divendres, 4 d’octubre del 2013

04/10/13. La notícia deixa entreveure que els nens que no han assistit a la cadena humana s'han perdut un gran esdeveniment, "la qual cosa pot fer-los sentir discriminats".


Benvolguts,

Us poso aquest exemple perquè vegeu quines animalades poden dir els nostres polítics, en aquest cas del PSC.

Si un nen veu un esdeveniment per televisió on li hauria agradat ser, pot fer-lo sentir discriminat! Per tant segons el PSC els nens que veuen la televisió deuen estar contínuament traumatitzats! I poden crear un sentiment d’odi cap els seus pares que no els han dut a cada un dels esdeveniments on haurien volgut anar...

Vegeu-ne un resum, molt resumit:

Barcelona


Redacció - 02/10/2013

El Consell Audiovisual de Catalunya resol en un informe final que l'"Info K" de l'endemà de la Diada
de l'11 de Setembre no va vulnerar el drets dels menors ni va desviar el focus del fet noticiable.
Les conselleres Elisenda Malaret i Carme Figueras, nomenades a proposta del PSC qüestionen si els menors que no hi han estat "es poden sentir exclosos". Les conselleres afirmen que la notícia deixa entreveure que els nens que no han assistit a la cadena humana s'han perdut un gran esdeveniment, "la qual cosa pot fer-los sentir discriminats".


Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 2 d’octubre del 2013

02/10/13. Potser seria bo que Catalunya s’afegís des d’ara mateix a l’organització de la francofonia! No és una feina d’amateurs tal com diu l’articulista. És una altra estructura d’estat! Que corri fins al govern!

Benvolguts,

En Josep Maria Loste, opinador, té un Bloc hostatjat al directe.cat. En algun apunt de les Reflexions ja hem parlat d’aquest modest, però potent opinador.

Avui ha tingut la bona idea de publicar un apunt sobre la força de la francofonia i la nostra necessitat de fer-nos-hi simpàtics ja que no és un estat sinó un concepte i organisme que abasta tots els estats que parlen francès, poc o molt. Ell cita l’Estat  francès, Bèlgica, Luxemburg, Romania i Bulgària dins de la UE, i no cita Andorra, ni Mónaco suposo que per error. En l’article de la Viqui es dóna molta més informació sobre l’organisme aglutinador http://ca.wikipedia.org/wiki/Francofonia.

La reflexió de l’articulista és potent. El seu missatge és que sense l’ajut de la francofonia ho tindrem més pelut i amb l’ajut de la francofonia ho tindrem més fàcil.

Jo vaig estar educat en una època en que la llengua estrangera que s’ensenyava al batxillerat i al comerç era la francesa (segurament que no hi havia prou professors d’anglès tal com passa ara). D’altra part França estava a la cantonada pels catalans, malgrat que no era fàcil obtenir passaports (no hi va haver DNI fins el 1951) i havies de demanar salconduits de frontera a l’organització del Movimiento (certificat de l’alcalde barri, certificat de bona conducta de l’empresa on treballaves, etc). Si eres menor d’edat hi intervenia la OJE (Organización Juvenil Española) o sigui la Falange en la tramitació del permís.

El fet de que teníem França a la cantonada i que a l’escola s’ensenyava el francès va fer que la nostra natural sortida a l’estranger fos a França. I la nostra tercera llengua el francès. I els nostres cantants preferits fossin Leo Ferrer, Georges Brassens i Jaques Brel. Jo encara conservo dotzenes de plaques de 45 i de 33 revolucions d’aquests cantants.

Com que fins la mort del Franco els llibres de caire polític estaven prohibits, es dóna la paradoxa que la gent de la nostra generació va mamar la política en francès. Va ser en francès que Marx, Engels, Lenin, Mao-Tse-Tung, però també Freud, Jung, Freinet, Marcuse i molts altres pensadors varen anar-nos amarant. La paradoxa arriba fins als llibres de Fidel Castro i del Che Guevara que també els varem conèixer a través del francès. I encara els conservem!

Per sort els nostres patriòtics col·lectius, el Col·lectiu Emma i Help Catalonia tradueixen des de fa molt temps els articles locals importants a 30 llengües diferents entre elles el francès.

Aquesta condició fa que la reflexió de Josep M. Loste m’hagi fet pensar que:

Potser seria bo que Catalunya s’afegís des d’ara mateix a l’organització de la francofonia! No és una feina d’amateurs tal com diu l’articulista. És una altra estructura d’estat! Que corri fins al govern!

Nota: Una reflexió del juliol del 2012 sobre la francofonia:

I ara l’article:

27.9.2013.  

La francofonia i la diplomàcia efectiva

Josep Maria Loste Opinador
Cal  anar  amb peus de plom  amb  l'Estat francès i la francofonia;  mereixen  un tractament especial :  s'han de treballar, s'han de conrear molt i molt . No ens podem permetre tenir França i la francofonia en contra; potser no estaran al 100% a favor  de les nostres reivindicacions, però hem d'explicar-nos molt  bé, ésser terriblement diplomàtics  i pedagògics. Amb un Estat francès i un món francòfon en contra  la viabilitat de la independència de Catalunya seria molt difícil i conflictiva . Cal tenir en compte  que actualment  existeixen 5 estats de la  Unió  Europea que formen part de la francofonia :  Estat  francès, Bèlgica, Luxemburg, Romania i Bulgària.  De fet,  cal  que ens  espavilem, de totes totes, en l'àmbit internacional . És  bàsic  que   comenci a arrelar  -  i alhora  a practicar-se - una diplomàcia popular, útil, pedagogica  i efectiva  envers els nostres amics, coneguts i saludats  de l’àmbit internacional . Pensem que els qui, al  final,  ens donaran  o no  el vistiplau al procés sobiranista  són  Berlin, Brussel·les  i Paris . Perquè, per  altra banda,  no hi ha dubte que ja ha començat, fa dies, la  campanya  del NO

Ha arribat l'hora de treure's  la son de sobre  i exercir de diplomàtics  amateurs  i  publicistes  internacionals . Hem d’irradiar consciència  nacional  i  radicalitat  democràtica,  arreu del  vell  continent i a tot el planeta  en general .


Josep Maria Loste

Joan A. Forès
Reflexions

02/10/13. Un estat cohesionat no expulsaria mai una part del seu territori, ni lingüísticament ni socialment, i mostraria amb orgull al món i a tots els seus ciutadans la seva riquesa

Benvolguts,

Xevi Xirgo va publicar la setmana passada un article sobre Qui fractura qui? referida a la Camacho, que us incloc.

Estic d’acord totalment amb l’article i voldria incidir en una de les seves frases:

Un estat cohesionat no expulsaria mai una part del seu territori, ni lingüísticament ni socialment, i mostraria amb orgull al món i a tots els seus ciutadans la seva riquesa.

Jo hi afegiria el següent:

Aquest estat és el continuador de l’estat feixista del 1939 al 1975, la dictadura franquista. I la dictadura era continuació de l’estat borbònic del qual varem gaudir des del 1714 i que era continuador de l’estat austracista des de l’arribada de Carles I, tot amb curtíssimes interrupcions, de la primera república, de la primera dictadura del Primo de Rivera, de la segona república del 1931 al 1936 i de la guerra d’Espanya contra Catalunya del 1936 al 1939.

Aquest estat és la continuació directa del franquisme. És un franquisme sense Franco. I tot està “atado y bien atado”. Recordem que els Gobiernos espanyols, PSOE o PP, mai no ha condemnat el franquisme ni la guerra, perquè és d’on ve la seva dubtosa legitimitat. O sigui la seva il·legitimitat!

A partir d’aquests pressupòsits dificilment amagables som on som!

D’aquí que la frase de l’estat cohesionat és extrapolable i un estat cohesionat no hauria expulsat jueus ni moriscs, amb el que varen perdre una immensa intel·lectualitat, ni hi hauria hagut el 1714, ni el general Espartero hauria bombardejat repetidament Barcelona des de Montjuïc. Ni s’hauria assassinat els intel·lectuals que es van assassinar durant la guerra (Carrasco i Formiguera per exemple) i després de la guerra (Companys i Carles Rahola per exemple). Un estat cohesionat no hauria expulsat més de mig milió de persones el 1939, molts d’ells intel·lectuals (Ventura Gassol, Ferran Soldevila,  Carme Rodoreda, Pau Casals, i moltíssims més) que van deixar la terra erma d’intel·lectuals. Van eliminar una generació de catalans, emulant els assiris a Mesopotàmia.

Un estat cohesionat no hauria rebutjat els coneixements per a la humanitat que va portar la Il·lustració ni la capacitat per a desenvolupar una Revolució Industrial (que si que va fer Catalunya, pel seu compte). Un estat cohesionat no s’hauria mantingut impermeable als estímuls exteriors fins a esdevenir una caricatura d’ell mateix, una deformació grotesca d’Europa en paraules de Valle Inclan.

Conseqüents amb totes aquestes premisses l’estat espanyol, no cohesionat, ha provat durant els darrers quaranta anys d’eliminar la renaixent cultura catalana, que evidentment ressorgeix de sota de les pedres a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears...

I ara l’article:

Qui fractura qui?

27/09/13 email protegit
Facebook Twitter Google + LinkedIn
“Vols dir, Alícia, que en realitat no és l'Estat, el que està fracturat?”


Diu Alícia Sánchez-Camacho que la societat catalana està fracturada, i que ho està per culpa del govern de Mas. Caram. Suposo, Alícia, que la contraposició d'aquesta societat fracturada que descrius deu ser Espanya, que hem d'entendre que consideres un exemple de cohesió. Deu ser casualitat, però la líder del PP català feia ahir aquestes declaracions en el ple del Parlament just quan el seu partit a Madrid està cometent barbaritats de l'alçada d'un campanar en el terreny de la immersió lingüística. Si posessin en pràctica la cohesió que prediquen, Espanya estaria orgullosa de la seva riquesa idiomàtica i consideraria el català, per posar només un exemple, un valor i no pas una nosa, que és el que em sembla que és per a ells.

Un estat cohesionat no expulsaria mai una part del seu territori, ni lingüísticament ni socialment, i mostraria amb orgull al món i a tots els seus ciutadans la seva riquesa.

Però no. En comptes de considerar-ho un valor, el govern d'aquest Estat tan cohesionat acaba de votar contra la proposta que el català sigui un requisit a la justícia, té ministres que consideren que el català és un idioma que només serveix per adoctrinar els nens a l'escola o a la televisió pública i, just quan aquí reclamem diàleg, la resposta ha estat la d'aliar-se amb UPD i declarar el castellà llengua vehicular a Catalunya (“se van a enterar”) i donar suport a les polítiques de Bauzá a les Illes. Qui l'ha provocat, aquesta fractura, Alícia? Si està passant el que està passant, no deu pas ser perquè és Espanya la que té una fractura, gran i irreversible, Alícia? No és pas l'Estat el que hauria de reflexionar si està fracturat i per què?

Xevi Xirgo

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 30 de setembre del 2013

30/09/13. Manipulació matussera a la portada d’El Periódico en contra la independència de Catalunya


Benvolguts,

Ja sabem que tots els diaris i emissores de ràdio i TV manipulen però el que fan segons quins, put!

De l’article del directe.cat en traiem moltes conclusions!

30 de setembre de 2013 h
Manipulació matussera a la portada d’El Periódico en contra la independència de Catalunya

Tot mitjà té ideologia, però alguns ho porten a l’extrem de la manipulació, és el que ha fet El Periódico aquest diumenge. Diu donar la veu al ciutadà i després la censura.

La nit de dissabte el director del diari, Enric Hernández  avançava la portada del diumenge, la composició d’entrada semblava espectacular venint d’aquest diari, una foto amb una urna amb dos ciutadans anònims introduint una papereta del SÍ (sense accent) i una del NO, amb un petit titular dels motius respectius; la noia del no deia a portada: “votaria no, podem trobar solucions als problemes dialogant” i el noi del Sí deia: “Donaria el sí, però no m’imagino una Catalunya amb filats”. Si us plau torneu a llegir les dues frases.... no teniu la sensació que la persona del Sí, genera dubtes? Donaria el sí, però i el filats!. La polèmica va estar servida.





El que El Periódico ha posat a la portada i la resposta en la seva totalitat de Jordi Martín
“Els filats” van encendre les xarxes per entendre que presentaven un ciutadà del sí amb dubtes

Diferents piuladors ho van manifestar, entre altres Titot, el periodista Pere Cardús, o Liz Castro, el que va provocar que tant el director del diari Enric Hernández,  com el cap de continguts digitals del diari, Saül Gordillo, sortissin en defensa de la portada, algunes de les seves manifestacions però, lluny d’apaivagar els ànims, encara van incendiar més el debat. Al final, els responsables del diari remetien a llegir les declaracions del ciutadà d’aquest diumenge per sortir de dubtes.

El Periódico va manipular les paraules del ciutadà del Sí


La sorpresa ha saltat aquest diumenge al llegir les declaracions complertes del ciutadà Jordi Martín, en primer lloc contesta a la pregunta de si votaria sí o no, de forma contundent, aquí teniu la transcripció complerta:

Sí, perquè crec que quan hi ha grans problemes hi ha d’haver grans remeis. Catalunya pot funcionar perfectament com a país autònom i independent sense que això perjudiqui Espanya. I la independència no té per què suposar una ruptura total de llaços amb Espanya. No m’imagino una Catalunya amb filats; vull que, una vegada Catalunya s’hagi constituït com a país, prevalgui el diàleg.”

Impecable declaració, argumentada i coincident amb la majoria dels milers de ciutadans que votaran sí a la independència, ara mireu el que va fer l’autor de la portada, va utilitzar les paraules en vermell i hi va afegir un condicional  “Donaria”,  i un maliciós “però” amb el resultat que el ciutadà Jordi Martín va aparèixer a la portada com si tingués dubtes amb el seu sí, per por a una suposada Catalunya independent amb filats. I això, és una manipulació periodística i interessada es miri com es miri.

Directe.cat

 Ja veieu que la guerra bruta s’ha desfermat. Un hom pot pensar que un diari ajuda la seva ideologia i fins i tot la tergiversa però cal llegir els diaris amb aquesta prevenció.

Però aquesta manipulació put, put, put, put, put,put...

Joan A. Forès
Reflexions

30/09/13. SÚMATE. Vídeo promocional. Els que un dia foren immigrants proposen votar la independència


Benvolguts,

L’associació SÚMATE, de la que varem parlar ahir, té un magnífic vídeo promocional de 3 minutets, sentimental, ben fet, on els que un dia foren immigrants i ara són i volen ser catalans s’expliquen.

Espero que aquest vídeo hagi arribat als miembros i miembras del Gobierno i dels mitjans de comunicació afectos, La Vanguardia, el Periódico, l’ABC, El Mundo, la Razón, i als Aznars i Pérezs Rubalcabas (i Chacons de la Florida), les Intereconomias i les cadenas 13 (la dels bisbes) que pretenen tal com l’Aznar va dir: quebraremos Cataluña antes que ellos consigan la independencia...

Els clars criteris d’questa associació poden influir fortament en les bosses dels que un dia foren immigrants del Baix Llobregat o del Vallès o del Barcelonès o d’altres llocs que fins ara obeïen cegament els diktats del PSC(PSC-PSOE- PSOE- PSOE- PSOE- PSOE- PSOE- PSOE...). I pot influir els votants dels C’s que dubtin sobre el a la independència de Catalunya. I fins pot influir en els Camatxeros...

Us el recomano fortament:


La Catalunya social, transversal i independentista (no quebrada, sinó unida per la base), no la Catalunya dels partits, es manifesta amb força!

Ho tenim guanyat!
 

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 28 de setembre del 2013

28/09/13. "A los catalanes ya nos da igual"


Benvolguts,

El bon amic del GOAL Carles Marc m'ha fet adonar del Bloc SÚMATE. I m’ha enganxat!

http://www.sumate.cat/

SÚMATE, és una associació fundada per immigrants de totes les procedències i edats, sovint fills i nets dels que varen arribar a Catalunya els anys 60, i que han decidit que Catalunya era la seva terra i que calia lluitar per aconseguir la independència!

Us copio l’anunci de l’acte del dijous 3 d’octubre al que penso assistir. Si us sembla interessant podem anar-hi plegats! 
 


 
Us copio dos tasts del seu Bloc: 

·       Carta publicada en La Vanguardia el 05/09/2013 i afegida al Bloc Súmate.cat el miércoles, 28 de agosto de 2013.

Catalunya años 60


Final del manifest del president de SÚMATE:

Por mi parte, y desde que se creó Súmate, he decidido dedicar el resto de mi vida a contribuir en la tarea de crear para el futuro de mis nietos un país mejor, y no sólo para mis nietos, sino para toda la juventud, que desde tan temprana edad, empiezan a desesperarse porque no ven una luz que les anime a estudiar o a trabajar, porque no ven el fruto de su esfuerzo, ya que cada vez, es más inútil su sacrificio si no ven que al final tienen la recompensa de poder disfrutar de algo construido para el bien común.

Porque el propósito de los gobiernos es que cuanto más necesitada esté la gente, mejor puede dominarla. 

Pues hasta aquí hemos llegado: Cataluña ha dicho ¡basta! 

Eduardo Reyes.
Presidente de SÚMATE
 

·       Carta molt interessant, que expressa el que ahir dèiem: [...] que una gran majoria de catalans estem ja alliberats mentalment. És el primer pas. Aquesta convicció ens portarà a la independència...

I aquests catalans de SÜMATE són de totes les procedències però han escollit ser fidels a Catalunya i un bon mot d’ordre és que s’usa i s’explica en aquesta carta d’un altre adherit a SÜMATE



Después de la #Diada: "A los catalanes ya nos da igual"

Martes, 17 de septiembre del 2013 Ramon Gutiérrez (Salou)  

Señor Rubalcaba: Soy un socialista, ¡ay!, catalán de padres andaluces, y sigo con frecuencia e interés sus intervenciones, especialmente las referentes a la Diada nacional de Catalunya. Ante su próxima visita a nuestro país, donde tendrá ocasión de manifestarse nuevamente, me gustaría trasladarle mi opinión sobre nuestra situación, no tanto porque piense que representa a una amplia mayoría de catalanes (que también), sino porque creo que tiene interés para usted, y en general para la clase política, escuchar más al ciudadano de a pie que a sus correligionarios, seguramente más preocupados, a la hora de asesorarle, en mantener su propio estatus que en resolver las cuestiones que preocupan a sus representados. Mi preocupación: creo que desde hace años se ha traspasado ampliamente una línea roja en la política española consistente en el ninguneo, el desprecio y el avasallamiento, de facto i de iure, de Catalunya. Unas veces por intereses electorales, otras por centralismo, por perspectiva imperialista, por desconocimiento o cualquier otra causa... nos da igual. Atrás quedan la Constitución, los estatutos de autonomía, el pacto fiscal y los intentos fallidos de acomodarnos como buenos vecinos, porque, si alguna cosa tenemos clara en la Catalunya de hoy es que no necesitamos una carta rogada al estilo de las del siglo XIX, aquellas concesiones que otorgaban los reyes para calmar las protestas de sus súbditos.

Guárdense su concesiones el ministro Margallo y usted mismo (y, de paso, el señor Navarro) y no insistan más en esta vía: España nos hará alguna concesión para salir del paso, porque nos da igual. No pierdan el tiempo en recontar y cuestionar los asistentes a nuestras manifestaciones, hacer fotografías de la parte trasera del escenario del Concert per la llibertat, decir que ponemos figurantes de cartón, cuestionar la legitimidad de Rafael Casanova, los hechos de 1714 o cualquier otra crítica, porque nos da igual. Sabemos que buena parte de la elite política actual, también la catalana, que no conoce otro modo de vida que los ingresos públicos (sean mediante transferencia o mediante sobre), antepone sus propios intereses: ser diputado, o senador, tal vez ministro y mejor si es de Exteriores, a las aspiraciones y el mandato de sus electores. Pero estos, al fin, ven llegada la posibilidad de una nueva etapa donde todo sea posible, sin el lastre de un sistema del pasado que ya nos da igual. Nos da igual, porque no deseamos, ni necesitamos nada de nadie; no esperamos que nos hagan ningún favor, que nos den un dinero que no es nuestro ni que nos hagan autopistas, puertos o aeropuertos que correspondan a otros. Lo que queremos, más que nada, es ser. Queremos ser como somos, gente trabajadora, pacífica y digna y, también, orgullosa. Con nuestras virtudes y nuestros defectos, queremos que nos reconozcan como sus iguales (no más, pero tampoco menos) y así, como sus iguales y si las circunstancias y el buen sentido de todos lo permiten, y después de este reconocimiento, entendernos y tender puentes de buena vecindad que nos aseguren a todos el mejor de los futuros posibles. Hoy, la ciudadanía de Catalunya, de manera mayoritaria, ha tomado conciencia de su existencia, de sus derechos y de sus expectativas, y ningún escenario de los que nos dibujan, por apocalíptico que sea, nos va a hacer cambiar nuestra manera de ver las cosas, porque ya nos da igual. 

Creo, señor Rubalcaba, que la mejor opción, y no solo para los socialistas españoles y catalanes, es un giro radical en la actual orientación, que pase por el reconocimiento de la identidad catalana, del derecho de los catalanes a que tomen sus decisiones, equivocadas o no, de que estos puedan expresarse libremente con todas sus consecuencias. Y si llega el caso de una Catalunya independiente, poder presentarse, cuando menos, como una opción que defiende las libertades y respeta las opiniones de los ciudadanos, para así poder comenzar a trabajar de nuevo desde el día 1 por las ideas de progreso que tanto usted como el señor Navarro y a despecho del esfuerzo de generaciones anteriores, parecen estar condenando a la extinción. Hoy, la paradoja, señor Rubalcaba, es que para que exista una posibilidad de seguir juntos, primero tendremos que separarnos, y cuanto mejores sean las condiciones de la separación, más aumentarán las posibilidades de una nueva unión, porque no se puede negociar nada desde la desigualdad y la asimetría, ¿y sabe por qué? Porque cualquier otra opción, a los catalanes nos da igual.

Ramón Gutierrez en El Periódico

Joan A. Forès

Reflexions

divendres, 27 de setembre del 2013

27/09/13. Sóc català, però estic espanyol, òndia!


Benvolguts,

Em reintegro a la meva feina de reflexió, després de les vacances d’estiu...

Mentre érem fora s’ha esdevingut el meravellós fenomen de la Via Catalana: Va ser una festa amb 1.600.000 inscrits segons m’han dit i en total més de 2.000.000 d’independentistes als carrers. Per cert que el Ministerio de l’Interior del sinistre Jorge Fernandez Diez va explicar que no havien sigut més de 300.000! Aquest any ha tornat a passar com l’any passat, han anat a la Via o a la Mani coneguts i fins i tot amics meus que mai no hauria pensat que ho fessin. I aquest és un senyal que l’independentisme ha crescut tal com expliquen les enquestes i com es veu pel carrer. Recordo una xerrada l’any 2007 de l’Hector López Bofill al casal d’ERC del Poblenou en que va fer una premonició i que, com en altres països que han accedit a la independència, a mida que es va passant la zona de no-retorn, la massa crítica, l’independentisme creix molt per sobre del que es podria imaginar.

En un article de fa un parell de mesos un periodista que no recordo com es deia explicava que per a la majoria de catalans els llaços polítics amb Espanya s’han trencat, i els llaços sentimentals. Cada cop més catalans se senten només catalans...

Uns exemples:

·       En Jordi Puntí va publicar a “El País” el 15/09/05 una entrevista amb el gran escriptor de la Catalunya Nord Joan-Daniel Bezsonoff. Al llarg de l’entrevista, molt interessant, Bezsonoff diu: “Sóc francès, però m’estic curant”.

·       En Toni Albà al Festival de Girona d’aquest estiu (Volem viure amb llibertat i amb dignitat) va fer un monòleg basat en l’expressió: Sóc català, però estic espanyol, òndia! 

·       En idèntica línia en Quico Sallés publica el 21/09/2013 una de les moltes anècdotes amb què amb molta gràcia els diputats d’ERC al Congreso de los Diputados se’n foten del mort i de qui el vetlla:

Dimecres de la setmana passada la comissió de Defensa del Congrés espanyol va aprovar la "reivindicació" de la figura de l'almirall espanyol Blas de Lezo, un dels herois del setge borbònic. El debat de resolució parlamentària va tenir moments de ràpida ironia. Aquest va ser el cas del veterà diputat d'ERC, Joan Tardà que va votar contra. El diputat independentista va argüir el seu vot en contra recordant que, com a català, no podia votar el reconeixement de la figura. Ara bé, tardà va admetre que "si fos espanyol, votaria la reivindicació de la figura".
La resposta de Tardà no va agradar al president de la comissió, Agustín Conde Bajén, que "amb tota cordialitat" li va retreure la frase "si jo fos espanyol" perquè en cas que no ho fos "no podria està parlant en aquest congrés". Una reacció que va aixecar els aplaudiments dels diputats. Tardà, fidel al seu estil, va aixecar el cap i amb aquell espanyol que tant el caracteritza va sentenciar: "Señor presidente, efectivamente. Le doy la razón. Estoy español"...

O sigui que una gran majoria de catalans estem ja alliberats mentalment. És el primer pas. Aquesta convicció ens portarà a la independència...
 

Un altre petit esdeveniment que hi ha hagut aquests dies és l’article del José Antonio Duran i Lleida a la Vanguardia, sobre la Tercera Via. També hi està havent aquests dies el Debat sobre el dret a decidir, torpedinat repetidament per en Duran. Ho comentarem en altres reflexions.