Benvolguts,
En Partal ens explica com la diplomàcia catalana fa
actuacions espectaculars per esquivar l’ós de la diplomàcia espanyola,
omnipotent però que l’omnipotència, la fatxenderia, els porta de tant en tant a no encertar-la ...
En aquesta Editorial en Partal ens repassa els antecedents recents de la diplomàcia catalana...
Vegem l’Editorial d’avui:
Per què la diplomàcia catalana dóna
resultat?
«Els
mateixos que ens deien que navegaríem sols per l'espai sideral ara s'han de
dedicar a amenaçar algú cada poques hores per evitar de perdre més aigua, que
se'ls escola pels dits: encara no han parat d'escridassar el Centre Carter, que
ja els esclata un Fillon»
Per: Vicent Partal
10/04/2017 22:00
Els diplomàtics
catalans ja fa anys que van pel món. Fan una tasca que abans havia dut a terme
molt eficaçment el govern, amb la Secretaria
d’Afers Exteriors, i la diplomàcia pública, amb el Diplocat. Però és evident que la creació de la conselleria d’Afers Estrangers, l’atenció que ha
suscitat el procés cap a la independència i el desplegament de les delegacions
han reforçat molt el paper de Catalunya
en la societat internacional. I l’han millorat.
En tots aquests anys,
amb un govern o amb un altre, el servei exterior català ha seguit uns criteris
molt consistents i clars. No pretén mai ser allò que no és, no demana mai ajut
per cap motiu a ningú, no pressiona ni fa cap gest que es puga interpretar com
una pressió i explica tot allò que cal explicar. Més i tot: si els
interlocutors volen més informació els ofereix i els facilita sempre la
possibilitat de parlar amb tothom: amb els independentistes i amb els
unionistes. El contrast amb la diplomàcia espanyola, particularment en aquest
terreny, és molt més que visible. I li confereix una gran credibilitat.
L’eficàcia d’aquesta
estratègia es va fent palesa. Crec que només el fanatisme més radical pot fer
dir que avui Catalunya té menys presència i menys audiència internacional que
no pas ara fa tres, cinc o deu anys. I tot això que ha passat aquests últims
dies n’és un bon reflex. Veure, com hem vist, l’enorme diplomàcia espanyola
dedicant-se a tapar forats, sempre a remolc de la minúscula diplomàcia
catalana, és realment increïble.
El tomb que van fent
les coses en aquest terreny és prou interessant. Els mateixos que ens deien que
navegaríem sols per l’espai sideral ara s’han de dedicar a amenaçar algú cada
poques hores per evitar de perdre més aigua, que se’ls escola pels dits: encara
no han parat d’escridassar el Centre
Carter, que ja els esclata un Fillon.
Fent-ho
així, actuant amb la violència amb què actuen, cometen errors d’un volum
difícil d’entendre. S’enfronten
amb aliats potencials. Insulten institucions de prestigi internacional. Ridiculitzen
gent poderosa. Fan xantatge. Incomoden figures polítiques de pes que el dia
adequat podran venjar-se de la manera més freda. Ahir, quan el
president Puigdemont insinuava que diplomàtics espanyols li havien fet arribar la seua
incomoditat amb el paper que els obliguen a fer, no explicava cap
secret d’estat. És evident que això passa i per unes raons transparents i
cristal·lines.
Espanya força
la maquinària diplomàtica com no fa cap més democràcia i ells ho saben més bé que
ningú.
Tanmateix, cal
reconèixer que hi ha dues claus en l’èxit de la diplomàcia catalana que no serien possibles sense una intensa
col·laboració del servei exterior espanyol, precisament en aquesta línia de
forçar les normes. L’una és el contrast feridor entre el respecte escrupolós
i la comprensió de les particularitats de cadascú que sempre arriba de
Barcelona i la intromissió sorollosa i maldestra que tothora acompanya
qualsevol acció des de Madrid. L’altra,
definitiva, és la modernitat. El món ha canviat molt aquestes darreres dècades
i el model de desplegament i les formes de la diplomàcia catalana es
contraposen d’una manera evident amb els de l’espanyola.
Podem
dir, sense por d’equivocar-nos gaire, que el servei diplomàtic català, malgrat
ser tan petit i tenir tan pocs recursos, entén millor el món i les relacions
internacionals d’avui que no pas l’encarcarat sistema espanyol.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
[Bon Dia]
–La campanya francesa
cada vegada és més interessant per a nosaltres. Primer va ser Mélenchon que es
va pronunciar a favor del referèndum català. Després va ser Fillon que va
criticar la posició de Madrid. I ara Macron se’n va a Còrsega i diu que ‘s’il
apparaît que le cadre actuel ne permet pas à la Corse de développer ses
potentialités, alors nous pourrons envisager d’aller plus loin et de réviser la
Constitution’. I, malgrat tot això –diguem-ho també–, els nacionalistes corsos
no se’n refien.
–La formació del nou partit dels comuns ha
tornat a posar d’actualitat el famós deute econòmic d’ICV. Hem
volgut mirar què hi ha de cert en tot plegat i el resultat és que les finances
d’Iniciativa de cap manera no
semblen tan malament com hom creu i hom diu generalment, perquè el deute és
fàcil d’eixugar si ells volen. En trobareu les dades ací.
–Peculiar i rara
polèmica a Eslovàquia. Després de la independència es va crear una Autoritat
Cartogràfica (!) que, per evitar problemes polítics (!), diu
com s’han de dir els noms dels països i dels estats. Hi ha casos delicats, com
Macedònia o Kossove, i els mitjans de comunicació eslovacs resten obligats a
seguir les seues ordres, sota pena de multa si no ho fan. I això ha passat amb
el Brexit. Resulta que l’autoritat cartogràfica ha multat gairebé tots els mitjans
per haver fet servir ‘Gran Bretanya’
en compte de ‘Regne Unit’. Sis mil
euros de multa. L’ambaixada britànica s’ha limitat a comentar que és
l’ambaixada… britànica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada