08/03/11. Desunits? Segur?

Benvolguts,

En l’Avui del dia 8 hi ha diversos comentaris d’agència parlant de la situació de l’independentisme parlamentari. I diversos articles d’opinió parlant de Si i de Laporta, de Laporta i de SI. El que no es plantegen massa els opinaires és quin paper tindria Laporta en una organització fortament centralitzada, de gats vells de la política i amb les dagues sempre esmolades com és ERC. Laporta, que no ha aguantat ni 3 mesos en el paper, important, de ser cap de cartell de l’independentisme al Parlament de Catalunya, creieu que aguantaria 4 anys de segon en les llistes a l’Ajuntament de Barcelona d’un partit que és molt difícil que aconsegueixi  ser altra cosa que un grup de “mariachis” o “palmeros” (com es veu a la foto de l'Avui) de qui mani de veritat, CiU com a més probable o bé ser un refregit del Tripartit amb els PSC(PSC-PSOE) i ICV-EUiA a nivell local de l’Ajuntament? Els tres articles es miren la mateixa situació amb ulls de Portabella, amb ulls de SI i amb ulls de Laporta.

Començo amb l’article de Manuel Cuyàs, de títol: Laporta a la gàbia

Cuyàs juga amb el concepte d’engabiament en circ o zoo comparat amb l’hemicicle i aprofita per marcar la importància  de Portabella que de zoos i circs hi entén.

Explica que en iniciar-se la nova legislatura hi havia dues persones a l’hemicicle que els anava la marxa i que se sentien com feres engabiades: Montserrat Tura i Joan Laporta.

“La Tura s’ho va intentar resoldre amb l’Hereu i Laporta que venia d’assemblees on ell sempre tenia la veu o la concedia als altres es va trobar allà dalt de l’hemicicle condemnat a callar més que a parlar. I ara Laporta ha trencat les cadenes que el subjectaven a López Tena, que ja té cara i posat de domador, i se’l veu pels despatxos d’ERC on li tiren menjar.

ERC hi era primer a la pista, i coneix molts trucs. Hale hop!, tres mesos després de les eleccions quan en falten dos per a les municipals aconsegueix desfer el SI de la coalició que li havia llevat vots abans i n’hi podia llevar ara. El rei de la selva Laporta ha estat caçat pels republicans i és el trofeu que Portabella, l’alcaldable d’ERC a Barcelona podrà penjar al despatx per fer-se valer davant del seu partit sense líder. Pensin que Portabella ha estat molts anys el regidor responsable del zoo i l’impulsor que els circs no incloguessin números d’animals perquè hi són maltractats. Vull dir que hi entén.”

Segueix l’article d’Isabel Clara Simó, parlamentària de SI, que critica ferotgement qui està sempre a l’aguait per trobar malament qualsevol opció independentista i bé el que fan totes les altres opcions. Article de títol: Desunits? Segur?

“Mireu-los, com xalen. Observeu com es llepen els bigotis, curulls de satisfacció. Estaven a l'aguait; estaven espantats i miraven a sota del llit per si hi havia un ogre. L'ogre es diu independència, i desperta terrors ancestrals i incontrolats. Si el projecte és sòlid, si no el poden desfer a riallades, aleshores es preparen a saltar a la menor alarma. D'entrada, aquests independentistes teòrics, de cafè i de pancarta, ja tenien l'argument suprem: per què no us uniu? Si no us uniu, no us votaré... Ens ho deien a nosaltres, a Solidaritat, però no als socialistes, quan Ciutadans pel Canvi se'n van escindir, ni a Esquerra, quan es van migpartir, ni a les severes escissions del PP. No: només als independentistes. I nosaltres repetíem que la unitat a qualsevol preu no la volem. Que corrin adelerats cap als escons els altres. Nosaltres, no. I da-li. I ara, quan se'n va un militant i poca cosa més, ai, quin aldarull! Mireu com els brillen els ulls, com ens diuen caïnites, com es burlen de Catalunya, com celebren la seva agudesa mental.I encara sort,perquè d'altres et diuen mequetefre i material de sainet (sic). Uf, quina angoixa! Per fi el projecte ja no és tan sòlid, diuen.

Doncs, estimats antiindependentistes: no ho celebreu tant. Som els mateixos, tenim el mateix programa i cada dia tenim més militants. Només es percep allò que volem percebre, i vosaltres voleu percebre desunions i baralles. Un militant, que havia estat al capdavant, i set o vuit persones més.”

Xevi Xirgo es mira la situació com si fos en Laporta. I vist amb els ulls d’en Laporta Solidaritat és la seva criatura, Pigmalió que crea (i preten destruir) la seva Galatea. L’article: Qui s’acosta a qui?

En el festeig aquest que Portabella està fent amb Laporta tothom dóna per fet que és l'expresident del Barça qui s'acosta a ERC. No els falta raó. Laporta és l'home-cartell que no només ha fet possible que Solidaritat per la Independència existís i tragués quatre diputats al Parlament sinó que, a més, és l'home-cartell que l'ha dinamitat. I ara resulta que Uriel Bertran i Alfons López Tena eren simples instruments –per no dir titelles– que ha utilitzat en la seva meteòrica carrera política. De fet, Solidaritat era –i potser és– una coalició d'interessos (el de Bertran contra ERC, el de López Tena contra CiU, i el de Laporta a favor de Laporta) que ara té el repte de demostrar que té futur sense un home que, quinze dies després del 28-N, ja deia que volia ser alcalde de Barcelona. Portabella també ho vol ser. Alcalde i, diuen, president d'ERC. D'un partit que després de vuitanta anys d'existència només ha estat capaç de treure 10 diputats en les darreres eleccions al Parlament; mentre que Solidaritat, creada només dos mesos abans de les eleccions, en va treure 4. Per això ara jo no sé si és Laporta que s'acosta a Portabella, Portabella que s'acosta a Laporta, Laporta que s'acosta a ERC o ERC que s'acosta a Laporta. A Barcelona, a les eleccions al Parlament del 2006, ERC va obtenir el 12% dels vots. El novembre passat, un 6%. A les municipals, està clar, Portabella patirà. Però amb Laporta de dos ja és una altra cosa. Només corre un perill. I és que al cap de dos mesos l'expresident se n'hagi cansat una altre cop i, amb un cartell tan gran com té, decideixi presentar-se a les eleccions generals. Per anar a declarar la independència al Congrés, és clar.

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/379768.html

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/379321.html

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/379855.html

Joan A. Forès

Reflexions

07/03/11. Cardús. Independentisme vs. independència

Benvolguts,

D’entrada un genial acudit d’en Puigbert a El Punt...

I ara més seriosament, el sociòleg Salvador Cardús a l’ARA filosofa sobre l’independentisme. La tesi és que quan es palpa que hi ha més independentisme latent i explícit és quan els partits independentistes ho fan pitjor. L’articulista no pot amagar les seves simpaties cap a Reagrupament que li fan perdre equanimitat. Les conclusions, optimistes, són que l’independentisme encara ha de picar molta pedra en la societat civil per aconseguir la majoria social, i que l'independentisme no ha de ser unitari sinó divers per arribar a bon port.

No m'alegro del trencament al si de Solidaritat per la Independència, encara que l'havia previst tot just tenir notícia de la seva creació i dels personatges que la lideraven. No calia ser profeta. Hi ha aventures oportunistes que s'expliquen pel perfil dels seus líders i són les seves mateixes personalitats allò que anuncia l'inevitable fracàs.

L'ARA va explicar com havia anat, minut a minut, el naixement d'aquest invent, més a prop dels del Dr. Franz de Copenhague del tebeo que del que hauria de ser propi del projecte més ambiciós que mai un país es pot proposar.

Tampoc ara no cal ser profeta per saber que hi haurà noves escissions a SI, perquè de la suma de perfils inestables no en surt un equilibri sòlid. I ara, l'acord d'aquesta formació amb Catalunya Acció per presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona marca el nivell més baix imaginable del rigor ideològic i democràtic de SI.

Diu que Reagrupament es va precipitar i SI encara més.

Si algú, partint de zero, vol entrar al Parlament, o fins i tot en un govern municipal, en el millor dels casos necessita tota una legislatura per consolidar-se internament. Tota la resta és aventurisme. No sé quin serà el final de Reagrupament, però si és la seva dissolució dins d'ERC, significarà, simplement, la seva desaparició com a moviment civicopolític i s'endurà a la tomba moltes il·lusions i energies consumides inútilment.

Per no alegrar-me'n, encara menys ho van fer els resultats desastrosos que el 28-N obtenia aquella ERC que el 2003 havia creat tantes expectatives i havia obtingut uns resultats tan impressionants.

El 2006 ERC no va saber entendre què li havia passat, i de l'expulsió del primer govern tripartit i de la seva posició contrària a l'Estatut no en va saber fer virtut. I em temo que encara no ha sortit de la perplexitat i que segueix jugant a la gallina cega.

Sarcàsticament, podríem dir que cada dia hi ha més independentistes... contra la independència.

La meva opinió és que els arbres independentistes no ens deixen veure el bosc de la independència i que de la situació actual en podem treure magnífiques lliçons.

·         La primera de totes és que l'independentisme encara és ple d'organitzacions de cultura política arnada, construïdes sobre un resistencialisme fora de temps i amb escassa base democràtica.

·         La segona lliçó és que, precisament, perquè la voluntat d'independència és més gran que mai, cal anar molt alerta amb tota mena de precipitacions. Els qui frivolitzen sobre les grans dificultats d'arribar a tenir un estat propi, són el primer i gran obstacle a vèncer.

·         En tercer lloc, cal treure's definitivament del cap la idea que l'independentisme ha de ser unitari, perquè afortunadament és ideològicament divers i no serà gràcies a un únic partit independentista que arribarem a port.

No cal fer un gran partit independentista, sinó tenir molts independentistes a tots els partits. Però, sobretot, cal adonar-se, des d'una perspectiva estratègica, que en la fase actual l'independentisme encara ha de moure's en el pla civicopolític, que és on hi ha la feina principal: la d'aconseguir la majoria social sense la qual no sortirem de l'espectacle de l'oportunisme aventurista i de la fragmentació.

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Independentisme-vs-independencia_0_439156116.html

Joan A. Forès

Reflexions

07/03/11. Abertzales (segona part)

Benvolguts,

Ahir varem fer un lleuger repàs de la història política recent d’Euskadi i sobretot dels putejats abertzales. Era el preludi per explicar l’Editorial de l’Avui d’enunciat matemàtic que demostra fefaentment que l’“acoso y derribo” que venen practicant els PPs i PSOEs des de la transició contra Euskadi continua amb la mateixa intensitat. Busqueu per internet: Llei de partits, Eleccions  a Euskadi, abertzales, i us en fareu encara més càrrec.

Hi ha tres punts interessants a l’article, que configuren un estat d’excepció continuat a Euskadi:

·         la teoria matemàtica dels sis graus que permet identificar les relacions socials dels components de cada nova candidatura abertzale, a través de l’escorcollament de les fitxes policials per esbrinar les seves relacions en el passat amb altres components d’altres coalicions abertzales, i que recorda la pel·lícula de ciència-ficció Minority Report de l’Spielberg amb Tom Cruise fent de policia que tracta sobre els problemes que podrien sorgir en el cas que la policia pogués saber quins crims estan a punt de ser comesos abans que succeeixin

·         la menció dels polítics actuals, actius en el franquisme, Blas Piñar o Serrano Suñer (mort el 2001) o Fraga per exemple. Fraga era ministre d’informació franquista l’any 63 quan Franco va executar Julian Grimau i ministre de l’interior quan va executar Txiqui

·         la demanda als abertzales a la renúncia ideològica (els franquistes, l’exèrcit espanyol, l’església, l’ultra dreta, mai no han renunciat ideològicament a les seves arrels)

Vegem l’Editorial:

Sortu o la teoria dels sis graus

Sis graus de separació és la teoria que vol demostrar que qualsevol persona a la Terra pot estar connectada amb qualsevol altra del planeta a través dels seus coneguts. La teoria la va elaborar el 1930 l'escriptor hongarès Frigyes Karinthy i es basa en la idea que el nombre de coneguts creix exponencialment i que només són necessaris pocs enllaços perquè el conjunt de coneguts sigui la població mundial sencera. Sembla que l'advocat general de l'Estat l'ha tingut molt present a l'hora de demanar al Tribunal Suprem que suspengui la inscripció de Sortu com a partit polític. En una població de 2,1 milions d'habitants, com té el País Basc, les relacions socials són molt estretes i serà quasi impossible trobar persones que comparteixin ideologia i que no hagin estat mai vinculades a un o altre moviment que el govern estatal, estirant els fils, no acabi relacionant sempre amb ETA.

Les suposades connexions que l'advocacia general de l'Estat utilitza per relacionar Sortu amb ETA es podrien utilitzar de la mateixa forma per relacionar partits legalitzats i polítics en actiu amb el franquisme. Però això no és el més preocupant, sinó el fet que quan alguna formació abertzale compleix els requisits imposats per la llei de partits per ser legal, es fa el possible i l'impossible per evitar-ho.

Durant la Transició, partits legals com ara el PSE i el PNB, entre d'altres, van integrar persones que no és que tinguessin relació amb ETA, sinó que n'havien format part. Els anys han demostrat que aquella va ser una decisió encertada que va donar entrada a la democràcia a molta gent. Però ara, la sensació és que, faci el que faci l'esquerra abertzale, la legalització d'una nova formació ha de passar fins i tot per una renúncia ideològica. I això és qüestionable que ajudi la democràcia. Quan hi ha moltes possibilitats de poder viure la fi del terrorisme d'ETA, no seria més prudent facilitar les coses?

Joan A. Forès

Reflexions

06/03/11. El futur de Solidaritat, després de l'espantà de Laporta

Benvolguts,

Avui parlarem del futur de Solidaritat després de l'espantà de Laporta

D’entrada un acudit gràfic d’El Punt que no necessita comentaris.

A l’Avui del dissabte hi ha opinions de diversos polítics catalans de tots els colors en relació a l’espantà del Sr. Laporta.

“La majoria de dirigents territorials de Solidaritat veuen “equivocada” la decisió de Joan Laporta i es mantindran fidels al projecte liderat ara per Alfons López Tena i Uriel Bertran.

Els republicans, des del Parlament i el territori, aprofiten per criticar la prepotència de SI i, per contra, elogien l'apropament de l'expresident del Barça.”

En general les opinions dels dirigents tenen dos patrons molt definits:

·         Els dirigents d’ERC deixen anar sospites o acusacions sobre López Tena i Uriel Bertran respecte a les seves ambicions

·         Els dirigents de SI no acusen ningú d’ERC, malgrat que en podrien acusar la cúpula de Barcelona. I molts dels dirigents de SI estan en estat de xoc però consideren que la pèrdua clarificarà les posicions, tant les internes de SI amb el missatge a transmetre a adherits, simpatitzans i votants
com el capteniment davant d’ERC 

Segueixen uns quants tasts. Cadascú tira aigua al seu molí. Jo no opino però he fet una tria de les opinions més significatives amb la particularitat que he intensificat en vermell els paràgrafs o frases que poden generar debat i han de ser païdes per cadascú sabent la ideologia de qui les ha expressades:

Albert Pereira. Impulsor SI al Camp de Tarragona. Albert Pereira, ara un simple adherit de Solidaritat però que va ser un dels impulsors al Camp després de deixar ERC, veu “incomprensible” l'adéu de Laporta. “Estic estupefacte, no entenc com volia liderar un projecte polític emergent i ara se'n va amb un paper secundari a reforçar la llista d'un dirigent bastant amortitzat, que ja ho és des de fa 20 anys”, raona. L'exalcalde de la Secuita admet que la sortida “indiscutiblement tindrà una repercussió negativa a SI perquè era la cara més visible”, però confia que la formació “a mitjà termini surti molt reforçada, amb un projecte polític rigorós i per sobre de personalismes”.

Jordi Murgó. Coordinador de SI a Ponent. “Haurem d'aprofitar aquesta crisi per deixar de ser coneguts com el partit de Laporta, que segurament eclipsava la nostra acció política, i donar a conèixer altra gent molt potent”. Així s'expressava Jordi Murgó, coordinador de Solidaritat a Ponent, i que lamentava que amb pocs mesos de vida de la coalició s'hagi generat una ruptura, “ja sigui per iniciativa de Laporta o de Portabella”. Murgó entén que “el cap de llista al Parlament no pot anar de segon en unes municipals i, menys encara, amb un partit en declivi”, en referència a ERC.

Dani Planas. Coordinador de SI a la Garrotxa. El coordinador de la Garrotxa va mostrar-se respectuós respecte a la decisió de Laporta, però va admetre que el sorprèn que després de tants mesos sentint-lo a dir que ERC representa “l'autonomisme, el pactisme i l'immobilisme” ara vulgui incorporar-se al projecte dels republicans. Creu que Laporta ha actuat “per motius personals”, sense tenir en consideració el projecte que defensava.

Àlex Fenoll. Excandidat a secretari general de SI. Fenoll sempre ha estat molt crític amb la direcció de Solidaritat i ara, després de la marxa de Laporta, encara més: “Uriel Bertran i López Tena no volen la unitat, perquè perillarien els seus llocs; destruiran qualsevol proposta d'unitat, perquè volen viure de la política”, va indicar. Fenoll no descarta anar cap a Democràcia Catalana i fer algun moviment per les municipals a Sabadell.

Carles Bassaganya. Secretari d'organització d'ERC. El secretari d'organització d'ERC critica SI, ja que, segons diu, “a algunes formacions polítiques els semblava que tot era bufar i fer ampolles i que tot s'hi valia per ocupar l'espai d'ERC. El pas de Laporta ha demostrat que aquesta no era l'estratègia correcta i que Esquerra és el partit clau per reforçar el projecte sobiranista”.

Miquel Estruch. Alcaldable d'ERC a Badalona. El candidat d'ERC a Badalona pel 22-M –elegit després d'Uriel Bertran– preferia no fer “cap comentari” sobre l'afer entre Laporta i Solidaritat. Només va limitar-se a aconsellar “mirar l'historial polític” d'alguns implicats en tot plegat “per entendre algunes coses”. Segons creu, aquesta crisi perjudicarà l'independentisme en general i, en particular, aquella gent que “amb bona fe ha cregut” en SI.

Santi Niell. Candidat de Solidaritat a Girona. El coordinador de SI al Gironès i candidat a l'alcaldia de Girona va dir que no el sorprenia l'acció de Laporta, perquè “Democràcia Catalana és un partit unipersonal, sense estructura definida”. Defensa que el propòsit de SI és “estructurar-se bé, que les decisions les prenguin els adherits i evitar l'acumulació de càrrecs” i va concloure que “SI vol la unió de les forces independentistes, però no a qualsevol preu”.

Caritat Garcia-Celma. Coordinadora de SI a l'Ebre. Per la coordinadora regional de Solidaritat a l'Ebre, Laporta ha fet un pacte amb ERC “simulant unitat”, quan l'únic acord era que no fos amb Jordi Portabella com a cap de llista. “Laporta és conegut, però qui realment té experiència política i porta la feina parlamentària són els que s'han quedat”, adverteix Garcia-Celma. Amb tot, considera que l'acta de diputat li pertany, i que Laporta no cal que la torni.

Empar Pont. Portaveu d'ERC a Reus. La dirigent valenciana d'ERC a Reus veu “un espectacle tristíssim” en l'últim episodi protagonitzat per Laporta. “Jo demanaria que a partir d'ara es facin els debats no sobre personalismes sinó sobre propostes, perquè cal governar el país”, diu.

Jordi Solé. Candidat de SI al Maresme: “Em sembla un error sortir de Solidaritat després de cinc mesos. Tot i això les responsabilitats d'aquest fet estan repartides entre els dirigents i Laporta. No puc culpar-ne únicament Joan Laporta”.

Joan Albareda. Dirigent de Solidaritat al Gironès. El coordinador de SI al Gironès va assegurar que sentia “una perplexitat total” per la situació que ha creat Laporta. Albareda creu que l'actitud del diputat va “en la direcció contrària de la feina que fins ara ha estat fent” i que ha fet un mal ús de la confiança dels votants. Admet que va ser un pol d'atracció de vots, però diu que no se'l va votar perquè defensés ERC.

Francesc Canet. Diputat d'ERC al Congrés. L'anàlisi de Francesc Canet és que “SI va voler desplaçar ERC del seu lloc, i amb la decisió del senyor Laporta ha quedat demostrat que Esquerra té el seu espai plenament consolidat”. Segons ell, ERC és un partit obert i, per tant, celebren que persones com Laporta s'hi vulguin afegir.

Juli Fernàndez / Cap de llista d'ERC a Sabadell. L'exdirector de l'Agència Catalana de Joventut i candidat d'ERC per Sabadell, Juli Fernández, veu en la marxa de Laporta “un gest coherent amb el missatge d'unitat que havia llançat SI en un principi”. Creu que la cúpula solidària sembla un escull per aglutinar l'independentisme.

Quico Ventalló. Coordinador de SI a Terrassa. El coordinador de Solidaritat a la ciutat de Terrassa, Quico Ventalló, es va arribar fins i tot a felicitar ahir de la marxa de Joan Laporta de la seva formació. “Tenim una ideologia política i no hem d'estar pendents d'elements aliens a la nostra ideologia”, va assegurar Ventalló, que considera que els perjudicava molt que els relacionessin amb ell.

Xavier Segura. Dirigent de Solidaritat a Ponent. L'excandidat de SI per les comarques de Lleida a les catalanes admet que la marxa de Laporta és “un desastre”. “Demostrem un cop més que l'independentisme porta en la genètica l'autodestrucció”, diu. Segura creu que la trencadissa “no ajudarà”, però “no és l'estocada final: tirarem endavant”. En tot cas, defensa desvincular-se d'ERC a les eleccions: “No són independentistes. Laporta, sí, però s'equivoca”.

Oriol Amorós. President d'ERC a Barcelona. El president de la federació barcelonina d'ERC, Oriol Amorós, acusa persones de SI d'utilitzar la imatge pública de Laporta per a les seves ambicions personals: “SI es va presentar a les eleccions amb una cara coneguda i un missatge d'unitat i regeneració. Després, quan determinades persones han obtingut el que volien, es distancien del missatge. Laporta ha estat coherent amb l'esperit fundacional de SI”. Amorós recorda que SI va fer una crida a la unitat nacionalista de CiU i ERC abans dels comicis catalans i, ara, quan la crida els l'ha feta ERC, li han girat l'esquena.

Demà en continuarem parlant.

Joan A. Forès

Reflexions

05/03/11. Abertzales (primera part)

Benvolguts,

En dues Reflexions analitzarem la situació política d’Euskadi de cara a les properes eleccions autonòmiques on una nova opció abertzale pretén tenir dret a presentar-s’hi. Aquest cop la nova versió s’anomena SORTU i ja està preventivament en mans del TS.

Si fem una mica d’història recordarem que a Euskadi des de la transició governaven el PNB i Eusko Alkartasuna (EA) en coalició, i en diferents variants també el Partit Socialista d’Euskadi (PSE) i amb Ezker Batua (EB), amb la presència en el Parlament Basc d’Herri Batasuna, Batasuna o Euskal Herritarrok.

Herri Batasuna obtingué al llarg de la seva història el suport d'entre un 15% i un 18% dels electors bascos, desenes de diputats als parlaments de la Comunitat Autonòmica Basca i Navarra, desenes d'alcaldies de localitats com Laudio, Arrasate, Hernani, Etxarri, o Ondarroa, entre altres, i centenars de regidors. En les Eleccions Europees de 1987, va treure 367.000 vots a tot l'Estat (280.000 vots al País Basc). Més de 40.000 als Països Catalans.

Però el Govern espanyol va crear la Llei de Partits.

La Ley Orgánica 6/2002, de 27 de junio, de Partidos Políticos, llamada Ley de Partidos^[1] fue aprobada el 27 de junio de 2002 a partir del proyecto de Ley Orgánica de Partidos Políticos remitida por el Consejo de Ministros de España a las Cortes Generales el 19 de abril de 2002 tras los informes favorables del Consejo General del Poder Judicial y el Consejo de Estado. Esta Ley sustituyó a la Ley 54/1978, de 4 de diciembre de partidos políticos, preconstitucional y más ambigua en el articulado respecto a la ilegalización de los partidos políticos.

La aprobación de dicha ley se realizó con los votos a favor de PP, PSOE, CIU, CC y el Partido Andalucista, lo que sumaban 304 votos favorables (Gaspar Llamazares, de Izquierda Unida votó también a favor, por error).^[2] Hubo 16 votos en contra (PNV, BNG, ERC, ICV, EA y CHA) y ninguna abstención.
En la exposición de motivos de la ley se indica que su objetivo es «garantizar» el funcionamiento del sistema democrático:

"impidiendo que un partido político pueda, de forma reiterada y grave, atentar contra ese régimen democrático de libertades, justificar el racismo y la xenofobia o apoyar políticamente la violencia y las actividades de las bandas terroristas".

Para amplios sectores de la sociedad era una ley necesaria para acabar con la impunidad con la que los terroristas utilizaban las instituciones democráticas para financiarse y para extorsionar.

Para algunos sectores, como el nacionalismo vasco o Izquierda Unida, la existencia de esta ley supone privar de derechos civiles a una parte de la población y prolongar medidas propias de un estado de excepción.

Como resultado de esta ley el Tribunal Supremo notificó la ilegalización el 28 de marzo de 2003 de Herri Batasuna así como a Euskal Herritarrok y Batasuna alegando al apoyo a la banda terrorista ETA y al no rechazo de la violencia como forma de hacer política. Por su presunta vinculación con Batasuna, posteriormente fueron ilegalizados Acción Nacionalista Vasca y el Partido Comunista de las Tierras Vascas, por la misma razón se anularon las candidaturas de Herritarren Zerrenda, Autodeterminaziorako Bilgunea, Abertzale Sozialisten Batasuna, Aukera Guztiak, Demokrazia Hiru Milloi y Askatasuna, también se ordenó disolver los grupos parlamentarios Sozialista Abertzaleak y Nafarroako Sozialista Abertzaleak.

I ja sabem el resultat:

En las elecciones al Parlamento Vasco de 2009, el PNV, con Juan José Ibarretxe de nuevo como candidato a lehendakari, obtuvo un total de 30 diputados, con cerca de 400.000 votos (38,56%).^[37] Pese a ser el partido más votado y con mayor número de escaños, el Partido Socialista es el que alcanza la lehendakaritza, al lograr los apoyos del Partido Popular y Unión, Progreso y Democracia, que le dieron al candidato Patxi López la mayoría absoluta necesaria para acceder a la presidencia del Gobierno Vasco, por la imposibilidad de la izquierda abertzale a concurrir a las elecciones, dada su ilegalización.

Si us recordeu, l’accés del pacte contra natura PP i PSOE al govern basc ha comportat entre d’altres:

·         La modificació de la llei d’Educació creant línies separades d’ensenyament en èuscara

·         La modificació dels mapes del temps de l’Euskal Telebista de forma que ja no s’ensenya tot el territori d’Heuskalherria (3 províncies basques espanyoles, Nafarroa i 4 províncies d’Iparralde) sinó només el de les 3 províncies basques o en cas contrari s’hi afegeixen també Cantàbria, Castella i Lleó i La Rioja (per confondre l’enemic)

Amb aquestes mesures i moltes més en marxa s’aconsegueix el que els nacionalistes espanyols (PP, PSOE, etc) volien: difuminar Heuskalherria i obtenir un resultat que l’Alfonso Guerra podria expressar dient que a “las colonias vascongadas no las conocerà ni la madre que las parió”.

Aquests partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE, UPyD, C’s, etc, que ells s’autoanomenen no-nacionalistes) han produït aquest desastre.

Tot el que ha succeït des de la creació i aplicació de la Llei de Partits, amb l’ajut del TS i del TC quan ha calgut ha fet que entre un 15% i un 18% de l’electorat basc abertzale estigui lligat de peus i mans com si portés una camisa de força.

Recordem un cop més que PP, PSOE, CIU, CC y el Partido Andalucista són els artífex o perpetradors de la llei.

I recordem que PNV, BNG, ERC, ICV, EA y CHA hi van votar en contra.

Joan A. Forès

Reflexions

03/03/11. Estem intervinguts

Benvolguts,

Estem intervinguts (pel govern espanyol) és l’expressió que ha usat aquest matí a Catalunya Radio el conseller de Sanitat Boi Ruiz tot parlant de les retallades en sanitat. En continuarem parlant.

Tanmateix, m’ha semblat recordar l’expressió i he recorregut a internet. I hi he trobat un article del Bloc de Ramon Tremosa de Vilaweb. Es refereix al corredor mediterrani de mercaderies del qual ja n’hem esmentat moltes coses, i és una de les meves prioritats quan intento esbrinar com podem sortir del cercle infernal al que ens ha portat el govern espanyol.

En l’article s’explica la posició castradora del ministre Blanco: ara (el 2009) també pintarem al mapa de prioritats el corredor mediterrani, el qual serà impulsat pel capital privat, mentre que el capital públic europeu i espanyol serà invertit al corredor aragonès (des del 2002). Aquesta posició implica el que els espanyols sempre ens han fet: Als anys 60 les carreteres espanyoles eren intransitables, els inversors mediterranis varen crear l’autopista de La Jonquera a Alacant, amb capital privat, i gràcies a aquesta autopista la regió mediterrània es va desenvolupar extraordinàriament. Car però indispensable. Ara van exactament pel mateix camí: No hi ha corredor mediterrani i els catalans i valencians el necessiten, per tant que se’l paguin i mentrestant nosaltres farem via amb capital públic. Genial!

A mig any passat en Ramon Tremosa era un eurodiputat de CiU i CiU no governava a Catalunya. Ara sí que governa, per tant segurament que es pot intervenir més fortament que abans per tal de desintervenir l’acció anorreadora contra Catalunya del govern espanyol.

Us copio íntegrament l’article perquè s’ho val.

Que Europa intervingui també les infraestructures d’Espanya!!

rtremosa | dilluns, 7 de juny de 2010 | 20:40h

“El passat dimecres 2 de juny hem celebrat al Parlament Europeu una conferència sobre els corredors ferroviaris de mercaderies, amb presència de Jordi Pujol, Guy Verhofstad (ex primer ministre belga de 1999 al 2008 i actualment eurodiputat i president del grup liberal) i Jean Eric Paqué, alt funcionari de la Comissió Europea que s’ocupa a la DG TRAN dels corredors esmentats. L’acte ha anat molt bé: hi ha assistit un centenar de persones, bàsicament catalans que treballen a Brussel·les, però també alguns eurodiputats, eurofuncionaris i representats del món logístic europeu. Aquest acte ha servit per a presentar la versió anglesa del meu darrer llibre “Catalonia, an emerging economy” (Sussex Academic Press), el qual actualitza i amplia el contingut del llibre “Catalunya, país emergent”, presentat també pel president Pujol al juny de 2008.

L’acte a Brussel·les a favor del corredor mediterrani l’hem celebrat pocs dies abans de la reunió que a Saragossa faran els ministres de transports europeus, dins del marc de la presidència rotatòria europea. Guy Verhofstad ha declarat aquest corredor com una prioritat del grup liberal en aquesta legislatura, per causa dels seus múltiples avantatges: redueix la congestió i la contaminació de les autopistes del nord d’Europa i afavoreix que es completi el mercat interior ferroviari, que avui encara no arriba als països del sud d’Europa perquè França i Espanya encara es resisteixen a liberalitzar les seves vies de tren.

Jean Eric Paqué ha declarat que l’objectiu de les xarxes de trens de mercaderies europees és unir totes les capitals dels estats així com també les principals regions portuàries europees. Aquest darrer criteri és fantàstic per als catalans i valencians: al febrer passat al Parlament Europeu, el professor de la Universitat d’Anvers Theo Nottebom va presentar un treball en el qual la regió portuària que comprèn els ports de Barcelona i València va ser, a l’any 2008, la quarta regió europea en tràfic de contenidors. La primera regió la conformen els ports de Rotterdam-Anvers-Bruges, la segona regió els ports d’Hamburg i Bremen, la tercera el port de Londres i el delta del Tàmesi i la quarta ja era la nostra a tocar del gran Londres (i això que Barcelona i València només atenen tràfics locals, ja que no disposa de tren i no poden fer de porta d’entrada continental). I encara més espectacular és la progressió des de 1985 fins al 2008: del sisè al quart lloc, empatat gairebé amb el tercer, i amb un gran potencial de creixement.

El divendres i el dissabte passat La Vanguardia es va fer ressò de l’acte i també va entrevistar el comissari de Transports, l’estonià Siim Kallas, qui deia que la Travesía Central de los Pirineos (TCP) era molt cara i poc sostenible energètica i mediambientalment. El Heraldo de Aragón, però, fa dies que manipula dades i publica coses increïbles: han arribat a escriure que el corredor mediterrani és fins a cinc vegades més car que el corredor pel Pirineu aragonès!!

Ja que estem intervinguts per Europa, que la UE remati la feina: si decideix Espanya, l’aposta ja fa temps que des de Madrid mira cap al Pirineu aragonès. Si decideix Brussel·les, els criteris d’eficiència econòmica i dels efectes multiplicadors sobre el PIB dels corredors de mercaderies fan que el corredor mediterrani tingui moltes més possibilitats. Aquest és el missatge que vaig llançar dimecres: que Europa intervingui també la política d’inversions en infraestructures, perquè sinó la recuperació del creixement econòmic de l’Estat espanyol no es produirà amb la intensitat que caldria.

L’Espanya radial anti-catalana del segle XXI és com la del segle XIX: “antes pobre que próspera”, si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans i valencians. Mireu sinó quin “viva la muerte” post-modern espanyol: el dia 04.05.2010 PSOE i PP voten en contra de la meva esmena 115 a l’informe Marinescu a la comissió de Transports del Parlament Europeu, una esmena que demanava la construcció d’un tercer riell en aquells països amb corredors ferroviaris prioritaris que tinguessin amples de via diferents a l’europeu (Espanya i Rússia). Així s’eliminarien les barreres físiques al lliure tràfic de trens, tot fent compatibles tràfics continentals i locals. Com s’entén? Els altres diputats liberals encara “flipen” ara.

El ministre Blanco llança un missatge molt perillós: ara també pintarem al mapa de prioritats el corredor mediterrani, el qual serà impulsat pel capital privat, mentre que el capital públic europeu i espanyol serà invertit al corredor aragonès. Això només seria viable per als catalans i valencians si es comença construint primer, i en solitari, el corredor mediterrani. Si es pretén que tots dos avancin alhora, el corredor mediterrani mai no serà fet si ha de competir alhora amb el corredor aragonès: cap grup privat assumirà un risc com aquest si a 200 quilòmetres el govern espanyol construeix un corredor amb diner públic sense cap risc. Pensem en l’autopista AP-7 entre La Jonquera i Alacant: si al mateix temps el govern de Franco hagués construït una autovia gratuïta sud-nord per Aragó, el capital privat mai no hauria pogut amortitzar les inversions enfront del risc zero d’una autovia pública. I això és encara més clar en el tràfic ferroviari, on les inversions costen molt més de rendibilitzar que en el tràfic rodat."

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/170016

Joan A. Forès

Reflexions

01/03/11. El debat al Parlament de Catalunya sobre la proposició de llei de Declaració Unilateral d'Independència

Benvolguts,

Tots sabem que Solidaritat Catalana per la Independència va presentar al Parlament el 2 de febrer de 2011 una proposició de llei per a la Declaració Unilateral d’Independència. Aquesta proposició s’ha de debatre entre aquest més de març i l’abril al Parlament.

En el web de Solidaritat s’explica la tramesa al Parlament i acaba dient:

“Solidaritat Catalana per la Independència demana als grups polítics que facilitin la tramitació de la Proposició de Llei, doncs el debat sobre la independència és un debat que està al carrer i l'obligació de tots els Parlaments del món és traslladar els debats ciutadans a la cambra, debatre les qüestions i resoldre els problemes de la ciutadania. Així mateix, i donat que diputats de diverses formacions polítiques s'han declarat favorables a la independència de Catalunya, SI insta als grups parlamentaris a donar llibertat de vots als seus diputats i diputades, i que siguin aquests els qui votin lliurement a consciència i responguin sobre la seva decisió davant del poble de Catalunya. Si PSC i CiU ho van fer pels drets dels braus, també ho haurien de fer pels drets dels ciutadans de Catalunya.”
“D'aquesta manera, Solidaritat Catalana per la Independència ofereix als i les diputades del Parlament la possibilitat de posar solucions a la crisi, posant punt final a l'espoli fiscal, disposant així dels recursos fruit de l'esforç dels catalans i catalanes i les competències per poder fer polítiques anticrisi amb els recursos necessaris.”

La tramitació va passar i la Mesa del Parlament amb els vots favorables de CiU va admetre a tràmit la proposició de llei.

Ahir Solidaritat, insistint en el mateix tema va proposar d’enviar un correu a cada un dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, demanant-los que es posicionin favorablement a la proposició de llei. Us vaig enviar un correu explicant la manera de fer-ho que és extremadament simple.

A partir de la proposició de llei els diferents partits representats al Parlament de Catalunya s’han posicionat a favor o en contra:

·         CiU per boca de Duran i Lleida i altres dirigents ja ha dit que votarà en contra de la independència, malgrat que segons una enquesta d’El Temps, 43 dels 62 diputats de CiU havien manifestat que votarien a favor de la independència de Catalunya quan arribés el moment

·         ERC s’ha posicionat a favor

·         SI, que ha presentat la proposta, evidentment votarà a favor

·         ICV-EUiA no s’ha posicionat malgrat que una de les seves parlamentàries hi està a favor

·         C’s ha demanat avui a ZP que impedeixi el debat sobre la independència!

·         El PSC(PSC-PSOE) i el PPC hi votaran en contra

Com que la Generalitat ha de presentar a la cambra per a la seva aprovació els Pressupostos d’aquest any, Solidaritat ha comunicat que presentarà una esmena a la totalitat, és a dir uns pressupostos que tinguin en compte l’espoliació sistemàtica de 20.000 milions d’euros que l’estat espanyol ens roba cada any. D’aquests 20.000 milions d’euros cada any que representen el 10% del PIB de Catalunya ja n’hem parlat moltes vegades.

En aquest debat tothom s’haurà de treure la careta. Els partits majoritaris no donaran llibertat de vot als seus parlamentaris. Els diputats de CiU i d’ICV, però també els del PPC i els del PSC(PSC(PSOE) hauran d’acceptar que ells són com cromos que es compren, venen i canvien. Aquest aspecte no és nou ja que al cap i a la fi van ser nomenats a dit i els seus amos tenen dret de cuixa sobre ells. I aquest camí porta a l’esquizofrènia...

Joan A. Forès

Reflexions