Avui comentarem l’article d’en Lluís Martínez
a l’Avui, referit als nervis dels nacionalistes espanyols a Madrid que
es temen una invasió d’estelades i ikurrinyes pels carrers de la Villa y Corte,
en la final de la Copa del Rey. Diu l’articulista que: Es temen una autèntica xiuladissa i crits
contra l'himne nacional.
Jo sempre he tingut una aversió immensa a la bandera
espanyola i a l’himne nacional d’Espanya o Marcha Real. I el meu raonament
sempre ha sigut idèntic al de l’articulista: Eren la bandera i l’himne dels franquistes
guanyadors de la guerra del 36-39 contra Catalunya, i nosaltres havíem perdut
la guerra.
I és cert com diu l’articulista, que aquesta aversió
va néixer i es va anar congriant a partir del moment que l’exèrcit feixista va
entrar a Barcelona. L’exèrcit feixista era el del Franco i del Millan Astray i
del Yagüe, reforçat amb el moros del Rif enquadrats en els Regulares, i la
Legió de la cabra, i els requetés, , i els falangistes i el Dionisio Ridruejo i
l’espoli sistemàtic del nostre patrimoni cultural, afegint-hi la Legió Condor,
l’aviació i la marina italiana i el Papa que beneïa els avions que ens venien a
bombardejar, i el Pla y Deniel i la Cruzada i el bajo palio i el parte de guerra,
i la trompeta tatarí,
tí, tí que ens varen encolomar entre cap i coll durant els 25 años de paz
en iniciar-se cada migdia per la Radio Nacional el diario hablado que era continuació
del parte de
guerra.
L’exèrcit, la bandera i l’himne, a part dels
falangistes i el clero varen irrompre (segons l’encertat mot de l’articulista) a
Catalunya. Molts catalans que havíem perdut la guerra varem quedar
traumatitzats (jo tenia 2 anys però ho vaig anar vivint a mida que em vaig anar
fent gran a través de la meva família que érem rojo-separatistas i
judeo-masónicos, segons la terminologia oficial). I no ens podíem imaginar de
cap manera que la dictadura franquista duraria 40 anys! O sigui que el trauma
va produir, al menys en el meu cas, un rebuig a l’himne, la bandera, l’exèrcit,
la falange, el clero i la llengua dels opressors (hable en cristiano!). La nostra aversió,
evidentment es va eixamplar als Borbons quan el Juanca va acceptar l’entronització
de part del Franco, amb tota la simbologia i la parafernàlia heretada corresponent:
exèrcit, bandera, himne, privilegis de l’església catòlica, idioma (" Nunca fue la nuestra lengua de
imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en
castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad
libérrima el idioma de Cervantes ".
Podeu imaginar-vos com van transcórrer la meva
infància i joventut, passant gana (que no recordo haver notat excessivament), i
anant a l’escola i l’Institut vivint en un ambient corrumput, amb la imposició
de la llengua espanyola per a tot arreu (jo tenia un oncle que era mestre i me’n
feia creus que parlés en castellà a l’escola, quan a casa ningú no parlava
castellà). A l’Institut de Batxillerat cada matí en arribar et feien formar en
files, amb el braç de cadascú a l’espatlla del del davant que en iniciar una
altra relíquia del règim, el Cara al Sol, calia alçar fent el signe feixista
i cantar-ne totes les estrofes (la camisa nueva i el volveran banderas victoriosas). Cada dia,
durant tot el curs, dissabtes inclosos, durant cinc anys...
I ara el
petit article que m’ha desencadenat els records, els traumes i els odis:
Nervis
Joan
A. Forès
Reflexions
