dilluns, 26 d’abril de 2021

 

10/04/2021. David Portabella entrevista Paquita Sauquillo. Presidenta del Moviment per la Pau.

 

 

10 abril 2021 2.00 h

PAQUITA SAUQUILLO

 

PRESIDENTA DEL MOVIMENT PER LA PAU

“Sol ha de dir que va ser la Brigada Político Social”

Paquita Sauquillo rep El Punt Avui a la seu del Moviment per la Pau (MPDL) al barri d’El Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, on durant el franquisme i sent ja advocada hi va fer reunions clandestines a la parròquia del pare Llanos quan no hi havia dret de reunió VICENTE BAEZA.

 

Els crims d’Atocha i com el PCE fa la manifestació van ser un pas cap a la democràcia, però res et treu el dolor de perdre el germà i els amics

DAVID PORTABELLA - MADRID

La cita amb Paquita Sau­qui­llo és a El Pozo del Tío Rai­mundo, barri humil de Puente de Valle­cas i seu del Movi­ment per la Pau (MPDL), on repassa una vida plena de reves­sos que ella va reco­llir a Mirada de mujer.

Filla d’un pare mili­tar i edu­cada d’acord amb ‘el espíritu naci­o­nal’ en un col·legi de mon­ges. Què es va tòrcer per aca­bar a l’Orga­nit­zació Revo­lu­cionària de Tre­ba­lla­dors (ORT) i a El Pozo?

El meu pare era mili­tar, però no el típic mili­tar gua­nya­dor de la Guerra Civil, era monàrquic. Era de Fuen­la­brada i el van tenir en una checa, i el secre­tari gene­ral del PSOE va dir: “A aquest ja li dono jo el paseo”, i se’l va endur i el va sal­var. I la guerra la va pas­sar a l’ambai­xada de Xile, que va tenir un paper clau pro­te­gint repu­bli­cans i també gent de la dreta. Ara, l’edu­cació que rebo és clas­sista. I començo a can­viar a par­tir d’entrar a la uni­ver­si­tat, el 1961: veig que la vida no és la que m’han expli­cat en què hi ha rojos dolentíssims i blaus que són maquíssims. I coin­ci­deix amb el con­cili Vaticà II, i a mi m’obre un horitzó. I ja al cinquè curs de dret marxo a Tri­este a fer un curs de labo­ral i segu­re­tat social, on conec gent del PCI, i de tor­nada prenc con­tacte amb sin­di­cats clan­des­tins: USO, AST, comença a sor­gir CCOO. I acabo a AST, amb lli­gam amb els movi­ments catòlics i amb l’Església pro­gres­sista. I entro a l’advo­ca­cia el 1967 amb Jaime Cor­tezo, que defen­sava molts bas­cos i cata­lans inde­pen­den­tis­tes, abans de fun­dar el meu des­patx i de venir a El Pozo, a Palo­me­ras Bajas. La meva evo­lució era la de la soci­e­tat: molts sortíem dels que havien gua­nyat la guerra. Jo venia de la vida al cen­tre de Madrid en una família aco­mo­dada i aquí trobo famílies anda­lu­ses i de Cas­te­lla-la Manxa que fugen per política o per fam, i qui es diu Vla­di­miro s’ha de can­viar el nom per Blas, o qui es diu Liber­tad s’ha de pas­sar a reba­te­jar com a Espe­ranza.

I coneix tot un per­so­natge, com és el pare José María de Lla­nos.

El pare Lla­nos fa un canvi més radi­cal que el meu: ell era falan­gista i dic­ta­to­rial, i els rojos li havien matat dos ger­mans. I Franco l’envia a con­quis­tar El Pozo del Tío Rai­mundo i Valle­cas, el reducte dels rojos i de tot el pit­jor de Madrid. I en lloc de cate­quit­zar el barri, es troba que el barri el cate­quitza a ell. S’hi troba una rea­li­tat de pobresa i anal­fa­be­tisme. I ell, que havia estat con­fes­sor de Franco, es nega a rebre Franco quan el dic­ta­dor vol visi­tar el barri. Vaig tenir molta relació amb ell i amb Díaz Alegría i Gabriel Rosón, que eren els que ens dei­xa­ven les parròquies com a con­sulta quan el dret de reunió no exis­tia. L’església del pare Lla­nos era on ens tro­bem ara, i aquí la poli­cia no podia entrar-hi perquè era un regis­tre sagrat. A par­tir del 1969 del con­cor­dat ja no en fan ni cas i la poli­cia hi entrava perquè sabia que aquí ens reuníem tots. I Lla­nos em deia que estava amb mi per al que jo volgués orga­nit­zar. I es fa molt amic de la Pasi­o­na­ria i del PCE, fins al punt de voler que el pri­mer car­net del PCE lega­lit­zat fos el seu!

Hi ha mol­tes militàncies anti­fran­quis­tes, però tria la més clan­des­tina entre les clan­des­ti­nes: l’ORT, amb la lle­genda entorn del cama­rada Int­xausti, que era José San­romá, però a qui no veien mai.

La lluita con­tra la dic­ta­dura la por­tava el PCE. El 1956 surt el movi­ment estu­di­an­til, després surt el FLP i als anys sei­xanta hi comença a haver grups fora del PCE perquè a alguns ens sem­blava que era molt refor­mista i que no estava per la rup­tura i no estàvem d’acord amb la política de la Unió Soviètica en països de l’est com Txe­cos­lovàquia. I ens sem­bla que hi ha un movi­ment més interes­sant que és el xinès, ima­gini’s!: el movi­ment de la revo­lució cam­pe­rola de Mao. L’ORT sor­geix amb ide­o­lo­gia leni­nista però també mao­ista. El Par­tit dels Tre­ba­lla­dors i l’ORT havien de ser un sol grup, però ja hi havia aquest gen tant de l’esquerra que els teus són els bons i els del cos­tat et sem­blen ene­mics. Passa ara i ha pas­sat sem­pre! “Movi­ment Comu­nista” sonava mala­ment. “Par­tit dels Tre­ba­lla­dors” ja sonava millor. Però “Orga­nit­zació Revo­lu­cionària de Tre­ba­lla­dors”, com sonava! Renoi! Crèiem que la revo­lució havia de ser de les mas­ses i no amb la lluita armada. I el cama­rada Int­xausti... Jo era legal i em veien la cara, pot­ser una vegada em vaig posar caputxa i prou, però els del comitè cen­tral que no eren legals es tapa­ven del tot. Jo li veia les mans i prou. No ens coneixíem i això era bo per no poder denun­ciar: quan et por­ta­ven a la Bri­gada Político Social, on és ara la senyora Díaz Ayuso, en aquells cala­bos­sos on va morir Julián Gri­mau i on va pas­sar tanta gent, et tor­tu­ra­ven. I, si et dete­nien, el que impor­tava era que no pogues­sis dela­tar. Tenia tot­hom noms fal­sos i unes con­sig­nes.

En canvi, va ser detin­guda només una vegada i molt tard, el 1976.

L’abril del 76, en la gran mani­fes­tació dels opo­si­tors, sí. Ens van dete­nir a tots els de la capçalera. Jo vaig estar tres dies als cala­bos­sos de la Puerta del Sol i hi vaig coin­ci­dir amb Enri­que Curiel. “Paquita, et passa alguna cosa?”, em cri­dava. I jo em deia: “Calla, que encara em pas­sarà alguna cosa per culpa del pobre Enri­que...” [Riu] I d’allà passo a la presó de Yeserías, plena de dones polítiques. La repressió dels setanta va ser molt dura. Parlàvem abans del cama­rada Int­xausti... San­ti­ago Car­ri­llo entra clan­des­ti­na­ment al país i amb la per­ruca ja el 1977.

Com eren aquells judi­cis al Tri­bu­nal d’Ordre Públic (TOP)?

Sovint eren cau­ses per fulls con­vo­cant el dret a la vaga, res vio­lent... El pri­mer des­patx labo­ra­lista que es va crear va ser el meu, el de Lista. Hi havia des­pat­xos com el de María Luisa Suárez, però era més gene­ra­lista. Sor­geix el meu de Lista, després Españoleto, després el d’Atocha amb Manu­ela Car­mena ja labo­ra­lis­tes. El des­patx pres­tava atenció jurídica i con­tra l’aco­mi­a­da­ment i de defensa de la vaga, que era il·legal. Davant el TOP hi defensàvem tre­ba­lla­dors i altres casos. Soc la ter­cera de la llista en defen­ses davant del TOP: hi ha el català Josep Solé Bar­berà, Cris­tina Almeida i després jo. El TOP era un tri­bu­nal repres­sor i tots els judi­cis eren polítics. Jo por­tava casos de tre­ba­lla­dors de Pegaso, Stan­dard, Mar­coni... I el tri­bu­nal ens conei­xia perquè érem sem­pre els matei­xos i tu volies defen­sar els teus. Fins i tot un dia ens vam plan­tar i vam fer una vaga davant el TOP.

I viu el procés 1.001 a la cúpula de CCOO amb Mar­ce­lino Camacho entre altres. Allà hi defensa Miguel Ángel Zamora Antón i en ple judici reben una nota d’última hora: Car­rero Blanco, assas­si­nat.

Els dema­na­ven vint anys per una reunió i ser fun­da­dors de CCOO. La defensa era molt difícil: què al·lega­ves?, què no? Però estàvem tan iden­ti­fi­cats amb els nos­tres cli­ents... El PCE va inten­tar que jo no hi fos, per la riva­li­tat amb l’ORT; pre­fe­ria que hi hagués el des­patx de Felipe González. Però al final es va fer una defensa en què Jaime Sar­to­rius va incloure totes les ide­o­lo­gies i jo hi vaig entrar. Hi havia des de José María Gil-Robles, que venia de la CEDA, al demo­cra­ta­cristià Ruiz-Giménez, l’andalús Adolfo Cuéllar... Tots havien estat pro­fes­sors nos­tres i allà hi havia només dues noies molt joves, Almeida i jo. I en ple judici ens pas­sen una nota, i tots l’anem pas­sant sense lle­gir-la fins que arriba als pri­mers de la fila, Gil-Robles i Ruiz-Giménez, que la por­ten al pre­si­dent del tri­bu­nal, Fran­cisco Mateu, i aquest queda pàl·lid. Suspèn el judici i tots que­dem per­ple­xos però de seguida amb por pels pro­ces­sats, que havien de tor­nar als cala­bos­sos de Sale­sas. I els advo­cats fran­quis­tes es van enva­len­tir apos­tant per matar-los, i Gil-Robles i Ruiz-Giménez hi van sor­tir al pas i ens van impo­sar la uni­tat en defensa dels pro­ces­sats. Els car­rers van que­dar buits, hi havia un pànic espantós. Però quan vaig pas­sar més por va ser amb les últi­mes exe­cu­ci­ons del 1975: allò era el ter­ror. Tenia molta relació amb Magda Ora­nich, amb els bas­cos Juan Mari Bandrés i Miguel Cas­tells. Aquí ja no hi havia mani­fes­ta­ci­ons com pel cas 1.001.

Era advo­cada com Manu­ela Car­mena i Cris­tina Almeida, però a l’època es debat si s’ha de defen­sar els acu­sats de ter­ro­risme per a qui es dema­nen penes de mort. Almeida s’hi nega, Car­mena es nega a defen­sar fins i tot una amiga, Eva Forest. Paquita, però, accepta els casos.

Més que una decisió per­so­nal, era que el PCE no volia que se l’associés a la lluita armada, i per això no va voler ser defensa en les últi­mes exe­cu­ci­ons. L’ORT també ens ho havia sug­ge­rit, però jo tenia molt clar que estàvem en con­tra de la pena de mort, no podíem accep­tar-la. És que podien exe­cu­tar-los! Calia defen­sar-los! Si ens acu­sa­ven del que fos o ens podia pas­sar no sé què, doncs què s’havia de fer...? Tota la defensa del judici s’orga­nitza a Lista, allà ens tro­bem tots, inclo­sos els advo­cats mili­tars que ens posa­ven de suplents. I aque­lles hores ter­ri­bles de les exe­cu­ci­ons les passo al des­patx de Lista amb les famílies de José Hum­berto Baena i de José Luis Sánchez Bravo. “Però aquí no es mou ningú, no veig res pel meu fill!”, em deia la mare de Sánchez Bravo tor­nant d’El Goloso. La premsa inter­na­ci­o­nal sí que es mou, con­tac­tem amb Olof Palme i ell surt a donar la cara al car­rer amb una guar­di­ola en aque­lla foto­gra­fia icònica. Però Ruiz-Giménez truca al papa i el papa truca a Franco... i Franco es nega a posar-se al telèfon. A Bur­gos fa cas al papa, aquí ja no.

Si l’assas­si­nat d’Enri­que Ruano el 1969 ja és dur, els crims al des­patx del car­rer d’Atocha encara la toquen més de prop.

El cas de Ruano em va impres­si­o­nar i em va mar­car molt. I el judici d’Atocha no el vaig voler por­tar ni en vaig voler lle­gir el sumari. Va ser un cop. Havia estat el cap de set­mana amb el meu germà Fran­cisco Javier i amb la meva cunyada, Dolo­res González Ruiz; conei­xia Luis Javier Bena­vi­des i els altres. Hi perdo el germà petit i la cunyada se salva de mira­cle perquè la bala li tra­vessa el coll per les cor­des vocals. Dolo­res va anar molt temps pel car­rer amb pànic de cre­uar-se amb els assas­sins, i quan va veure a la tele Juan Fernández Cerdá va que­dar petri­fi­cada: l’havia reco­ne­gut. El meu germà em va mar­car; tot i la riva­li­tat del PCE i l’ORT, no era gens dogmàtic. Una de les últi­mes con­ver­ses va ser: “I ara què? Què fareu amb el des­patx si ara ja ens lega­lit­za­ran a tots?” Atocha passa el 24 de gener del 1977 i la mani­fes­tació de l’enter­ra­ment i que el PCE demostrés que l’orga­nit­zava pacífica­ment va ser fona­men­tal perquè Suárez lega­litzés el PCE per Set­mana Santa. Com que jo ja era política en actiu, vaig voler pen­sar que la mort havia val­gut per fer un pas cap a la democràcia, però no hi ha res que et tre­gui el dolor. La meva cunyada ho viu també amb el dolor de pen­sar “Ara que perdo Javier i tinc la vida des­tros­sada, tot es lega­litza.”

Li ha dol­gut l’epi­sodi de l’assassí Car­los García Juliá sent extra­dit per aca­bar en mans de la justícia espa­nyola i en lli­ber­tat poc després, el novem­bre del 2020?

Uf! Jo he pre­fe­rit no veure ni la cara del per­so­natge. Ni ell ni cap dels assas­sins se n’han pene­dit mai i, encara més, van menys­te­nir les vícti­mes. Els qua­tre ferits eren al tri­bu­nal i esta­ven envol­tats de fei­xis­tes, perquè allò encara era el TOP. I a aquest ja el van dei­xar esca­par... Un hor­ror, tot.

Sovint ha dit que car­rega “una mot­xi­lla de pedres” i una és el cas del seu fill.

És que no hau­ria d’haver mort. Ell estava superant l’anorèxia i va tenir un coma diabètic i va caure al metro. I els tre­ba­lla­dors del metro de Madrid el van aga­far i el van dei­xar tirat a la porta de l’estació per la seva apa­rença i con­si­de­rant-lo un sen­se­sos­tre o un dro­go­ad­dicte o un malalt de sida, com es va dir al judici. Per això cada vegada que veig algú asse­gut m’hi acosto i li pre­gunto si li passa res. “No, senyora, deixi’m en pau, que estic aquí bevent!”, em diuen a vega­des. Al judici es van repro­duir les cin­tes i eren un hor­ror d’inhu­ma­ni­tat. La pèrdua d’un fill no la superes mai, però si a més a més és en unes cir­cumstàncies en què saps que només donant-li un terròs de sucre i por­tant-lo a l’hos­pi­tal s’hau­ria sal­vat... Si jo caic al car­rer, segur que se m’acosta algú. Però si és un jove prim i de cabell llarg... I lla­vors el tema de la sida era molt viu. El cas del meu fill Javier va ser­vir durant un temps perquè la gent es cons­ci­enciés que si veus algú mala­ment no et fiïs de l’aspecte físic. Ara ja no sé si és una lliçó que s’ha obli­dat.

El 1982 rep una oferta del PSOE per anar a les llis­tes, però hi posa pegues.

Em pre­sento amb l’ORT a les pri­me­res elec­ci­ons a Madrid i allò va ser un xoc per a molta gent que em conei­xia i sobre­tot per a com­pa­nyes del col·legi Nos­tra Senyora de Loreto: que aque­lla niña bien, que al fune­ral del pare hi va tenir Muñoz Gran­des pre­si­dint-lo, es pre­sentés amb la sigla ORT... Però no hi vaig entrar i em vaig que­dar al des­patx. I el 1982 el PSOE s’obre a l’esquerra i a la dreta i a mi m’ofe­reix anar al lloc 16 i a Fernández Ordóñez al 6. I allò em sem­bla fatal. Si s’obrien a dreta i a esquerra, ell i jo no havíem d’anar tan dis­tan­ci­ats. I després entro com a dipu­tada i sena­dora del 1983 al 1994 i euro­di­pu­tada del 1994 al 2004. I en un moment del 1987 Car­men Romero ens diu que bara­llar-se per la presència de les dones està molt bé però que si no hi mili­tem i llui­tem des de dins, res a fer, i lla­vors sí que hi entrem.

I el diari ‘El País’ els dedica una cèlebre por­tada amb una foto­gra­fia al cos­tat de Bene­gas titu­lada “Las chi­cas de Txiki”. De femi­nis­tes com vostè ja n’hi havia, però els titu­lars mas­clis­tes eren els que eren.

Una lluitadora davant Franco, el TOP i la vida

Als 77 anys, Paquita Sauquillo continua sent una lluitadora fidel a una biografia de combat. Antifranquista, defensora davant el TOP i fundadora del primer despatx laboralista, als crims del d’Atocha hi va perdre el seu germà, Francisco Javier. Era el primer de molts cops, entre ells la pèrdua d’un fill, que tot i el dolor no li esborren el somriure i la hiperactivitat.

Aque­lla foto amb el titu­lar aquell se’ns va posar fatal! No érem ni las chi­cas de Txiki ni de ningú! Teníem la nos­tra pròpia per­so­na­li­tat! Dins el PSOE hi havia ja molta lluita femi­nista, des de l’anti­fran­quisme. Havíem mun­tat amb Car­lota Bus­telo i altres la pri­mera lli­bre­ria femi­nista a Madrid, on es venien per pri­mera vegada els lli­bres de les dones. Les femi­nis­tes ja portàvem molt de temps, una altra cosa és el ritme del canvi de la soci­e­tat... Un titu­lar així avui seria impen­sa­ble. Però segueix havent-hi mas­clisme, violència mas­clista... Pensi que quan jo arribo al Senat, el 1983, les dones érem el 6%, no arribàvem ni a dotze dones. I ara hi ha pre­si­denta del Senat, qua­tre vice­pre­si­den­tes del govern, dones minis­tres... Però els avenços s’han acon­se­guit amb molta lluita.

Car­mena li encar­rega com a alcal­dessa ser comis­si­o­nada per la Memòria per refer els noms dels car­rers fran­quis­tes.

És que seguir tenint un car­rer de Millán Astray, i molts altres, era... Però hi havia els noms dels car­rers i molt més: l’edi­fici on hi ha la seu de la pre­sidència de la Comu­ni­tat de Madrid, a Sol, va ser la Real Casa de Cor­reos i va ser la Bri­gada Político Social. La pri­mera vegada que vaig anar a una cele­bració del 2 de maig a Sol, jo recor­dava els cala­bos­sos, recor­dava tots els que hi havien pas­sat. Hi hauríem d’haver fet una sim­bo­lo­gia: a Sol hi hau­ria d’haver un reco­nei­xe­ment dient que això va ser la Bri­gada Político Social i que una placa ho expliqués i que un calabós es con­servés expli­cant el que va ser i que aquí hi van morir aquest i aquest. I el 1983 no ho vam valo­rar prou i vam errar, estàvem més pre­o­cu­pats per fer coses que per recor­dar, i la pre­o­cu­pació per la memòria s’ha des­per­tat el 2000, quan ja gover­nava la dreta. Ho he inten­tat com a comis­si­o­nada i no m’han fet ni cas. Hem can­viat alguns car­rers i alguns ara estan recor­re­guts als tri­bu­nals.

On és avui aquell Madrid anti­fran­quista i el de la Movida? Des d’Espe­ranza Aguirre, el 2003, fins ara, amb Isa­bel Díaz Ayuso... Per què Madrid és ara tant de dre­tes?

És cert, és molt de dre­tes! I Madrid va ser l’última ciu­tat que va resis­tir en la Guerra Civil! És una res­pon­sa­bi­li­tat del PSOE i del PCE de no rei­vin­di­car el que va ser, i quan es des­perta la neces­si­tat de la memòria històrica, el 2000, ja hi governa la dreta. Només hem tin­gut l’etapa de Manu­ela Car­mena i prou. Raons? Aquí hi ha moltíssim fun­ci­o­nari, moltíssi­mes empre­ses esta­tals i una classe econòmica potent. Hem can­viat tots els bar­ris i hem can­viat la feso­mia de la ciu­tat però no hem can­viat la ide­o­lo­gia de la ciu­tat, no l’hem man­tin­gut a través de l’edu­cació i de rei­vin­di­car la memòria. Quan Espe­ranza Aguirre no gua­nya les elec­ci­ons però arriba al poder pel tamayazo del 2003 amb la com­pra de trànsfu­gues, el PP sí que fa tota una filo­so­fia d’edu­cació que no havia fet l’esquerra. I, sí, la soci­e­tat madri­le­nya és molt de dre­tes. Allò dels des­ca­mi­saos que dèiem nosal­tres, ja no hi ha des­ca­mi­saos! Hi ha més diferències soci­als que mai, més gent que ho passa mala­ment i que no n’és cons­ci­ent de la situ­ació per un tema d’edu­cació i de no haver expli­cat què va pas­sar aquí. Ara diuen les enques­tes que estem empa­tats l’esquerra i la dreta: és molt gros que esti­guem empa­tats! No és un pro­blema d’una dreta nor­mal, és una dreta naci­o­na­lista que en moments rei­vin­dica la ide­o­lo­gia fei­xista, i un cert naci­o­na­lisme madri­leny... Tenir naci­o­na­lisme madri­leny és el súmmum! Si Madrid era el con­trari, la cos­mo­po­lita on ningú és estran­ger! En certs bar­ris jo ja em tro­bava que els havia de dir: «Però si jo m’he bara­llat per tots vostès i ara em trobo que voten un altre!» I Ayuso diu ara «Comu­nisme o lli­ber­tat» i no veus que ningú entri a reba­tre-ho. Vaig tenir la sort de veure com el 1983 es mun­tava la Comu­ni­tat de Madrid. I alguns errors vam come­tre, per exem­ple, l’himne, que no coneix ningú. Tenim la ban­dera amb el signe de les estre­lles, que sem­bla xinès. Hi havia la idea de crear la Comu­ni­tat de Madrid. No podia ser molt dife­rent perquè no teníem llen­gua pròpia, però també teníem carac­terísti­ques pròpies i diferències entre nord i sud i est i oest. Fer els bar­ris nous, erra­di­car les bar­ra­ques... Teníem molta il·lusió en tot. Cata­lu­nya tenia la seva història antiga, però Madrid no la tenia.

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada