24/02/2017. Llengua. Assumpció Cantalozella. Aquesta llengua nostra. “Si volem que segueixi viva, utilitzem-la. La tendència d'una llengua, un cop establerta, consisteix a fraccionar-se en d'altres. Si ens centrem en les llengües indoeuropees, ens adonem d'una evolució dins els mateixos troncs. Algunes han desaparegut, és cert, però majoritàriament s'han conservat organitzades actualment en diferents branques.

Benvolguts,

La nostra coneguda Assumpció Cantalozella és l’autora de l’apunt d’opinió Aquesta llengua nostra. 

La filologia comparada, base i recolzament per a aquests temes és una de les nostres aficions, com a diletants! I per aquest motiu hi ha moltes frases/concepte que ens han colpit.

Les dues primeres són:

·         La tendència d'una llengua, un cop establerta, consisteix a fraccionar-se en d'altres.

·         Si ens centrem en les llengües indoeuropees, ens adonem d'una evolució dins els mateixos troncs. Algunes han desaparegut, és cert, però majoritàriament s'han conservat organitzades actualment en diferents branques.

I creiem que aquest fenomen es devia produir quan la mobilitat dels pobles era molt reduïda. Recordem que Jules Verne va escriure La volta al mon en 80 dies fa poc temps, el 1873, en el segle XIX, i era el relat d’un viatge extraordinari, que vol dir que no era gens corrent en aquella època de realitzar aquella aventura i de fet figura que és la primera vegada en la vida de la humanitat que era factible aquest succés.

Ens atrevim, doncs, a dir que si les llengües haguessin nascut amb els mitjans de transport i comunicació actuals, només n’hi hauria una...

I si seguim el fil iniciat per l’autora, podem observar els gràfics més recents de l’expansió dels llenguatges indoeuropeus, la diàspora, la torre de Babel que explica la Biblia, i com les llengües provinents de l’indoeuropeu són moltes, en funció clara de les migracions. El català i les llengües romàniques ho evidencien. 

El primer gràfic només parla de migracions més o menys en els darrers 10 milenis. El segon gràfic explica com s’han format en múltiples etapes totes les llengües conegudes procedents d’aquelles migracions. La ciència proposa que en passar del proto-indoeuropeu al català s’han produït, segons el gràfic, quatre evolucions que han produït cinc etapes: 

Proto-indoeuropeuàItàlicàLatino-faliscanàllatíàcatalà. 

Cada una d’aquestes etapes devia tenir el seu moment de glòria que devia deixar petjada i les dues darreres etapes varen evolucionar a partir del moment que es va inventar l’escriptura, o sigui en els darrers cinc milenis. Els moments (o les etapes) de glòria de les dues darreres baules de l’evolució de la nostra llengua fins a la seva consolidació poden segurament coincidir amb l’Imperi romà (300 ac-500dc) i amb l’Edat mitjana (500-dc-1500dc).

Una altra frase/concepte colpidora és:

I, tot i que la llengua catalana va gaudir d'una protecció estatal durant segles, des del 1714 la fortalesa de la parla la conserva en el temps, com ha passat amb l'occità que, malgrat la bomba del francès, encara té zones on es parla.

Aquesta frase té una connotació trista. Imaginem que d’aquí 100 anys, si continuem sotmesos a Espanya, pugui algú escriure: com ha passat amb el català que, malgrat la bomba del castellà, encara té zones on es parla.

Si l’analitzem amb més amplitud ens diu que per a la supervivència cal la protecció d’un estat (recordeu aquella frase que diu que un idioma és un dialecte amb un exercit al darrere?). En un apunt molt interessant, comentat l’any passat, de títol Idiolecte i llengua, s’explica amb més detall els problemes i les solucions de la dispersió i fragmentació de les llengües!

I ara llegim l’article de la Cantalozella, escoltem el seu clam i actuem en consequència: 

24 febrer 2017 2.00 h

TRIBUNA

Aquesta llengua nostra

Assumpció Cantalozella - Escriptora

“Si volem que segueixi viva, utilitzem-la

El ser humà Sapiens, com és ben sabut, neix amb la capacitat de parlar i realitza aquesta capacitat en diverses parles/llengües (Saussure, Chomsky). Si ens centrem en les llengües indoeuropees, ens adonem d'una evolució dins els mateixos troncs. Algunes han desaparegut, és cert, però majoritàriament s'han conservat organitzades actualment en diferents branques. D'aquestes, les europees són : germànic, eslau, romànic, grec, gaèlic, cèltic. Algunes d'aquestes llengües s'han desenvolupat i han envaït els dominis lingüístics d'altres. Si ens quedem en el cas de la llengua llatina, tot el sud d'Europa parla llengües derivades del llatí parlat, en detriment de les antigues llengües que s'hi parlaven.

La tendència d'una llengua, un cop establerta, consisteix a fraccionar-se en d'altres. El llatí ens ofereix tot el ventall de les llengües romàniques, entre les quals les de la península Ibèrica, menys al País Basc. La resistència de moltes llengües llatines/romàniques és deguda especialment a ser protegides per un estat, i per un factor sovint ignorat: la intensitat de la romanització del lloc on van néixer. És el cas de la llengua catalana.

La via Augusta recorria tot l'arc del golf del Lleó. El pas de l'exèrcit, de mercaderies, de qualsevol desplaçament de Roma a les diverses províncies es feia per aquesta via. Aquest fenomen anava acompanyat de l'establiment de personal de l'exèrcit que, arribada una edat molt primerenca, deixaven les milícies per retirar-se a les terres que Roma els cedia per tal de ser cultivades. Aquests establiments van provocar ingents repoblacions als llocs més freqüentats de la via Augusta, cosa que convertí les llengües sortides del llatí en molt conservadores. La llengua catalana posseeix aquest tret constitutiu (Corominas, Prats, Nadal i altri) . I, tot i que la llengua catalana va gaudir d'una protecció estatal durant segles, des del 1714 la fortalesa de la parla la conserva en el temps, com ha passat amb l'occità que, malgrat la bomba del francès, encara té zones on es parla.

Aquesta llengua, encara ben viva, que ha seduït quantitats de persones d'altres llengües originàries, perilla. Perilla per diverses raons. Una de les més coents és la utilització. Si mirem Barcelona, quanta gent de llengua catalana no es passa al castellà per dirigir-se públicament i a àmbit quotidià a les persones desconegudes, sigui en un bar, al metro, als trens, als cinemes, arreu. Quanta gent no diu dígame en despenjar el telèfon?

Si volem que aquesta nostra llengua segueixi viva, utilitzem-la. Més enllà de l'obligació de ser apresa per la nova gent, que ens arriben en allau, més enllà de les lleis fermes que la protegeixin, fem-la necessària.

Fem-la necessària els parlants, sense dilació. Encara hi som a temps. Si no badem.

Assumpció Cantalozella 

Joan A. Forès

Reflexions