Benvolguts,
Hem de recordar
que el franquisme a partir del 20-N
del 1975 es va transmutar en borbofranquisme
i el borbofranquisme es va
transmutar al seu torn en democràcia
constitucional i estat de dret, etc…
De la mateixa
manera el Fuero de los Españoles es
va transmutar en Constitució (amb
les seves lleis o fueros)…
Al mateix temps
els falangismes i requetés es van
transmutar en partits polítics de dretes
evidentment AP (PP), PSOE i PC, amb la fórmula del bipartidisme de Cánovas i Sagasta de la primera restauració…
Els cacics de la dictadura franquista es
van transmutar en diputats, barons,
etc…
Els alts funcionaris del franquisme es van transmutar
en alts funcionaris del borbofranquisme…
Els Tribunals franquistes com el TOP (tribunal d’ordre públic) es van
transmutar en Audiència nacional, TS,
TC…
Els fiscals franquistes es van transmutar
en fiscals borbofranquistes…
Creiem que
aquesta rastallera de metamorfosis
(que diría l’Ovidi) demostra la Transició sense solució de continuitat entre
els poders franquistes i els poders
borbofranquistes…
En aquest article el doctor
Oliveres, ex Conseller de la Generalitat,
fa un meravellós exercici de dret i de filosofía (silogismes, ergos, etc) per
tal de preguntar o de demostrar diverses opcions, consequència del que hem
explicat fins ara:
· L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si la Constitució espanyola és pactada, qui la va pactar?
·
Qualsevol pacte suposa, almenys,
dues parts, i un pacte constitucional també suposa l'existència de diverses
unitats polítiques, cadascuna de les
quals conté el subjecte d'un poder constituent.
·
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 declarava en el punt
primer la manca d'eficàcia jurídica
de l'expressió “Catalunya com a
nació” i no reconeixia com a subjecte de poder constituent la “realitat nacional de Catalunya”,
·
Com podia pactar qui no existia? Qui no existeix no pot participar, i en no participar
no pot pactar.
·
A Alianza Popular, que després es va convertir en PP, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, és a dir, amb el pacte constitucional.
o
Si hi va haver pacte és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut un reiterat
incompliment constitucional.
·
L'article 2, per exemple, no només
reconeix, sinó que garanteix el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions. L'autonomia no
comporta només l'atorgament de competències; comporta la possibilitat
d'exercir-les,
o
i qui és víctima d'un incompliment
de pacte, via asfíxia econòmica, no el pot donar per trencat?
·
En analitzar els debats constituents, en el de
l'article 2 s'hi constata el marc
conceptual espanyol en una intervenció del senyor Fraga, d'una oratòria
grandiloqüent, més pròpia del segle XIX , dient que “Alianza Popular rebutja una vegada més, amb tota energia i amb plena
consciència de la transcendència històrica del seu gest, la
introducció de l'expressió nacionalitats
en la Constitució”.
·
Un altre ministre franquista,
Federico Silva Muñoz, fundador d'AP,
de la qual va ser president, que també va
intervenir en els debats constituents,
o
va dir que els termes nació i nacionalitat s'impliquen i
compliquen i que la gran raó de la seva actitud política era posar en relleu els riscos que
comportava i les responsabilitats de votar-ho. O s'accepta la unitat nacional o ens aboquem a la secessió i a la ruptura. Quin gran
sentiment d'angoixa!
·
Si Catalunya com a subjecte
polític no
hi era present [en el debat i el
pacte] i AP
la rebutjava [la
Constitució],
o
fer un referèndum seria una fórmula
que implicaria, segons el resultat,
§ tant donar la Constitució per pactada
§ com per definitivament rebutjada.
·
La supèrbia del Gobierno de España,
pròpia del seu marc conceptual, novament demostra no tenir consciència del
moment històric. No ha superat l'angoixa!
Vegem l’article i les
metamorfosis (que todo cambie para que nada cambie):
10 abril 2017
TRIBUNA
Què es va pactar i qui?
Narcís Oliveres I
Terrades - Ex Conseller
de la Generalitat. Doctor en Dret
“L'origen
pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada,
qui la va pactar?
En l'argumentari espanyol contra el procés
independentista figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. L'origen
pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada,
qui la va pactar? La democràcia fa de la voluntat del poble la font del
poder i li atribueix el constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte
constitucional també suposa l'existència de diverses unitats polítiques,
cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut
del 2006
declarava en el punt primer la manca d'eficàcia jurídica de les expressions “Catalunya
com a nació” i “realitat nacional de Catalunya”, no la reconeixia com a
subjecte de poder constituent.
Com podia pactar qui no existia? Qui no
existeix no pot participar, i en no participar no pot pactar. A Alianza Popular, que després es va
convertir en PP, no tothom va estar
d'acord amb el text constitucional, és a dir, amb el pacte constitucional. Si hi va haver
pacte és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut un reiterat
incompliment constitucional. L'article
2,
per exemple, no
només reconeix, sinó que garanteix el dret a l'autonomia de nacionalitats i
regions. L'autonomia no comporta
només l'atorgament de competències; comporta la possibilitat d'exercir-les, i qui és víctima
d'un incompliment de pacte, via asfíxia econòmica, no el pot donar per trencat?
Haver compartit alguns
períodes històrics no ha igualat els marcs conceptuals de Catalunya i d'Espanya,
ben al contrari, n'ha radicalitzat les diferències. En analitzar els debats
constituents, en el de l'article 2 s'hi constata el marc conceptual espanyol en una
intervenció del senyor Fraga, d'una oratòria grandiloqüent, més pròpia del
segle XIX , dient que “Alianza Popular
rebutja una vegada més, amb tota energia i amb plena consciència de la
transcendència històrica del seu gest, la introducció de l'expressió nacionalitats en la
Constitució”. Un altre ministre
franquista, Federico Silva Muñoz, fundador d'AP, de la qual va ser president,
que també va intervenir en els debats constituents, va dir que els
termes nació i nacionalitat s'impliquen i
compliquen i que la gran raó de la seva actitud política era posar en relleu
els riscos que comportava i les responsabilitats de votar-ho:
O s'accepta
la unitat nacional o ens aboquem a la secessió i a la ruptura. Quin gran
sentiment d'angoixa!
Si Catalunya com a subjecte polític no hi era present i AP la rebutjava, fer un referèndum seria una fórmula que
implicaria, segons el resultat, tant donar-la per pactada com per
definitivament rebutjada. La supèrbia
del govern espanyol, pròpia del seu marc conceptual, novament demostra no tenir consciència del moment
històric.
No ha superat
l'angoixa!
Narcís Oliveres
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada