dimecres, 16 de desembre del 2020

07/12/2020. Àngels Martínez Castells. Salut mental i sentències. L’autora, que darrerament ha escrit uns quants articles, que nosaltres hem comentat, explica amb saviesa el capteniment dels tribunals de justícia i generalment treu unes conclusions molt coherents i que a nosaltres ens han agradat. En l’article d’avui. Salut mental i sentències, s’esmenten les opinions d'altres articles sobre temes semblants apareguts darrerament, de Maria Dolors Feliu, de Joan Queralt, de Michel Foucault i d'altres. Els articles són molt incisius contra els altres autors i dona gust de llegir-los i de pair-los. Recordem que en aquest Bloc Reflexions hem comentat molts articles sobre la “guerra judicial” o “Lawfare”, sobre el “dret penal de l’enemic”, sobre “les portes giratòries, etc.

 Benvolguts,

 En l’article d’avui. Salut mental i sentències, d'Àngels Martínez Castells s’esmenten les opinions d'altres articles sobre temes semblants apareguts darrerament de Maria Dolors Feliu, de Joan Queralt i de Michel Foucault. Els articles són molt incisius contra els altres autors i dona gust de llegir-los i de pair-los. Recordem que en aquest Bloc Reflexions hem comentat molts articles sobre la “guerra judicial” o “Lawfare”, sobre el “dret penal de l’enemic”, sobre “les portes giratòries, etc.

Vegem per tant les reflexions:


Salut mental i sentències

 Àngels Martínez Castells

Barcelona. Dilluns, 7 de desembre de 2020. 

No vull esmenar la plana a cap comentarista que s’hagi pronunciat, en els mitjans més diversos, sobre la interlocutòria que denega el tercer grau als presos polítics i preses polítiques. Gairebé s’ha dit de tot, i algunes vegades molt bé, des de l’àmbit del dret i de la política. Una de les primeres que, al meu parer, va encertar de ple va ser Maria Dolors Feliu i Torrent, advocada i professora universitària, que escrivia un bon article amb un molt bon títol: “No en nom del dret”. Després d’arguments jurídics prou sòlids, concloïa: “les seves trampes argumentals no enganyen ningú, senyora i senyors magistrats del Suprem. Efectivament, no és dret, és repressió ideològica. I la sentim present en tot moment. Vostès poden dir el que vulguin, i poden vèncer, com així passa amb la repressió, però no convèncer”.

Si es menciona la repressió com fa Feliu i Torrent, i no es pot fer en nom del dret com ella diu, en alguna mesura s’alerta sobre la salut mental de la comunitat. No seria la primera vegada, tot i que altres prefereixen no entrar per aquest camí, gens fàcil, i apel·len a la política. Així, per exemple, Joan Queraltescriu sobre la fi del recorregut jurídic de les sentències del procés, i veu com a únic camí transitable el polític. “La Moncloa té ara la pilota a la seva teulada”, i això “vol dir que no té més remei que promoure una amnistia —o en el seu defecte un indult total— o una reforma radical (no la que per ara es filtra) del delicte de sedició (i, de pas, de l’esguerro que avui és la malversació)”. I això es publicava sense amagar que el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, feia evident el perill que gent inestable manipulés el Codi penal. Per exemple, recuperant la il·legalitat per als referèndums no autoritzats. Un delicte d’aquests que suggereixen que seria molt millor fer passar pel divan del psiquiatra a qui vol de nou el referèndum en el Codi penal quan, de fet, un altre govern del PSOE que tenia una millor salut mental, sobre tot als seus inicis, l’havia derogat. 

El problema és que el Tribunal Suprem es comporta més aviat com un sobirà atacat en la seva pròpia raó de ser

Michel Foucault a Microfísica del poder, ens dona les claus de la suposada coartada del Tribunal Suprem. Segons Foucault, no és res de nou: funciona des del segle XVIII, i justifica que si s’imposa un càstig a algú, ja no és per castigar-lo pel que ha fet, sinó per transformar-lo. Així, ja no té cap significat jutjar penalment el reu i dir-li: ara se’t tallarà el cap, o passaràs anys a la presó, o només se’t posarà una multa perquè has fet això i allò. Si es suprimeix la idea de venjança, reservada en altres temps al sobirà atacat en la seva sobirania pel crim, la punició sols pot tenir significat en la tecnologia de la reforma. I els jutges, gairebé sense voler ni adonar-se’n, passen a poc a poc d’un veredicte farcit de connotacions punitives a un veredicte que sols es justifica, segons diuen ells mateixos, si és transformador.

I arriba la quadratura del cercle. El problema és que el Tribunal Suprem es comporta més aviat com un sobirà atacat en la seva pròpia raó de ser. No suprimeix la venjança i evacua, per tant, interlocutòries venjatives com les del 14 d’octubre del 2019, i com la que nega el tercer grau per a Bassa, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sánchez i Turull. Interlocutòries que són un enfilall de frases buides, sense motius ni arguments creïbles, perquè han de fer veure que respecten la ideologia dels presos i preses polítics, i al mateix temps, han de justificar la seva transformació.

En altres moments de la història, la lògica dels temps hauria conduït els presos a galeres, o pitjor. Ara, és una venjança manifesta que ni tan sols pot utilitzar una psiquiatria dòcil per justificar-se. Més aviat caldria recórrer a una psiquiatria lúcida. I no per tractar els condemnats. Per intentar restablir la salut mental (un intent que sembla prou difícil) dels que condemnen. 

Potser així no farien en la interlocutòria que afecta el “Sr. Cuixart” la fal·làcia: “és evident que qui no ha estat enjudiciat ni condemnat per la seva ideologia no està, de cap de les maneres, obligat a canviar-la”. Fent un cim d’orats o cínics, afegeixen: “Antes al contrario, su libertad ideológica está amparada, protegida y garantizada por esta Sala y, por supuesto, por la administración penitenciaria que ha asumido la ejecución de la pena. El interno cumple condena por haber desbordado el marco constitucional que impone el respeto a las resoluciones judiciales, por haber alentado en la ciudadanía el falso mensaje de que con su movilización haría posible impedir el cumplimiento de los actos jurisdiccionales que delimitan el espacio de convivencia democrática en nuestro sistema.” 

Ho han llegit? És el que jo deia: quan es vol deturar la història o se’n vol viure al marge, potser convé abans, encara que sigui el Tribunal Suprem (o potser per això mateix), passar pel divan d’un bon psiquiatra. 

Àngels Martínez Castells

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada