Benvolguts,
Hem explicat diverses vegades que la corrupció neix amb el caciquisme. N'hem fet diversos apunts.
Un d'ells és el de l'hisoriador Marc Pons:
Un altre és tret de la Viqui:
És bo de rellegir-los de tant en tant i veurem que nous episodis de corrupció tenen la base en el caciquisme...
Vegem la fina anàlisi d'en Partal:
Qui s’embolcalla, de debò, amb
l’estelada?
«El PP
s'embolcalla amb l'estelada, atia un clima d'histèria i persecució política
entorn de la causa catalana, arrossega partits i mitjans cap a una nova versió
de la històrica 'antes roja (ara "azul") que rota' i, de resultes de
tot això, mana»
Per: Vicent Partal
26/04/2017 22:00
El Partit
Popular és dels partits més corruptes d’Europa, si no és el que ho és més. No
és cap apreciació, això: són fets. I ja no és la llista immensa d’encausats o
de detinguts, d’empresonats. És el fet que el partit com a tal,
institucionalment, és al bell mig de la trama. El PP és una màquina.
Tots els grans partits de la transició han
fet servir la corrupció. La corrupció és una percepció i durant dècades ni els
polítics ni la ciutadania no van percebre com a corrupció coses que avui
indiscutiblement ho són. Convergència,
Unió, els diversos PS, el PP… durant anys i panys han alimentat les despeses del partit
amb diners que avui considerem corruptes i en molts casos han desviat diners d’aquesta finalitat
perquè anassen a parar a butxaques privades.
Cada pesseta, cada euro, desviat mereix una condemna i exigeix
responsabilitats, tant hi fa a quina operació de quin partit siga
atribuït. Però
ningú, ningú, no ha delinquit tant com el PP. Ni en abast ni en quantitats. No
veig enlloc d’Europa cap partit involucrat en la quantitat de casos de
corrupció en què es troba involucrat el Partit Popular. I no veig enlloc on la
línia que separa estat i partit siga tan prima. On els aparells de l’estat
treballen tan íntimament relacionats amb el partit i tant al servei del partit.
El circuit que dibuixa
el cas de Canal de Isabel II és
cristal·lí: partit
que afavoreix empreses que creixen artificialment gràcies a normativa pública i
que engreixen mitjans que esborren el codi deontològic per atacar els enemics
polítics del partit publicant informes falsos elaborats per la policia
patriòtica i/o creant un clima de desinformació i linxament que acaba essent
instrumental en la domesticació de l’oposició i en la victòria electoral del
partit que torna a engegar la roda. Ja em disculpareu la frase,
sense ni una coma, però vull ser precís: l’estat espanyol actual és això.
Tanmateix, la pregunta
és què ho fa que, si tot és tan clar, el PP
puga continuar governant? En qualsevol país normal hi
ha una cosa que es diu oposició, capaç de presentar sempre una alternativa al
govern. Els ciutadans ja han fet bona part de la seua feina. Han
castigat, de fet, la corrupció del Partit
Popular, relegant la seua presència a les corts espanyoles a un nivell tan
limitat de representació que es troben obligats a pactar amb més d’un partit. En aquest cas amb Ciutadans i el PSOE. Ja tenim coll avall que Ciutadans és una marca blanca [???] del PP. Però el PSOE, què hi fa, ací, el PSOE
donant aire a Rajoy? O també:
com és que PSOE i la resta de l’esquerra no es posen d’acord
per fer fora Rajoy?
La pregunta és
retòrica, perquè tots en sabeu la resposta. No es van posar d’acord, quan s’hi podien
posar, perquè la defensa del referèndum català ho va impedir. No era l’únic escull, és clar, però en la llista de
diferències polítiques era principalment aquesta qüestió que feia impossible cap acord polític. Després va arribar Susana Díaz i ara això ja va pel
camí del PPSOE que el 15-M denunciava però que pocs esperaven
que arribàs tan lluny. La gran ratlla que separa avui els dos mons polítics a
l’estat espanyol és qui considera que cal deixar
que els catalans voten en referèndum i qui no.
I aquesta ratlla l’ha creada, l’ha marcada en terra, l’ha dibuixada i l’ha feta
servir el PP. Com un gran baló d’oxigen per a mantenir-se en el poder.
Per això, en el moment
de la màxima corrupció
constatable, el PSOE no
es fa avant sinó que es fa enrere i no tempteja cap govern alternatiu
al PP. Per la por que l’identifiquen amb
l’anti-Espanya definida pels de Rajoy, mentre veu com creix una esquerra
diferent. Però per al PP el resultat és gloriós.
El PP s’embolcalla amb l’estelada, atia un clima d’histèria i persecució política entorn de la causa
catalana, arrossega partits i mitjans cap a
una nova versió de la històrica ‘antes roja (ara
“azul”) que rota’ i, de resultes de tot
això, mana.
Com si no passàs res.
Joan A. Forès
Reflexions
Comentaris dels subscriptors (per la qualitat dels apunts dels subscriptors, avui els publiquem tots!):
Andreu Fàbregas
27.04.2017 |
09:37
Perfecte, Vicent. I
d’una evidència molt simple: Catalunya és la principal mamella de tota aquella gent
corrupta i parasitaria. I no gran cosa tampoc guanyaríem si (com
erròniament creu algú d’aquí) aquests dos grans partits polítics fossin també
majoritaris a Catalunya. El PSC ens ha tingut enganyats un grapat d’anys amagant
la seva subordinació absoluta al PSOE. Els espanyols i amb el PP i el PSOE, a Catalunya mai l’han mirat com un membre més
de la seva família, com de pròpia sang, i amb el seu enorme cinisme de que “ens
estimen”; de què, moreno? si sempre han considerat que érem de la seva
propietat “por derecho de conquista”!
Ja nomes ens hem de preocupar de marxar al preu que sigui, i ho
reafirmo, Vicent, al preu que sigui. Ja ens recuperarem fora de tota aquella
xusma.
Pep Agulló
27.04.2017 |
08:51
El bipartidisme del régim neofranquista va
demostrar que no va ser més que un contuberni per repartir-se els negocis, la
corrupció,… ideològicament: nacionalisme espanyol pels descosits. Hi ha
proposicions de l’editorial que em semblen simplistes. Es pot resumir tot a que
“com és que
PSOE i la resta de l’esquerra no es posen d’acord per fer fora Rajoy? ” Tornem amb el joc de paraules buides, el PSOE és esquerra (que vol dir ser d’esquerres?)
. ¿És un problema dels partits? A banda, els partits hi són i governen pels
votants, i els votants d’aquest dos partits PPPSOE, la gran majoria del súbdits espanyols, actuen segons valors
que venen de molt lluny… D’on sempre s’ha governat des de l’autoritarisme, assenyalant
un enemic on focalitzar els odis, frustracions i tots els valors del
nacionalisme espanyol. Jueus, moros, catalans, massons, dissidents, demòcrates…
L’espectre polític
d’Occident ja no es defineix pels programes polítics sinó pels enemics que es
tenen. És clar amb Le Pen, Rajoy, Trump, Putin…
Josep Segura
27.04.2017 |
07:55
Lligant el tema de
l’editorial i el primer paràgraf del ‘Bon dia’, només constatar una gran
diferència entre la França republicana (on visc des de fa un quart de segle) i
l’Espanya monàrquica. A l’estat ibèric no hi ha un gran partit d’extrema dreta
identificat com a tal, i no cal, ja que és evident que l’espai ideològic està
incrustat en la genètica del PP i
troba també aliment en altres partits com Cs
i PSOE. A França tenim el FN, autèntic i caspós representant del feixisme
tradicional, encara que es vulgui rentar la cara. La gran diferència és que el
substrat de la cultura francesa és incompatible amb l’autoritarisme i les
formes dirigistes que promulga aquesta ideologia. Amb això (i amb poca cosa
més) se sembla més a Catalunya. El desencant ha portat la gent a votar extrems
(FN i Melenchon), però un hipotèticament impossible triomf de Le Pen implicaria
un moviment social de reacció força virulent. De manera similar pel tema
corrupció: Fillon al carrer. A Espanya, tot això no. Because Spain is
different, com ja es deia al temps del Franco.
Lluís Paloma
27.04.2017 |
02:18
Només reflexionaré: és
evident que nosaltres hem de marxar de tot aquest caos, crear el nostre país i
posar-nos a recer del que pugui passar a Espanya. Però a la vegada, quines són
les possibilitats que a Espanya s’esdevingui la III República, a mans d’una part de
la seva població que està farta de tanta porqueria? I a la vegada, quant
duraria? Perquè està molt clar que,
80 anys després de la Guerra Civil espanyola, les dues Espanyes
encara existeixen, i només la catalanofòbia n’ha impedit l’enfrontament.
En fi, sort que ja no
hi serem, si les coses van a més.
Enric (EPM)
Pelegrín
27.04.2017 |
00:30
Cada dia sembla més versemblant que la renovació del
nacionalisme espanyol ve de la mà del reconeixement del dret d’autodeterminació
dels pobles que integren l’estat, encara que només sigui pel que suposa de
respecte als principis democràtics.
La necessitat d’una
renovació democràtica cada dia que passa és més peremptòria, també per a ells,
i els catalans no som una nosa, sinó segurament el desllorigador que faci
saltar la renovació a fons d’Espanya. El tap que impedeix fluir la renovació
son les velles estructures del PPSOE.
Aquí, però, nosaltres seguirem el nostre propi camí. Segur que tindrem moltes ocasions per retrobar-nos en els assumptes que haurem de compartir.
Aquí, però, nosaltres seguirem el nostre propi camí. Segur que tindrem moltes ocasions per retrobar-nos en els assumptes que haurem de compartir.
Josep Blesa
27.04.2017 |
00:25
Aquesta situació
recorda aquella temporada a cavall els 1990’-2004 del president espanyol Aznar
López, en què qualsevol dissidència amb el camí marcat era ser pro-etarra.
De la història que ens
vam ensenyar sabem que ve de lluny la cosa:
jueus, conversos,
moriscos, simonistes, urgellistes, rabassaires, masovers, luterans, lul·listes,
protestants, agermanats-protorepublicans, indis, moros, xuetes, bandolers,
maulets, vigatans, gavatxos, càtars, jesuïtes, il·lustrats, matemàtics, bruixes
i bruixots, astròlegs-astrònoms, alquimistes, protoquímics, prefísics, metges,
sanadors i herbolaris, apotecaris, missers, notaris, escriptors, versadors i
poetes, enginyers, manobres, maçons, geòmetres, agrimensors i saurins,
botiflers, industrials emprenedors, teixidors i velluters, amotinats,
republicans, proudhonians, malatestians, marxistes, federalistes, llibertaris,
anarquistes, utòpics, afrancesats, comuners, comunistes, socialistes, liberals,
dretans, carlins i cristins, mancomunitaris, autonomistes, independentistes,
pacifistes, homosexuals, lesbianes, transgèneres, ecologistes, dissenyadors
gràfics, feministes, humoristes, còmics, actors i actrius, autors teatrals,
antidictadors, antifeixistes, existencialistes, racionalistes, postmoderns,
estelats, quadribarrats, abanderats de qualsevol causa reequilibrant, urnerers,
votantistes, referendumistes, assemblearis, etc….tots ben enfilats per eixe gruixut traç de
maroma que és el collar de la Santa Inquisició actualitzada dia sí i l’altre
també.
PS: la cosa no ens ve
d’una estelada, No……ens hi ve de moooolt més lluny.
Joan Rubiralta
27.04.2017 |
00:25
El PP actual governa perquè ni hi ha oposició.
Si filem més prim podem dir que el PP i el
PSOE són el mateix en molts àmbits de la política fins el punt que és difícil
distingir-los però sobretot estan d’acord en que cal seguir fent el que sigui,
legal o il·legal, -ambdós van fer servir les clavegueres de l’estat i el CNI-
per impedir que la nació catalana pugui escollir el seu destí lliurement i
democràticament. La seva marca blanca, C’s és el mateix PP amb sigles
canviades. I
això no canviarà a curt termini, i possiblement, mai, fins que a l’estat
espanyol es produeixi una revolució que ho capgiri tot i de moment el moviment
de Podemos que ho podria haver fet, s’ha estancat. Per la qual cosa cal veure
qui defensa Catalunya i qui l’ataca i tenir-ho molt clar quan arribin les
eleccions i deduir què ens pot esperar si no marxem. La gesticulació i les paraules que gasten en els
debats parlamentaris poden semblar molt exagerades però cal pensar que a part
de la ideologia que gasten, el que estan fent és defensar el seu lloc de
treball i per això hi posen tan èmfasi. Ells saben que en una república
catalana, desaparegut el tema de la independència, els seu partits o
desapareixeran o quedaran com UDC i hauran d’anar a la cua de l’atur.
Penso que, en definitiva, amb Espanya no hi res a fer ni res a
pactar tret del diàleg de la secessió sota l’empara internacional.
Ramon Perera
27.04.2017 |
00:24
El PSOE no vol que
l’identifiquin amb l’anti-Espanya definida pels de Rajoy. Cert. Però el PSOE
sempre n’ha fet, d’anticatalanisme i ha ajudat a arribar a la situació actual
en la que ja no poden fer marxa enrera. Per exemple, en Guerra era una de les
persones influents del PSOE quan es vantava d’haver ribotat l’estatut català. Fa un temps, en
Vicent Partal feu una metàfora de lo difícil que seria per als espanyols
intentar canviar la seva política anti-catalana. Una metàfora que a mi sempre
m’ha quedat en el pensament. Digué: “seria tan difícil com donar la volta a un
trasantlàntic en un riera”.
Jordi Zamora
26.04.2017 |
23:30
Evidentment, hi ha
gent que els hi va bé personalment si mana el PP, però no són tants. Per
explicar les majories del PP no ens podem oblidar que Espanya és un país
bastant ignorant, en general: recordem que el 20% dels espanyols pensen que els humans van
coincidir amb els dinosaures i que el sol gira al voltant de la terra.
jaume vall
26.04.2017 |
23:08
No hem de permetre que López-Tena tingui raó :
segons ha dit avui a 8tv, el procés és una farsa i no hi haurà valentia per
desafiar l’estat fins a les darreres conseqüències. (Tampoc no
deixarem que Susana Díaz tingui raó quan avui mateix ha assegurat -tot pixant a la
boca dels amfitrions catalans- que no hi haurà referèndum. Els
ciutadans ja ens hem arremangat, i ho tornarem a fer quan se’ns convoqui.
Puigdemont i Junqueras sembla ser que s’han conjurat per posar les urnes. Les
tindrem a les taules electorals el setembre, inicis d’octubre de 2017? Crec que
ara mateix aquesta és la pregunta principal. Es posaran les urnes? Si es posen, no importa que passi a partir d’aquell
moment, haurem
guanyat. Si no es posen, no importa quina excusa hi hagi, haurem perdut.
Només queden -gràcies Josep Usó pel recompte diari- 156 dies. Empenyem per
guanyar el referèndum tot gaudint cadascun d’aquests dies.
Josep Usó
26.04.2017 |
22:59
La rendició del PSOE
serà la seua gran tragèdia. Ara mateix, amb la “gran candidata” van camí
d’obtindre els pitjors resultats de tota la vida. Per la seua banda, el PP,
sembla que comença a trobar-se amb la resistència d’amplis sectors del poder
judicial que es comencen a sentir usats com a mers embolcalls per protegir una
autèntica organització mafiosa. Això, sense comptar que l’objectiu de tot
plegat és evitar que Catalunya se’n vaja. I pel que fa a aquest tema, tal i com
estan fent les coses, el més calent el tenen a l’aigüera. Ací ja no fan por. I
si no fan por, fan riure. com les pel·lícules de terror dolentes. I només
resten 156 dies. Com a molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada