amb el curiós pretext de regenerar la política va finiquitar a cop de
sabre la democràcia- ha passat quasi un segle de revolucions, involucions,
repressions, guerres civils, repúbliques, dictadures i monarquies. Però el
caciquisme ha
sobreviscut com l'esperit de
l'ànima sobreviu a la decrepitud de la matèria, convertit en cultura política i institucional.
Vorejant la finíssima ratlla que el separa de la corrupció. La revolució
tecnològica l'ha vestit a la moda contemporània, i la figura del cacic -innecessària a peu de
canó- ha estat incorporada a la cadena de jerarquies polítiques.
Caciquisme post-modern
La societat ha anat
més ràpid. Sol passar. Ha completat un viatge brutal que l'ha transportada de
Manelic de Terra Baixa a Merlí. I a les Espanyes espanyoles en menor mesura
també, si bé en molts racons encara es respira el tuf castís de Los gozos y las sombras y de Calle Mayor. Un trànsit meteòric que ha
enganxat la
classe política -l'instrument del
caciquisme- amb el peu canviat. Amb l'anunci de Rajoy queda el dubte
de la mesura del ridícul. Perquè ha promès -cal suposar que amb el permís
de Frau Merkel- 4.200 milions que no ningú encerta d'on sortiran. Si
més no, ningú s'atreveix a mirar el calaix de les pensions. I acte seguit,
pretesament impulsats pel ressort patrioterista del Cura
empecinado, Miguel Ángel Revilla i Guillermo Fernández
Vara -presidents autonòmics-
s'enfilen i reclamen una compensació al “braguetazo catalán”. Les inevitables
comparacions a l'acció de fornicar i de ser fornicat. Les “amenaces” de
Margallo i el “despotisme” de Rajoy. El caciquisme hispànic versió 3.0.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada