Benvolguts,
Ara que el PP ataca, com sempre, per tots els fronts, i que insisteix i burxa en la ferida sobre el que ells en diuen Ambaixades, crec que val la pena de fixar-se en els dos articles que en Carod, impulsor en el temps del tripartit de les oficines comercials a l’estranger, ha escrit darrerament a l’Avui sobre el tema.
Amb números a la ma, en Carod, que no és un sant de la meva devoció, explica què es va fer en temps del tripartit, que tampoc era un sant de la meva devoció i i perquè es va fer i què s’està desfent amb el govern Mas, que tampoc no és un sant de la meva devoció! Crec que queda clar que és un altre acte de genocidi i d’homogeneïtzació intolerable. Però el govern Mas, no fa res i continua acceptant els “suggeriments” del PP, que en aquests moments ja els tenen la mida presa!
Ambaixades (I). 8 de gener
Les tropas nacionales, els seus mitjans de comunicació, els articulistes a sou i l'ajut de l'avantguarda espanyola d'aquí, estan aconseguint els seus darrers objetivos militares: posar fi a l'arquitectura institucional exterior, bastida del 2007 al 2010. Els arguments per desballestar tot el construït per donar visibilitat internacional a Catalunya (economia, cultura i personalitat nacional), de forma institucional, són diversos. A més de la crisi, es diu que com que Espanya té representació exterior, és sobrer que en tingui Catalunya, per no duplicar esforços. La fal·làcia és colossal. Justament, en temps de crisi, és quan cal sortir per fer-se conèixer i no esperar que de fora vindran a interessar-se, espontàniament, pels nostres atractius: productes, serveis, paisatge, cultura, llengua, iniciativa empresarial, possibilitats de negoci i inversió, societat de valors, etc.
S'ha constatat que l'activitat econòmica és 14 punts superior en aquells països on els governs tenen representació que no pas on no en tenen cap. Espanya ho ha entès tan bé que, els darrers anys, ha obert una vintena d'ambaixades noves en diferents punts, àdhuc en llocs on gairebé no hi ha súbdits espanyols, ambaixades que també paguem els catalans. Quan van mal dades, doncs, no es tracta de tancar-se a casa, sinó d'obrir-se a fora. És d'il·lusos creure que Espanya ja ens representa i dóna una imatge d'estat plurinacional i plurilingüístic, sinó ben al contrari. La imatge és uniforme i monolítica: una llengua, una cultura, una nació. Només cal entrar a la residència oficial de qualsevol ambaixador per veure quina mena de llibres, i en quina llengua, tenen als seus prestatges.
Amb el que costava la Maison de la Catalogne a París en vam tenir prou per pagar les delegacions de Catalunya a París, Berlín, Londres i una part de la de Nova York. Més endavant va obrir-se Argentina, l'estat del món amb més catalans després de França, i amb responsabilitat sobre Xile, Uruguai, Paraguai i Brasil, un dels mercats més emergents. Ara el govern català, cedint a les pressions del PP, ha tancat Buenos Aires. Al capdavant de cada delegació, on s'aplegaven les diferents oficines existents (Llull, Acc1ó, Turisme, ICIC, etc), hi havia un delegat i un adjunt. I punt. Això eren les delegacions. El delegat tenia –ara se li ha tret– una funció política, institucional, de representació de Catalunya davant les autoritats del país i el cos diplomàtic acreditat a cada indret, directament, sense filtres ni dependències de ningú que no fos la Generalitat, per defensar millor els nostres interessos econòmics, culturals i polítics.
No hi fa res que Extremadura tingui una magnífica –i lògica– seu a Lisboa, o que Múrcia fos a Nova York abans que la delegació catalana. Elles no són un problema per a l'Espanya uniforme i que xucla de l'esforç fiscal català. Nosaltres, sí. I més quan els delegats ja tenien valuosíssims contactes amb el govern de cada país, els parlaments, els partits, les universitats, els mitjans de comunicació, les organitzacions empresarials, sense oblidar les relacions fluides amb els ambaixadors dels diferents estats i la familiarització amb l'activitat diplomàtica. En quatre anys, vam signar 178 acords internacionals, som l'únic govern d'un país no sobirà que té una desena llarga de convenis signats amb l'ONU i hem pogut parlar diferenciadament en reunions internacionals. La reacció de la reacció era esperable. El que no ho hauria d'haver estat és la de la Generalitat, desmuntant una obra començada, imprescindible per a un país que figura que ha de fer una transició nacional. La marxa enrere ja apareix com a incomprensible davant els interlocutors internacionals que s'havia aconseguit d'obtenir i ens torna al nivell d'allò que no volem ser: unes províncies més d'Espanya.
Ambaixades (i II). 22 de gener
Part del creixement del Brasil rau en l'acció exterior: viatges del president i govern, missions comercials, obertura d'ambaixades, presència en organismes multilaterals i en l'escena internacional. És una de les economies emergents amb millors perspectives, amb una política exterior habitual arreu, llevat de Catalunya que, a criteri del PP, no li cal perquè ja la fa Espanya. El problema és que el govern català els segueix la petja i els fa cas com un cadellet dòcil, cedint al xantatge pressupostari del partit del difunt Fraga. El PP fa veure que l'acció internacional de la Generalitat és cara i innecessària. Només els que encara són a la figuera poden empassar-se la guatlla que s'oposen a una política internacional catalana perquè és una despesa important. Han identificat què era clau en un procés de sobirania i hi han disparat en contra. Els molesta que Catalunya sigui al món, directament, sense dependre ni passar per Espanya, no pas pel que costa, sinó pel que representa. Algunes ànimes càndides encara no ho han entès.
Espanya té ambaixades fins en països amb només unes desenes d'espanyols residents. Això vol dir edifici d'ambaixada i residència d'ambaixador (239), divisió consular (178), funcionaris (9.125), vehicles, servei, cuina, seguretat, institut Cervantes, etc., el cost dels quals no és gratuït i nosaltres també el sostenim. Per exemple: mobles de la cancelleria espanyola a Nairobi, 105.600 euros; mobles i decoració de l'ambaixada a Niamey, 159,988,73; mobles del consolat a Nova York, 259.530,88; jocs de taula i coberteria, 270.000; vaixelles, 132.000; serveis de taula, 300.000; banderes, mastelers i pedestals, 150.000; insígnies i condecoracions, 200.000; ampliació del menjador de la residència de l'ambaixador a Jamaica, 179.666,40; mobles i projecte de decoració de la residència a Guinea Bissau, 102.080, etc. Sobre això, el PP no bada boca, és clar. L'Institut Ramon Llull, al qual l'Estat espanyol no aporta res, no té edificis enlloc. El Cervantes en té 74 al món per a l'ensenyament de l'espanyol: edificis magnífics, sovint emblemàtics, en indrets cèntrics i ben comunicats. Tot i que el 21% d'aquests edificis el paguem també des de Catalunya, l'ensenyament del català hi té una presència insignificant. Però nosaltres a la nostra: pagar i callar, mentre anem entomant.
A França, Espanya hi té tres ambaixades: davant l' OCDE, la Unesco i la República. Aquesta darrera té, només a París, més de 200 funcionaris, sense comptar els consolats i viceconsolats. La delegació general del Quebec n'hi té 84 i Catalunya no arriba a la vintena, tot i ser l'estat on hi ha Catalunya Nord, la seu de la Unesco, l'indret on resideixen més catalans del món després d'aquí i el fet que el 20% de la nostra economia es relacioni amb països de llengua francesa. Espanya ens representa tant que, si no hagués estat per la nostra delegació parisenca, els quatre bombers de la Generalitat presos per etarres encara serien a la garjola i l'ambaixada del regne continuaria pesant figues. O, difícilment, sense els contactes del delegat a la Gran Bretanya, una important empresa catalana no hauria assumit un servei d'envergadura a Escòcia. Un cònsol espanyol comentava angoixat que la minyona de la residència li havia plegat, sort, però, que la cuinera i el xofer continuaven... Els nostres delegats viuen en apartaments que es paguen ells de la seva butxaca i viatgen amb metro. “Què és el primer que he de fer?”, em va preguntar un delegat en nomenar-lo. “En dos mesos has d'haver repartit mil targetes de visita, perquè se sàpiga que existim”, vaig dir-li. Com va ser norma a totes les delegacions, en obrir la de l'Argentina, ara tancada, no hi havia altra bandera al balcó que la catalana, ben alta, ben dreta i ben sola. Un dia hi tornarà a ser.
Joan A. Forès
Reflexions
