Benvolguts,
En Jaume Nolla
demostra fefaentment que el terme “nació”, injuriat pels espanyols, no és un
invent del romanticisme del segle XIX, sinó que és consubstancial al sentiment
dels habitants d’un territori.
Posa uns quants exemples dels segles XIII-XIV
i acaba explicant que La “nación española” d'en Rajoy i
d'altres invertebrats per l'estil, en aquella època, encara no havia nascut...
A la seva sacrosanta Constitució van haver d'inventar la paraula nacionalitat amb la finalitat de refermar aquest no reconeixement.
Espanya no reconeix ni reconeixerà mai Catalunya com una nació.
Vegem l’article:
2 abril 2017
2.00 h
La nació
Jaume Nolla - Periodista
“El fet
nacional (o si voleu identitari) és natural en l'ésser humà i no es pot
menysprear en benefici d'uns interessos concrets
El problema principal,
bàsic, la clau de volta del conflicte actual (i històric) al voltant de
qualsevol mena de reclamació catalana a l'Estat, és el fet que:
A la seva sacrosanta Constitució van haver d'inventar la
paraula nacionalitat amb la finalitat de
refermar aquest no
reconeixement.
Per a un bon grapat d'espanyols i també de catalans (tant dels que tenen arrels atàviques amb
cognoms ja existents fa 800 anys, com per part de nouvinguts o fills o nets de
nouvinguts) Catalunya no és
pas una nació. Ho diuen per ignorància, uns quants; per deixadesa
general, uns altres, i, majoritàriament, per por de perdre un cert estatus social
i/o econòmic.
Rajoy, aquell home que
ens governa, pervers
i mediocre a la vegada, va repetint el seu mantra: “España
es la nación más antigua de Europa” tot esperant que a base de
dir-ho s'acabi fent veritat. Tant se val que historiadors d'arreu l'hagin reprès.
Les mentides
repetides tenen més valor que les certeses explicades.
El fet nacional (o si voleu identitari) és
natural
en l'ésser humà i no es pot menysprear
en benefici d'uns interessos concrets. Quan això es fa, el conflicte,
tard o d'hora, sorgeix. Com assegurava Enric
Prat de la Riba a La Nacionalitat Catalana, ara fa
poc més de cent anys:
“El fet
de les nacionalitats és tan vell com el record del món perpetuat per la
història.”
La paraula ‘Nació' significa el que ha significat
sempre en totes les èpoques. La batalla reiterativa entre historiadors de totes les tendències,
al voltant de què cal entendre per nació,
és estèril i, sovint, està esperonada per recompenses inconfessables. Per a alguns d'aquests caps de brot, ben peixats i amb les càtedres ben aferrades,
l'esclat dels moviments dits “nacionalistes”
només apareixen al segle XIX. Cert, però ho fan, sobretot, en resposta
al maltractament d'unes organitzacions estatals anorreadores. La seva aparició no és inventada. Estan fonamentats per grups
de persones que ja s'havien autodefinit com a nació molt abans.
Si fem un repàs,
només en el cas català, i dins del marc dels pocs manuscrits que s'han salvat
després de patir tota mena de destruccions documentals des del 1640, observem
com es parla de la nació catalana. Obviem els textos de com ens veuen altres
pobles o aquells on surt la paraula terra, pàtria, els catalans, Catalunya o
altres corònims semblants que també s'han fet servir en sentit identitari.
Exemple 1: a les Corts de Tarassona del 1283,
els aragonesos es queixen al rei Pere el
Gran que no se'ls respecta el dret de tenir funcionaris de la seva terra i
en canvi n'hi posin de catalans, tot dient que són “d'altra llengua i nació”.
Exemple 2: a les Corts de Barcelona del 1365, la
reina Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere el Cerimoniós, elogia els catalans perquè “sobre totes les nacions del món la vostra
fama e dels vostres predecessors ha resplendit e resplendeix per tot lo món...”
Exemple 3: Francesc
Eiximenis (1330-1409)
al capítol “Com usar bé de beure e
menjar” del Terç de Lo Crestià explicita com cal
comportar-se a taula tot dient: “La nació catalana esquiva tota superfluïtat en viure
comú...”
Hi ha més exemples,
però no cal avorrir el lector. Clarament, tots aquests
significats medievals de nació,
malgrat el que puguin dir historiadors malintencionats, amb o sense moviment
nacionalista del XIX, tenen el significat inequívoc de país tal com ho entenem
avui. La “nación española”
d'en Rajoy i d'altres invertebrats per l'estil, encara no havia nascut.
Allò que més espanta
dels estats Frankenstein prefabricats
per la força de les armes com ara França
i Espanya és que, per dret natural, cada nació
demani esdevenir un estat i amb una estructura igual a qualsevol altra nació
del món. De
nou Enric Prat de la Riba ho referma al llibre esmentat:
“A cada nació, un estat: aquesta és la
fórmula sintètica del nacionalisme polític, aquest és el fet jurídic que ha de
correspondre al fet social de la nacionalitat.”
Cert és que ell proposava, tot seguit, un
estat català federat amb tot d'estats que formarien Espanya. La realitat ens ha demostrat que val més oblidar aquesta idea
per sempre. Tothom sap que gat escaldat amb aigua tèbia en té
prou (i encara
més un gat català, que ja fa unes quantes centúries que s'escalda) i
que una Espanya realment federal
(imaginem estil Suïssa)
no només és impossible, sinó que en el cas hipotètic que es
pogués mínimament assolir, coneixent el tarannà castellà (d'Astúries a Cadis),
aviat tot tornaria a acabar com el rosari de l'aurora.
Jaume Nolla
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada