Benvolguts,
Presentem un
article de Tayssir Azouz, que fins ara no havíem tingut en compte en aquest Bloc.
Publica els seus articles polítics a El Mon. Ens sembla que té un perfil
interessant!
Aquests dies
s’està enfrontant el país amb les baralles entre ERC i PDCat. En altres
comentaris hem explicat a bastament els motius d’un partit i l’altre per barallar-se,
amb el terrible mal que produeixen al país, al Parlament, al Govern i al poble,
que no ho tolerarà!
L’autor, Tayssir
Azouz, amb un clarivident criteri s’arrenglera al costat d’en Partal, de
l’Aguilera, d’en Vila i repta convenientment a tots els autors de les lluites
de pati d’escola (bressol). S’ha de llegir atentament l’article per adonar-nos
del mal que ens estem fent, que sembla fet exprés!
Fa pocs dies vàrem modificar la frase “Divideix i venceràs” que normalment
s’usa quan un agent exterior pertorba una entente interna i la vàrem convertir,
adreçada als botiflers en
“Divideix i hi perdrem tots!!!”
I ho mantenim!
Aquesta és la rebequeria de nens malcriats que tenim en el grup independentista
de JxS!
Si llegiu
els comentaris a molts dels articles d’aquests dies comprovareu com tots els
autors d’articles d’opinió els blasmen. Tayssir Azouz fa un agut article amb aquesta primera frase:
No és normal que
un d’aquells 72
diputats que van adquirir una sèrie de compromisos
inequívocs, vagi pel món preveient escenaris
de derrota amb
una hipotètica presentació d’un candidat
autonomista en no sé quines eleccions.
Llegim atentament l’article:
El futur és ara
"No és normal és que un d’aquells 72 diputats que van adquirir una sèrie de compromisos inequívocs, vagi pel món preveient escenaris de derrota"
Tunis, 1986. Traductor
de francès, filòleg i comunicador multilingüe. Màster en Estudis Superiors de
Llengua, Literatura i Cultura Catalana (URV). Postgrau en Lideratge i Reptes
Comercials (UdG). Actualment fa una tesi sobre Anselm Turmeda, escriptor
mallorquí del segle XIV i XV a la UdG. Membre de l'Associació de Tunisians a
Catalunya, de l'Assemblea Nacional Catalana i de Mediterranean Translators and
Editors.
A mesura que ens
apropem als moments decisius de la legislatura, les tensions i les ganes d’ensorrar el projecte independentista es fan
cada cop més evidents. I francament,
no em sorprèn gens. Tots ho sabíem. No cal fer-nos els sorpresos ni els ofesos.
En efecte, sempre hi ha gent que, per una raó o altra, els tremolen les cames a
l’hora de prendre decisions irreversibles. Ara bé, el que no és normal és que un d’aquells 72 diputats que van adquirir una sèrie
de compromisos inequívocs, vagi pel món preveient escenaris de derrota amb
una hipotètica presentació d’un candidat autonomista en no sé quines eleccions. Més greu encara és fer una roda de premsa anunciant que
portarà la gravació, feta en un lloc públic, a la Fiscalia espanyola. La
mateixa fiscalia que persegueix ni més ni menys que la Presidenta del Parlament
de Catalunya i inhabilita polítics per les seves idees. De totes les accions possibles
aquesta és, sens dubte, la més autonomista [I nosaltres hi afegim: i la
més pocasolta!]. Només diré una cosa al
respecte: rectificar és de savis.
Si algun dels 72 diputats no se sent
capaç d’assumir totes les conseqüències del mandat adquirit amb la ciutadania,
hauria de ser honest i deixar pas als que si estan disposats a fer-ho. No hi ha
marge per l’error. Hem de recordar-nos cada dia
que ens hi estem jugant la nostra llibertat col·lectiva, el nostre
benestar social, la nostra capacitat de generar riquesa, en definitiva, el
futur del nostre país, i no pas la supervivència d’un partit o d’una cadira.
I el futur és ara. Ni
demà, ni ahir. Les accions d’avui, d’ara, dibuixen l’endemà. Cada pas en fals és una bufetada als milions de persones que
es mobilitzen al carrer, any rere any, reclamant que es faci efectiva la
independència de Catalunya. Ni estàvem reclamant terceres vies, ni
eleccions autonomistes, ni tan sols reclamàvem el referèndum. Els partidaris de
la independència ens hem bolcat en la idea del referèndum perquè, abans de tot,
som demòcrates i no ens fan por les urnes. Al contrari, volem bastir una
República, un Estat independent, on els referèndums siguin una forma habitual
de decidir sobre els grans temes que ens afecten.
Entre la primera
proclamació de la República de Pau Claris (1641) i l’última de Francesc Macià i
Lluís Companys (1931) -ambdues no mancades de polèmica i objectes d’una
repressió brutal- han passat tota mena de coses. Vam tenir algunes petites
victòries. Però aquest període va estar marcat majoritàriament per
derrotes molt doloroses que han deixat seqüeles ben vives avui dia. Algunes
per pura traïció i d’altres per l’ús de la força i de la violència per part de
l’opressor. Les mobilitzacions massives dels últims anys, fruit dels qui van
estar picant pedra durant anys i panys, van ser el crit de revolució contra
aquestes injustícies que es van anar acumulant al llarg dels segles. Vam dir
que no podíem més amb la derrota i vam decidir guanyar. Vam dir que no
acceptarem res més que la victòria i estem obligats moralment a complir. Un
sol dubte, una sola hesitació, un únic pas en fals pot fer la diferència entre
la victòria i la derrota. Ho he dit moltes vegades i ho torno a
repetir avui més que mai: la independència és la revolució. I no hi ha
revolucions a mitges.
És bo també recordar
que la majoria independentista va prometre fer cas omís del corromput Tribunal
Constitucional. Fins i tot CSQP va incloure en el seu programa un procés
constituent no subordinat a l’Estat espanyol. Que compleixin tots. Dit això,
esdevé urgent que tant el Govern de Catalunya com els diputats al Parlament de
Catalunya es facin degudament responsables de tots i cadascun dels
passos que han d’assegurar l’organització del referèndum.
Els nostres
polítics han de saber que no hi ha pitjor inhabilitació que la dels mateixos
ciutadans de Catalunya.
Com bé va dir Raül
Romeva abans del 27-S, aquesta és una cursa de fons i res no s’atura. Tinc
plena confiança en el lideratge Puigdemont-Junqueras perquè estic convençut que
tots dos líders volen guanyar i faran tot el possible per assegurar que ho fem.
Però el més important de tot és que tota aquella
gent que ha estat mobilitzant-se al carrer aquests últims anys fem pinya per
assegurar el referèndum i guanyar-lo.
Passi el que passi, la repressió de l’Estat serà devastadora.
No malgastem el temps en baralles supèrflues. Seguim!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada