Benvolguts,
Si l’apunt d’ahir signat de l’Oriol Jordan sobre el Bonvehí
Iscariot ens va deixar de pedra picada, aquest nou apunt del nostre reverenciat
Enric Vila també sobre el procés ens deixa encara molt més tocats...
Parlem-ne, tenint en compte que l’apunt de l’Oriol Jordan
era una crònica i el de l’Enric Vila és una tesi...
La diferència entre els savis i nosaltres, entre els bons
articulistes i nosaltres, és que ells veuen o intueixen sinapsis que nosaltres no rasquem! O
sigui que troben relacions entre uns personatges o fets i altres personatges o
fets. En aquest article del savi Enric Vila n’hi ha un munt.
D’entrada hem de constatar que no ens costa gaire d’intuir
que l’Enric Vila no és un fan d’en Mas, ni de CDC, ni del PDCat...
I llegint la premsa és fàcil veure que, en el fons, ningú no discuteix ja si el referèndum se
celebrarà o no.
Tasts de sinapsis Notaen
la tesi de l’Enric Vila:
1. L'aparició de Miquel Roca a TV3, la retòrica republicana de Xavier
Domènech o la filtració de les penoses estratègies de Bonvehí, responen totes a
la mateixa lógica. Jordi Pujol encara és l'Estat a Catalunya.
2.
La qüestió que està en joc és com es fa un referèndum unilateral amb una classe política que
amb prou feines és capaç de distinguir entre la independència i
l'autodeterminació.
3. Amb líders independentistes
com el jove Bonvehí, que ja es preparen per rendir-se, Espanya no necessita
gaires unionistes per convertir l'autodeterminació en una xarlotada.
4.
Preparar
un referèndum patint per les inhabilitacions és com desembarcar a Normandia
preocupant-te per si l'aigua et mulla l'uniforme o t'entra sorra a les sabates.
5.
PDeCAT no té
dret a desconfiar de Junqueras mentre Puigdemont sigui incapaç de
treure's del damunt els homes de Mas, que es va trobar quan va arribar.
6.
Ara que ja és públic que Mas va pactar el 9-N amb l'Estat, perquè així
ho va confessar Homs sota jurament; ara que és tan evident que amb un govern de Mas no estaríem parlant d'autodeterminació, no costa gaire sospitar que Madrid continua dialogant amb
polítics independentistes per aconseguir una
explosió controlada que li permeti tractar el
conflicte amb Catalunya com un afer intern.
7. L'Estat, que mai no va deixar
de negociar amb ETA encara que digui
el contrari, no vol observadors internacionals perquè els observadors farien definitivament impossible que Madrid pogués controlar
la interpretació del resultat del referèndum, ni tan sols amb ajuda
interna.
8. El fet que Junts pel Sí encara no hagi impulsat una comissió
parlamentària de garanties amb participació
internacional resulta una mica
sospitós a aquestes altures.
9.
Tot i això, si Puigdemont vol que el referèndum sigui un èxit i que
l'unionisme se'l prengui seriosament, haurà de fer valer la seva condició de president. Haurà de tallar caps i
confiar en un equip que estigui disposat a fer el que calgui per aplicar el dret a l'autodeterminació.
10. És per això que, des de fa uns anys, costa tant de
creure en els polítics. Especialment en aquests que,
devent-ho tot al procés, es preparen per
tornar a l'autonomisme, en comptes de pensar com seguiran defensant la
independència.
11. "If you're going to try,
go all the way. Otherwise, don't even start. You will be alone with the gods,
and the nights will flame with fire. You will ride life straight to perfect
laughter. It's the only good fight there is."
Nota, segons la Viqui: Sinapsi: Regió de
comunicació i de transmissió d’impulsos nerviosos entre les neurones o entre
una neurona motora i el múscul.
Vegem l'apunt i intentem pair-lo:
OPINIÓ
Puigdemont, all the
way
Enric Vila
Barcelona. Divendres, 14 d'abril de 2017
3 minuts
Barcelona. Divendres, 14 d'abril de 2017
3 minuts
Llegint la premsa és fàcil veure que, en el fons, ningú
no discuteix ja si el referèndum se celebrarà o no.
El focus cada vegada
està més posat a intentar evitar que la celebració tingui un reconeixement
internacional i una lectura capaç de trencar Espanya. És evident que es busca un efecte de mitja trempera
que justifiqui a tothom.
L'aparició de Miquel
Roca a TV3, la retòrica republicana
de Xavier Domènech o la filtració de les penoses estratègies de Bonvehí,
responen totes a la mateixa lògica. Jordi Pujol encara és l'Estat a Catalunya. El dia
en què els joves del PDeCat
comprenguin que Trias va fer una campanya patètica i va abandonar Barcelona a la seva sort per
donar marge a la unitat d'Espanya, deixaran de fer el ridícul i de creure que
Ada Colau és el problema.
La qüestió que està en joc és com es fa un
referèndum unilateral amb una classe política que amb prou feines és capaç de
distinguir entre la independència i l'autodeterminació. Fa tota
la pinta que Puigdemont creu que l'única cosa que pot fer per Catalunya és
actuar com els pagesos catalans, que són famosos per no refiar-se de ningú ni
estirar més el braç que la màniga.
Puigdemont està
decidit a posar les urnes, però de moment no té intenció de fer res més, no vol
forçar la màquina. La seva idea és deixar que, si de cas, sigui l'empenta del carrer i la
dinàmica dels esdeveniments que doni al referèndum la potència necessària
perquè la trama autonomista no en pugui controlar el missatge. Això, esclar, és com jugar tota la nit a la ruleta
russa amb l'esperança que una bala no et voli el cap.
Amb líders independentistes
com el jove Bonvehí, que ja es preparen per rendir-se, Espanya no necessita
gaires unionistes per convertir l'autodeterminació en una xarlotada. La prova que la
celebració del referèndum comença a assumir-se és que fins i tot Santi Vila
proclama que l'autonomisme ha mort.
Preparar un
referèndum patint per les inhabilitacions és com desembarcar a Normandia
preocupant-te per si l'aigua et mulla l'uniforme o t'entra sorra a les sabates.
PDeCAT no té dret
a desconfiar de Junqueras mentre Puigdemont sigui incapaç de treure's del
damunt els homes de Mas, que es va trobar quan va arribar. Ara que ja és públic
que Mas va pactar el 9-N amb l'Estat, perquè així ho
va confessar Homs sota jurament; ara que és tan evident que amb un govern de
Mas no estaríem parlant d'autodeterminació, no costa gaire sospitar que Madrid
continua dialogant amb polítics independentistes per aconseguir una explosió
controlada que li permeti tractar el conflicte amb Catalunya com un afer
intern.
L'Estat, que mai no va
deixar de negociar amb ETA encara que digui el contrari, no vol observadors
internacionals perquè els observadors farien definitivament impossible que
Madrid pogués controlar la interpretació del resultat del referèndum, ni tan
sols amb ajuda interna. El fet que Junts pel Sí encara no hagi impulsat una comissió
parlamentària de garanties amb participació internacional resulta una mica
sospitós a aquestes altures.
Si Puigdemont vol
obrir les portes de Troia haurà d'anar de cara. Els viatges internacionals
estan molt bé. Els nord-americans poden fer les declaracions que vulguin, però
la geopolítica els fa aliats de Catalunya. El tractament que La
Vanguardia va fer dimecres dels congressistes que van visitar
Barcelona -insinuant que van perdre la reunió amb Dastis perquè van anar de
festa- ja dóna una idea que el govern d'Espanya no les té totes.
Tot i això, si
Puigdemont vol que el referèndum sigui un èxit i que l'unionisme se'l prengui
seriosament, haurà de fer valer la seva condició de president. Haurà de tallar
caps i confiar en un equip que estigui disposat a fer el que calgui per aplicar
el dret a l'autodeterminació. Les coses importants no es poden fer a
mitges, ni amb estratègies dissenyades per quedar bé en un power point.
Quan s'intenta salvar tot, molt sovint no s'acaba salvant res.
És per això que, des de fa uns anys, costa
tant de creure en els polítics. Especialment en aquests que, devent-ho tot al
procés, es preparen per tornar a l'autonomisme, en comptes de pensar com
seguiran defensant la independència. Com diria Bukowski si passés
per Barcelona i es trobés amb Puigdemont:
Enric Vila
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada