Benvolguts,
A l’Avui han sortit en dies successius dos curts articles (1 i 2) explicant l’asfíxia financera que pateix Catalunya, que he refós en un de sol i he arranjat adequadament per fer-ho més entenedor. També ha sortit un darrer article comparant les xifres del País Basc, país que té Concert Econòmic amb Espanya, i les de Catalunya que no en té. Aquestes dades ja havien sortit en el llibret del CCN, moltes vegades esmentat, però ara té l’encert d’usar valors actualitzats del pressupost del 2011. És una explicació molt assequible. Llegiu-vos-ho amb tranquil·litat...
L'asfíxia financera de Catalunya.
Emili Valdero. Doctor en economia i professor de la UB -
“Les comunitats autònomes de règim comú són aquelles que no recapten directament ni regulen ni inspeccionen els impostos que paguen els seus ciutadans. Els ingressos que alimenten els pressupostos d'aquestes comunitats provenen, fonamentalment, de la participació en una part de la recaptació d'una cistella d'impostos estatals, que s'anomenen tributs cedits. Catalunya és una comunitat de règim comú, i en els pressupostos que enguany ha presentat el govern d'Artur Mas, el total d'ingressos de la Generalitat procedents d'impostos són de 17.391 milions d'euros.
Cal assenyalar, però, que l'any 2011 els catalans pagarem, aproximadament, cap a 60.000 milions d'euros d'impostos.
La major part de la recaptació prové de les cotitzacions a la seguretat social, amb uns 21.500 milions d'euros, seguida de l'IRPF, amb 16.500 milions, l'IVA, amb 9.500 milions, l'impost de societats, amb 4.500 milions, els impostos sobre consums especials –begudes alcohòliques, tabac, combustibles, electricitat i matriculació de vehicles–, amb cap a 6.000 milions, i altres impostos menors –com l'impost sobre successions i donacions, l'impost sobre transmissions patrimonials, l'impost sobre actes jurídics documentats i la taxa sobre el joc–, amb uns 2.000 milions d'euros.
Només cal fer un simple càlcul per adonar-nos que els 17.391 milions d'euros d'ingressos tributaris del pressupost de la Generalitat equivalen a un ridícul 29% dels 60.000 milions d'euros que els catalans paguem d'impostos. La conclusió és esgarrifosa: de cada 100 euros anuals que paguem d'impostos, només 29 retornen a Catalunya i 71 se'ls queda l'Estat espanyol.
Aquesta situació és insostenible, provoca una necessitat creixent d'endeutament de la Generalitat i fa inviable un estat del benestar amb unes mínimes prestacions de serveis públics.
Així doncs, en els pressupostos de la Generalitat del 2011 aprovats pel Parlament, només hi ha consignats 17.391 milions d'euros com a ingressos provinents de la recaptació d'impostos, del total de 60.000 milions que paguem els catalans (29%).
Aquests diners provenen en part del que la Generalitat recapta directament (un 3,3%):
· 100% de les recaptacions de l'impost sobre successions i donacions + 100% de l'impost sobre transmissions patrimonials + 100% de l'impost sobre actes jurídics documentats i la taxa del joc (2.000 equivalent a 3,3%)
I en part del que l’Estat li abona o sigui impostos cedits (un 25,7%)
· 50% de la recaptació de l'IVA (50% de 9.500 o sigui 4.750, equivalent al 7,81%)
· 50% de la recaptació de l'IRPF (50% de 16.500 o sigui 8.250 equivalent al 13,75%)
· 58% de la recaptació dels impostos especials (tabac, alcohol i hidrocarburs) (58% de 6.000 o sigui 3.480, equivalent a 5,8% )
La Generalitat només recapta directament un 3,3% dels impostos que paguem els catalans. L'Estat espanyol recapta, legisla i inspecciona el 96,7% de la recaptació impositiva de Catalunya i se'n queda el 71%. Les conseqüències directes d'aquesta situació són clares:
1) un espoli fiscal d'uns 20.000 milions d'euros anuals –xifra que equival a gairebé el 10% del producte interior brut de Catalunya;
2) una insuficiència crònica de recursos per part de la Generalitat per poder fer front a les despeses socials bàsiques, cosa que obliga a fer terribles retallades en la despesa pública;
3) un fre a la recuperació econòmica i a la sortida de la crisi;
4) un endeutament creixent de la Generalitat,
5) una reducció en el nivell de vida dels catalans.
L'única sortida possible a aquesta situació és que la Generalitat recapti i tingui capacitat normativa sobre tots els impostos que es paguen a Catalunya. En la meva opinió, això només serà possible si tenim un estat propi.”
Emili Valdero. Doctor en economia i professor de la UB –
El pressupost del govern basc pel 2011 és de 10.567 milions d'euros, dels quals 10.235 milions són de despesa no financera i la resta són els diners destinats al retorn de deute públic i al pagament d'interessos. Aquests 10.235 milions de despesa no financera equivalen a una despesa pública de 4.654 euros per habitant.
La despesa pública no financera a Euskadi el 2010 va ser de 10.099 milions d'euros, cosa que significa que enguany, el govern Basc ha incrementat la part del pressupost no destinada a pagar deutes un 1,3% respecte del 2010. En canvi, el pressupost del 2011 de la Generalitat de Catalunya preveu una despesa no financera de 26.659 milions d'euros, xifra que significa una reducció del 10% respecte del pressupost del 2010 i que representa una despesa pública de 3.538 euros per habitant, un 24% menys que al País Basc. En comparar els dos pressupostos, també destaca el fet que, al País Basc, les inversions del 2011 augmenten un 2,7% respecte de les de l'any anterior, mentre que a Catalunya hi ha pressupostada una reducció de la inversió pública del 42,4% respecte del 2010.
Els tres aspectes principals que es desprenen de l'anàlisi anterior són: 1) els bascos tenen un increment de la despesa no financera de l'1,3%, mentre que per als catalans hi ha una retallada del 10% que afecta els serveis públics bàsics; 2) el govern basc gasta 1.116 euros més per habitant que la Generalitat, cosa que permet mantenir la despesa social i el nivell de vida de les famílies basques, i 3) el govern basc té capacitat per incrementar la inversió pública i reactivar la seva economia i, en canvi, la Generalitat ha hagut de reduir gairebé a la meitat les inversions.
La conclusió és clara: o recaptem els nostres impostos o anem a l'empobriment col·lectiu.
Joan A. Forès
Reflexions
