06/02/11. Entrevista Mas-ZP

Benvolguts,

Alegria,

Avui hi ha la primera entrevista Mas-Zapatero cinc anys més tard de l’acord per retallar encara més l’estatut, pactat entre Mas i ZP a la Moncloa amb l’esperança d’en Mas que ZP l’ajudaria a ser President de la Generalitat. Però Mas, que és molt instruït no es recordava que Roma no paga els traïdors!

Ara Mas pretén que es reprenguin les negociacions pel desplegament de l’Estatut, que vol dir que ja accepta l’estatut trinxat pel TC i que vol pidolar les engrunes.

Mas no recorda que el ZP no els necessita per res...

Entre els temes a tractar els eterns traspassos pendents, que no sé quants són però Mas diu que dels 40 traspassos que es van posar sobre la taula en l’anterior legislatura només cinc es van tancar adequadament. Els reclamats actualment els ha xifrat en 29, a part de 6 traspassats anteriorment que el nou govern creu incomplets, com les Rodalies.

I amb això el ZP els tindrà entretinguts fins al final de la Legislatura.

I què es pensaven?

Aquest vespre en els Telenotícies podem imaginar els titulars:

·         Intereconomia: Lo catalane ens volen robar encara més

·         El Guerra: Ya han vuelto a por alpiste

·         ZP: Hem arribat a posar-nos d’acord en el que és fonamental. Crearem una comissió de seguiment...

·         Mas: Peix al cove, en lloc d’injectar-nos diners tenen la magnanimitat de permetre’ns endeutar-nos encara més. Al·leluia!

·         Els banquers: Ens tornarem a folrar amb noves emissions de deute de la Generalitat

·         Esquerra: Ja ho dèiem nosaltres que aquests no en sabien. Haurien de posar-nos en nòmina com a càrrecs de confiança!

·         El PSC: Viva Zapatero y la madre que lo parió.

·         El poble: Quants diners ens continuaran robant? Com està la qüestió de Rodalies? Quants metges, infermeres i mestres passaran a l’atur per no haver tingut els collons suficients per exigir el Concert Econòmic? I quants hi continuaran passant mentre no declarem la independència?

Joan A. Forès

Reflexions

07/02/11. La fal·làcia de la cohesió social

Benvolguts,

Salvador Cardús ens estudia avui a l'ARA la fal·làc ia de la cohesió social i la síndrome d’Estocolm en una Catalunya de transició cap a la independència. L’article presenta el perill de la fragmentació social i es pregunta per on passaria l’esquerda. També opina sobre l’efecte nul (o positiu) de la independència sobre els immigrants recents.

Descobreix que si fos cert que la independència fes visible la fragmentació politicosocial de Catalunya, el que s'estaria donant a entendre és que el que permet mantenir el monstre adormit és precisament la dependència política dels catalans. O, dit d'una altra manera, que a qui es carrega amb la responsabilitat de la cohesió només és a la part que renuncia als seus drets d'emancipació nacional, sotmetent-se a l'amenaça que fa l'altra part de desvetllar la bèstia i de provocar un conflicte.

Considera que no és que la independència hagi de trencar un equilibri estable, sinó que és la dependència actual la que permet que es mantingui un desequilibri permanent. Només així s'entén que sigui tan difícil fer visible l'evidència d'un espoli fiscal anual que duplica tot el dèficit pressupostari, o les brutals desigualtats de tracte entre regions espanyoles que poden fer que unes tinguin tres vegades més de funcionaris per població ocupada o tres vegades més de prestacions socials que les altres.

I acaba amb tres conclusions:

·         El perill de ruptura social per la independència, tal com es formula, no existeix. Simplement, es tracta d'una de les pors que fan possible mantenir l'abús

·         No es pot negar que un procés d'independència tindria la seva oposició i que des de fora es podria tenir la temptació d'exasperar una minoria resistent al procés democràtic que hi hauria de portar

·         Aquesta resistència no tindria necessàriament la seva més clara expressió entre catalans d'origen espanyol, sinó que sospito que seria especialment viva en catalans espanyolitzats per raons de butxaca, interès polític, sentiments, o tot alhora, i afavorida per una mena de síndrome d'Estocolm -de simpatia pel segrestador- poc o molt generalitzada.

I conclou que res de tot això ja no tindria a veure amb una amenaça a la cohesió social, en el sentit greu de l'expressió, sinó amb les possibles resistències autoritàries davant d'un procés democràtic.

Més clar, l'aigua: el que possiblement amenaça la pau social dels catalans no és la independència, sinó l'autoritarisme dels que la voldrien impedir.

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/fallacia-cohesio-social_0_422357764.html

Joan A. Forès

Reflexions

06/02/11. El model Espanya

Benvolguts,

De moment un acudit del genial Tharrats referit als temes del dia:

 

 

Avui hi ha 4 o 5 articles a l’Avui parlant d’economia. En comentarem dos.

En els apunts d’en Lluís Martínez a l’Avui:

Tòxics

Parla del 31% de fracàs escolar, el més alt de la UE, quasi el triple que a Alemanya. Del 31% de joves de l’estat que renuncien a tenir una formació mínima, i per tant ells mateixos es tanquen les portes del futur. I diu que això són els actius tòxics i no els de les caixes i els bancs.

Resulta que dos efectes col·laterals de la febre del totxo són el fracàs escolar i l’atur juvenil que arriba al més del 40% (més del doble que a la UE) i la joventut illetrada que com hem dit és del 31%. Què passarà d’aquí 20 o 30 anys amb aquest 31% de  gent madura, malcriada i acostumada a tenir de tot quan eren joves i que en aquell moment hauran de viure sota un pont perquè no es podran pagar un pis i que no podran fer altra cosa que llogar-se de camàlic si encara hi ha feina d’aquesta, que ho dubto? Aquests són els actius tòxics!

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/364567-toxics.html

Un altre suspens

Albert Segura  escriu també a l’Avui, des de Brusel·les, sobre Innovació i presenta el següent quadre:

“La UE posa mala nota a l'Estat espanyol en innovació i li adverteix que és “el camí per crear ocupació”. Brussel·les li retreu la poca inversió privada en recerca i que només superi Romania i Malta en nombre d'investigadors i doctorats.

"Brussel·les parla de “situació d'emergència” i suspèn l'economia espanyola, situant-la en la divuitena posició del seu últim rànquing de R+D+i, lluny de la mitjana comunitària i al mateix nivell que la rescatada Grècia o l'Est d'Europa. L'eurocomissària de Ciència, Máire Geoghegan-Quinn, alerta que l'Estat espanyol, que concentra una tercera part dels desocupats de la zona euro, necessita apostar per la innovació “com l'aigua per a la vida”, perquè és “el camí principal per crear ocupació”. Només Romania (que fa 4 anys no era a la UE i on el salari mitjà és de 430 euros) i Malta tenen menys investigadors i doctorats que l'Estat espanyol.

Brussel·les retreu a les empreses espanyoles que no inverteixin prou en innovació i que siguin a la cua en patents i marques registrades: si fessin més recerca pròpia abaratirien la seva producció i guanyarien competitivitat, perquè no haurien de pagar les patents nord-americanes o japoneses. Geoghegan-Quinn també denuncia la caiguda de la participació de capital risc en la innovació i la cada cop més dèbil col·laboració entre sector públic i privat. Dels 25 indicadors en què Brussel·les es basa per fer el rànquing, l'Estat espanyol només n'aprova quatre. I els seus dos únics punts forts són que té més publicacions científiques internacionals i més població amb estudis superiors que la mitjana comunitària.

Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Alemanya són a la champions de la innovació, mentre que el Regne Unit, Bèlgica, Àustria, Holanda, Irlanda, Luxemburg i França les ajuden a empènyer el carro europeu. Només Letònia, Bulgària, Lituània i Romania estan classificats en un grup pitjor que l'espanyol. En el conjunt de la UE, “el progrés de la innovació no és suficientment ràpid” per impedir que les potències emergents vagin retallant distàncies, alerta Geoghegan-Quinn.

http://www.avui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/366609-un-altre-suspens.html

L’article no necessita altra explicació.

Però el que sí que necessita explicació és el per què s’ha arribat a aquesta situació! L’estat espanyol ha estat sempre el fanalet vermell d’Europa, en coneixements, en voluntat d’acostar-se a Europa, que no coneix, i finalment en menfotisme i rabeig en la incultura.

Hi ha un fragment d’una novel·la de l’escriptor d’Oriola Hilarión Lillo Roche en la que un mestre li explica al seu deixeble “—En la España antigua el trabajo no estaba bien visto. Los nobles y los hijosdalgo consideraban cosa de villanos el trabajar, cosas del pueblo bajo. En cambio los protestantes siempre lo han considerado como muy noble para el hombre y tienen una cultura del trabajo mucho más arraigada históricamente que nosotros los católicos.

Pot ser que el substrat religiós influeixi en els resultats divergents d’Europa i d’Espanya?

Per acabar-ho d’adobar hi ha una frase famosa i trista d’Unamuno que diu “Que inventen ellos!”

Me’n vull anaaaaar!

Joan A. Forès

Reflexions

04/02/11. No en sabem o no ho volem?

Benvolguts,

Un article clarivident de Jordi Finestres. L’autor analitza les darreres revoltes pacífiques a Tunis i Egipte, amb les manifestacions que han portat al carrer i compara els percentatges d’aquestes manifestacions i els resultats obtinguts i la manifestació del 10J i el resultat obtingut. És un article que ens fa pensar en la nostra pobra i dissortada terra, menada pels nostres pobres i dissortats polítics elegits pels nostres pobres i dissortats ciutadans.

“Egipte. I abans Tunísia i ben aviat un altre país de la zona. La gent surt al carrer, hi té tot el dret perquè les coses no rutllen, la pressió mediàtica i diplomàtica internacional pressiona –per interès, no amb el cor-, els governs d’aquests països cauen i les coses comencen a canviar. D’això se’n diu revolució ciutadana. O revolució.

Catalunya. Al Caire han sortit milers de persones, diuen les agències que un 1,8% de la població d’un país amb 80 milions d’habitants. A Catalunya, un petit país del sud d’Europa, fa uns mesos va sortir al carrer un 18% de la població, d’uns 8 milions de persones. I quines en van ser les conseqüències? Els partits polítics mirant cap a un altre costat, el veí espanyol atacant més que mai i la comunitat internacional ignorant per complert l’esdeveniment.

Preguntes. La ciutadania d’Egipte i de Tunísia ha dit ben alt i ben clar que no confia en els seus governants, incapaços ja no de solucionar els problemes de la gent sinó d’empitjorar-los. A Catalunya, el passat 10 de juliol un bon percentatge de la població també vam dir prou. I també ho vam dir als nostres governants. Vam cridar, i molt, per la independència, però penso que gairebé ningú no ens va escoltar. És que no en sabem prou a l’hora de fer-nos escoltar i respectar? No tenim prou poder perquè la nostra crida arribi al món? No tenim mitjans de comunicació prou forts per vehicular el missatge?

La resposta és, tristament, no. No ens en sortirem fins que la proclama del carrer esdevingui vot independentista i fins que els grans mitjans de comunicació, sobretot els públics, no actuïn amb més valentia a l’hora de diagnosticar sense embuts que el problema de tot plegat és que si no ens independitzem d’Espanya no ens en sortirem mai. I això quan passarà? El dia que diguem que ja n’hi ha prou, però ho diguem de veritat. Cridant o enfadant-nos més? No, senzillament exigint als nostres parlamentaris que defensin Catalunya. I si no ho fan, com a Tunísia o a Egipte, que se’n vagin i que s’enduguin els dubtes i les metàfores a la maleta. Però el més bo és que, a diferència d’Egipte i Tunísia, no ens cal estar dies al carrer, la nostra revolució només passa per una simple acció individual i democràtica: votar per una Catalunya lliure.”

http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/no-en-sabem-o-no-ho-volem

Joan A. Forès

Reflexions

04/02/11. Neix la Fundació Catalunya Estat

Benvolguts,

Avui la notícia més interessant no és d’esports encara que TV3 hagi engegat un canal d’esports non-stop o que el Juanca hagi nomenat Marquès a Vicente del Bosque.

La notícia més interessant és la presentació de la Fundació Catalunya Estat, que prové de l’escissió del CCN del qual hem parlat molt en les meves Reflexions. I no és només això sinó que a partir de l’esperit del CCN la Fundació amplia els objectius i proposa un fons de finançament per empreses catalanes que pot moure quantitats de fins a cent milions d’euros. Se suposa que aquesta fundació actualitzarà el llibre escrit pels autors Jaume Vallcorba (President del Patronat de la Fundació Catalunya Estat) i Joan Canadell que va editar el CCN i que ha tingut una molt bona acollida en els cercles de negocis i independentistes catalans:

Neix la Fundació Catalunya Estat per servir l'independentisme des del món de l'empresa

Convèncer per vèncer. Aquesta és la filosofia amb què neix la Fundació Catalunya Estat, una entitat independentista que es va presentar ahir i que vol estendre els beneficis de la independència. Alguns dels seus integrants provenen del Cercle Català de Negocis (CCN), que abans de les eleccions va viure una greu crisi interna després que l'entitat es dividís entre simpatitzants de Reagrupament i Solidaritat.

Catalunya Estat vol arrossegar el màxim d'empresaris que creuen en un país independent i també es presenta amb un reclam llaminer sota el braç: un fons de finançament per a empreses catalanes que pot moure quantitats de fins a cent milions d'euros. Un grup d'apoderats estrangers hi han invertit perquè creuen en les potencialitats de Catalunya i la fundació actuarà de mitjancera per cedir els diners. Parlant clar i català, serà una fórmula semblant a la de les entitats financeres.

“En un moment en què els bancs han tancat l'aixeta del crèdit, nosaltres podrem oferir aquest servei”, explicava ahir
el president del patronat, Jaume Vallcorba, exdirigent del CCN. Les plusvàlues que generin els diners seran per als
inversors i una part també servirà per sufragar les despeses de Catalunya Estat per fer campanyes sobiranistes.

El repte és gran, tot i que els promotors no han detallat ni la quantitat de diners que tindran –mantenen que encara els falta signar el contracte definitiu– ni qui són els inversors.

Centenars de persones van assistir ahir a la presentació de la fundació a Barcelona i s'hi van poder veure dirigents d'Esquerra i Solidaritat.

http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/365887-economia-al-servei-de-la-independencia.html

Joan A. Forès

Reflexions

04/02/11. Jo provoco el caos i utilitzo la coartada. El caos són ells.

Benvolguts,

Avui analitzem 3 notícies o articles diferents, sobre temes diferents i ambients diferents i hi busquem les semblances, que hi són!

Dins de l’article Jo desconfio de Carles Capdevila a l’ARA del 19 de gener hi trobem la sentència: “Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.”

Veiem-ne dos corolaris:

·         A l’ARA d’avui hi ha un interessant article també de Carles Capdevila de títol Jo provoco el caos i utilitzo la coartada

·         En l’article d’Albert Castellví a l’ARA sobre Rafael Ribó, Síndic de Greuges de la Comunidad Autónoma del noreste, Ribó es queixa que els seus homòlegs(?) espanyols tenen els canons fixes apuntant cap a Catalunya i a més a ell el prenen pel pito del sereno.

Jo provoco el caos i utilitzo la coartada

Després de provocar el caos, Mubàrak va declarar, i no és cap broma: "De veritat que jo marxaria, però és que amb aquest caos no ho puc fer". Fixa't si és bona persona. És una caricatura barroera per part d'un dictador a les acaballes que si ja tenia mala premsa no la millorarà atacant-la a trets. És també la tendència a creure's imprescindible de la gent que acapara el poder absolut. Però és sobretot l'ús d'un mecanisme demagògic habitual també en la vida política democràtica. Amb més subtilesa, però la fórmula és la mateixa, s'ha fet servir contra el català, per exemple. T'inventes conflictes, persecucions, dificultats de convivència, i un cop has creat un escenari inestable i ple de coaccions, decideixes intervenir per defensar els perseguits, en un acte de responsabilitat que t'honora. Tu t'inventes que els partits de la selecció catalana són actes radicals plens d'incidents i pancartes terroristes, i després dius que s'han de prohibir. Entenc la indignació del manifestant egipci a qui primer l'ataquen i després els atacants li diuen que es queden per continuar protegint-lo. Ho hem patit en una versió menys violenta, però igualment perversa. El maltractador que es disfressa de protector, l'antidemòcrata que diu que defensa les llibertats. Hi ha un denominador comú dels que perpetren això a la vida política o personal: no tenen escrúpols. No és "o ells o el caos". El caos són ells.

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/provoco-caos-lutilitzo-coartada_0_421157932.html

Albert Castellvi. Rafael Ribó: "El 80% dels recursos del Defensor del Pueblo al Constitucional són sobre lleis catalanes"

El Síndic de Greuges denuncia l'actitud dels seus homòlegs a l'Estat en relació amb la llengua catalana.

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha estat a 'Els matins' de TV3.El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha criticat l'actitud dels darrers defensors del poble espanyols, Enrique Múgica i María Luisa Cama de Llano, cap a les institucions i la llengua catalanes. Segons Ribó, "al Defensor del Pueblo li arriben poquíssimes queixes pel tema lingüístic", però en canvi "un 80% dels recursos" que aquesta institució "ha presentat al Tribunal Constitucional en l'època Múgica i Cava de Llano són contra lleis catalanes.

Finalment, el Síndic de Greuges ha denunciat el poc suport que rep per part del delegat del govern central a Catalunya, que ha titllat d'"institució manifestament no col·laboradora". Segons ha explicat, el Síndic "té competències per demanar informació a les autoritats pertinents" quan ha d'investigar casos relacionats amb cossos de seguretat diferents dels Mossos o les policies locals –els únics sobre els quals té competències directes–. Tot i així, assegura que "tot i que la llei diu que hauria de donar aquesta informació", el delegat del govern "no ho fa". I ha continuat: "La resposta que rebo és que ho trametem al Defensor del Pueblo, perquè no som competents"

http://www.ara.cat/politica/sindic_de_greuges-rafael_ribo-cameres-defensor_del_poble-constitucional_0_421158058.html

Joan A. Forès

Reflexions

04/02/11. Desconfiaré sempre

Benvolguts,

El bon amic Àxel em fa adonar de l’article, en forma de decàleg, del director de l’ARA del 19 de gener de títol:

Gent normal i problemes reals 

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. 

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Gent-normal-problemes-reals_0_411558914.html

Subscric totalment aquest article i només difereixo en una cosa: Jo m’enfado i moltíssim davant de cada amenaça i de cada andanada!

Joan A. Forès

Reflexions