Benvolguts,
Ho hem dit
molts cops. Com en sap en
Vicent Partal més que cap altre homenot per infondre ànims quan es pot témer
que algú estigui desanimat!
Avui hi ha una
demostració fefaent d’aquesta afirmació. És en el seu editorial No hi
ha futur en el passat: vacunar-se contra l’autonomisme.
Vegem-lo:
No hi ha futur en el passat:
vacunar-se contra l’autonomisme
«No és ara, per
tant, que hem de posar-nos nerviosos, cometre cap imprudència o declarar-nos
cansats. No per una conversa de cafè.»
13/04/2017
L’enregistrament que
recollia un fragment d’una conversa de David Bonvehí sobre el futur del PDECat i la possibilitat que haja estat
filtrat a posta per membres d’ERC ha
acabat de complicar la que en podríem dir ‘la crisi de setmana santa’. Tot
té la seua intenció. L’enregistrament és només una part de la conversa,
convenientment seleccionada i possiblement extreta d’un context. Però això no treu que el que s’hi diu és, en el
millor dels casos, molt desafortunat. Molt. No pot ser que un dels
màxims dirigents del PDECat especule
a aquestes alçades amb la hipòtesi d’un fracàs i encara menys que s’aventure a parlar, ni que siga
fora de context, d’un possible candidat de perfil autonomista. En aquest sentit, però, cal cridar l’atenció, per
contrast, sobre la contundència del que molta
gent assenyala precisament com el possible candidat moderat Santi Vila.
Perquè si
amb alguna intenció es vol destacar Bonvehí com a símptoma també cal destacar
Vila com a símptoma quan afirma, precisament ell, que ‘l’autonomisme a Catalunya
és mort’.
La polèmica només la podem mirar amb ulls
benèvols si ens la prenem com una vacuna. Perquè
efectivament, com diu Santi Vila, l’autonomisme és mort i si algú encara
baralla, fins i tot en privat, la hipòtesi d’un fracàs del procés
d’independència el que ha de fer és adonar-se’n que seria en tot cas el fracàs
d’una generació de polítics però que no hi ha retorn possible a la Catalunya de
l’autonomia, a la dels Pujols i els Maragall. Simplement perquè aquesta ja no existeix ni tornarà mai.
Com a
Escòcia la victòria del no ha portat a demanar un segon referèndum, no al
passat autonòmic.
Pel que es veu alguns
encara necessiten dir-ho per a comprovar si senten l’alè de la societat al
clatell. I
alguns altres necessiten furgar irresponsablement a veure si guanyen quatre
vots a risc de posar-ho en perill tot. Si
és així, però, que respiren deu segons i després que pensen que no eixim
milions de persones al carrer de forma repetida perquè sí. Que pensen que no es juguen el seu futur
polític Mas, Ortega i Rigau, Homs, perquè sí. Que pensen que no diu ERC que ara no toca fer unes eleccions que
clarament els afavoriren perquè sí. Que pensen que no vota la CUP el pressupost perquè sí. Que pensen
que no lidera Puigdemont el govern amb la fermesa que ho fa perquè sí. Que
pensen que no signen articles conjunts ell i Junqueras perquè sí. Que pensen
que no treballa sense descans la diplomàcia catalana perquè sí. Que pensen que
no van centenars de persones cada dia a dotzenes de xerrades i debats perquè
sí. Que pensen que no s’hissen estelades en places i rotondes perquè sí. Que
pensen que no s’organitzen els funcionaris i els batlles per fer front a
l’estat perquè sí. Que pensen que no apareixen de sota les pedres els diners
per a pagar les multes perquè sí. Que pensen que Òmnium i l’ANC no aguanten la
pressió perquè sí.
Que pensen,
en definitiva, que no hem triat aquest camí, tots plegats, perquè sí.
Simplement no hi ha futur en el passat. I això
ho sap millor que ningú el president, ho sap el govern, ho sap la majoria
parlamentària, ho sap el carrer organitzat. I també, és clar, ho saben tots
aquells que estan furgant i furgaran cada dia d’ací al setembre per
intentar així trencar aquesta mata de jonc que hem triat ser, que no tenim cap
més remei que ser. Des d’aquell onze
de setembre de 2012
hem passat moments molt difícils, més i tot que els d’ara i tots, del president
de la Generalitat al darrer manifestant, sabem com els hem superat i el que hem
hagut de fer.
No és ara,
per tant, que hem de posar-nos nerviosos, cometre cap imprudència o
declarar-nos cansats. No per una conversa de cafè.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada